Gràcies a la fe, Barac va fer que un exèrcit poderós pegara a fugir
IMAGINA’T davant d’un exèrcit de soldats enemics. Estan armats amb l’equip més modern i preparats per a gastar-lo. En canvi, tu i els teus companys esteu pràcticament indefensos.
Això és el que van viure Barac, Dèbora i 10.000 israelites en l’època dels jutges. L’exèrcit en qüestió eren els cananeus dirigits pel comandant Sisserà. El seu arsenal incloïa carros amb fulles afilades de ferro en les rodes. El camp de batalla era la muntanya del Tabor i el torrent de Quixon. El que allí va passar demostra que Barac era un home amb una fe digna d’imitar. Vegem els fets que portaren a esta situació.
Israel clama a Jehovà
El llibre de Jutges parla de les moltes ocasions en què els israelites abandonaren l’adoració verdadera i de les desastroses conseqüències que això va tindre. En tots els casos es repetia el mateix patró: els israelites li demanaven misericòrdia a Déu, ell nomenava un salvador que els alliberava i després ells tornaven a rebel·lar-se. Això és el que va passar quan va morir Ehud, un jutge que havia salvat els israelites de l’opressió moabita. El relat diu que «una vegada mort Ehud, els israelites tornaren a ofendre el Senyor amb el seu mal comportament». De fet, el poble va decidir adorar «nous déus». Com a resultat, Jehovà «els va fer caure en poder de Jabín, rei cananeu que regnava a Hassor. El general en cap del seu exèrcit era Sisserà [...]. Jabín posseïa nou-cents carros de guerra i va oprimir durament els israelites durant vint anys. Llavors els israelites van clamar al Senyor» (Jutges 4:1-3; 5:8).
Com era la vida en Israel en aquell temps? Les Escriptures diuen que «els camins eren deserts, els vianants seguien rutes amagades. Els camps, ningú no els treballava» (Jutges 5:6, 7). La gent vivia atemorida pels cananeus que rondaven per allí en carro. «La por dominava la vida de la gent —va dir un erudit—; era com si tota la comunitat estiguera paralitzada i indefensa.» Per això, els israelites, totalment afonats, clamaren a Jehovà per ajuda igual que havien fet altres voltes.
Jehovà nomena un líder
Enmig de la crisi nacional que va suposar l’opressió cananea per a Israel, Jehovà va utilitzar la profetessa Dèbora per a transmetre els seus juís i instruccions. D’esta manera, li va donar el privilegi de fer de mare d’Israel en sentit simbòlic (Jutges 4:4; 5:7).
Dèbora va fer que cridaren a Barac i li va dir: «Això ordena el Senyor, Déu d’Israel: “Vés a reunir deu mil hòmens de les tribus de Neftalí i Zabuló i porta’ls a la muntanya del Tabor. Jo faré que Sisserà, general en cap de l’exèrcit de Jabín, amb els seus carros de guerra i les seues tropes, vinga cap a tu al riu Quixon; allà el faré caure a les teues mans”» (Jutges 4:6, 7). Al dir «açò ordena el Senyor», Dèbora va deixar clar que no tenia cap autoritat sobre Barac. Simplement estava actuant com a mitjà per a transmetre el missatge de Déu. Com va reaccionar Barac?
Barac va respondre: «Hi aniré si tu véns amb mi; però, si no véns, no hi aniré» (Jutges 4:8). Per què no va acceptar en seguida la responsabilitat que Déu li havia donat? És que tenia por? Li faltava confiança en les promeses de Déu? No. Barac no va rebutjar l’assignació ni va desobeir a Jehovà. Més bé, la seua resposta indicava que no se sentia capaç de complir per si mateix amb el manament de Déu. El fet de tindre al costat la representant de Déu li garantia la guia divina i els donaria confiança a ell i als seus hòmens. Aixina que la condició que va posar Barac no va ser una mostra de debilitat, sinó una demostració de la seua gran fe.
La reacció de Barac va ser pareguda a la de Moisés, Gedeó i Jeremies. Ells també dubtaren de la seua capacitat per a complir el que Jehovà els havia manat. Però això no va fer que se’ls considerara menys fidels (Èxode 3:11–4:17; 33:12-17; Jutges 6:11-22, 36-40; Jeremies 1:4-10). I què podem dir de l’actitud de Dèbora? En comptes d’intentar agarrar el control, va servir a Jehovà amb modèstia i li va dir a Barac: «T’acompanyaré» (Jutges 4:9). Va estar disposta a deixar la seguretat de sa casa per a anar-se’n amb Barac a la batalla. Quin bon exemple de fe i valentia ens va posar també Dèbora!
