Les famílies de temps bíblics que adoraven Jehovà són tot un exemple

AMB l’objectiu de destacar la importància de la família, les Nacions Unides van declarar el 1994 l’Any Internacional de la Família. Els líders mundials, els sociòlegs i els consellers familiars estan molt preocupats per l’increment de fills il·legítims i el vertiginós augment en el nombre de divorcis. Amb tot, no han aconseguit trobar solucions efectives a cap d’aquests problemes.

I si la solució als problemes familiars es trobés a la Bíblia? Algunes persones diuen que no és realista pensar que un llibre tan antic pugui ser útil per a les famílies. Al capdavall, es va escriure a l’Orient Mitjà fa centenars d’anys i, avui dia, la vida de la majoria de persones és molt diferent a la que tenien les de temps bíblics. Ara bé, la Bíblia va ser inspirada per Jehovà, aquell a qui totes les famílies deuen el seu nom (Efesis 3:14, 15; 2 Timoteu 3:16). Quins consells dona aquest llibre per a les famílies?

Jehovà sap exactament el que necessitem per tenir una vida de família feliç i satisfaent. Per això, va deixar registrats a la Bíblia molts consells pràctics per a totes les famílies. A la seva Paraula també hi trobem exemples de persones que van seguir els principis divins i, com a resultat, van gaudir de famílies unides i felices. Vegem com era la vida familiar en temps bíblics i quines lliçons en podem extreure.

Autoritat o autoritarisme?

Analitzem, per exemple, el principi d’autoritat dins la família. A l’antiguitat, homes com Abraham, Isaac i Jacob eren «patriarques», o caps de les seves famílies (Fets 7:8, 9; Hebreus 7:4). El llibre The New Manners and Customs of Bible Times, escrit per Ralph Gower, diu: «La família era [...] “un petit regne” governat pel pare. El pare tenia autoritat sobre l’esposa, els fills, els nets i els servents, és a dir, sobre totes les persones que pertanyien a casa seva». És més, sovint, els patriarques també tenien autoritat sobre les famílies dels seus fills (compara-ho amb Gènesi 42:37).

Vol dir això que els homes podien tractar malament les seves esposes i els seus fills? En absolut. Quan Déu va dir a Eva, la primera dona: «Desitjaràs intensament estar amb el teu marit i ell et dominarà», no estava indicant com els servents de Déu havien de tractar les seves esposes, sinó que tan sols estava descrivint com seria la situació de la majoria de dones casades (Gènesi 3:16). Jehovà va crear la dona perquè complementés l’home i fos la seva «ajudant», no la seva esclava. Així que els servents de Déu havien de tenir en compte el seu propòsit (Gènesi 2:20). Per tant, en temps antics, els homes que servien Déu, com ara els patriarques, reconeixien que s’havien de subjectar a ell i que eren responsables davant seu per la manera com tractaven les seves famílies. Per això, no abusaven de la seva autoritat ni veien les seves dones i fills com esclaus. Tot al contrari, els estimaven de tot cor i s’esforçaven per mostrar-los el seu afecte.

Un exemple d’això el trobem a Gènesi 50:23, on parla sobre els besnets de Josep. Allà diu: «Ells van néixer sobre els genolls de Josep». Encara que aquesta expressió pot significar que Josep els reconeixia com els seus descendents, també pot indicar que se’ls posava sobre els seus genolls i els gronxava amb molta tendresa. Sens dubte, els pares fan bé d’imitar el seu exemple i tractar els fills amb afecte.

A banda d’això, com a caps de família, els patriarques que servien Jehovà també es cuidaven de les necessitats espirituals de les seves famílies. Per exemple, tan bon punt Noè va sortir de l’arca després del Diluvi, «va construir un altar per a Jehovà [...] i va fer ofrenes cremades a l’altar» (Gènesi 8:20; compara-ho amb Job 1:5). Abraham també va donar un molt bon exemple a l’ensenyar a la seva família sobre Déu. De fet, la Bíblia diu que va manar als seus fills i a tots els seus descendents que seguissin el camí de Jehovà i fessin «el que és correcte i just» (Gènesi 18:19). Així doncs, els bons caps de família contribuïen al benestar espiritual i emocional dels de casa seva.

Avui dia, els cristians imiten els servents lleials del passat. Els caps de família no només ajuden els de casa seva a obeir les normes de Déu, sinó que també s’esforcen de valent per donar-los un bon exemple (Mateu 28:19, 20; Hebreus 10:24, 25). I, igual que els patriarques de l’antiguitat, els marits i pares cristians dediquen temps a instruir les seves famílies.

