Salta al contingut

IMITA LA SEVA FE | MÍRIAM

Canteu a Jehovà!

Canteu a Jehovà!

 La nena s’amaga on ningú la pot veure i fixa la seva mirada en un determinat punt d’entre les canyes. Es queda completament quieta, gairebé sense parpellejar mentre l’aigua del gran riu Nil baixa lentament. Fa una bona estona que espera i, malgrat els insectes que li voletegen al voltant, ella no deixa de mirar atentament. Just entre les canyes on ella mira, hi ha una cistella flotant a l’aigua. Se li trenca el cor de pensar que al seu interior està amagat el seu germà petit, tot sol i desprotegit. Però sap que els seus pares tenen raó, aquesta és l’única esperança per al seu germanet en aquests temps tan difícils.

 Aquella nena estava demostrant una gran valentia, i ben aviat en demostraria encara més. Tot i ser tan petita, una meravellosa qualitat ja estava arrelant al seu cor: la fe. La demostraria clarament en tan sols uns moments, i aquesta marcaria la resta de la seva vida. Anys més tard, sent ja una dona adulta, demostraria una gran fe durant l’època més emocionant de la història del seu poble. Aquesta mateixa qualitat també l’ajudaria després de cometre un greu error. De qui es tracta? I què en podem aprendre del seu exemple de fe?

Míriam, una filla d’esclaus

 La Bíblia no diu el nom de la nena, però coneixem bé la seva identitat. Es deia Míriam i era la filla gran d’Amram i Joquèbed, dos esclaus hebreus que vivien a Egipte (Nombres 26:59). Al seu germà petit, que encara era un nadó, més tard se l’anomenaria Moisès. En aquell moment, el seu germà Aaron tenia uns tres anys. No sabem quants anys tenia Míriam llavors, però sembla raonable pensar que en tenia menys de deu.

 Míriam va viure en una època molt complicada per al seu poble. Els egipcis veien els hebreus com una seriosa amenaça; és per això que els van esclavitzar i oprimir. Com que els hebreus eren cada cop més, els egipcis van canviar la seva estratègia per una de més cruel. El faraó va ordenar que es matessin tots els nadons hebreus que fossin nens. De ben segur que Míriam coneixia la fe que les llevadores Xifrà i Puà havien demostrat quan secretament van desobeir aquella ordre (Èxode 1:8-22).

 Míriam també s’havia fixat en la fe dels seus pares. Després de donar a llum aquell preciós tercer fill, Amram i Joquèbed el van tenir amagat per tres mesos. No van permetre que la por a l’ordre del faraó els portés a desfer-se del seu fill (Hebreus 11:23). Però no és gens fàcil tenir un nadó amagat, així que aviat van haver de prendre una difícil decisió. Joquèbed havia d’amagar el nen en algun lloc on el trobés algú que el pogués cuidar i protegir. Imagina les intenses oracions de la mare mentre preparava la cistella de papir, la recobria amb quitrà i pega, i deixava el seu estimat fillet al riu Nil! Segurament va demanar a Míriam que es quedés allà per veure el que passava (Èxode 2:1-4).

Míriam, la protectora

 Així que Míriam va esperar. Després d’un temps, va veure que un grup de dones s’apropava. I no eren unes egípcies qualssevol, sinó que eren la filla del faraó i les seves servidores, que baixaven al Nil per banyar-se. Segurament Míriam es va quedar de pedra! ¿Hi hauria la més mínima possibilitat que la pròpia filla del faraó desobeís l’ordre del rei i decidís protegir aquell nadó hebreu? De ben segur que Míriam va orar intensament a Jehovà en aquell moment.

 Va ser la filla del faraó la primera en veure la cistella enmig de les canyes i va fer que la seva esclava anés a agafar-la. El relat explica el que va passar després: «Obrí l’arca, i veié el nen i, heus aquí, el noi plorava». De seguida la filla del faraó es va adonar del que estava passant: una dona hebrea estava intentant salvar la vida del seu fillet. Però la princesa es va commoure en veure aquell nadó tan preciós (Èxode 2:5, 6). Com que Míriam no treia la vista de l’escena, segurament va poder veure en els ulls de la princesa que volia ajudar el nadó. Havia arribat el seu moment, el moment de demostrar amb accions la seva fe en Jehovà. Es va armar de valor i es va apropar a aquell grup de dones.

