Enoc va seguir els camins de Déu en un món incrèdul

EL DIABLE afirma que pot fer que els humans s’allunyen de Déu i, en alguns moments, pot paréixer que ho ha aconseguit. Després de la mort d’Abel, va haver un període de quasi cinc segles en els quals ningú s’identificava com a servent fidel de Jehovà. Al contrari, la majoria de la gent tenia una actitud pecaminosa i incrèdula.

En eixa època, en la que l’espiritualitat anava debilitant-se, Enoc va aparéixer en escena. La cronologia bíblica situa el seu naixement en el 3404 a.n.e. A diferència dels seus contemporanis, Enoc va demostrar ser un home que comptava amb l’aprovació de Déu. L’apòstol Pau el va incloure entre els servents de Jehovà que tenien una fe que servix d’exemple per als cristians. Qui era Enoc? Quins reptes va haver de superar? Com els va fer front? I quina importància té la seua integritat per a nosaltres?

En els dies d’Enós, quasi quatre segles abans de l’època d’Enoc, «la gent va començar a invocar el nom de Jehovà» (Gènesi 4:26 TNM). El nom diví s’ha utilitzat des del principi de la història de la humanitat. Per tant, és evident que el que va començar quan Enós estava viu no va ser apropar-se a Jehovà tenint fe ni practicant l’adoració pura. Alguns erudits hebreus mantenen que Gènesi 4:26 hauria de dir «va començar a profanar» o «la profanació va començar». És possible que alguns hòmens es posaren a ells mateixos el nom de Jehovà o a altres persones perquè pretenien apropar-se a Déu adorant-lo a través d’ells. O potser, li van posar el nom de Déu a alguns ídols.

Enoc «seguia els camins de Déu»

Encara que Enoc vivia en un món rodejat d’incredulitat, «seguia els camins de Déu», Jehovà. No es diu que seguiren els camins de Déu els seus progenitors, Set, Enós, Quenan, Maleleel i Jàred. Almenys, no ho van fer al mateix grau que Enoc, qui aparentment, tenia un estil de vida que el distingia dels altres (Gènesi 5:3-27).

Seguir els camins de Jehovà implicava familiaritzar-se i tindre una relació estreta amb Déu. Sense dubte, Enoc ho va aconseguir perquè va viure en harmonia amb la voluntat de Déu i, per tant, Jehovà va acceptar la seua devoció. De fet, la Septuaginta grega diu que «Enoc va ser molt agradable» a Déu, una idea que també va expressar l’apòstol Pau (Gènesi 5:22, nota; Hebreus 11:5).

La fe d’Enoc va ser fonamental per a tindre una bona relació amb Jehovà. Amb tota seguretat, va posar fe en la «descendència» promesa de la «dona» de Déu. Si haguera tingut una relació personal amb Adam, Enoc haguera sabut com Déu va tractar amb la primera parella humana en el jardí de l’Edén. El coneixement que Enoc tenia sobre Déu va fer que fora un dels «qui el busquen» (Gènesi 3:15; Hebreus 11:6, 13).

En el cas d’Enoc i en el nostre, una bona relació amb Jehovà requerix més que sols tindre coneixement sobre Déu. Si valorem la nostra amistat amb algú, no és de veres que el seu punt de vista influirà en els nostres pensaments i accions? No diríem ni faríem res que poguera afectar eixa amistat. I si pensem fer un canvi en la nostra vida, no tenim en compte com afectarà la nostra relació amb ella?

De manera pareguda, el desig de tindre una estreta relació amb Déu afecta tot el que fem. Primer, és essencial tindre coneixement sobre què aprova o desaprova. Després, hem de deixar que eixe coneixement ens guie, esforçant-nos per a agradar-li amb els nostres pensaments i accions.

Aixina és, per a seguir els camins de Déu, és necessari agradar-li. Això és el que Enoc va fer per centenars d’anys. De fet, la forma en la qual el verb hebreu indica que Enoc «seguia els camins de Déu» denota repetició, una acció continua. Un altre home fidel que «seguia els camins de Déu» va ser Noé (Gènesi 6:9).

Enoc va ser un home de família que va tindre dona, «fills i filles». Un dels seus fills va ser Matusalem (Gènesi 5:21, 22). Enoc va fer tot el que va poder per a portar sa casa pel bon camí. Segurament, rodejat de tanta incredulitat, no va ser fàcil per a ell servir a Déu. És possible que Làmec, el pare de Noé, fora el seu únic contemporani que va exercir fe en Jehovà (Gènesi 5:28, 29). Tot i això, Enoc va practicar amb valor l’adoració verdadera.

Què va ajudar a Enoc a mantindre’s fidel a Déu? Sense dubte, no es va associar amb els qui profanaven el nom de Jehovà o amb altres persones que no eren bones companyies per a un adorador de Déu. De segur, buscar l’ajuda de Jehovà en oració va enfortir la determinació d’Enoc per a rebutjar qualsevol cosa que poguera entristir el seu Creador.

Una profecia contra els incrèduls

És cert que no és fàcil mantindre uns alts valors morals vivint en un món ple de gent incrèdula. Però Enoc no sols va fer això, sinó que també va anunciar un missatge de juí contra els malvats. Dirigit per l’esperit de Déu, Enoc va profetitzar: «Mireu! Jehovà va vindre amb les seues santes miríades per a jutjar a tots i per a demostrar que tots els irreverents eren culpables de tots els actes irreverents que feren amb irreverència i de totes les insolències que estos pecadors irreverents van dir contra ell» (Judes 14, 15 TNM).

