Es fixa Déu en el que fas?
COM respondries esta pregunta? Molts dirien: «Tinc clar que Déu es va fixar en les coses que feren hòmens com Moisés, Gedeó i David, però dubte molt que s’interesse per res del que faça, perquè jo no soc ells».
És cert que alguns hòmens fidels de temps bíblics van fer actes extraordinaris que demostraren la seua fe en Jehovà. Alguns derrotaren regnes, van tancar boques de lleons, apagaren la força del foc i escaparen del fil de l’espasa (Hebreus 11:33, 34). En canvi, altres van demostrar la seua fe d’una manera menys impressionant. Però la Bíblia ens assegura que Déu també es va fixar en el que feren. Per a il·lustrar-ho, considerem els exemples d’un pastor, un profeta i una viuda.
Un pastor oferix un sacrifici
Què és el que recordes d’Abel, el segon fill d’Adam i Eva? Pot ser que et vinga a la ment que va morir per la seua fe, cosa que difícilment ens passarà a nosaltres. Però abans d’això, Déu es va fixar en ell per un altre motiu.
Un dia, Abel li va oferir a Déu els millors animals del seu ramat. Alguns potser pensen que este sacrifici va ser molt insignificant, però Jehovà es va fixar i li va fer saber que li havia agradat. I açò no és tot, uns 4.000 anys després, Jehovà va inspirar a l’apòstol Pau per a que escriguera sobre açò en el llibre d’Hebreus. Després de tants anys, Déu no s’havia oblidat d’este sacrifici tan humil (Hebreus 6:10; 11:4).
Com va decidir Abel quin tipo de sacrifici fer? La Bíblia no ho diu, però segur que va dedicar temps a pensar sobre açò. Era pastor, aixina que no és d’estranyar que oferira alguns animals del seu ramat. Notem que va donar lo millor, «el seu greix» (Gènesi 4:4). També pot ser que meditara en les paraules que Jehovà li va dir a la serp en el jardí de l’Edén: «I faré que hi haja enemistat entre tu i la dona, i entre la teua descendència i la descendència d’ella. Ell t’esclafarà el cap, i tu li feriràs el taló» (Gènesi 3:15; Apocalipsi 12:9). Encara que no coneixia la identitat de «la dona» i la seua «descendència», és possible que Abel s’adonara que ferir «el taló» de la descendència de la dona implicava vessar sang i que no hi havia res més valuós que la vida d’un ser viu. Fora com fora, lo més important era que Jehovà va aprovar el sacrifici que li havia oferit.
Igual que Abel, els cristians de hui dia també fem sacrificis a Déu, però en comptes de gastar animals, oferim «un sacrifici d’alabança, és a dir, el fruit dels nostres llavis, que declaren públicament el seu nom» (Hebreus 13:15). Quan parlem de la nostra fe amb els altres, és com si li oferírem a Jehovà un sacrifici.
T’agradaria millorar la qualitat del teu sacrifici? Si és aixina, pensa detingudament en les necessitats de la gent del teu territori. Quines coses els preocupen? Què els interessa? Quins missatges de la Bíblia els agradaria escoltar? Quan prediques, medita de tant en tant en les converses que has tingut per a vore en quines coses pots millorar. I quan parles sobre Jehovà, fes-ho amb convicció, des del cor. Fes que el teu sacrifici siga un verdader «sacrifici d’alabança».
Un profeta predica a gent poc receptiva
Analitzem el cas del profeta Enoc, ell potser era l’únic que servia a Jehovà Déu en la seua època. Et sents identificat amb ell? Eres l’únic en la teua família que servix a Jehovà fidelment? O eres l’únic en la teua classe o en el teu treball que s’esforça per aplicar els principis bíblics? Si és aixina, pot ser que hages de fer front a reptes. És fàcil que amics, familiars o companys et pressionen per a que desobeïsques les normes de Déu. Pot ser que et diguen que ningú s’enterarà, que no ho contaran a ningú o que no val la pena preocupar-se per les normes morals de la Bíblia perquè a Déu no l’importa el que fas. Com estan molestos perquè no penses ni actues com ells, podrien fer tot el que estiga en la seua mà per a que cedisques.
Està clar, no és fàcil afrontar la pressió, però no és impossible. Pensa en Enoc, el sèptim home en la línia genealògica d’Adam (Judes 14). Quan va nàixer, la majoria de la gent havia perdut tot sentit moral. La seua manera de parlar era desagradable i la seua conducta irreverent (Judes 15). En realitat es comportaven de manera molt pareguda a com fa la gent de hui en dia.
Com va aguantar Enoc? Conéixer la resposta a esta pregunta ens pot ajudar molt. Encara que ell probablement era l’únic home en la terra que adorava a Jehovà, no estava a soles perquè caminava amb Déu (Gènesi 5:22).
Per a Enoc, el més important en la vida era agradar a Jehovà. Ell sabia que per a caminar amb Déu, a més de dur una vida moralment neta, havia de predicar (Judes 14, 15). La gent necessitava ser conscient que les seues males accions no estaven passant desapercebudes. Enoc va continuar caminant amb Déu i aguantant la pressió durant més de 300 anys, molt més temps que qualsevol de nosaltres. Ell es va mantindre fidel fins a la seua mort (Gènesi 5:23, 24).
