Glossari de termes bíblics
A B C D E F G H I J L M N O P R S T U V Z
A
abisme.
Prové del terme grec àbissos, que significa ‘molt profund’, ‘sense fons’ o ‘il·limitat’. En les Escriptures Gregues Cristianes, es referix a un lloc o estat de reclusió. Encara que pot referir-se a la tomba, també pot tindre altres significats (Lc 8:31; Rm 10:7; Ap 20:3).
Acaia.
En les Escriptures Gregues Cristianes, província romana del sud de Grècia. La seua capital era Corint. Acaia incloïa tot el Peloponés i la part central de la Grècia continental (Fe 18:12).
adulteri.
Agent Principal.
agullada.
Bastó llarg amb una punta metàl·lica afilada anomenada agulló. Els llauradors la gastaven per a fer caminar els animals. Les paraules d’una persona sàvia es comparen a una agullada, ja que motiven a qui les escolta a seguir el bon consell. L’expressió pegar patades contra l’agulló il·lustra el mal que es fa a si mateix el bou cabut que es resistix a les punxades de l’agulló pegant-li patades (Fe 26:14; Jt 3:31).
alabastre.
Nom que rebien les botelletes de perfum fetes originalment d’una pedra que es trobava prop d’Alabastron (Egipte). Solien tindre un coll estret que es podia segellar per a evitar que se n’eixira el valuós perfum que contenien. Amb el temps, també se li va donar este nom a la pedra amb què estaven fetes estes botelletes (Mc 14:3).
altar.
Estructura elevada o plataforma on s’oferien sacrificis o encens com a part de l’adoració. Estava fet de terra, de roques, de fusta revestida de metall o d’un bloc de pedra. En el primer compartiment del tabernacle i del temple hi havia un xicotet «altar d’or» per a oferir encens. Estava fet de fusta revestida d’or. Fora, en el pati, hi havia un «altar de coure» més gran per als sacrificis cremats. Els altars també eren comuns en l’adoració falsa (Ex 39:38, 39; 1Re 6:20; Mt 5:23, 24; Lc 1:11; Fe 17:23).
ancià.
Home d’edat avançada. En la Bíblia, es referix sobretot a algú que ocupa un càrrec d’autoritat o responsabilitat en una comunitat o nació. En el llibre d’Apocalipsi, també s’utilitza per a referir-se a sers celestials. La paraula grega presbíteros es traduïx com ancià quan es referix als responsables de dirigir la congregació (Ex 4:29; Pr 31:23; 1Tm 5:17; Ap 4:4).
àngel.
En hebreu, malakh, i en grec, àguelos. Les dos paraules signifiquen literalment ‘missatger’, però es traduïxen com àngel quan fan referència a missatgers espirituals (Gn 16:7; 32:3; Jm 2:25; Ap 22:8). Els àngels són esperits poderosos que Déu va crear molt abans de crear els humans. La Bíblia també els anomena «santes miríades», «fills de Déu» i «estreles del matí» (Dt 33:2; Jb 1:6; 38:7; Jud 14). No van ser creats amb la capacitat de reproduir-se, sinó que van ser creats individualment. La quantitat d’àngels supera per molt els cent milions (Dn 7:10). La Bíblia mostra que cada un té el seu nom i la seua personalitat. Però, com són humils, no permeten que se’ls adore, i la majoria inclús evita revelar el seu nom (Gn 32:29; Lc 1:26; Ap 22:8, 9). Ocupen diferents rangs i tenen assignades diferents faenes, com servir davant del tron de Jehovà, transmetre els seus missatges, ajudar els servents de Jehovà en la terra, executar les sentències divines i donar suport a la predicació de les bones notícies (2Re 19:35; Sl 34:7; Mt 4:11; Lc 1:30, 31; Ap 5:11; 14:6). En el futur, lluitaran amb Jesús en la batalla d’Harmagedon (Ap 19:14, 15).
ànima.
Traducció tradicional de la paraula hebrea néfeix i de la grega psiqué. A l’analitzar l’ús d’estos termes en la Bíblia, queda clar que bàsicament es referixen a 1) persones, 2) animals o 3) la vida d’una persona o d’un animal (Gn 1:20; 2:7; Nm 31:28; 1Pe 3:20; també notes). A diferència de l’ús que se li dona a la paraula ànima en molts contextos religiosos, la Bíblia mostra que les paraules néfeix i psiqué, quan s’utilitzen en relació amb sers terrestres, es referixen a una cosa material, tangible, visible i mortal. En esta traducció, els termes originals s’han traduït generalment segons el seu significat en cada context. Per a fer-ho, s’han utilitzat expressions com vida, ser viu, persona o simplement un pronom personal (per exemple, ell en comptes de la seua ànima). En molts casos, la paraula ànima apareix en les notes com a possible traducció. Quan s’utilitza ànima, ja siga en les notes o en el text principal, s’ha d’entendre d’acord amb l’explicació anterior. Quan es diu que algú fa alguna cosa amb tota l’ànima vol dir que ho fa amb tot el seu ser, de tot cor o dedicant-li la vida per complet (Dt 6:5; Mt 22:37). En alguns contextos, els termes originals poden referir-se als desitjos o a l’apetit d’un ser viu. També poden referir-se al cadàver d’una persona o d’un animal (Nm 6:6; Pr 23:2; Is 56:11; Ag 2:13).
apostasia.
El terme grec apostasia prové d’un verb que significa literalment ‘apartar-se de’. El nom té el sentit de ‘deserció’, ‘abandó’ o ‘rebel·lió’. En les Escriptures Gregues Cristianes, s’utilitza per a referir-se sobretot als que abandonen la religió verdadera (Pr 11:9; Fe 21:21, nota; 2Te 2:3).
apòstol.
arameu.
Idioma semític molt pròxim a l’hebreu. De fet, utilitzen el mateix alfabet. Al principi el parlaven els arameus, però després es va convertir en la llengua internacional del comerç i la comunicació en els Imperis assiri i babilònic. També era l’idioma oficial de l’administració de l’Imperi persa (Esd 4:7). Algunes parts dels llibres d’Esdres, Jeremies i Daniel es van escriure en arameu. En les Escriptures Gregues Cristianes, s’utilitzen algunes paraules en arameu (Esd 4:8–6:18; 7:12-26; Jr 10:11; Dn 2:4b–7:28; Mc 14:36; Fe 9:36).
Areòpag.
Lloma d’Atenes, al nord-oest de l’Acròpolis. També és el nom del consell (o tribunal) que es reunia allí. En certa ocasió, uns filòsofs estoics i epicuris portaren a Pau a l’Areòpag per a que explicara les seues creences (Fe 17:19).
asélgueia.
Consulta CONDUCTA DESCARADA.
Àsia.
En les Escriptures Gregues Cristianes, nom de la província romana que incloïa la part occidental de l’actual Turquia i algunes illes pròximes a la costa, com Samos i Patmos. La capital era Efes (Fe 20:16; Ap 1:4).
assotar.
En les Escriptures Gregues Cristianes, fa referència a colpejar o flagel·lar a algú amb un flagell, o assot, que tenia nucs o punxes en l’extrem (Jn 19:1).
astròleg.
Persona que estudia els moviments del sol, la lluna i les estreles per a predir el futur (Mt 2:1).
B
banya.
Fa referència a les banyes dels animals, que s’utilitzaven com a gots per a beure, com a recipients per a l’oli, la tinta o els cosmètics i com a instruments musicals o per a emetre senyals sonors (1Sa 16:1, 13; 1Re 1:39; Ez 9:2). Les paraules corn i banya a sovint s’utilitzen simbòlicament per a fer referència a la força, la conquista i la victòria (Dt 33:17; Mi 4:13; Lc 1:69, nota).
baptisme; batejar.
El verb significa ‘submergir’, és a dir, posar completament davall de l’aigua. Jesús va establir el baptisme com un requisit per als seus seguidors. Les Escriptures també parlen del baptisme de Joan, del baptisme amb esperit sant i del baptisme amb foc, entre altres (Mt 3:11, 16; 28:19; Jn 3:23; 1Pe 3:21).
Beelzebub.
Nom que fa referència a Satanàs, el príncep, o governant, dels dimonis. Possiblement és una variació del nom Baal-Zebub, el Baal que els filisteus adoraven en Ecron (2Re 1:3; Mt 12:24).
blasfèmia.
bondat immerescuda.
El significat bàsic de la paraula grega original transmet la idea d’allò que és agradable o atraient. Sol fer referència a un regal bondadós o a una manera bondadosa de donar. Quan es referix a la bondat immerescuda de Déu, esta paraula descriu un regal que ell dona amb generositat sense esperar res a canvi. Per tant, és una demostració de la immensa generositat i bondat de Déu, i del seu gran amor pels sers humans. La paraula grega també es traduïx com favor i regal bondadós. Esta bondat es mostra sense que l’altra persona haja fet res per a guanyar-se-la o meréixer-se-la i només està motivada per la generositat de qui la mostra (2Co 6:1; Ef 1:7).
bones notícies.
bota de vi.