Quin efecte tindria este missatge en els obstinats no creients? És raonable pensar que les paraules d’Enoc causaren rebuig. Potser va haver de suportar burles, mofes o inclús amenaces. És possible que molts volgueren silenciar-lo, però Enoc no es va deixar intimidar. Sabia el que li havia passat al just Abel i igual que ell, Enoc estava decidit a servir a Déu, passara el que passara.

«Déu se’l va endur»

Aparentment, la vida d’Enoc estava en perill quan «Déu se’l va endur» (Gènesi 5:24). Jehovà no va permetre que el seu lleial profeta acabara en mans dels seus rabiosos enemics. D’acord amb l’apòstol Pau, Enoc «va ser endut de la terra sense passar per la mort» (Hebreus 11:5). Molts diuen que Enoc no va morir, sinó que Déu se’l va endur al cel, on va continuar vivint. No obstant això, Jesús va dir clarament: «Cap home ha pujat al cel excepte aquell que ha baixat del cel, el Fill de l’Home». Per tant, Jesús va ser el «precursor» de tots els qui ascendixen al cel (Joan 3:13; Hebreus 6:19, 20).

Llavors, què li va passar a Enoc? El fet que «va ser endut de la terra sense passar per la mort» potser significa que Déu el va fer passar per un procés profètic i va acabar amb la seua vida mentres encara estava en eixe estat. En eixes circumstàncies, Enoc no experimentaria els patiments de la mort. Per tant, «ningú no sap on és el seu sepulcre», aparentment, perquè Jehovà va fer desaparéixer el seu cos, tal com va fer amb el cos de Moisés (Deuteronomi 34:5, 6).

Enoc va viure 365 anys, relativament poc si ho comparem amb el que van viure els seus contemporanis. Però, el que realment importa per als qui volen a Jehovà és servir-lo fidelment fins al final dels seus dies. Sabem que Enoc ho va fer així perquè «abans que se l’enduguera, l’Escriptura dóna testimoni que era agradable a Déu». La Bíblia no menciona com Jehovà li va comunicar açò a Enoc. No obstant, abans de morir, Enoc sabia que tenia l’aprovació de Déu i podem estar segurs que Jehovà el recordarà en la resurrecció.

Imitem la fe d’Enoc

Podem imitar la fe de persones piadoses apropiadament (Hebreus 13:7). Per la seua fe, Enoc va ser el primer profeta fidel de Déu. El món en el qual vivia Enoc era com el nostre, ple de violència, blasfèmia i incredulitat. No obstant, Enoc va ser diferent, ja que va tindre fe verdadera i va ser un exemple de devoció a Déu. És cert que Jehovà li va donar un missatge de juí prou dur per a declarar, però també li va donar les forces per a fer-ho. Enoc va complir amb valentia el que Jehovà li va demanar i Déu el va ajudar a afrontar l’oposició dels seus enemics.

Si demostrem fe, tal com va fer Enoc, Jehovà ens enfortirà per a declarar el seu missatge en estos últims dies i a fer front a l’oposició amb valentia. La nostra devoció a Déu ens farà molt diferents de la resta del món incrèdul. La fe ens ajudarà a seguir els camins de Déu i a tindre una conducta que alegre el seu cor (Proverbis 27:11). Per la seua fe, el just Enoc va poder seguir els camins de Jehovà en un món incrèdul. Per tant, nosaltres també podem fer-ho.

[Quadro de la pàgina 30]

Cita la Bíblia del llibre d’Enoc?

El llibre d’Enoc és un text apòcrif i pseudoepigràfic que, falsament, se li atribuïx a Enoc. Segons es creu, es va escriure entre els segles segon i primer a.n.e. És una recopilació de mites jueus carregats d’exageracions i sense fonament històric i no són més que invencions a la breu referència d’Enoc que apareix en Gènesi. Estos detalls són suficients per a que aquells que estimen la paraula de Déu descarten este llibre.

En la Bíblia, soles el llibre de Judes conté les paraules profètiques d’Enoc: «Mireu! Jehovà va vindre amb les seues santes miríades per a jutjar a tots i per a demostrar que tots els irreverents eren culpables de tots els actes irreverents que feren amb irreverència i de totes les insolències que estos pecadors irreverents van dir contra ell» (Judes 14, 15 TNM). Molts comentaristes bíblics afirmen que esta profecia d’Enoc contra els seus contemporanis incrèduls és una cita directa del llibre d’Enoc. És possible que Judes utilitzara un llibre apòcrif i poc confiable com a font d’informació?

Les Escriptures no ens diuen com Judes coneixia la profecia d’Enoc. És possible que citara d’una font comú, una tradició acreditada de gran antiguitat. Pau va fer una cosa pareguda quan va anomenar a Jannes i Jambres, dos mags de la cort de faraó que es van oposar a Moisés. Si no fora per Pau, seguirien sent anònims. Si l’escriptor del llibre d’Enoc tenia accés a esta font d’informació tan antiga, per què no hauria de tindre-la Judes? a (Èxode 7:11, 22; 2 Timoteu 3:8).

Com va rebre Judes la informació sobre el missatge d’Enoc als incrèduls no té importància. El que realment importa és que podem confiar en ella perquè Judes va escriure baix inspiració divina (2 Timoteu 3:16). L’esperit de Déu va impedir que es digueren coses que no eren certes.

[Nota]

[Imatge de la pàgina 31]

Enoc va declarar el missatge de Déu amb valor