 No sabem exactament què podria passar-li a una jove esclava hebrea si s’atrevia a dirigir-se a algú de la família reial. Tot i així, Míriam va preguntar sense embuts a la princesa: «¿Vols que vagi i et cridi una dida d’entre les hebrees perquè t’alleti el nen?». Quina pregunta tan encertada! La filla del faraó sabia que ella no podia alletar un nadó. És possible que pensés que no cridaria tant l’atenció si el cuidava una família hebrea. D’aquesta manera, el podria adoptar quan fos més gran i el podria criar i educar a casa seva com a part de la família. Segurament el cor de Míriam va fer un salt d’alegria quan la princesa li va contestar: «Vés-hi» (Èxode 2:7, 8).

Míriam va mostrar valentia al no perdre de vista el seu germanet

 Míriam va anar corrents a casa, on els seus angoixats pares l’estaven esperant. Imagina-te-la tota nerviosa, intentant explicar a la seva mare cada detall del que havia passat. Joquèbed, convençuda que era Jehovà qui havia actuat, va tornar amb Míriam a la filla del faraó. És molt probable que Joquèbed hagués d’amagar la seva alegria i emoció quan la princesa li va demanar: «Emporta’t aquest nen, i alleta-me’l, i jo et donaré el teu sou» (Èxode 2:9).

 Míriam va aprendre molt sobre Jehovà aquell dia. Va entendre que ell es preocupa pels seus servents i escolta les seves oracions. I va aprendre que la fe i la valentia no són qualitats que només les poden demostrar els adults o els homes. Jehovà escolta les oracions de tots els seus servents fidels (Salm 65:2). Tots nosaltres, tant joves com adults, tant homes com dones, hem de recordar aquesta veritat avui dia, ja que vivim en temps difícils.

Míriam, la germana pacient

 Joquèbed va cuidar i alimentar el nadó. Podem estar segurs que Míriam va arribar a sentir-se molt lligada al seu germanet, a qui havia ajudat a salvar. És possible que li ensenyés a parlar i que s’emocionés molt quan ell va dir per primer cop el nom del seu Déu, Jehovà. Quan el nen va créixer, va arribar el moment de portar-lo a la filla del faraó (Èxode 2:10). Quin dia més trist per a tota la família! Míriam estaria molt impacient per veure l’home en què es convertiria Moisès, nom que li havia posat la filla del faraó. Mantindria el seu amor per Jehovà mentre creixia com a part de la família reial egípcia?

 Amb el temps, la resposta es va fer evident. Sens dubte Míriam es va sentir molt orgullosa en veure que el seu germà petit s’havia convertit en un home que havia decidit servir el seu Déu en lloc d’aprofitar les oportunitats que li oferia la casa reial! Quan Moisès tenia 40 anys, va defensar el seu poble. Va matar un egipci per haver maltractat un esclau hebreu. La seva vida corria perill, així que Moisès va fugir d’Egipte (Èxode 2:11-15; Fets 7:23-29; Hebreus 11:24-26).

 Probablement Míriam no va tornar a tenir notícies del seu germà durant els següents 40 anys, mentre ell vivia com a estranger en el llunyà Madian, treballant com a pastor (Èxode 3:1; Fets 7:29, 30). Míriam aguantava pacientment mentre els anys anaven passant i veia com el patiment del seu poble anava de mal en pitjor.

Míriam, la profetessa

 És probable que Míriam tingués més de 80 anys quan Moisès va tornar. Déu l’havia enviat per tal d’alliberar el Seu poble. Aaron va començar a ser el portaveu de Moisès, i els dos germans de Míriam van anar plegats a veure el faraó per demanar que deixés marxar el poble de Déu. De ben segur que Míriam va fer tot el possible per animar-los quan el faraó no els va escoltar i quan van haver de tornar una vegada rere l’altra a mesura que Jehovà enviava les deu plagues per avisar els egipcis. Amb l’última plaga, quan Jehovà va matar els primogènits d’Egipte, per fi va arribar l’esperat èxode d’Israel! Imagina’t a Míriam, tota iŀlusionada, ajudant el seu poble a seguir Moisès, qui els estava alliberant d’Egipte (Èxode 4:14-16, 27-31; 7:1-12:51).