Recipient fet de la pell sencera d’un animal, com ara una cabra o una ovella, que s’utilitzava per a guardar vi. El vi, al fermentar, allibera diòxid de carboni que produïx pressió dins de la bota. Per això es guardava en botes noves que podien expandir-se, ja que les botes velles, al ser rígides, rebentaven per la pressió (Js 9:4; Mt 9:17).
braça.
Unitat de longitud que s’utilitza per a mesurar la profunditat de l’aigua i equival a 1,8 m (Fe 27:28).
C
caldeu.
Poble que ocupava el delta dels rius Tigris i Eufrates. En temps antics, la ciutat més important de la terra dels caldeus era Ur, la ciutat natal d’Abraham (Fe 7:4).
camí.
En la Bíblia, esta paraula s’utilitza de forma simbòlica per a referir-se a una manera d’actuar o de comportar-se que Jehovà aprova o desaprova. Es deia que els deixebles de Jesucrist pertanyien al «Camí» perquè la seua manera de viure girava al voltant de la fe en Jesucrist i seguien el seu exemple (Fe 19:9).
canya.
Paraula que s’utilitza per a diverses plantes que normalment creixen en llocs humits. En molts casos, la planta a la qual es fa referència és Arundo donax (Mt 27:29; Ap 11:1).
carro; carruatge.
Vehicle de dos rodes tirat per cavalls i utilitzat principalment per a la guerra (Ex 14:23; Jt 4:13; Fe 8:28; Ap 9:9).
cep.
Instrument de castic per a immobilitzar a algú. Alguns ceps només subjectaven els peus, però altres mantenien el cos en una postura forçada, potser immobilitzant els peus, les mans i el coll (Jr 20:2; Fe 16:24).
Cèsar.
Cognom romà que es va convertir en un títol per als emperadors romans. En la Bíblia apareix el nom d’alguns, com August, Tiberi i Claudi. I encara que no menciona a Neró per nom, també se li aplica este títol. En les Escriptures Gregues Cristianes, també s’utilitza el terme Cèsar per a representar l’autoritat civil o l’Estat (Mc 12:17; Fe 25:12).
circumcisió.
Pràctica que consistix en tallar el prepuci de l’òrgan genital masculí. Era obligatòria per a Abraham i els seus descendents, però no és un requisit per als cristians. També s’utilitza en sentit simbòlic en diversos contextos (Gn 17:10; 1Co 7:19; Fl 3:3).
colzada.
conclusió del sistema.
Període de temps que culmina en la fi del sistema —o la situació mundial— controlat per Satanàs. Coincidix en el temps amb la presència de Crist. Dirigits per Jesús, els àngels «separaran els malvats dels justos» i després destruiran els malvats (Mt 13:40-42, 49). Els deixebles de Jesús estaven molt interessats en saber quan seria eixa «conclusió del sistema» (Mt 24:3). Abans de tornar al cel, Jesús va prometre als seus deixebles que estaria amb ells fins a eixe temps (Mt 28:20). Consulta SISTEMA.
conducta descarada.
Traducció de la paraula grega asélgueia. Esta expressió fa referència a actes que són una violació greu de les lleis de Déu i que demostren una actitud descarada o un atreviment irreverent. Esta actitud mostra falta de respecte o fins i tot menyspreu cap a l’autoritat, les lleis i les normes. No es tracta de mala conducta de poca importància (Ga 5:19; 2Pe 2:7).
congregació.
Grup de persones que es reunixen amb un objectiu definit o per a una activitat concreta. En les Escriptures Hebrees, normalment fa referència a la nació d’Israel. En les Escriptures Gregues Cristianes, sol fer referència a la congregació cristiana en general, però a vegades també a congregacions concretes (1Re 8:22; Fe 9:31; Rm 16:5).
cor.
Mesura per a sòlids i líquids que equivalia a 220 l basant-se en el volum estimat d’un bat (1Re 5:11; Lc 16:7, nota).
corn.
Consulta BANYA.
cortina.
Preciosa tela teixida i brodada amb figures de querubins que separava el Sant i el Santíssim, tant en el tabernacle com en el temple (Ex 26:31; 2Cr 3:14; Mt 27:51; He 9:3).
Crist.
cristià.
cup.
Normalment estava format per dos piques tallades en roca calcària a diferents nivells i connectades per un xicotet canal. El raïm es xafava en el recipient de dalt, i el suc queia al recipient inferior. El cup s’utilitza en sentit simbòlic per a parlar del juí de Déu (Ap 19:15).
D
Decàpolis.
Del grec deca, que significa ‘deu’, i polis, que significa ‘ciutat’. Era un grup de ciutats gregues que, en un principi, estava format per deu ciutats. També era el nom de la regió situada a l’est del mar de Galilea i el riu Jordà, on estaven la majoria d’eixes ciutats. Eren centres de la cultura i el comerç grecs. Jesús va passar per esta regió, però no consta que visitara ninguna d’estes ciutats (Mt 4:25; Mc 5:20).
delme.
Dècima part, o 10%, que es donava o es pagava com a tribut, especialment amb finalitat religiosa (Ml 3:10; Dt 26:12; Mt 23:23; He 7:5). Per a que els levites pogueren mantindre’s, la llei mosaica establia que se’ls donara cada any la dècima part del que produïa la terra i del que hagueren augmentat els ramats. Els levites, per la seua part, donaven el 10% del que rebien per a mantindre els sacerdots descendents d’Aaron. També hi havia altres classes de delme. Donar el delme no és un requisit per als cristians.
dejunar.
Abstindre’s totalment d’aliment durant un període limitat. Els israelites dejunaven el Dia de l’Expiació, en els moments difícils i quan necessitaven la guia divina. Els jueus van establir quatre dejunis anuals per a recordar esdeveniments tràgics de la seua història. El dejuni no és un requisit per als cristians (Esd 8:21; Is 58:6; Mt 4:2; 9:14; Lc 18:12; Fe 13:2, 3; 27:9).
denari.
devoció a Déu.
Acció de reverenciar, adorar i servir a Jehovà Déu demostrant lleialtat a la seua sobirania universal (1Tm 4:8; 2Tm 3:12).
Dia de l’Expiació.
El dia sagrat més important per als israelites, també conegut com Yom Kippur (de l’hebreu yom haquippurim, que significa ‘dia dels cobriments’). Se celebrava el 10 d’etanim. Era l’únic dia de l’any en què el gran sacerdot entrava en el Santíssim del tabernacle i, anys més tard, en el del temple. Allí oferia la sang dels sacrificis pels seus pecats, pels dels altres levites i pels del poble. Era un dia de reunió santa i de dejuni. El Dia de l’Expiació també es considerava un dissabte, i per tant no s’havia de treballar (Lv 23:27, 28; Fe 27:9; Col 1:20; He 9:12).
dia de la preparació.
Nom del dia en el qual els jueus es preparaven per al dissabte i que era anterior a este. El dia de la preparació acabava amb la posta de sol del que nosaltres anomenem divendres, just quan començava el dissabte. Per als jueus, els dies començaven i acabaven amb la posta de sol (Mc 15:42; Lc 23:54).
dia de juí.
Dia o període de temps específic en què Déu demana comptes a determinats grups de persones, a nacions o als ser humans en general. Pot ser un temps en el qual s’executa els que són condemnats a mort. A altres, en canvi, este juí els pot donar l’oportunitat de ser salvats i rebre vida eterna. Jesucrist i els seus apòstols van dir que hi hauria un futur «Dia del Juí» que afectaria no només els vius, sinó també els que van morir en el passat (Mt 12:36).
Diable.
dimoni.
Esperit malvat i invisible amb poders sobrenaturals. Als dimonis se’ls anomena «fills del Déu verdader» en Gènesi 6:2, i «àngels» en Judes 6. Per tant, no van ser creats com a sers malvats, sinó que eren àngels que van decidir fer-se enemics de Déu al desobeir-lo en els dies de Noé i a l’unir-se a la rebel·lió de Satanàs contra Jehovà (Dt 32:17; Lc 8:30; Fe 16:16; Jm 2:19).
dissabte.
En la Bíblia, celebració setmanal jueva, també coneguda com sàbat. Esta paraula ve d’un terme hebreu que significa ‘descansar’ o ‘parar’. El dissabte era el sèptim dia de la setmana jueva (des de la posta de sol del divendres fins a la posta de sol del nostre dissabte). Durant este dia no havia de fer-se ningun treball, excepte el servici sacerdotal en el santuari. Altres dies festius de l’any, així com els anys sèptim i cinquanté també es consideraven dissabte. Durant els anys sabàtics, la terra es deixava sense cultivar i els israelites no devien exigir a altres hebreus que pagaren els seus deutes. Les restriccions de la llei mosaica per al dissabte eren raonables, però els líders religiosos anaren afegint més restriccions, fins al punt que, en temps de Jesús, era molt difícil obeir-les totes (Ex 20:8; Lv 25:4; Lc 13:14-16; Col 2:16).
dol.