Va actuar amb decisió

Quan Jacob va acabar de pagar tot el deute que tenia amb el seu sogre, va dir: «M’agradaria fer alguna cosa per a la meva família» (Gènesi 30:30). Com faria qualsevol pare, Jacob es preocupava perquè la seva família tingués tot el necessari en sentit material i va treballar de valent per aconseguir-ho. Parlant d’aquest patriarca, Gènesi 30:43 diu: «Jacob es va fer molt ric, i va arribar a tenir servidors i servidores, ramats molt grans, i camells i burros».

Ara bé, uns anys després, quan Jacob vivia a Canaan, sembla que no estava al cas que la seva filla Dina havia començat a passar temps amb els cananeus i s’havia posat en perill. (Gènesi 34:1). a Aquest patriarca tampoc havia fet res quan s’havia assabentat que a casa seva hi havia ídols pagans. En qualsevol cas, quan un cananeu va violar Dina, Jacob va actuar amb decisió i va manar: «Llenceu els déus estrangers que teniu enmig vostre, purifiqueu-vos» (Gènesi 35:2-4).

L’exemple de Jacob mostra que els pares han d’estar ben alerta per cuidar les seves famílies en sentit espiritual. Si en algun moment detecten a casa seva alguna cosa que pugui posar en perill l’espiritualitat de la seva família, com ara publicacions amb contingut immoral o música degradant, han d’actuar amb decisió i protegir els de casa seva.

És interessant que la Bíblia parla d’algunes dones que adoraven Déu que van exercir l’autoritat que ell els ha donat dins la família, com ara Sara, Rebeca i Raquel. Encara que van ser submises als seus marits, no van dubtar a actuar quan va ser necessari. Per exemple, Èxode 4:24-26 explica que, quan Moisès i la seva família anaven de camí a Egipte, «Jehovà [«l’àngel de Jehovà», Septuaginta] es va trobar amb ell i va intentar matar-lo [al fill de Moisès]». Pel que sembla, la vida del nen corria perill perquè Moisès no l’havia circumcidat. En veure el que estava passant, Siporà va prendre acció i va circumcidar el seu fill immediatament. Quin en va ser el resultat? El relat diu que l’àngel el va deixar marxar. Així doncs, les esposes també poden prendre la iniciativa i actuar quan veuen que cal fer-ho.

El paper dels pares sota la Llei mosaica

L’any 1513 a. de la n. e., es va formar la nació d’Israel i l’època dels patriarques va acabar (Èxode 24:3-8). Els pares van seguir sent els caps de família però, a partir d’aquell moment, les famílies es van haver de sotmetre a la Llei mosaica que Déu havia donat a la nació i que era administrada per jutges nomenats (Èxode 18:13-26). A més, els encarregats d’oferir sacrificis a Jehovà ja no eren els caps de família, sinó els sacerdots levites. Amb tot, els pares van continuar tenint un paper fonamental dins la família. Moisès els va dir: «Aquestes paraules que avui et mano han d’estar al teu cor, i has d’inculcar-les en els teus fills i parlar d’elles quan estiguis assegut a casa, quan vagis pel camí, quan vagis a dormir i quan et llevis» (Deuteronomi 6:6, 7).

La Llei mosaica oferia oportunitats als pares perquè instruïssin els seus fills tant en contextos formals com informals. Per exemple, cada any, durant els dies previs a la Pasqua, que se celebrava el 14 de nissan, les famílies jueves es preparaven per viatjar a Jerusalem (Deuteronomi 16:16; compara-ho amb Lluc 2:41). Sens dubte, als nens els emocionava molt col·laborar en tots aquells preparatius! De fet, el viatge en sí mateix era molt agradable. L’època de pluges s’havia acabat i podien gaudir del clima suau i assolellat de la primavera. A més, la neu de la muntanya de l’Hermon s’anava fonent i això feia que les aigües del riu Jordà fossin més cabaloses.

De camí a Jerusalem, els pares podien tenir converses molt interessants amb els seus fills. A banda de parlar sobre els bonics paisatges que els envoltaven, segur que aprofitaven per explicar-los els esdeveniments històrics que hi havien tingut lloc. Per exemple, és possible que passessin per les muntanyes d’Ebal i de Garizim, on es van llegir les benediccions i malediccions de la Llei. També podria ser que passessin per Betel, la ciutat on Jacob havia tingut la visió de l’escala celestial. A part d’això, a mesura que viatjaven, s’anaven trobant amb altres famílies que també es dirigien a Jerusalem i segur que gaudien molt d’estar junts.

