Salta al contingut

Salta a l'índex

Ho sabies?

Ho sabies?

Què eren els àloes que s’utilitzaven en temps bíblics?

Els àloes provenien de l’agàl·loc

La Bíblia diu que es feien servir àloes per perfumar la roba i els llits (Salm 45:9 [45:8 en NM]; Proverbis 7:17; Càntic dels Càntics 4:14). Els àloes de què parla la Bíblia probablement provenien de l’agàl·loc (una espècie del gènere Aquilaria). Quan la seva fusta es descompon, secreta un oli i una resina aromàtics. El que es feia amb aquesta fusta era esmicolar-la fins a tornar-la pols i després es comercialitzava amb el nom àloes.

La Bíblia compara les tendes d’Israel a «àloes que Jahvè ha plantat» (Nombres 24:5, 6). Això potser es refereix a la forma que té l’agàl·loc, el qual pot arribar a fer trenta metres d’alçada i és molt frondós. Aquest arbre no es troba a l’Israel actual, però tal com declara A Dictionary of the Bible, «no es pot descartar la idea que aquest i altres arbres que ara no es coneixen a [la regió] es cultivessin en la que llavors era la rica i poblada vall del Jordà».

Quines ofrenes s’acceptaven al temple de Jerusalem?

Aquest segell d’argila del temple de Jerusalem té uns dos mil anys

La Llei de Déu estipulava que tots els sacrificis que s’oferissin al temple havien de ser de la millor qualitat. Déu no acceptaria sacrificis defectuosos (Èxode 23:19; Levític 22:21-24). Segons Filó, escriptor jueu del segle I de la nostra era, els sacerdots d’aquell temps examinaven els animals literalment «de cap a peus» per assegurar-se que estaven sans i que «no tenien cap tipus de defecte».

L’erudit E. P. Sanders declara que possiblement els funcionaris del temple autoritzaven «venedors fiables de víctimes per als sacrificis per vendre només els animals i ocells que els sacerdots haguessin inspeccionat prèviament. En aquest cas, el venedor havia de donar una mena de rebut al comprador, on s’indicava que la víctima no tenia defectes».

El 2011, els arqueòlegs van trobar un d’aquests rebuts, o certificacions, prop del temple. Es tracta d’un segell d’argila de la mida d’una moneda que data entre el segle I abans de la nostra era i l’any 70 de la n. e. La inscripció que té consta de dues paraules en arameu i s’ha traduït com «pur per a Déu». Es creu que els funcionaris adjuntaven els segells als animals que se sacrificarien o als productes que s’usarien als rituals.