Manifestació externa de pena per la mort d’algú o per alguna desgràcia. En temps bíblics, era costum estar de dol durant un període de temps. Els que estaven de dol, a més de plorar a crits, es vestien amb una roba especial, es tiraven cendra al cap, s’esgarraven la roba i es colpejaven el pit. A voltes, es contractaven ploradors professionals en els funerals (Est 4:3; Mt 11:17; Mc 5:38; Jn 11:33; Ap 21:4).
dracma.
En les Escriptures Gregues Cristianes, esta paraula es referix a una moneda grega de plata que, en aquell temps, pesava 3,4 g (Mt 17:24).
E
encens.
Mescla de resines aromàtiques i bàlsams que es crema lentament i desprén una fragància agradable. En el tabernacle i en el temple s’utilitzava un encens especial fet amb quatre ingredients. Pel matí i per la nit es cremava sobre l’altar de l’encens que hi havia en el Sant, i el Dia de l’Expiació es cremava dins del Santíssim. Era un símbol de les oracions que Déu accepta de part dels seus servents fidels. No era un requisit que els cristians l’utilitzaren (Ex 30:34, 35; Lv 16:13; Ap 5:8).
endeví.
Persona que afirma tindre el poder de predir el futur. En la Bíblia, s’inclouen en esta categoria els sacerdots que practicaven màgia i els astròlegs, entre altres (Lv 19:31; Dt 18:11; Fe 16:16).
epicuri.
Seguidor del filòsof grec Epicuri (341-270 a. n. e.). La idea central de la seua filosofia era que l’objectiu principal de la vida és el plaer de l’individu (Fe 17:18).
era.
escriba.
Copista de les Escriptures Hebrees. Per al temps en què Jesús va estar en la terra, els escribes eren un grup d’experts en la Llei que es va oposar a ell (Esd 7:6, nota; Mc 12:38, 39; 14:1).
Escriptures.
Escrits sagrats de la Paraula de Déu. Esta expressió només apareix en les Escriptures Gregues Cristianes (Lc 24:27; 2Tm 3:16).
esperit.
La paraula hebrea rúakh i la grega pneuma, que a sovint es traduïxen com esperit, tenen diversos significats. En tots els casos, es referixen a alguna cosa invisible a l’ull humà i indiquen força en moviment. Tant la paraula hebrea com la grega poden referir-se 1) al vent, 2) a la força de vida de les criatures terrestres, 3) a la motivació que ix del cor simbòlic d’una persona i que l’impulsa a parlar o a actuar de certa manera, 4) a missatges inspirats que venen d’alguna font invisible, 5) a sers espirituals o 6) a l’esperit sant, és a dir, el poder de Déu en acció (Ex 35:21; Sl 104:29; Mt 12:43; Lc 11:13).
esperit sant.
estoic.
Seguidor d’una escola grega de filòsofs que creia que la felicitat s’alcançava vivint d’acord amb la raó i en harmonia amb la naturalesa. Per als estoics, l’home realment savi era indiferent al dolor i al plaer (Fe 17:18).
etíop.
Persona d’Etiòpia, antiga nació situada al sud d’Egipte que incloïa l’extrem sud de l’actual Egipte i el que hui en dia es coneix com Sudan (Fe 8:27).
eunuc.
En sentit literal, un home castrat. A sovint eren servents o cuidadors de la reina i les concubines en les corts reials. Este terme també podia referir-se a un funcionari amb responsabilitats en la cort del rei, encara que no estiguera castrat. En sentit simbòlic, s’utilitza l’expressió eunucs pel Regne per a referir-se a aquells que demostren autocontrol per a dedicar-se més plenament a servir a Déu (Mt 19:12; Est 2:15; Fe 8:27).
èxtasi.
La paraula grega ékstasis (formada per ek, que vol dir ‘fora de’, i stasis, que vol dir ‘estar dret’) fa referència a l’alteració de l’estat mental normal d’una persona degut a un sentiment d’admiració o sorpresa, o a una visió de part de Déu. Segons pareix, a voltes l’esperit sant implantava una visió o una imatge relacionada amb la voluntat de Déu en la ment d’una persona mentres esta estava profundament concentrada o en un estat paregut al son. La persona en èxtasi no solia ser conscient del que passava al seu voltant i, per tant, es trobava en millors condicions de rebre una visió.
F
faraó.
Títol que rebien els reis d’Egipte. En la Bíblia, es diu el nom de cinc faraons: Xixac, So, Tirhacà, Necó i Hofrà. En canvi, d’altres no es diu el nom, inclosos aquells que tingueren molt de tracte amb Abraham, Moisés o Josep (Ex 15:4; Rm 9:17).
fariseu.
Seguidor d’una important secta religiosa del judaisme del segle I. No eren descendents de sacerdots, però obeïen la Llei fins al més mínim detall i posaven les tradicions orals al mateix nivell (Mt 23:23). S’oposaven a qualsevol influència cultural grega i, com eren experts en la Llei i en les tradicions, tenien molta autoritat sobre la gent (Mt 23:2-6). Alguns també eren membres del Sanedrí. A sovint, criticaven a Jesús per no respectar el dissabte i les tradicions, i per tindre tracte amb pecadors i cobradors d’impostos. Alguns fariseus, com Saule de Tars, es van fer cristians (Mt 9:11; 12:14; Mc 7:5; Lc 6:2; Fe 26:5).
Festa de la Dedicació.
Aniversari per a commemorar la purificació del temple després que Antíoc Epifanes el profanara. La festa començava el 25 de quisleu i durava huit dies (Jn 10:22).
Festa de les Cabanyes.
Consulta FESTA DELS TABERNACLES.
Festa dels Pans sense Rent.
La primera de les tres festes anuals més importants dels israelites. Començava el 15 de nissan, el dia després de la Pasqua, i durava set dies. Només es podia menjar pa sense rent per a recordar l’èxode d’Egipte (Ex 23:15; Mc 14:1).
Festa dels Tabernacles.
També s’anomena Festa de les Cabanyes o Festa de la Collita. Se celebrava del 15 al 21 d’etanim a l’acabar l’any agrícola d’Israel per a celebrar la collita. Per als israelites, era un temps d’alegria i d’agraïment a Jehovà per haver beneït la collita. Durant la festa, vivien en cabanyes, o casetes senzilles, per a recordar l’èxode d’Egipte. Era una de les tres festes en què els hòmens havien d’anar a Jerusalem a celebrar-la (Lv 23:34; Esd 3:4).
Fill de David.
fill de l’home.
En les Escriptures Hebrees, s’anomena aixina a Ezequiel i a Daniel per a destacar el contrast entre estos portaveus mortals i l’autor diví dels seus missatges (Ez 3:17; Dn 8:17). En els Evangelis, l’expressió Fill de l’Home apareix unes 80 vegades i s’aplica a Jesucrist. Indica que Jesús era un ser humà perquè va nàixer d’una mare humana, i no simplement un ser espiritual materialitzat. Esta expressió també mostra que Jesús compliria la profecia de Daniel 7:13, 14 (Mt 19:28; 20:28).
fornicació.
Consulta IMMORALITAT SEXUAL.
G
Gehenna.
Nom grec de la vall d’Hinnom, que estava al sud i sud-oest de l’antiga Jerusalem (Jr 7:31). Este lloc fora de la ciutat s’usava per a cremar desperdicis. Les profecies bíbliques parlen d’esta vall com un lloc que estaria ple de cadàvers (Jr 7:32; 19:6). No hi ha res que indique que es llançaren persones o animals en la Gehenna per a cremar-los vius o turmentar-los. Per tant, este lloc no podia simbolitzar una regió invisible on es turmenta eternament les ànimes humanes amb foc literal. En realitat, Jesús i els seus deixebles van utilitzar el terme Gehenna com a símbol del castic etern anomenat «la segona mort», és a dir, la destrucció eterna (Ap 20:14; Mt 5:22; 10:28).
gran sacerdot.
Sacerdot més important segons la Llei mosaica. Representava el poble davant de Déu i supervisava els altres sacerdots. Era l’únic que tenia permís per a entrar en el Santíssim, la cambra més interior del tabernacle i, més tard, del temple. Només entrava allí una volta a l’any, en el Dia de l’Expiació. L’expressió gran sacerdot també fa referència a Jesucrist (Lv 16:2, 17; 21:10; Mt 26:3; He 4:14).
gran tribulació.
