En temps bíblics, què significava que una persona s’esgarrara la roba a propòsit?

LA BÍBLIA menciona diferents ocasions en les quals algunes persones es van esgarrar la roba. Hui en dia açò podria paréixer estrany, però esta era la manera com els jueus expressaven emocions intenses com desesperació, aflicció, humiliació, indignació o dolor.

Per exemple, Rubén «es va esgarrar la roba» quan es va enterar que havien venut al seu germà Josep com a esclau i que no podia alliberar-lo, com tenia pensat. Son pare, Jacob, «es va esgarrar la roba» al pensar que a Josep l’havia devorat un animal salvatge (Gèn. 37:18-35). Job «es va esgarrar la roba» quan li van dir que tots els seus fills havien mort (Job 1:18-20). Un missatger, que «duia els vestits esgarrats», es va presentar davant del gran sacerdot Elí per a contar-li que els israelites havien perdut la batalla, que els seus dos fills havien mort i que els enemics s’havien endut l’arca de l’aliança (1 Sam. 4:12-17). Josies «es va esgarrar els vestits» quan va escoltar la lectura de la Llei i va vore els errors que havia comés el poble (2 Re. 22:8-13).

El gran sacerdot Caifàs «es va esgarrar la roba» a l’escoltar les paraules de Jesús quan estava sent jutjat, les quals va interpretar falsament com una blasfèmia (Mat. 26:59-66). Una tradició rabínica deia que qualsevol que escoltara una blasfèmia contra el nom diví estava obligat a esgarrar-se la roba. No obstant, una altra opinió rabínica posterior a la destrucció del temple de Jerusalem deia: «Hui en dia, qualsevol que escolte una blasfèmia contra el nom diví no ha d’esgarrar-se la roba perquè si ho fera, tota la seua roba acabaria sent draps a».

Òbviament, el fet d’esgarrar-se la roba no tenia ningun valor als ulls de Déu si el dolor que sentia la persona era fingit. Per això Jehovà va instar al seu poble a tornar a ell i els va dir: «Esgarreu-vos el cor, i no els vestits» (Joel 2:13).