Salta al contingut

Salta a la taula de continguts

JESÚS MARTÍN | BIOGRAFIA

«Jehovà em va rescatar en el moment més negre de la meua vida»

«Jehovà em va rescatar en el moment més negre de la meua vida»

Vaig nàixer en Madrid en 1936. Per als espanyols de la meua generació, eixe va ser un any difícil d’oblidar, perquè va esclatar la Guerra Civil Espanyola.

 Aquell conflicte va causar en Espanya un enorme sofriment durant tres anys. Va deixar moltes persones marcades tant en sentit físic com emocional, i mon pare no va ser una excepció. Ell sempre havia cregut en Déu, per això li va fer molta ràbia vore que els retors estaven tan involucrats en la guerra. Estava tan decepcionat amb l’Església catòlica que va decidir no batejar-nos ni al meu germà ni a mi.

Francisco Franco tenia un fort vincle amb l’Església catòlica

 En 1950, dos testimonis de Jehovà van tocar a la porta de casa. Mon pare els va escoltar i va acceptar un curs bíblic setmanal. En aquell moment, jo només tenia 14 anys, i el futbol era la meua passió. Mon pare va intentar que llegira algunes de les publicacions que els Testimonis li deixaven, però jo no volia saber-ne res. Una vesprada, quan vaig tornar a casa després d’un partit de futbol, li vaig preguntar a ma mare: «Mamà, ja estan ací una altra volta eixos de la Bíblia?». Quan em va dir que estaven en el menjador amb mon pare, vaig eixir disparat cap al carrer!

 Em va impressionar que mon pare mai es desanimara pel meu menyspreu cap a les ensenyances bíbliques. De fet, li agradaven tant les veritats que estava aprenent que, en 1953, es va batejar com a testimoni de Jehovà. El baptisme de mon pare va despertar la meua curiositat, i vaig començar a fer-li moltes preguntes. Inclús li vaig demanar una bíblia. Així que va parlar amb Máximo Murcia, un germà jove, per a que em fera un curs bíblic. Dos anys després, als 19, em vaig batejar com a testimoni de Jehovà en el riu Jarama, a l’est de Madrid.

Predique durant la dictadura de Franco

 En els anys cinquanta, era tot un repte predicar i reunir-nos. En Espanya, governava el dictador Francisco Franco, i ell volia que tot el país fora exclusivament catòlic. Per això la policia solia assetjar els testimonis de Jehovà. Ens reuníem en cases particulars i anàvem molt amb compte de no alçar sospites entre els veïns, ja que podien delatar-nos a la policia. També predicàvem de casa en casa tan discretament com podíem. Tocàvem a dos o tres cases d’un carrer i en seguida se n’anàvem a un altre lloc. Molta gent escoltava el missatge, però no a tots els agradava.

El germà F. W. Franz fent un discurs en una de les nostres assemblees clandestines

 Recorde que una volta vaig tocar a una porta i em va eixir un retor. Quan li vaig explicar el propòsit de la meua visita, em va reprotxar: «Qui t’ha donat permís per a fer açò? No saps que puc denunciar-te a la policia?». Li vaig dir que sabíem que això podia passar, perquè si els enemics de Jesucrist havien intentat arrestar-lo, seria raonable que als seus seguidors els passara lo mateix. Com no li va agradar gens la resposta, se’n va entrar a casa per a tocar a la policia. No cal dir que vaig pegar a fugir.

 A pesar de les experiències negatives, els pocs més de cent publicadors que hi havia en Espanya ens adonàrem que el país estava a punt per a la collita espiritual. En febrer de 1956, quan encara tenia 19 anys, em nomenaren precursor especial. a La majoria dels precursors érem jóvens i inexperts. Però, gràcies a l’ajuda d’uns pocs missioners, vam rebre la capacitació i l’ànim que necessitàvem. A un altre precursor jove i a mi ens van assignar a Alacant, on encara no s’havia predicat. Poc temps després, ja havíem començat molts cursos bíblics i distribuït centenars de publicacions.

 Evidentment, la nostra activitat no va passar desapercebuda. Al cap de pocs mesos d’estar en Alacant, la policia ens va arrestar i va confiscar les nostres bíblies. Estiguérem empresonats durant 33 dies, i després ens portaren a Madrid, on ens alliberaren. Este breu empresonament no va ser res comparat amb el que vindria.

Afronte el moment més negre

 Quan tenia 21 anys, em cridaren per a fer el servici militar. Havia de presentar-me en el quarter militar de la ciutat de Nador, que en aquell temps formava part del protectorat espanyol al nord del Marroc. Una volta allí, li vaig explicar respectuosament al tinent quina era la meua posició: que no serviria en l’exèrcit ni portaria l’uniforme. Com a conseqüència, els militars em van portar a la presó de Rostrogordo, en Melilla, on vaig haver d’esperar que em jutjara un tribunal militar.