El terme grec per a tribulació transmet la idea de l’angoixa i el patiment que causa la pressió de les circumstàncies. Jesús va parlar d’una «gran tribulació» sense precedents que afectaria Jerusalem, però sobretot d’una «gran tribulació» que patiria tota la humanitat en el futur, quan ell vinguera en la seua gran glòria (Mt 24:21, 29-31). Pau va descriure esta tribulació com un acte de justícia divina contra els que «no coneixen a Déu» i els que «no obeïxen les bones notícies» sobre Jesucrist. En el capítol 19 d’Apocalipsi, es presenta a Jesús com el líder dels exèrcits celestials lluitant contra «la bèstia salvatge, els reis de la terra i els seus exèrcits» (2Te 1:6-8; Ap 19:11-21). També es mostra que una «gran multitud» sobreviu a eixa tribulació (Ap 7:9, 14).
grec.
Idioma dels habitants de Grècia; també persona nascuda en Grècia o que prové d’una família d’origen grec. En les Escriptures Gregues Cristianes, té un sentit més ampli: es referix a aquells que no eren jueus o als que estaven influenciats per la cultura i l’idioma grecs (Jl 3:6; Jn 12:20).
H
Hades.
Paraula grega que equival a la paraula hebrea Xeol. Es traduïx com Tomba, amb majúscula inicial, per a referir-se al lloc simbòlic on descansen els morts. Consulta TOMBA.
hebreu.
Este nom es va usar per primera volta per a referir-se a Abram (Abraham) i distingir-lo dels seus veïns amorreus. Amb el temps, es va gastar per a referir-se tant als descendents que Abraham va tindre per mitjà del seu net Jacob com a l’idioma que parlaven. Per al temps de Jesús, l’hebreu havia incorporat moltes expressions aramees i era l’idioma que parlaven Crist i els seus deixebles (Gn 14:13; Ex 5:3; Fe 26:14).
Hermes.
Déu grec, fill de Zeus. Era considerat el missatger dels déus i el déu de la bona oratòria. Per això, en Listra, confongueren a Pau amb Hermes (Fe 14:12).
Herodes.
Cognom de la dinastia designada per Roma per a governar els jueus. Herodes el Gran va ser conegut per reconstruir el temple de Jerusalem i per intentar matar a Jesús ordenant una matança de xiquets (Mt 2:16; Lc 1:5). Herodes Arquelau i Herodes Antipes, fills d’Herodes el Gran, van ser nomenats governants de diferents regions dels dominis de son pare (Mt 2:22). Antipes va ser un tetrarca —encara que el poble l’anomenava rei— que va governar durant els tres anys i mig del ministeri de Jesús fins als successos que es narren en el capítol 12 de Fets (Mc 6:14-17; Lc 3:1, 19, 20; 13:31, 32; 23:6-15; Fe 4:27; 13:1). Després d’això, Herodes Agripa I, net d’Herodes el Gran, va governar durant un curt període de temps fins que va ser executat per un àngel de Déu (Fe 12:1-6, 18-23). El va succeir el seu fill, Herodes Agripa II, qui va governar fins a la revolta dels jueus contra Roma (Fe 23:35; 25:13, 22-27; 26:1, 2, 19-32).
hisop.
Planta de rames fines i amb fulles que s’utilitzava per a esguitar sang o aigua en cerimònies de purificació. Possiblement era Origanum maru o Origanum syriacum. En Joan 19:29, potser es referix a alguna d’estes plantes lligades a una rama o a una planta de la varietat de la melca, o sorgo (Sorghum vulgare), ja que esta planta té rames prou llargues com per a haver acostat a la boca de Jesús una esponja xopada amb vi agre (Ex 12:22; Sl 51:7).
home lliure; llibert.
Davall l’Imperi romà, un home lliure era algú que havia nascut com a persona lliure i que tenia tots els drets de ciutadania. En canvi, un llibert era algú que havia sigut alliberat, o emancipat, de l’esclavitud. L’emancipació formal concedia als lliberts la ciutadania romana, però no els permetia ocupar càrrecs polítics. L’emancipació informal els alliberava de l’esclavitud, però no els concedia tots els drets civils (1Co 7:22).
I
ídol; idolatria.
Un ídol és una imatge, una representació de qualsevol cosa, siga real o imaginària, que la gent utilitza en la seua adoració. La idolatria implica venerar, estimar, demostrar devoció o adorar un ídol (Sl 115:4; Fe 17:16; 1Co 10:14).
immoralitat sexual.
Traducció del terme grec porneia, expressió que s’utilitza en les Escriptures per a referir-se a algunes pràctiques sexuals prohibides per Déu. Inclou l’adulteri, la prostitució, les relacions sexuals entre persones no casades entre si, l’homosexualitat i el sexe amb animals. En Apocalipsi, esta expressió s’utilitza en sentit simbòlic per a parlar de la prostituta religiosa coneguda com «Babilònia la Gran». Amb ella es descriu el tracte que té amb els governants d’este món per a obtindre a canvi poder i riqueses (Ap 14:8; 17:2; 18:3; Mt 5:32; Fe 15:29; Ga 5:19). Consulta PROSTITUTA.
imposar les mans.
Es posaven les mans sobre algú per a encarregar-li una faena especial o per a beneir-lo, curar-lo o donar-li un do de l’esperit sant (Nm 27:18; Fe 19:6; 1Tm 5:22).
impur.
Israel.
Nom que Déu va donar a Jacob. Va arribar a fer referència a tots els seus descendents com a col·lectiu en qualsevol moment donat. Als descendents dels 12 fills de Jacob a sovint se’ls anomenava fills d’Israel, casa d’Israel, poble d’Israel, hòmens d’Israel o israelites. També s’utilitzava com a nom per a referir-se al regne de deu tribus del nord que es va separar del regne del sud. Més tard, es va utilitzar l’expressió «Israel de Déu» per a fer referència als cristians ungits (Ga 6:16; Gn 32:28; Fe 4:10; Rm 9:6).
J
Jacob.
Un dels fills d’Isaac i Rebeca. Més tard, Déu li va posar el nom d’Israel, i es va convertir en el patriarca del poble d’Israel (també anomenats israelites i, amb el temps, jueus). Va tindre 12 fills que, junt amb els seus descendents, formaren les 12 tribus de la nació d’Israel. El nom Jacob va seguir utilitzant-se per a referir-se a la nació o poble d’Israel (Gn 32:28; Mt 22:32).
Jehovà.
La Bíblia. Traducció del Nou Món utilitza el nom Jehovà un total de 237 voltes en les Escriptures Gregues Cristianes. La decisió d’incloure el nom de Déu es basa en les següents proves:
1. El tetragrama (és a dir, el nom de Déu, representat per les quatre consonants hebrees יהוה) apareixia al llarg del text en les còpies de les Escriptures Hebrees que s’utilitzaven en els dies de Jesús i els seus apòstols.
2. En els dies de Jesús i els seus apòstols, el tetragrama també apareixia en les traduccions al grec de les Escriptures Hebrees.
3. Les mateixes Escriptures Gregues Cristianes mostren que Jesús solia fer referència al nom de Déu i el donava a conéixer als altres (Jn 17:6, 11, 12, 26).
4. Com les Escriptures Gregues Cristianes són una continuació inspirada per Déu de les Escriptures Hebrees, no pareix lògic que de repent desaparega el seu nom del text.
5. En les Escriptures Gregues Cristianes apareix la forma abreviada del nom de Déu (Ap 19:1, 3, 4, 6).
6. Antigues obres jueves indiquen que els cristians d’origen jueu usaven el nom de Déu en els seus escrits.
7. Alguns erudits bíblics reconeixen que és probable que el nom de Déu apareguera en els passatges de les Escriptures Gregues Cristianes que contenen cites de les Escriptures Hebrees.
8. Hi ha traduccions de la Bíblia en més de 100 idiomes que contenen el nom de Déu en les Escriptures Gregues Cristianes.
Sense dubte, hi ha raons de pes per a restablir el nom de Déu, Jehovà, en les Escriptures Gregues Cristianes. I açò és exactament el que han fet els traductors de la Traducció del Nou Món. Tots ells senten un gran respecte pel nom de Déu i mai s’atrevirien a eliminar res que apareguera en el text original (Ap 22:18, 19).
jou.
Peça allargada de fusta que es col·locava sobre els muscles d’una persona per a portar càrregues en els extrems; també estructura o peça allargada de fusta que es col·locava sobre el coll de dos animals de tir (generalment bous) per a que arrastraren algun utensili agrícola o un carro. Com els esclaus solien gastar el jou per a portar càrregues pesades, este instrument simbolitzava l’esclavitud o la submissió a una altra persona, aixina com l’opressió i el patiment. L’expressió llevar o trencar el jou significava alliberar de l’esclavitud, l’opressió i l’explotació (Lv 26:13; Mt 11:29, 30).
Judà.
Quart fill de Jacob; sa mare era Lia. Just abans de morir, Jacob va profetitzar que, del llinatge de Judà, eixiria un gran governant que governaria durant molt de temps. D’este llinatge va nàixer Jesús quan va viure com a humà en la terra. El nom Judà també es referix a la tribu i, més tard, al regne de Judà (Gn 29:35; 49:10; He 7:14).
jueu.
