En perill en el mar

EN PLENA foscor de la nit, un barco que està navegant amb 276 persones s’acosta a una illa del Mediterrani. Tant la tripulació com els passatgers estan cansats d’haver estat bregant durant 14 dies en aigües embravides. Quan comença a fer-se de dia, intenten dirigir l’embarcació a una platja. Però la proa s’encalla, i les ones comencen a destrossar la popa. Tots abandonen el barco i intenten arribar nadant a la costa de Malta agarrant-se a qualsevol cosa que flote. Gelats i fets pols, lluiten amb totes les seues forces per a eixir del mar tempestuós. Un d’estos passatgers és l’apòstol Pau que està de camí a Roma per a ser jutjat (Fets 27:27-44).

Per a Pau, este naufragi en l’illa de Malta no va ser el primer que va posar en perill la seua vida. De fet, uns anys abans, ell va escriure: «He naufragat tres voltes i he passat una nit i un dia en alta mar». A més també va dir que havia estat «en perill [...] en el mar» (2 Corintis 11:25-27). Viatjar en barco va ajudar a Pau a poder complir amb la comissió que Déu li havia encomanat de ser «un apòstol a les nacions» (Romans 11:13).

Fins a on s’estenia la navegació marítima del segle I? Quin paper va tindre en l’expansió del cristianisme? Fins a quin grau era segur viatjar per mar? Quina classe d’embarcacions s’utilitzaven? I com s’acomodaven els passatgers?

La importància del comerç marítim per a Roma

Els romans anomenaven al Mediterrani Mare Nostrum, que en llatí significa ‘el Nostre Mar’. Per a Roma controlar les rutes marítimes era imprescindible, i no només per raons militars. Moltes ciutats de l’Imperi tenien ports i, si eixe no era el cas, utilitzaven un port que tingueren a prop. Per exemple, el port de Roma estava propet de la ciutat d’Òstia, mentres que Corint usava els ports de Lequeu i Cèncrees; i Antioquia de Síria el de Selèucia. Les bones connexions marítimes entre estos ports asseguraven una comunicació efectiva entre les ciutats principals i facilitaven l’administració de les províncies romanes.

Roma també depenia de la indústria naval per a que li subministrara aliments. Com tenia una població d’al voltant d’un milió de persones, necessitava una gran quantitat de cereals, entre 250.000 i 400.000 tones a l’any. D’on aconseguien tant de gra? Flavi Josep va mencionar que Herodes Agripa II va dir que el nord d’Àfrica alimentava a Roma durant huit mesos a l’any, mentres que Egipte s’encarregava de subministrar els cereals durant els altres quatre mesos. Per tant, es necessitaven milers de barcos per a transportar el gra fins a eixa ciutat.

Als romans els encantaven els luxes, aixina que el pròsper comerç per via marítima els subministrava tota classe de productes. Xipre, Grècia i Egipte enviaven minerals, pedres i marbre, i des del Líban rebien la fusta. Esmirna proporcionava vi, Damasc, fruita seca, i Palestina, dàtils. Des de Cilícia venien els ungüents i el cautxú, de Milet i Laodicea, la llana, de Síria i del Líban, els teixits, i de Tir i Sidó, les teles púrpura. Els tints provenien de Tiatira i, el vidre, d’Alexandria i Sidó. La seda, el cotó, el marfil i les espècies s’importaven de la Xina i de l’Índia.

Què sabem del barco on anava Pau i que va naufragar en Malta? Que s’utilitzava per a transportar cereals i era «un barco d’Alexandria que es dirigia cap a Itàlia» (Fets 27:6). Els grecs, fenicis i siris posseïen barcos que transportaven gra i ells mateixos els dirigien i equipaven, però eren subcontractats per l’Estat. L’historiador William Ramsay a diu que «igual que per a recaptar impostos, al govern li resultava més fàcil buscar els servicis de contractistes en comptes d’organitzar tot el personal i buscar l’equipament necessari per a oferir eixe gran servici».

Pau va continuar el seu viatge cap a Roma en un altre barco, que també provenia d’Alexandria, i «que tenia un mascaró de proa dels Fills de Zeus». Va atracar en Puteoli en el golf de Nàpols, el port on normalment esta classe de barcos solien fer-ho (Fets 28:11-13). Des de Puteoli la càrrega es transportava per terra o en barcos xicotets que anaven per la costa en direcció nord i després seguien pel riu Tíber fins a arribar a Roma.

Passatgers en un barco de càrrega?

Per què anaven Pau i els guàrdies en un barco de càrrega? Per a contestar esta pregunta, primer hem d’entendre com era navegar pel mar com a passatger en aquella època.

En el segle I, no existien barcos de passatgers com a tal. Si algú volia viatjar havia d’anar en un barco de càrrega. Aixina que persones tan diferents com funcionaris de l’Estat, intel·lectuals, predicadors, bruixots, artistes, atletes, comerciants, turistes i peregrins és possible que viatjaren en esta classe de barcos.