 Més endavant, quan Israel estava atrapat entre el mar Roig i l’exèrcit egipci, Míriam va veure com el seu germà Moisès s’aturava davant del mar i aixecava el seu bastó. El mar es va dividir en dos! En veure com els israelites aconseguien fugir per terra seca, Míriam va sentir sense cap dubte que la seva fe en Jehovà s’enfortia com mai abans. Sabia que no hi ha res impossible per al seu Déu, ell compleix totes les Seves promeses! (Èxode 14:1-31.)

 Després que els israelites creuessin sans i estalvis a l’altra banda del mar i el faraó i el seu exèrcit morissin ofegats al tornar les aigües al seu lloc, Míriam va tenir la seguretat que Jehovà era més fort que l’exèrcit més poderós del món. Tot el poble es va sentir motivat a cantar a Jehovà. En resposta, Míriam va entonar amb les dones la següent cançó: «Canteu a Jahveh, perquè ha triomfat gloriosament, ha llançat dins del mar el cavall i el seu cavaller» (Èxode 15:20, 21; Salm 136:15).

Míriam es va sentir motivada a entonar una cançó de victòria al mar Roig acompanyada d’un grup de dones israelites

 Aquesta va ser una de les experiències més emocionants de la vida de Míriam, un moment que mai oblidaria. En aquest punt de la narració, la Bíblia diu que Míriam era profetessa, funció que cap dona havia tingut abans. Míriam va ser una de les poques dones que va gaudir d’aquest privilegi tan especial (Jutges 4:4; 2 Reis 22:14; Isaïes 8:3; Lluc 2:36).

 D’aquesta manera, la Bíblia ens recorda que Déu ens observa i desitja recompensar-nos pels nostres humils esforços, la nostra paciència i la nostra motivació per alabar-lo. Ja siguem joves o grans, homes o dones, tots podem mostrar fe en Jehovà. Ell se sent molt feliç quan mostrem aquesta fe. A més, ell mai ho oblida i està encantat de recompensar-nos (Hebreus 6:10; 11:6). Quina bona raó per imitar la fe de Míriam!

Míriam, l’orgullosa

 Els privilegis i la prominència porten benediccions, però també comporten certs perills. Quan el poble d’Israel va ser alliberat de l’esclavitud, segurament Míriam era la dona més prominent de la nació. Faria això que caigués en l’orgull i l’ambició? (Proverbis 16:18.) Malauradament, per un temps, sí.

 Uns mesos després de l’èxode, Moisès va rebre un grup de persones que venien de lluny: el seu sogre Jetró que portava la dona de Moisès, Siporà, i els seus dos fills. Moisès s’havia casat amb ella durant els 40 anys que havia estat a Madian. Temps abans, Siporà havia tornat a Madian, probablement per visitar la seva família, i ara el seu pare la portava al campament dels israelites (Èxode 18:1-5). Imagina el rebombori que va causar l’arribada de Siporà! És probable que molts estiguessin desitjant veure l’esposa de l’home que Déu havia triat per alliberar-los d’Egipte.

 I què n’opinava Míriam? Probablement al començament li faria iŀlusió. Però sembla que amb el temps es va deixar portar per l’orgull. Potser es va sentir amenaçada pensant que Siporà li prendria el seu lloc i passaria a ser ella la dona més prominent de la nació. Sigui com sigui, Míriam i Aaron van començar a parlar de manera negativa. I com acostuma a passar, aquest tipus de conversa va agafar un caire maliciós i verinós. Van començar centrant-se en Siporà, es van queixar perquè no era israelita, sinó cusita a. Però ràpidament van passar a queixar-se del propi Moisès. Míriam i Aaron deien: «¿Ha parlat Jahveh únicament per mitjà de Moisès? No ha parlat també per mitjà de nosaltres?» (Nombres 12:1, 2).

Míriam, la leprosa

 Amb aquelles paraules, és evident que Míriam i Aaron s’havien convertit en una bomba de rellotgeria. Descontents amb la manera en què Jehovà estava utilitzant Moisès, buscaven aconseguir més autoritat i influència. Podia ser perquè Moisès havia estat abusant de la seva autoritat i acaparant tot el protagonisme? Sens dubte tenia els seus defectes, però l’orgull i l’ambició no eren cap d’ells. El relat inspirat diu: «Moisès era un home molt humil, més que cap home que hi havia sobre la faç de la terra». Estava clar que Míriam i Aaron s’havien passat de la ratlla, i ara haurien de patir les conseqüències. Tal com diu el relat, «Jahveh ho escoltà» (Nombres 12:2, 3).