Membre de la tribu de Judà. Este terme va començar a utilitzar-se després de la caiguda del regne de deu tribus d’Israel (2Re 16:6). Després de l’exili en Babilònia, es va gastar per a referir-se als israelites de les diferents tribus que van tornar a Israel (Esd 4:12). Posteriorment, es va utilitzar per tot el món per a diferenciar els israelites de la resta de nacions (Est 3:6). L’apòstol Pau també va gastar esta paraula en sentit simbòlic quan va explicar que la nacionalitat d’algú no té importància dins de la congregació cristiana (Rm 2:28, 29; Ga 3:28).
jurament.
Afirmació que es fa per a certificar que alguna cosa és certa, o promesa solemne per a assegurar que algú farà una cosa o s’abstindrà de fer-la. És un vot que sol fer-se a algú superior, especialment a Déu. Jehovà va confirmar el seu pacte amb Abraham per mitjà d’un jurament solemne (Gn 14:22; He 6:16, 17).
justícia.
En la Bíblia, este terme sol referir-se al que està bé segons les normes de Déu sobre el que està bé i el que està malament (Gn 15:6; Dt 6:25; So 2:3; Mt 6:33).
L
lepra.
Malaltia greu de la pell. En la Bíblia, la lepra no es limita a la malaltia que hui en dia es coneix amb eixe nom, ja que també afectava la roba i les cases (Lv 14:54, 55; Lc 5:12).
lèpton.
Leví; levita.
Tercer fill de Jacob; sa mare era Lia. També es referix a la tribu del mateix nom. Els seus tres fills van fundar les tres divisions principals dels levites. A voltes, el terme levites es referix a tota la tribu, però normalment no inclou la família sacerdotal d’Aaron. A la tribu de Leví no se li va assignar cap territori en la Terra Promesa, sinó 48 ciutats dins dels territoris assignats a les altres tribus (Dt 10:8; 1Cr 6:1; He 7:11).
llagosta.
Varietat de saltamartí que migra en grups nombrosos. La Llei mosaica la considerava un animal pur i, per tant, podia menjar-se. Quan els grans eixams de llagostes s’ho menjaven tot al seu pas i causaven una destrucció total, se’ls considerava una plaga (Ex 10:14; Mt 3:4).
llei.
Quan s’escriu amb majúscula inicial, sol referir-se a la Llei mosaica o als cinc primers llibres de la Bíblia. Quan s’escriu en minúscula, pot referir-se a lleis específiques de la Llei mosaica o a una norma jurídica (Nm 15:16; Dt 4:8; Mt 7:12; Ga 3:24).
Llei de Moisés.
M
Macedònia.
Regió al nord de Grècia que va guanyar importància davall el domini d’Alexandre el Gran i va continuar sent independent fins que els romans la van conquistar. Quan l’apòstol Pau va visitar Europa per primera vegada, Macedònia era una província romana. Pau va visitar esta regió en tres ocasions (Fe 16:9).
mag.
Persona que utilitza poders atribuïts a esperits malvats (Fe 13:6).
magistrat.
En les colònies romanes, els magistrats civils eren administradors del govern. Les seues responsabilitats incloïen mantindre l’orde, gestionar les finances, jutjar els que violaven la llei i ordenar l’execució dels castics (Fe 16:20).
maleir.
Maligne, el.
Títol que se li dona a Satanàs el Diable, que s’oposa a Déu i a les seues normes justes (Mt 6:13; 1Jn 5:19).
mannà.
Aliment principal dels israelites, proporcionat per Jehovà, durant els 40 anys que van estar en el desert. Apareixia miraculosament en terra davall d’una capa de rosada tots els matins, excepte el dissabte. Quan els israelites el van vore per primera vegada, van dir: «Què és això?» (en hebreu, man hu?) (Ex 16:13-15, 35). En altres contextos, se l’anomena «gra del cel» (Sl 78:24), «pa del cel» (Sl 105:40) i «pa dels poderosos» (Sl 78:25). Jesús també es va referir al mannà de manera simbòlica (Jn 6:49, 50).
mede; Mèdia.
Poble descendent de Madai, el fill de Jàfet. Els medes es van assentar en l’altiplà muntanyós iranià, el qual es va convertir en el país de Mèdia. En el Pentecostés de l’any 33 n. e., hi havia alguns medes en Jerusalem (Fe 2:9).
membre del partit d’Herodes.
També conegut com herodià. Membre d’un partit nacionalista que donava suport als objectius polítics dels Herodes mentres estos governaven davall la dominació romana. Probablement, alguns dels saduceus pertanyien a este grup. Els herodians es van unir als fariseus per a oposar-se a Jesús (Mc 3:6).
Messies.
Prové del terme hebreu que significa ‘ungit’. La paraula equivalent que prové del grec és Crist (Dn 9:25; Jn 1:41).
milacre.
milla.
Mesura de longitud que només apareix una vegada en el text original de les Escriptures Gregues Cristianes, en Mateu 5:41, i que probablement fa referència a la milla romana que equivalia a 1.479,5 m.
mina.
En les Escriptures Gregues Cristianes, una mina equivalia a 100 dracmes i pesava 340 g (Lc 19:13).
mira!
Traducció d’un terme grec que se sol gastar per a cridar l’atenció sobre el que ve a continuació, i aixina animar el lector a visualitzar l’escena o a fixar-se en un detall de la narració. També s’utilitza per a emfatitzar o per a introduir alguna cosa nova o sorprenent. En les Escriptures Gregues Cristianes, este terme apareix sobretot en els llibres de Mateu, Lluc i Apocalipsi. En esta edició, s’ha traduït literalment en alguns llocs, però a sovint s’ha omés o s’han utilitzat altres termes i tècniques que creen el mateix efecte.
mirra.
Resina aromàtica obtinguda d’una varietat d’arbustos espinosos o arbrets del gènere Commiphora. Era un dels ingredients de l’oli sant de la unció. S’utilitzava per a perfumar la roba i els llits, entre altres coses, i s’afegia a olis per a massatges i a locions corporals. També es gastava per a preparar els cossos abans de l’enterro (Ex 30:23; Pr 7:17; Mc 15:23; Jn 19:39).
misericòrdia.
Consideració o sentiment de pena que algú té pels que patixen i que el motiva a actuar per a que se senten millor. També es referix a la compassió tendra. A voltes, vol dir fer més suau un juí o un castic (Mt 5:7; Ef 2:4; Jud 21-23).
Mólec.
Déu dels ammonites. Possiblement és el mateix Déu que Malcam, Milcom i Moloc (Fe 7:43).
Moloc.
Consulta MÓLEC.
N
nard.
Oli perfumat costós de color roig clar que prové de la planta anomenada espicanard (Nardostachys jatamansi). Com era molt car, el nard se solia barrejar amb olis de menys qualitat i, a voltes, es falsificava. Cal destacar que tant Marc com Joan especifiquen que el que es va abocar sobre el cap i els peus de Jesús era «nard autèntic» (Mc 14:3; Jn 12:3).
Natzaré.
net; pur.
En la Bíblia, estes paraules no només fan referència a la neteja física, sinó també a mantindre o recuperar un estat pur i sense taca, sense res que l’embrute, l’adultere o el corrompa en sentit moral o espiritual. Davall la Llei mosaica, estes paraules es referixen a la neteja cerimonial (Lv 10:10; Sl 51:7; Mt 8:2; 1Co 6:11).
nissan.
Nom que va rebre el mes d’abib després que els jueus tornaren de l’exili en Babilònia. Era el primer mes del calendari sagrat jueu i el sèptim mes del calendari seglar. Anava des de mitjans de març fins a mitjans d’abril (Ne 2:1). La Pasqua jueva se celebrava el 14 de nissan, i Jesucrist va instaurar el Sopar del Senyor eixe dia (Lc 22:15, 19, 20). També va ser executat en un pal de turment eixe mateix dia (Lc 23:44-46).
O
obres de misericòrdia.
Ajuda que es donava als necessitats. Estes obres no es mencionen directament en les Escriptures Hebrees, però la Llei donava instruccions específiques als israelites sobre les obligacions que tenien amb els pobres (Mt 6:2, nota).
ofrena cremada.
Sacrifici animal que es cremava sobre l’altar i que s’oferia sencer a Déu. Qui feia l’ofrena no es quedava amb cap part de l’animal, ja fora un bou, un mascle de les ovelles o de les cabres, una tórtora o un colomí (Ex 29:18; Lv 6:9; Mc 12:33; He 10:6).
olíban.
Goma resinosa (saba seca) que s’obté d’alguns arbres i arbustos del gènere Boswellia, i que allibera una fragància dolça quan es crema. Era un dels ingredients de l’encens sant que s’utilitzava en el tabernacle i en el temple. També es posava sobre les ofrenes de gra i sobre cada pila del pa de la presència dins del Sant (Ex 30:34-36; Lv 2:1; 24:7; Mt 2:11).
P
pa de la presència.