Finalment, les famílies arribaven a Jerusalem, «la perfecció de la bellesa» (Salm 50:2). L’erudit Alfred Edersheim comenta: «Molts d’aquells pelegrins acampaven fora de les muralles de la ciutat. Els que dormien dins de Jerusalem no havien de pagar allotjament». b Sens dubte, els joves hebreus podien veure amb els seus propis ulls la gran hospitalitat i amor que es mostrava el poble de Déu, tal com passa cada any durant els congressos dels testimonis de Jehovà.

Quan arribava el 14 de nissan, les famílies sacrificaven un corder i el rostien durant hores. Aleshores, cap a la mitjanit, se’l menjaven juntament amb pa sense llevat i herbes amargues. En aquell moment, era costum que els fills preguntessin als seus pares: «Què significa aquesta celebració per a vosaltres?». Llavors, els pares aprofitaven aquell context més formal per explicar-los: «És el sacrifici de la Pasqua per a Jehovà. Quan ell va castigar els egipcis, va passar de llarg les cases dels israelites que vivien a Egipte i va alliberar les nostres famílies» (Èxode 12:26, 27; 13:8).

El rei Salomó va dir que hi ha «un temps de riure [...] i un temps de ballar» (Eclesiastès 3:4). Els nens israelites podien dedicar temps a jugar i passar-s’ho bé. I tot sembla indicar que quan Jesús va estar a la terra va veure com els nens jugaven a les places (Zacaries 8:5; Mateu 11:16). A banda d’això, els pares que s’ho podien permetre acostumaven a organitzar reunions familiars on tots podien gaudir de cantar, ballar i menjar (Lluc 15:25). Avui dia, els pares cristians també s’asseguren que els seus fills s’ho passin bé i gaudeixin de la companyia dels germans.

Les mares i els fills a la societat jueva

Quin paper tenien les mares sota la Llei mosaica? Proverbis 1:8 diu: «Fill meu, escolta la disciplina del teu pare i no rebutgis les ensenyances de la teva mare». Sense passar per damunt de l’autoritat dels seus marits, les mares jueves ensenyaven als seus fills a obeir Déu. És més, Jehovà manava als fills que honressin les seves mares, encara que haguessin envellit (Proverbis 23:22).

Les mares participaven activament en l’educació dels seus fills. De fet, eren les principals responsables de cuidar els seus petits fins que els deslletaven, i és evident que això creava un vincle molt fort entre mare i fill (Isaïes 49:15). Els pares s’encarregaven d’ensenyar un ofici als fills i les mares ensenyaven tasques domèstiques a les filles. Amb tot, les mares també exercien una gran influència sobre els seus fills. Per exemple, el rei Lemuel es va beneficiar molt de «l’important missatge que li va donar la seva mare per instruir-lo» (Proverbis 31:1).

Una esposa jueva també tenia llibertat per supervisar «les activitats de casa seva». Per exemple, tal com indica Proverbis 31:10-31, una esposa capaç podia encarregar-se de comprar les coses necessàries per a la casa, adquirir propietats i fins i tot tenir petits negocis. És evident que, per al seu marit, una esposa així era «més valuosa que els coralls».

Un exemple per als nostres dies

En temps bíblics, l’estructura familiar contribuïa a la felicitat i espiritualitat de tots els seus membres. Jehovà esperava que els pares exercissin la seva autoritat de manera amorosa i que ajudessin els de casa seva a enfortir la seva espiritualitat. Tant els pares com les mares, demostraven que es preocupaven pels seus fills i que els estimaven al dedicar temps a educar-los, a l’adorar Déu junts i a l’assegurar-se que tinguessin estones per jugar i passar-s’ho bé. Les mares respectaven profundament l’autoritat dels seus marits però, alhora, prenien la iniciativa i feien tot el possible per ajudar les seves famílies. A banda d’això, quan els fills eren obedients, feien feliç Jehovà i els seus pares. No hi ha dubte que les famílies del passat que adoraven Jehovà són un gran exemple per a tots nosaltres.

[Notes]

[Imatge]

La teva família pot ser tan feliç com les famílies que adoraven Jehovà en temps bíblics