La presó de Rostrogordo, en Melilla

 Abans del juí, el comandant militar espanyol en el Marroc va decidir que em colpejarien fins que «entrara en raó». Així que m’insultaren, em fustigaren durant 20 minuts i em pegaren puntellons fins que vaig caure a terra pràcticament inconscient. Com el capità a càrrec no es va quedar satisfet, em va xafar el cap amb la seua bota de soldat i no va parar fins que vaig començar a sagnar. Després em dugueren a la seua oficina, on em va dir xillant: «No penses que açò s’ha acabat! Prepara’t cada dia per a rebre una palissa com esta o encara pitjor!». Llavors, va ordenar als guardes que em tancaren en una ceŀla subterrània. El lloc era humit i fosc, però les meues perspectives encara eren més negres.

 Recorde perfectament que, quan em van deixar en la ceŀla, em vaig gitar en terra amb el cap encara xopat de sang. Només tenia una manta fineta per a tapar-me i la companyia d’unes quantes rates que es deixaven vore de tant en tant. En aquella masmorra obscura i gelada, l’única cosa que podia fer era orar-li a Jehovà sense parar per a que em donara forces i aguant. b

 Al sendemà, va ser un caporal qui es va encarregar de donar-me una altra palissa. El capità vigilava per a assegurar-se que em colpejaren suficientment fort. Reconec que en eixe moment vaig començar a preguntar-me quant de temps podria aguantar aixina. Per això, eixa segona nit en la masmorra, li vaig suplicar a Jehovà que m’ajudara.

 Al tercer dia, em van cridar de nou a l’oficina del capità. Com m’imaginava lo pitjor, de camí, anava orant-li a Jehovà. Allí estava esperant-me Don Esteban, c el secretari instructor del tribunal militar, que havia vingut per a començar a preparar els tràmits per al meu juí.

 Quan Don Esteban em va vore el cap embenat, em va preguntar què m’havia passat. No sabia si dir-li-ho o no per por a les represàlies, però li vaig contar la veritat. Quan va sentir tot el que m’havien fet, em va dir: «No puc evitar que vages a juí. Però pots estar segur que ningú et tornarà a pegar».

 Tal com em va prometre, a partir d’eixe dia, ningú em va tornar a posar la mà damunt mentres vaig estar en presó. Mai he sabut per què Don Esteban va triar eixe dia en concret per a parlar amb mi. El que sí que sé és que les meues oracions van ser contestades d’una manera extraordinària. Vaig vore com Jehovà em va rescatar en el moment més negre de la meua vida i no va permetre que se’m posara a prova més enllà del que poguera suportar (1 Corintis 10:13). Per això, vaig afrontar el tribunal militar amb total confiança en Jehovà.

En la presó d’Ocaña

 Finalment, em condemnaren a 19 anys de presó i me n’afegiren tres més per «desobediència». Després d’uns 15 mesos en el Marroc, em van traslladar a la presó d’Ocaña, prop de Madrid, per a que complira la resta de la condemna. Eixe canvi va ser una benedicció de part de Jehovà. El centre penitenciari d’Ocaña era un paradís comparat amb el de Rostrogordo. Almenys tenia un llit, un matalaf i alguns llançols. Després d’un temps, m’assignaren com a comptable de la presó. Però, a pesar d’estes millores, una condemna tan llarga implica passar molt de temps a soles. Una de les proves més difícils va ser no poder disfrutar de la companyia dels germans.

 Encara que els meus pares em visitaven a voltes, necessitava més ànim. Ells em digueren que altres germans també s’havien negat a fer el servici militar. Per això, li vaig demanar a Jehovà que assignaren almenys un germà a la presó on jo estava. De nou, va contestar les meues oracions molt més generosament del que m’esperava. Al cap de poc de temps, ja tenia allí tres germans fidels: Alberto Contijoch, Francisco Díaz i Antonio Sánchez. Per fi, després de quatre anys d’aïllament, podia disfrutar de la companyia edificant d’altres germans amb els que podia estudiar i predicar als altres presos.

M’alliberen i em pose mans a l’obra

 Per fi, en 1964, em concediren la llibertat condicional. Els 22 anys de condemna s’havien reduït a sis anys i mig. El mateix dia que vaig eixir de la presó, em vaig gastar els poquets diners que tenia per a pagar un taxi que em duguera a Madrid i aixina arribar a temps a la reunió. Quina benedicció més gran tornar a estar amb els germans! Però la seua companyia no era l’única cosa que desitjava, anhelava tornar a ser precursor tan prompte com poguera. A pesar que la policia continuava assetjant-nos, la gent responia molt bé a les bones notícies i hi havia molta faena per fer.