Ofrena a Déu que consistia en dotze pans que es col·locaven en dos piles de sis pans cada una i que es posaven sobre la taula que hi havia en el Sant del tabernacle i del temple. També s’anomenen «pans apilats» i «pans de l’ofrena». Cada dissabte, esta ofrena se substituïa per uns pans nous. Normalment, només els sacerdots menjaven del pa que es llevava de la taula (2Cr 2:4; Ex 25:30; Lv 24:5-9; Mt 12:4; He 9:2).
pacte.
Acord formal o contracte entre Déu i els humans o només entre persones per a fer alguna cosa o abstindre’s de fer-la. A voltes, només una de les parts havia de complir amb les condicions de l’acord (un pacte unilateral, que bàsicament era una promesa). En altres ocasions, les dos parts havien de complir amb les condicions (un pacte bilateral). A part dels pactes que Déu va fer amb els humans, la Bíblia també parla de pactes entre hòmens, tribus, nacions i grups de persones. Entre els pactes que han tingut més repercussió, estan els que Déu va fer amb Abraham, David, la nació d’Israel (el pacte de la Llei) i l’Israel de Déu (el nou pacte) (Gn 9:11; 15:18; 21:27; Ex 24:7; 2Cr 21:7; Lc 22:29; Fe 3:25; 2Co 3:6; He 8:6).
pal.
Peça de fusta allargada i vertical on se subjectava els condemnats. En algunes nacions, s’utilitzava per a executar a algú o per a exposar un cadàver com a advertència o humiliació pública. Els assiris, coneguts per la seua crueltat en la guerra, empalaven alguns presoners en pals afilats que els travessaven l’abdomen de baix a dalt, fins al pit. En canvi, davall la llei jueva, els condemnats per delictes tan greus com la blasfèmia o la idolatria primer eren executats a pedrades o d’alguna altra manera, i després es penjaven els seus cadàvers en pals o arbres com a advertència per als altres (Dt 21:22, 23; 2Sa 21:6, 9). Els romans a voltes es limitaven a nugar el condemnat al pal. En eixe cas, podien passar uns quants dies fins que moria de dolor, set, fam o exposició al sol. En altres casos, com el de Jesús, clavaven el condemnat de mans i peus al pal (Lc 24:20; Jn 19:14-16; 20:25; Fe 2:23, 36). Consulta PAL DE TURMENT.
pal de turment.
Traducció de la paraula grega staurós, que es referix a una peça de fusta allargada i vertical com la que es va utilitzar per a executar a Jesús. No hi ha cap prova que indique que la paraula grega es referira a una creu, com la que s’utilitzava molts segles abans de Crist com a símbol religiós pagà. L’expressió «pal de turment» transmet tot el sentit de la paraula original, ja que el terme staurós també s’utilitza per a referir-se a la tortura, el sofriment i la vergonya que patirien els deixebles de Jesús (Mt 16:24; He 12:2). Consulta PAL.
palla.
Tija o pellorfa que se separa de la part comestible del gra quan el baten i l’aventen. La palla s’utilitza com a símbol de coses indesitjables i sense valor (Sl 1:4; Mt 3:12).
pans de l’ofrena.
Consulta PA DE LA PRESÈNCIA.
paradís.
Jardí molt bonico. El primer paradís va ser el de l’Edén, i el va crear Jehovà per a la primera parella humana. Mentres Jesús estava en el pal de turment, li va dir a un dels delinqüents que tenia al costat que la terra es convertiria en un paradís. En 2 Corintis 12:4, sembla que es fa referència a un paradís futur, i en Apocalipsi 2:7, a un paradís celestial (Ct 4:13; Lc 23:43).
Pasqua.
Festa anual que se celebrava el dia 14 d’abib (després anomenat nissan) per a commemorar l’alliberació dels israelites d’Egipte. Per a celebrar-la, mataven i rostien un corder o un cabrit, que es menjava amb herbes amargues i pa sense rent (Ex 12:27; Jn 6:4; 1Co 5:7).
pati.
Àrea tancada i descoberta que envoltava el tabernacle. Temps després, va ser una de les zones emmurallades a l’aire lliure que hi havia al voltant de l’edifici principal del temple. L’altar de les ofrenes cremades estava situat en el pati del tabernacle i en el pati interior del temple. La Bíblia també parla dels patis de les cases i dels palaus (Ex 8:13; 27:9; 1Re 7:12; Mt 26:3; Mc 15:16; Ap 11:2).
pedra angular.
Pedra que es posava en l’angle, o cantó, d’un edifici. Era essencial per a que les dos parets es mantingueren unides. La pedra angular més important era la pedra angular de fonament. Per a la construcció dels edificis públics i de la muralla de la ciutat, s’escollia una pedra especialment forta. Esta expressió s’utilitza en sentit simbòlic per a parlar dels fonaments de la terra, i també es diu que Jesús és la «pedra angular de fonament» de la congregació cristiana, que es compara amb una casa espiritual (Ef 2:20; Jb 38:6).
pedra de molí.
Pedra redona que es col·locava sobre una pedra similar i que s’utilitzava per a moldre el gra i fer farina. En el centre de la pedra inferior es col·locava un pal que feia d’eix per a la pedra superior. En temps bíblics, en la majoria de les cases les dones utilitzaven molins de mà. Com la ració diària de pa d’una família depenia d’esta ferramenta, la Llei mosaica prohibia que algú agarrara com a penyora el molí de mà o la pedra superior del molí. Els molins més grans eren pareguts, però els feien girar els animals (Dt 24:6; Mc 9:42).
penediment.
En sentit bíblic s’utilitza per a fer referència a un canvi de manera de pensar acompanyat de remordiment sincer per la manera de viure anterior, per males accions o per no haver fet el que s’havia de fer. El penediment verdader produïx fruit, és a dir, un canvi en la manera de fer les coses (Mt 3:8; Fe 3:19; 2Pe 3:9).
Pentecostés.
Segona de les tres festes principals que tots els hòmens jueus havien d’anar a celebrar a Jerusalem. Pentecostés significa ‘cinquanté (dia)’, i és el nom que s’utilitza en les Escriptures Gregues Cristianes per a referir-se al que les Escriptures Hebrees anomenen Festa de la Sega o Festa de les Setmanes. Se celebrava 50 dies després del 16 de nissan (Ex 23:16; 34:22; Fe 2:1).
pesta.
Malaltia infecciosa que s’estén ràpidament. Pot convertir-se en una epidèmia i causar la mort (Lc 21:11, nota).
porneia.
Consulta IMMORALITAT SEXUAL.
Pòrtic de Salomó.
Passadís cobert situat a l’est del pati exterior del temple en l’època de Jesús. Es pensava que havia format part de l’antic temple de Salomó. Jesús va caminar per allí en hivern, i també era el lloc on es reunien els primers cristians per a adorar a Déu (Jn 10:22, 23; Fe 5:12).
presciència.
Traducció de la paraula grega prógnosis, que ve de pro, que significa ‘abans’, i gnosis, que significa ‘coneixement’ (Fe 2:23; 1Pe 1:2). Fa referència a conéixer una cosa abans que passe o existisca. En la Bíblia, es relaciona principalment amb Jehovà, el Creador, i amb els seus propòsits.
presència.
En alguns contextos de les Escriptures Gregues Cristianes, es referix a la presència de Jesucrist com a Rei messiànic des de la seua coronació invisible i durant els últims dies d’este sistema. La presència de Crist no vol dir simplement que vinga i se’n vaja en seguida. Més bé, comprén un període de temps determinat (Mt 24:3).
primícies.
Primers fruits d’una collita o primers productes de qualsevol cosa. Jehovà manava als israelites que li oferiren les seues primícies, tant el primer fill d’un home o d’un animal com els primers fruits de la terra. Com a nació, Israel oferia les seues primícies a Déu en la Festa dels Pans sense Rent i en el Pentecostés. La paraula primícies també s’utilitza en sentit simbòlic per a fer referència a Crist i als seus seguidors ungits (1Co 15:23; Nm 15:21; Pr 3:9; Ap 14:4).
primogènit.
Principalment, fa referència al primer fill mascle d’un pare. En temps bíblics, el fill primogènit tenia una posició d’honor en la família i rebia la responsabilitat de dirigir-la quan el pare moria. Jesús, a més de ser el primogènit de Jehovà, és el primogènit de tota la creació i el primogènit d’entre els morts (Gn 25:33; Ex 11:5; Col 1:15; Ap 1:5).
procònsol.
profecia.
Missatge inspirat per Déu, que pot ser tant la revelació com la proclamació de la voluntat divina. També pot ser una ensenyança moral inspirada, la declaració d’un manament o juí diví o l’anunci d’un succés futur (Mt 13:14; 2Pe 1:20, 21).
prosèlit.
prostituta.