 A continuació, Jehovà va ordenar als tres germans que es presentessin a la tenda de reunió. Allà, va baixar la majestuosa columna de núvol, que representava la presència de Jehovà, i es va quedar a l’entrada. Aleshores, Jehovà va parlar. Va reprendre Míriam i Aaron i els va recordar la relació tan especial que l’unia amb Moisès i la gran confiança que havia decidit depositar en ell. Jehovà els va preguntar: «Per què, doncs, no heu tingut por de parlar contra el meu servent, contra Moisès?». Segur que Míriam i Aaron estaven tremolant de por en aquell moment. Aquella falta de respecte envers Moisès, Jehovà la va veure com una falta de respecte cap a ell mateix (Nombres 12:4-8).

 Sembla que va ser Míriam la primera en faltar el respecte i qui va instigar el seu germà a posicionar-se amb ella en contra de la seva cunyada. Això explicaria per què va ser Míriam qui va rebre el càstig. Jehovà la va cobrir de lepra. Aquella terrible malaltia va deixar la seva pell «blanca com la neu». Ràpidament, Aaron es va humiliar davant Moisès i li va suplicar que intervingués dient-li: «Hem obrat insensatament i hem pecat!». Moisès, l’home més mans de la terra, va implorar a Jehovà: «Et prego, oh Déu, que la guareixis. T’ho suplico!» (Nombres 12:9-13, BEC). La desesperada resposta dels dos germans mostra com s’estimaven la seva germana gran, a pesar dels seus defectes.

Míriam, perdonada per Déu

 Jehovà va ser misericordiós. Un cop Míriam es va penedir, la va curar. No obstant, Jehovà li va demanar que estigués set dies en quarantena fora del campament d’Israel. Això deu haver estat molt humiliant per a Míriam ja que tothom al campament s’assabentaria de la disciplina que havia rebut. Però la seva fe la va salvar. Al seu interior ella sabia que el seu Pare, Jehovà, era just i que l’estava disciplinant perquè l’estimava. Així que Míriam va obeir. Va passar aquells set dies completament sola mentre l’esperaven al campament. Míriam va tornar a demostrar la seva fe, va ser humil i «tornà a ser admesa» (Nombres 12:14, 15, BCI).

 Tal com diu la Bíblia, «Jehovà disciplina aquells que estima» (Hebreus 12:5, 6). Ell s’estimava tant Míriam que havia de corregir el seu orgull. La disciplina va ser dolorosa per a Míriam, però també la necessitava per salvar-se. Gràcies a que va acceptar-la de tot cor, Jehovà la va perdonar. Va viure fins gairebé el final de la travessia d’Israel pel desert. Segurament estava a prop dels 130 anys quan va morir a Cadés, al desert de Sin b (Nombres 20:1). Segles més tard, Jehovà amorosament va honrar Míriam pel seu servei fidel. Mitjançant el seu profeta Miquees, Jehovà va recordar al seu poble: «Et vaig redimir de la casa dels servents, i vaig enviar davant teu Moisès, Aaron i Maria [o Míriam]» (Miquees 6:4).

La fe de Míriam la va ajudar a ser humil quan Jehovà la va disciplinar

 Podem aprendre molt de l’exemple de Míriam. Hem de protegir els més dèbils i defensar amb valentia el que és correcte, tal com ella va fer de petita (Jaume 1:27). Igual que ella, hem de proclamar el missatge de Déu amb alegria (Romans 10:15). Igual que ella, hem de rebutjar el verí de l’enveja i la malicia (Proverbis 14:30). I igual que ella, hem d’acceptar humilment la disciplina de Jehovà (Hebreus 12:5). Si així ho fem, demostrarem que de debò estem imitant la fe de Míriam.

a En el cas de Siporà, la paraula «cusita» segurament significava que ella era d’Aràbia, com altres madianites, i no d’Etiòpia.

b Els tres germans van morir en l’ordre en què van néixer, primer Míriam, després Aaron i finalment Moisès; sembla que en el transcurs d’un any.