Abraham, l’amic i el profeta de Déu

ELS exèrcits combinats de quatre reis de l’est de Canaan creuen el riu Eufrates i avancen implacables pel Camí del Rei, una ruta situada a l’est de la vall del Jordà. De camí, conquereixen la regió que ocupen els rafaïtes, els zuzites, els emites i els horites. Llavors, tornen enrere i derroten tots els habitants del sud del Nègueb.

Per què han emprès aquesta campanya militar? El seu objectiu és la plana del Jordà, una vall molt desitjada situada entre la Transjordània i el Nègueb, les dues regions que ja han subjugat (Gènesi 13:10). En aquesta vall, hi ha cinc ciutats estat anomenades Sodoma, Gomorra, Admà, Seboïm i Bela. Els seus habitants gaudeixen d’una vida còmoda i tranquil·la (Ezequiel 16:49, 50). Abans eren súbdits de Quedorlaómer, el rei d’Elam i líder d’aquella aliança, però s’han rebel·lat. Com és d’esperar, Quedorlaómer es dirigeix cap allà per passar comptes amb ells i castigar-los. Sense ningú que els ajudi, els habitants d’aquestes ciutats de seguida són derrotats pels exèrcits invasors. I el victoriós Quedorlaómer i els seus aliats comencen el llarg viatge de tornada a casa carregats amb un gran botí.

Un dels captius que s’enduen és un home just que es diu Lot, el nebot d’Abraham. Quan Abraham, que viu en tendes prop d’allà, a les muntanyes d’Hebron, s’assabenta que han capturat el seu nebot, de seguida mobilitza 318 dels seus servents. Demostrant una gran valentia i amb l’ajuda d’alguns homes que viuen per la zona, surt a perseguir els quatre reis i els ataca per sorpresa de nit. Els invasors fugen i Abraham rescata Lot, la seva família i els altres captius. A més, també recupera tots els béns.

Com podem estar segurs que el que s’explica al capítol 14 del llibre de Gènesi va succeir de veritat? Podria ser que simplement fos un relat inventat per presentar Abraham, l’avantpassat dels jueus i d’altres nacions, com un heroi nacional? I què podem dir d’altres episodis de la vida d’Abraham, són certs?

L’opinió d’alguns teòlegs

A principis del segle XIX, el teòleg luterà Peter von Bohlen va afirmar que Abraham tan sols és un mite i que el relat de la invasió de Quedorlaómer no té cap base històrica. Un altre teòleg, el professor Julius Wellhausen, va dir: «No hi ha cap evidència històrica de l’existència dels patriarques». I va afegir: «El més probable és que [la vida d’Abraham] tan sols sigui una bona història que algú es va inventar». a

Alguns teòlegs anglesos van donar suport a l’opinió d’aquests teòlegs alemanys. Al llibre The Old Testament and Modern Life, el clergue Stopford Brooke va escriure: «Els contes dels patriarques del llibre de Gènesi són prehistòrics. Són tan certs com les llegendes [...] del rei Artús». John Colenso, un bisbe anglicà de l’antiga colònia britànica de Natal, va dir: «Del [...] Gènesi [...], l’únic que obtenim és una visió incompleta i distorsionada de la vida i de la personalitat dels patriarques». I també va dir: «És impossible creure’s del tot cap d’aquests relats». b

Aquestes opinions es van escampar com la gangrena (2 Timoteu 2:17). Actualment, milions de persones que van a l’església no creuen que els patriarques existissin de veritat. Ara bé, els teòlegs de la cristiandat han quedat en evidència perquè ara els ateus afirmen que la crítica bíblica ha anat massa lluny. La Bolxàia sovétskaia entsiklopédia (‘Gran enciclopèdia soviètica’) diu: «En anys recents, algunes de les controvèrsies de la crítica bíblica s’han reexaminat, especialment gràcies a noves dades que ha aportat el que s’anomena arqueologia bíblica. Algunes tradicions de la Bíblia que s’havien considerat mites [...] sembla que són històricament certes». A continuació analitzarem algunes proves arqueològiques que donen suport a la veracitat del relat d’Abraham.