Dona que té relacions sexuals fora del matrimoni, especialment a canvi de diners. (La paraula original grega porne prové d’una arrel que vol dir ‘vendre’.) La Bíblia també parla d’hòmens que eren prostituts. La Llei mosaica condemnava la prostitució. Els diners que es guanyaven amb la prostitució no s’acceptaven com a donació per al santuari de Jehovà, encara que entre els pagans era costum utilitzar la prostitució en el temple com a font d’ingressos (Dt 23:17, 18; 1Re 14:24). La Bíblia també utilitza esta paraula en sentit simbòlic per a referir-se a persones, nacions o organitzacions que, tot i que afirmen adorar a Déu, participen en alguna forma d’idolatria. Per exemple, el llibre d’Apocalipsi descriu una organització religiosa anomenada «Babilònia la Gran» com una prostituta perquè té tractes amb els governants d’este món per a aconseguir poder i riqueses (Ap 17:1-5; 18:3; 1Cr 5:25).
R
Regne de Déu.
rent.
Substància que s’afig a la massa o als líquids per a fer-los fermentar. En particular, es tracta d’una porció de massa fermentada que es guarda per a fer fermentar una altra massa. En la Bíblia, a sovint s’utilitza com a símbol del pecat i la corrupció i també per a referir-se a un creixement invisible que s’estén per totes parts (Ex 12:20; Mt 13:33; Ga 5:9).
rescat.
Preu que es pagava per a alliberar algú del captiveri, d’un castic, d’un patiment, del pecat o fins i tot d’una obligació. No sempre es pagava amb diners (Is 43:3). El rescat podia exigir-se en diferents situacions. Per exemple, en Israel, tots els xiquets primogènits o animals mascles primogènits pertanyien a Jehovà i estaven reservats per al seu servici. Per això, s’havia de pagar un rescat o un preu de rescat per a alliberar-los d’eixa obligació (Nm 3:45, 46; 18:15, 16). Quan un bou perillós que no estava vigilat matava algú, a l’amo del bou se’l condemnava a mort. Per a alliberar-se de la sentència, estava obligat a pagar un rescat (Ex 21:29, 30). Ara bé, no s’acceptava cap rescat per un homicida voluntari (Nm 35:31). En la Bíblia, el rescat més important és el que Crist va pagar al donar la seua vida com a sacrifici per a alliberar els humans obedients del pecat i la mort (Sl 49:7, 8; Mt 20:28; Ef 1:7).
resurrecció.
Tornar a la vida. La paraula grega anàstasis literalment significa ‘alçar-se’ o ‘posar-se dret’. La Bíblia menciona nou resurreccions, inclosa la resurrecció de Jesús, realitzada per Jehovà. Encara que Elies, Eliseu, Jesús, Pere i Pau van ressuscitar algunes persones, estos milacres s’atribuïxen clarament al poder de Déu. La resurrecció en la terra «tant de justos com d’injustos» és essencial per al propòsit de Déu (Fe 24:15). La Bíblia també parla d’una resurrecció celestial, anomenada «la resurrecció d’entre els morts que tindrà lloc primer» o «la primera resurrecció», que té a vore amb els germans de Jesús ungits amb esperit (Fl 3:11; Ap 20:5, 6; Jn 5:28, 29; 11:25).
roba de sac.
Roba feta d’una tela rugosa utilitzada per a fer bosses o sacs com els que s’utilitzaven per a guardar gra. Normalment es teixia amb pèl fosc de cabra i era la roba que tradicionalment es portava per al dol (Gn 37:34; Lc 10:13).
rotllo.
Làmina llarga feta de pergamí o de papir, escrita per una cara, que a sovint s’enrotllava al voltant d’un pal. Les Escriptures es van escriure i copiar en rotllos, que era la forma més habitual que tenien els llibres en aquella època (Lc 4:17-20; 2Tm 4:13).
S
sacerdot.
Representant oficial de Déu davant del poble. Els sacerdots ensenyaven al poble sobre Déu i les seues lleis. També representaven el poble davant de Déu, oferien sacrificis i intercedien i feien súpliques per ells. Abans de la Llei mosaica, el cap de família era el sacerdot de la seua pròpia família. Davall la Llei mosaica, els sacerdots eren els hòmens de la família d’Aaron —de la tribu de Leví—, i la resta de levites els ajudaven. Quan es va establir el nou pacte, l’Israel espiritual es va convertir en una nació de sacerdots, amb Jesucrist com a Gran Sacerdot (Ex 28:41; He 9:24; Ap 5:10).
sacerdot principal.
En les Escriptures Hebrees, esta expressió s’utilitza com a sinònim de gran sacerdot. Pel que pareix, en les Escriptures Gregues Cristianes, l’expressió sacerdots principals es referix als sacerdots més importants, inclosos tots els grans sacerdots que havien sigut destituïts i, possiblement, els caps de les 24 divisions sacerdotals (2Cr 26:20; Esd 7:5; Mt 2:4; Mc 8:31).
sacrifici.
Ofrena que es presenta a Déu per a demostrar agraïment, reconéixer la culpa o tornar a tindre una bona relació amb ell. Des del temps d’Abel, els humans oferien diversos sacrificis voluntaris, entre estos els d’animals, però el pacte de la Llei mosaica els va fer obligatoris. Després, quan Jesús va donar la seua vida com a sacrifici perfecte, els sacrificis d’animals van deixar de ser necessaris, encara que els cristians continuen oferint sacrificis espirituals a Déu (Gn 4:4; He 13:15, 16; 1Jn 4:10).
saduceu.
Membre d’una important secta religiosa del judaisme formada per aristòcrates adinerats i sacerdots que tenien molta autoritat sobre les activitats del temple. Els saduceus rebutjaven la gran quantitat de tradicions orals que seguien els fariseus i algunes de les seues creences. No creien ni en la resurrecció ni en l’existència dels àngels. Eren opositors de Jesús (Mt 16:1; Fe 23:8).
salm.
Samària.
Capital durant uns 200 anys del regne d’Israel, format per les deu tribus del nord, i nom amb què es coneixia tot el seu territori. La ciutat estava construïda en una muntanya que tenia el mateix nom. En l’època de Jesús, Samària era la regió que estava situada entre Galilea, al nord, i Judea, al sud. En general, Jesús evitava predicar en Samària en els seus viatges, encara que en alguna ocasió va passar per esta regió i va parlar als seus habitants. Pere va utilitzar la segona clau simbòlica del Regne quan els samaritans van rebre l’esperit sant (1Re 16:24; Jn 4:7; Fe 8:14).
samarità.
Paraula que inicialment feia referència als israelites del regne de deu tribus del nord, però que també va arribar a incloure els estrangers que els assiris portaren a Samària després de conquistar-la en l’any 740 a. n. e. En l’època de Jesús, ja no tenia connotacions racials o polítiques i, generalment, s’utilitzava per a referir-se als membres d’una secta religiosa situada prop de les antigues Siquem i Samària. Algunes de les creences dels seguidors d’esta secta eren molt diferents de les creences del judaisme (Jn 8:48).
Sanedrí.
sant, santedat.
Qualitat que forma part de la pròpia naturalesa de Jehovà; estat de puresa moral i santedat absolutes (Ex 28:36; 1Sa 2:2; Jn 17:11). Quan fa referència a humans (Mc 6:20; Fe 3:21), a coses (Rm 7:12; 11:16; 2Tm 3:15), a llocs (Mt 4:5; Fe 7:33; He 9:1) i a activitats (Ex 36:4), la paraula original hebrea i grega transmet la idea d’estar separat, consagrat o santificat per al Déu sant, és a dir, dedicat al servici de Jehovà. En les Escriptures Gregues Cristianes, les paraules que es traduïxen «sant» i «santedat» també s’utilitzen per a referir-se al comportament pur d’una persona (2Co 7:1; 1Pe 1:15, 16).
santuari.
En general, designa un lloc dedicat a l’adoració, un lloc sant, però més habitualment s’utilitza per a designar el tabernacle o el temple de Jerusalem. També pot referir-se al lloc celestial on viu Déu (Ex 25:8, 9; 2Re 10:25; 1Cr 28:10; Ap 11:19).
Satanàs.
Prové d’una paraula hebrea que significa ‘opositor’. Quan en els idiomes originals s’utilitza amb l’article definit, fa referència a Satanàs el Diable, el principal adversari de Déu (Jb 1:6; Mt 4:10; Ap 12:9).
secret sagrat.
Un aspecte del propòsit de Déu que manté en secret fins al temps que ell considera oportú. Només el revela a aquells a qui ell escull (Mc 4:11; Col 1:26).
secta.
Conjunt de partidaris d’una doctrina o líder i que tenen les seues pròpies creences. Esta paraula s’utilitza per a designar les dos branques més importants del judaisme: els fariseus i els saduceus. Els que no eren cristians també utilitzaven les expressions «secta» o «la secta dels natzarens» per a referir-se al cristianisme, possiblement perquè el veien com una separació del judaisme. Amb el temps, es van desenvolupar sectes dins de la congregació cristiana. El llibre d’Apocalipsi menciona específicament «la secta de Nicolau» (Fe 5:17; 15:5; 24:5; 28:22; Ap 2:6; 2Pe 2:1).
segell.