 Per eixa època, vaig conéixer a Mercedes, una germana jove molt zelosa que servia com a precursora especial. Era humil i disfrutava de predicar-li a tot lo món. També era molt amable i generosa, i això em va robar el cor. Ens enamoràrem i, un any després, ens casàrem. Tindre a Mercedes al meu costat ha sigut un regal de Jehovà.

Amb Mercedes poc després de la nostra boda

 Uns mesos després de la boda, ens van convidar a servir en l’obra itinerant. Això ens permetia reunir-nos i predicar amb germans diferents cada setmana. Estaven formant-se congregacions per tota Espanya, i els germans necessitaven ajuda i ànim. Durant algun temps, també vaig tindre el privilegi de coŀlaborar certs dies a la setmana en l’oficina clandestina que els testimonis de Jehovà teníem en Barcelona.

 En 1967, la nostra situació va canviar i ja no vam haver d’amagar-nos més, ja que el govern va aprovar una llei de llibertat religiosa per a tots els ciutadans espanyols. Finalment, en 1970, els testimonis de Jehovà rebérem reconeixement legal. Per fi podíem reunir-nos lliurement, tindre les nostres pròpies Sales del Regne i inclús obrir una sucursal de manera oficial.

Rebem noves assignacions de servici

 En 1971, a Mercedes i a mi ens van convidar a servir com a membres permanents en la nova sucursal de Barcelona. Però, un any després, ens enteràrem que seríem pares. Això va significar deixar Betel i acceptar una nova assignació: criar la nostra preciosa filla, Abigail.

 Uns anys després, quan Abigail era adolescent, la sucursal ens va preguntar si podríem tornar a l’obra itinerant. Lògicament, vam orar sobre l’assumpt i ho vam consultar amb germans madurs. Un ancià em va dir: «Jesús, si necessiten que torneu, heu de dir que sí». I aixina començàrem una altra emocionant etapa en les nostres vides. Al principi, visitàvem les congregacions que estaven a prop de la nostra casa per a poder seguir ocupant-nos d’Abigail. Però, amb el temps, quan es va fer major i es va independitzar, vam poder ampliar el nostre servici a temps complet especial.

 Mercedes i jo vam estar servint durant 23 anys en l’obra itinerant. Vaig disfrutar molt d’este privilegi, ja que em permetia aprofitar les meues experiències per a animar els més jóvens. Durant un temps, mentres servia com a instructor en escoles d’ancians i de servents a temps complet, ens allotjàrem en la Betel de Madrid. És curiós que a uns tres quilòmetres d’allí passa el riu Jarama, el mateix riu on em vaig batejar en 1955. Mai m’haguera pogut imaginar que dècades més tard tornaria al mateix lloc amb el propòsit de capacitar germans i germanes jóvens per a majors responsabilitats en el servici a Jehovà.

Dirigint una classe en una escola teocràtica

 Des de 2013, estem servint una altra volta com a precursors especials. Reconec que no va ser fàcil deixar l’obra itinerant i adaptar-nos a este canvi, però amb el temps hem vist que era lo correcte. Recentment, he tingut problemes de salut i he passat per una complicada cirurgia de cor. En eixos moments, he hagut de confiar en Jehovà, qui, com sempre, m’ha continuat ajudant. I, durant 56 anys, també he tingut el suport lleial de la meua dona, Mercedes, qui ha estat sempre al meu costat en totes les meues assignacions de servici.

 A sovint recorde lo molt que disfrutava com a instructor. Encara puc vore les cares d’entusiasme dels jóvens estudiants. Això em fa recordar la meua joventut i l’emoció que sentia quan vaig començar a servir a Jehovà. És de veres que vaig haver d’afrontar alguns moments molt complicats, però també he disfrutat d’experiències meravelloses. Inclús les proves més difícils m’han ensenyat lliçons molt valuoses. La més important és que mai he de confiar en les meues pròpies forces. Les proves també m’han donat l’oportunitat de vore la mà de Jehovà. Ell sempre m’ha enfortit, inclús en el moment més negre de la meua vida (Filipencs 4:13).

Mercedes i jo continuem servint com a ministres a temps complet

a Un precursor especial és un ministre religiós a temps complet que es fa disponible per a que l’envien on la sucursal dels testimonis de Jehovà determina que hi ha necessitat de mestres de la Bíblia.

b La ceŀla on vaig passar set mesos era de només quatre metres quadrats i no tenia vàter. A pesar de la brutícia, dormia en terra amb l’única manta que tenia.

c «Don» equival en valencià al títol de cortesia «En» que es posa davant dels noms propis de persona masculins.