Ur dels caldeus

Segons la Bíblia, «Ur dels caldeus» era la ciutat on Abraham va néixer i va viure bona part de la seva vida (Gènesi 11:27-31; 15:7). Durant segles, la ubicació d’Ur va ser tot un misteri i els crítics deien que, si mai havia existit, simplement hauria sigut un lloc insignificant i poc desenvolupat. Ara bé, tots ells van quedar avergonyits quan es va veure que unes ruïnes situades entre Babilònia i el golf Pèrsic corresponien inequívocament a la ciutat d’Ur. Allà es van trobar milers de tauletes de fang que demostraven que Ur havia sigut un centre de comerç internacional i una gran ciutat cosmopolita. En el temps d’Abraham, fins i tot comptava amb escoles on els nens aprenien a escriure i estudiaven aritmètica.

A més, les excavacions fetes a Ur han revelat que els arquitectes de la ciutat utilitzaven columnes, arcs, voltes i cúpules a les seves construccions. Els artesans d’Ur feien joies exquisides, arpes de dissenys molt elaborats i dagues amb fulles d’or pur. A diverses cases, els arqueòlegs han desenterrat canonades d’argila cuita que portaven les aigües residuals a grans fosses de desguàs que feien fins a 12 metres de profunditat.

Aquestes troballes han fet que molts experts canviïn l’opinió que tenien d’Abraham. Al llibre Digging Up the Past, Sir Leonard Woolley va dir: «Sempre havíem considerat que Abraham tan sols era un home que vivia en tendes, però ara veiem que podria haver viscut a una ciutat i en una sofisticada casa feta de maons». I al llibre Treasures From Bible Times, l’arqueòleg Alan Millard va escriure: «Abraham va deixar enrere les comoditats i la seguretat d’una ciutat molt sofisticada per convertir-se en un dels menyspreats nòmades».

La invasió de Quedorlaómer

Què podem dir de la victòria d’Abraham sobre Quedorlaómer, el rei d’Elam? A principis del segle XIX, se sabia molt poc dels elamites i hi havia crítics de la Bíblia que es negaven a creure que haguessin exercit cap tipus d’influència sobre Babilònia, i menys encara sobre Palestina. Actualment, però, gràcies a les troballes arqueològiques, sabem que els elamites eren una nació guerrera molt poderosa. La Funk & Wagnalls Standard Reference Encyclopedia diu: «Els elamites van destruir Ur cap al 1950 aC. [...] A partir d’aquell moment, van exercir una influència considerable sobre els governants de Babilònia».

A part d’això, s’han trobat inscripcions que mencionen els noms de reis elamites. Alguns d’aquests comencen amb l’expressió Kudur, que és similar a Quedor. Una deessa elamita molt important s’anomenava Lagamar, que és similar a laómer. Així doncs, algunes fonts no bíbliques ja accepten que Quedorlaómer, un nom que possiblement significa ‘servent de Lagamar’, va ser un governant real. Algunes inscripcions babilòniques contenen noms que són similars als noms de tres dels reis invasors que menciona Gènesi 14:1: Toudoula (Tidal), Eriaku (Arioc) i Kodorlagamar (Quedorlaómer). Al llibre Hidden Things of God’s Revelation, el Doctor Arthur Custance va escriure: «A part d’aquests noms també hi apareixen detalls que sembla que fan referència al que va succeir a Babilònia quan els elamites es van convertir en sobirans del país [...]. Aquestes tauletes confirmen de manera tan clara la veracitat de les Escriptures que l’alta crítica les va atacar de seguida i va fer tot el que va poder per amagar la seva importància».

I què podem dir de la invasió dels quatre reis? S’ha fet alguna troballa arqueològica a la Transjordània i al Nègueb que li doni suport? Sí. Al llibre The Archaeology of the Land of Israel, el professor Yohanan Aharoni parla d’una civilització preisraelita que tenia assentaments «impressionants» a la Transjordània i al Nègueb i que va desaparèixer «pels volts de l’any 2000 a. de la n. e.». Altres arqueòlegs diuen que això va succeir cap a l’any 1900 a. de la n. e. Al llibre Commentary on Genesis, el doctor Harold Stigers va escriure: «Les peces de terrissa d’aquella època que s’han trobat al Nègueb i a la Transjordània són idèntiques i mostren que aquella civilització va desaparèixer de sobte i de manera catastròfica». Fins i tot alguns crítics bíblics com John Van Seters accepten aquestes proves. Al llibre Abraham in History and Tradition, aquest crític diu: «Encara hi ha una qüestió que s’ha de resoldre. On va anar aquella gent al final d’aquell període, si és que va anar a algun lloc?».