Igual que Enoc, nosaltres també tenim la responsabilitat d’anar a predicar (Mateu 24:14). A més de predicar de casa en casa, ens esforcem per parlar de les bones notícies amb els nostres familiars i companys de faena i de classe, encara que a voltes ens podria resultar difícil fer-ho. Si este és el teu cas, no et desanimes. Imita els cristians de l’antiguitat i ora-li a Déu per a que et done valentia (Fets 4:29). No oblides que mentres camines amb Déu, mai estaràs a soles.
Una viuda prepara un menjar
Jehovà va beneir dos voltes a una viuda per haver preparat un simple menjar. Ella no era israelita. De fet, era una estrangera que vivia en la ciutat de Sarepta en el segle X a. n. e. Com no havia plogut des de feia molt de temps, hi havia una gran fam en la zona on vivia i s’estava quedant sense menjar. Tot el que tenia era un poquet de farina i l’oli suficient per a cuinar un últim menjar per a ella i per al seu fill.
En eixe moment va arribar Elies, un profeta de Déu, que li va demanar a la viuda que li donara un poc de menjar. A penes hi havia suficient per a ella i el seu fill, i de veres que no tenien res per a compartir amb ell. Però Elies la va tranquil·litzar al dir-li el que Jehovà havia promés: que si compartia un poc de menjar amb ell, ni ella ni el seu fill passarien fam. Va necessitar fe per a creure que el Déu d’Israel s’havia fixat en ella, una viuda estrangera. Tot i això, va creure a Elies i Jehovà la va recompensar. «El pot de farina no es buidarà ni la gerra d’oli s’acabarà, [...] tal com el Senyor havia anunciat per boca d’Elies». La dona i el seu fill van tindre prou menjar fins que es va acabar la fam (1 Reis 17:8-16).
No obstant això, a la viuda encara li esperava una altra benedicció. Un temps després d’este milacre, el seu estimat fill va caure malalt i va morir. Mogut per la compassió, Elies li va suplicar a Jehovà que ressuscitara el xiquet (1 Reis 17:17-24). Això implicava fer un milacre que no s’havia fet mai, ja que no hi ha registre de ningú que haguera sigut ressuscitat abans. Tornaria Jehovà a mostrar misericòrdia a esta viuda estrangera? Clar que sí. Jehovà li va donar poder a Elies per a ressuscitar al xiquet. Més tard, Jesús va parlar d’esta dona privilegiada al dir: «Hi havia moltes viudes en Israel. Però Elies no va ser enviat a ninguna d’elles, només a una viuda de Sarepta, en la terra de Sidó» (Lluc 4:25, 26).
Hui en dia la situació econòmica és molt inestable, fins i tot en els països més desenvolupats. Algunes grans companyies han despatxat a empleats que han treballat allí durant molts anys. Per la por a quedar-se sense faena, un cristià podria sentir-se temptat a dedicar moltes hores a treballar esperant que la companyia no el tire. Fer açò podria llevar-li molt de temps i que cada vegada li fora més difícil assistir a les reunions, anar a predicar o cuidar de les necessitats emocionals i espirituals de la seua família. No obstant això, podria sentir que mantindre eixe treball és més important que qualsevol altra cosa.
És comprensible que un cristià que estiga passant per una situació econòmica difícil estiga preocupat, ja que hui en dia és complicat trobar treball. Encara que la majoria de nosaltres no volem fer-nos rics, volem assegurar-nos que la nostra família té tot el que necessita com va fer la viuda de Sarepta. No obstant això, l’apòstol Pau ens recorda el que va dir Déu: «“Mai et deixaré i mai t’abandonaré”. Per això podem dir amb total confiança: “Jehovà és el meu ajudant; no tindré por. Què pot fer-me l’home?”» (Hebreus 13:5, 6). Pau va estar dispost a arriscar la seua vida perquè confiava en esta promesa i Jehovà sempre va cuidar d’ell. Si no li girem l’esquena, Déu farà lo mateix per nosaltres.
Potser pensem que mai podrem arribar a fer coses com les que van fer personatges com Moisés, Gedeó i David, però sí que podem imitar la seua fe i recordar que a Jehovà actes de fe més senzills com els que feren Abel, Enoc o la viuda de Sarepta no li passen per alt. Jehovà també veu i s’alegra molt quan un jove rebutja les drogues que li oferix un company de classe, quan un cristià es manté ferm davant de les propostes immorals que poden sorgir en el treball, o quan un germà major assistix a les reunions a pesar d’estar cansat o de la mala salut (Proverbis 27:11).
Et fixes en el que fan els altres?
Com Jehovà es fixa en el que fem i volem imitar-lo, nosaltres també hauríem d’estar pendents dels esforços que fan els altres (Efesis 5:1). Per què no et pares a pensar en tots els esforços que fan els germans per a assistir a les reunions, per a predicar o, fins i tot, per a fer les coses bàsiques del dia a dia?
Després, fes saber als teus germans que aprecies els seus esforços. Segur que els alegrarà saber que et preocupes per ells, i això també els ajudarà a vore que Jehovà també ho fa.