Òbviament, n’hi havien barcos xicotets que transportaven passatgers i mercaderies prop del litoral. És probable que Pau viatjara en un d’estos barcos per a anar de Troas fins a Macedònia i que els utilitzara més d’una volta per a anar i tornar d’Atenes. Posteriorment, és possible que Pau agarrara un barco xicotet per a fer un viatge des de Troas fins a Pàtara a través de les illes que estaven a prop de la costa de l’Àsia Menor (Fets 16:8-11; 17:14, 15; 20:1-6, 13-15; 21:1). Encara que estos barcos xicotets estalviaven temps, no podien allunyar-se molt del litoral. Per tant, els barcos que van portar a Pau des de Xipre fins a Pamfília, des d’Efes fins a Cesarea i des de Pàtara fins a Tir serien més grans (Fets 13:4, 13; 18:21, 22; 21:1-3). El barco en el qual Pau va naufragar en la costa de Malta també degué ser gran. De quin tamany serien esta classe de barcos?

Gràcies a les fonts literàries, un erudit b va arribar a dir: «La capacitat més xicoteta [d’un barco] que generalment es considerava útil en l’antiguitat oscil·lava entre les 70 i 80 tones. Un tamany estàndard, almenys en l’època hel·lènica, era de 130 tones. Un barco de 250 tones era comú, però sense dubte més gran de lo normal. En temps dels romans els barcos que s’utilitzaven per al servici de transport imperial encara eren més grans, preferiblement d’una capacitat de 340 tones. Els barcos més grans podien arribar a unes 1.300 tones, o inclús un poc més». Segons una descripció del segle II, el barco de càrrega alexandrí Isis superava els 55 metres de llarg, tenia uns 14 metres d’ample, una bodega d’uns 13 metres de profunditat i probablement podia transportar més de mil tones de gra i uns quants centenars de passatgers.

Com s’atenia a estes persones en un barco que transportava gra? Com eren principalment barcos de càrrega, els passatgers tenien un lloc secundari. No se’ls donava ni menjar ni cap altra comoditat, excepte aigua. Podien dormir en la coberta, probablement en una espècie de tendes que muntaven i desmuntaven cada dia. Encara que els viatgers pogueren gastar la cuina, haurien de dur tot el que necessitaven per a cuinar, menjar, dutxar-se i dormir, des de paelles i olles fins a roba de llit.

Era perillós viatjar per mar?

Com no tenien instruments, ni tan sols una brúixola, els navegants del segle I es guiaven simplement per vista. Aixina que la millor època per a viatjar era quan n’hi havia bona visibilitat, generalment des de finals de maig fins a mitjans de setembre. Els dos mesos anteriors i posteriors els comerciants podien arriscar-se a navegar. Però durant l’hivern, la boira i els núvols a sovint tapaven els punts de referència, com eren el sol durant el dia i les estreles per la nit. Des de l’11 de novembre fins al 10 de març no es podia navegar, excepte si era una urgència. Les persones que viatjaven en estes dates corrien el risc de passar l’hivern en un port estranger (Fets 27:12; 28:11).

Com hem vist, no es podia viatjar per mar durant tot l’any i, a més, era perillós. Aixina i tot, ¿tenia algun benefici comparat amb viatjar per terra? I tant que sí, ja que era més barat, més ràpid i no tan esgotador. Quan els vents eren favorables, un barco podia fer uns 150 quilòmetres per dia, mentres que en un viatge a peu només es podien fer de 25 a 30 quilòmetres per dia.

La velocitat del barco depenia quasi completament del vent. El viatge des d’Egipte fins a Itàlia era una lluita contínua contra els vents de proa, inclús en la millor temporada. La ruta més curta era normalment per Rodes, Mira o algun altre port de la costa de Lícia en l’Àsia Menor. En una ocasió, un barco carregat de gra, anomenat Isis, va passar per una tempestat tan gran que el va desviar de la ruta, i hagué d’atracar en el Pireu 70 dies després d’eixir d’Alexandria. Si els vents dominants bufaven del nord-oest darrere del barco, el viatge de tornada des d’Itàlia probablement seria de 20 a 25 dies. Açò mateix per terra, en qualsevol direcció, serien més de 150 dies de viatge si feia bon temps.

Els viatges per mar i les bones notícies

Pau era molt conscient dels perills de viatjar per mar fora de temporada. En cert moment, inclús va aconsellar que no es navegara a finals de setembre o principis d’octubre, dient: «Companys, veig que en este viatge patirem danys i grans pèrdues. De fet, no només corren perill la càrrega i el barco, sinó també les nostres vides» (Fets 27:9, 10). No obstant, l’oficial de l’exèrcit que estava a càrrec no li va fer cas i, com a resultat, naufragaren en Malta.

Cap al final de la seua carrera missional, Pau havia naufragat almenys quatre voltes (Fets 27:41-44; 2 Corintis 11:25). Els cristians del segle I no van permetre que la preocupació excessiva pel que poguera passar els impedira viatjar per mar per a predicar les bones notícies. Van fer un bon ús de tots els mitjans de transport disponibles per a escampar el missatge del Regne. Aixina que es va donar un testimoni complet tal com Jesús havia manat (Mateu 28:19, 20; Fets 1:8). Gràcies al zel dels primers cristians, a la fe dels qui han seguit el seu exemple i a la guia de l’esperit sant de Jehovà, les bones notícies han arribat fins als confins de la terra.

[Notes]

[Crèdits de la fotografia]

Pictorial Archive (Near Eastern History) Est.