Al capítol 14 de Gènesi trobem una possible resposta a aquesta qüestió. Segons la cronologia bíblica, Abraham va arribar a Canaan l’any 1943 a. de la n. e. Per tant, la invasió de Quedorlaómer va haver de tenir lloc poc temps després. I aquell mateix segle Déu va fer ploure foc sobre les immorals ciutats de Sodoma i Gomorra i les va destruir. Allò va canviar per complet l’ecologia d’aquella zona. A partir d’aquell moment, la part baixa de la vall del Jordà va deixar de ser una terra fèrtil i ja no era un objectiu per als exèrcits invasors (Gènesi 13:10-13; 19:24, 25).

Hi ha molts altres exemples de com l’arqueologia està d’acord amb les Escriptures i corrobora episodis de la vida d’Abraham. Ara bé, l’arqueologia té certes limitacions perquè sovint només ens proporciona proves indirectes que depenen de la interpretació d’humans imperfectes.

El testimoni més sòlid

La prova més sòlida de l’existència d’Abraham és el testimoni del propi Creador de l’univers, Jehovà. Al Salm 105:9-15 Déu es refereix a Abraham, Isaac i Jacob com els «meus profetes». Més de mil anys després de la mort d’Abraham, Déu va fer que com a mínim tres escriptors bíblics parlessin d’aquest servent lleial. De fet, fins i tot el va anomenar el «meu amic» (Isaïes 41:8; 51:2; Jeremies 33:26; Ezequiel 33:24). A més, durant la seva existència prehumana al cel, Jesús va veure el tracte que el seu Pare va tenir amb Abraham i, quan va estar a la terra, va dir que Abraham era un exemple a seguir. En una ocasió va dir als jueus:

«Si fóssiu fills d’Abraham, faríeu les mateixes obres que Abraham. Però ara em voleu matar, a mi que us he dit la veritat que he escoltat de Déu. Això, Abraham no ho va fer. El vostre pare Abraham es va alegrar molt pensant que veuria el meu dia, i el va veure i se’n va alegrar.» Llavors els jueus li van dir: «Encara no tens 50 anys, i has vist Abraham?», i Jesús els va respondre: «Us ben asseguro que abans que Abraham nasqués, jo ja existia» (Joan 8:39, 40, 56-58).

Així doncs, les dues persones més importants de l’univers han confirmat l’existència d’Abraham. Per tant, podem confiar plenament que tot el que la Bíblia diu sobre ell és cert (Joan 17:5, 17). Les Escriptures presenten Abraham com un model a imitar, però en cap moment parlen d’ell com si fos un heroi nacional. Per exemple, això queda clar a l’analitzar el relat de la seva victòria contra els quatre reis. Quan Abraham tornava de la batalla, Melquisedec, el rei de Salem, va sortir a trobar-lo i li va dir: «Que sigui alabat el Déu Altíssim, aquell que ha posat els teus enemics a les teves mans!». Com veiem, Melquisedec va alabar a Jehovà per aquella victòria, i no pas a Abraham (Gènesi 14:18-20).

Ara bé, molt aviat serem testimonis d’una victòria molt més gran. El Déu Altíssim vencerà els «reis de tota la terra habitada» a la batalla d’Harmagedon (Apocalipsi 16:14, 16). Llavors, es complirà per complet la promesa que Jehovà va fer al seu profeta i amic, Abraham: «Per mitjà de la teva descendència totes les nacions de la terra aconseguiran una benedicció». Actualment milions de persones ja gaudeixen d’un tast d’aquestes benediccions. Tu també pots formar part d’aquest grup, tal com indiquen els articles de les pàgines 18 a 28 d’aquesta revista (Gènesi 22:18).

[Notes]

[Mapes/Imatges]

(Consulta la publicació per veure el text en el format original)

Mar Gran

EL NÈGUEB

Damasc

Haran

Eufrates

Tigris

Ur

ELAM

Golf Pèrsic

[Mapa]

Damasc

Dan

RAFAÏTES

ZUZITES

Siquem

Betel

Plana del Jordà

Mar de la Sal

Hebron

EL NÈGUEB

Camí del Rei

EMITES

Gomorra

Sodoma

HORITES

[Imatges]

Abraham va obeir Déu i va marxar d’Ur, una ciutat molt pròspera

Alguns objectes d’Ur:

1. Daga d’or amb la seva funda

2. L’estendard d’Ur

3. Cap de toro fet d’or de la caixa de ressonància d’una arpa

4. Joia

5. Adorn de cap decorat amb joies

[Crèdits]

Fotos: Per gentilesa del Museu Britànic