Objecte que s’utilitzava per a fer una estampació (a sovint sobre fang o cera) que indicava propietat, autenticitat o acord, i impedia manipular coses que havien sigut segellades, com documents o, fins i tot, portes i tombes. Els segells de l’antiguitat consistien en unes peces de material dur (pedra, marfil o fusta) que tenien lletres o símbols gravats al revés. Dir que una cosa té un segell o està segellada és una manera simbòlica d’indicar que és autèntica, que és propietat d’algú o que està ocult o és secret (Mt 27:66; Jn 6:27; Ef 1:13; Ap 5:1; 9:4).
senyal.
Objecte, acció, situació o fenomen poc habitual amb un significat especial i que servix per a indicar una altra cosa, present o futura (Mt 24:3; Ap 1:1).
servici sagrat.
Ministeri o treball sagrat que està directament relacionat amb l’adoració a Déu (Rm 12:1; Ap 7:15).
sinagoga.
Paraula que significa ‘reunió’ o ‘assemblea’, però que en la majoria de relats fa referència a l’edifici o al lloc on els jueus es reunien per a llegir les Escriptures, rebre instrucció, predicar i orar. En l’època de Jesús, cada poble d’Israel de cert tamany tenia una sinagoga, i les ciutats més grans en tenien més d’una (Lc 4:16; Fe 13:14, 15).
Sió; muntanya de Sió.
Nom de la ciutat fortificada de Jebús, habitada per jebuseus i situada en la lloma sud-est de Jerusalem. Després de conquistar-la, David va construir allí el seu palau i es va arribar a conéixer com «la Ciutat de David» (2Sa 5:7, 9). Sió es va convertir en una muntanya especialment santa per a Jehovà quan David va fer que portaren allí l’Arca. Més tard, este nom es va utilitzar per a referir-se a la zona del temple de la muntanya de Morià i, a vegades, a tota la ciutat de Jerusalem. En les Escriptures Gregues Cristianes, a sovint s’utilitza en sentit simbòlic (Sl 2:6; 1Pe 2:6; Ap 14:1).
Síria; siri.
Sirte.
Nom de dos golfs, grans i poc profunds, de la costa de Líbia (nord d’Àfrica). Els mariners de l’antiguitat tenien por de navegar per esta zona perquè no podien fiar-se dels bancs d’arena, que canviaven constantment de lloc a causa de les marees (Fe 27:17).
sistema.
Traducció del terme grec aion quan es referix a la situació mundial o les característiques que distingixen un temps, una època o una era en particular. Quan la Bíblia parla d’«este sistema», es referix a la situació i a l’estil de vida que predominen en el món (2Tm 4:10). A través del pacte de la Llei, Déu va establir un sistema que alguns coneixerien com l’època israelita o jueva. Més tard, per mitjà del sacrifici de rescat, Déu va utilitzar a Jesucrist per a introduir un sistema diferent, relacionat principalment amb la congregació de cristians ungits. Açò va marcar l’inici d’una nova època en la qual es fan realitat coses que el pacte de la Llei havia representat amb antelació. Quan es parla de «sistemes» en plural, es referix a diferents sistemes o situacions mundials que existiren o existiran (Mt 24:3; Mc 4:19; Rm 12:2; 1Co 10:11). Consulta CONCLUSIÓ DEL SISTEMA.
Sopar del Senyor.
Memorial de la mort de Jesús. És un sopar que consistix en pa sense rent i vi, que són símbols del cos i de la sang de Crist. La Bíblia mana als cristians que commemoren esta ocasió, per això també se l’anomena Memorial (1Co 11:20, 23-26).
sorts.
superintendent.
Home que té la responsabilitat principal de cuidar i pasturar la congregació. La paraula grega és epíscopos i transmet la idea bàsica de supervisió protectora. La paraula superintendent i la paraula ancià (en grec presbíteros) fan referència al mateix càrrec dins de la congregació cristiana. La paraula ancià destaca la maduresa de l’home que ha sigut nomenat per a este càrrec, i la paraula superintendent emfatitza les responsabilitats que comporta este nomenament (Fe 20:28; 1Tm 3:2-7; 1Pe 5:2).
T
talent.
La mesura de pes més gran i la unitat monetària de més valor dels hebreus. Pesava 34,2 kg. El talent grec era més xicotet i pesava uns 20,4 kg (1Cr 22:14; Mt 18:24).
temple.
Edifici permanent construït en Jerusalem que va substituir el tabernacle portàtil com a lloc d’adoració dels israelites. Salomó va construir el primer temple, que va ser destruït pels babilonis. El segon temple va ser construït per Zorobabel després de l’exili en Babilònia, i més tard va ser reconstruït per Herodes el Gran. En les Escriptures, a voltes se l’anomena «casa» (Mt 21:13; Lc 11:51, nota; 1Cr 29:1; 2Cr 2:4; Mt 24:1).
terrisser.
Persona que fabrica olles, plats i altres recipients de fang. El terme hebreu significa literalment ‘el que modela’, ‘el que dona forma’. Se sol comparar el control que té el terrisser sobre l’argila amb la sobirania que Jehovà exercix sobre les persones i les nacions (Is 64:8; Rm 9:21).
tomba.
Quan apareix amb minúscula inicial, es referix a la tomba d’una persona. Quan apareix amb majúscula inicial, equival al terme hebreu Xeol i al terme grec Hades. En estos últims casos, la Bíblia utilitza este terme per a referir-se al lloc simbòlic on descansen els morts o a un estat en què no es fa cap activitat ni es té consciència de res (Gn 47:30; Ec 9:10; Mt 27:61; Fe 2:31).
tomba commemorativa.
Lloc de sepultura on es ficaven les restes d’un difunt. Esta expressió és la traducció de la paraula grega mneméion, que prové d’un verb que significa ‘recordar’ i indica que es recorda a la persona que ha mort (Jn 5:28, 29, nota).
tribunal.
En alguns casos, era una plataforma elevada situada a l’aire lliure, a la qual s’accedia per unes escales. Les autoritats s’assentaven en ella per a dirigir-se al poble i anunciar les decisions que havien pres. Les expressions «tribunal de Déu» i «tribunal del Crist» s’utilitzen en sentit simbòlic per a representar el sistema que Jehovà ha establit per a jutjar la humanitat (Rm 14:10; 2Co 5:10; Jn 19:13).
tribut.
En les Escriptures Gregues Cristianes, s’utilitza per a fer referència a un impost personal (Ne 5:4; Rm 13:7).
trillar.
Procés que consistix en batre el gra per a separar-lo de la palla i de la pellorfa. Es feia a mà amb un pal, però per a grans quantitats es feia amb ferramentes especials, com trills o corrons, arrastrades per animals. Estes ferramentes es feien passar per damunt del gra que estava escampat en l’era (Lv 26:5; Is 41:15). Consulta ERA.
trull.
Consulta CUP.
trompeta.
Instrument de vent fet de metall i utilitzat per a fer senyals i música. El so de trompetes a sovint acompanya simbòlicament la proclamació de les sentències de Jehovà o altres successos importants d’origen diví (1Co 15:52; Ap 8:7–11:15).
U
últims dies.
Esta i altres expressions paregudes, com per exemple, «la part final dels dies», s’utilitzen en les profecies bíbliques per a parlar del moment en què certs successos històrics arriben al seu punt àlgid final (Ez 38:16; Dn 10:14; Fe 2:17). Segons la classe de profecia, este període pot durar uns pocs anys o molts. En la Bíblia, esta expressió s’utilitza especialment per a fer referència als «últims dies» del sistema actual, durant la presència invisible de Jesús (2Tm 3:1; Jm 5:3; 2Pe 3:3).
ungir.
El significat bàsic de la paraula hebrea és ‘untar amb un líquid’. Es tenia el costum de posar oli sobre una persona o un objecte per a simbolitzar que estava dedicat a un servici especial. En les Escriptures Gregues Cristianes, també s’utilitza per a indicar que es derrama esperit sant sobre els que són escollits per a viure en el cel (Ex 28:41; 1Sa 16:13; Lc 4:18; Fe 10:38; 2Co 1:21).
unigènit.
V
vot.
Promesa solemne que es feia a Déu per mitjà de la qual la persona es comprometia a realitzar una acció, presentar una ofrena o un regal, participar en un servici o abstindre’s de certes coses encara que no siguen incorrectes. Tenia el mateix valor que un jurament (Mt 5:33).
Z
Zeus.
Déu suprem de la mitologia grega. En Listra, van pensar per error que Bernabé era Zeus. Unes inscripcions antigues trobades prop de Listra fan referència als «sacerdots de Zeus» i a «Zeus, el déu sol». El barco en què Pau viatjava des de l’illa de Malta tenia un mascaró dels «Fills de Zeus», els germans bessons Càstor i Pòl·lux (Fe 14:12; 28:11).