Seguixen a Barac amb fe
Les forces d’Israel es van reunir en un lloc molt visible: la muntanya del Tabor. I era un lloc molt adequat, perquè era un punt d’encontre natural per a les tribus de Neftalí i Zabuló, que vivien prop d’allí. Aixina que, tal com Déu havia manat, 10.000 voluntaris —a més de Dèbora— pujaren amb Barac a la muntanya.
Tots els que acompanyaren a Barac necessitaren molta fe. Jehovà li havia promés a Barac que derrotaria els cananeus, però amb quines armes comptaven els israelites? Jutges 5:8 diu: «No es veia ni un escut ni una llança entre els quaranta batallons d’Israel!». És evident que els israelites anaven molt mal equipats. I encara que hagueren tingut llances i escuts, no haurien servit de molt contra els carros cananeus armats amb fulles afilades de ferro. Només sentir que Barac havia pujat a la muntanya del Tabor, Sisserà va reunir totes les seues tropes i carros en el torrent de Quixon (Jutges 4:12, 13). El que Sisserà no va tindre en compte és que estava a punt de lluitar contra el Déu totpoderós.
Barac fa fugir l’exèrcit de Sisserà
Quan va arribar l’hora de lluitar, Dèbora li va dir a Barac: «Endavant! Hui el Senyor posa Sisserà a les teues mans. Ell mateix ix a combatre davant de tu». Barac i els seus hòmens havien de baixar des del cim de la muntanya del Tabor fins a la plana, encara que allí els carros de Sisserà tindrien avantatge estratègic. Com t’hauries sentit si hagueres estat en l’exèrcit de Barac? Hauries obeït de bona gana sabent que la instrucció venia de part de Jehovà? Això és el que van fer Barac i els seus 10.000 hòmens. De fet, «només Barac desembainà l’espasa, el Senyor va sembrar la confusió entre tots els carros i les tropes de Sisserà» (Jutges 4:14, 15).
Amb el suport de Jehovà, Barac va fer fugir l’exèrcit de Sisserà. El relat no explica en detall tot el que va passar, però la cançó de victòria de Barac i Dèbora diu que «el cel era un torrent: un torrent d’aigua eren els núvols». Segurament, una tempestat va fer que els carros de Sisserà s’estacaren en el fang, i Barac va aprofitar l’oportunitat. Al final, la principal arma ofensiva dels cananeus es va convertir en el seu punt dèbil. La cançó també diu que els cadàvers dels hòmens de Sisserà van ser arrastrats pel torrent de Quixon (Jutges 5:4, 21).
És factible este relat? El torrent de Quixon és un uadi, és a dir, el llit d’un riu que normalment du poca aigua. Quan hi ha pluges torrencials o persistents, estos rius solen créixer de repent i convertir-se en torrents forts i perillosos. Diuen que, durant la Primera Guerra Mundial, van ser suficients 15 minuts de pluja torrencial sobre el terreny argilós d’aquella zona per a fer pràcticament impossibles les maniobres de cavalleria. Les cròniques de la batalla que es va produir en la muntanya del Tabor entre Napoleó i els turcs el 16 d’abril de 1799 indiquen que «molts d’estos últims s’ofegaren a l’intentar escapar travessant una part de la plana inundada pel Quixon».
L’historiador jueu Flavi Josep afirma que, en el moment en què els exèrcits de Sisserà i Barac anaven a trobar-se, «va caure del cel una gran tempestat amb moltíssima pluja i granís; el vent feia caure la pluja de costat contra la cara dels cananeus i els va cegar la vista de tal manera que no van poder traure avantatge de les seues fones i fletxes».
Jutges 5:20 diu: «Des del cel combaten els astres; fent els seus camins combaten Sisserà». En quin sentit van lluitar els astres contra Sisserà? Alguns pensen que esta afirmació fa referència a una intervenció de Déu. Altres opcions que es barallen són l’ajuda dels àngels, una pluja de meteorits o la confiança de Sisserà en prediccions astrològiques que resultaren falses. Encara que la Bíblia no deixa clar com lluitaren els astres en esta batalla, podem entendre que esta afirmació apunta a alguna forma d’intervenció divina a favor de l’exèrcit d’Israel. En qualsevol cas, els israelites aprofitaren al màxim la situació. «Barac va perseguir els carros i [...] tots els hòmens de Sisserà van anar caient víctimes de l’espasa. No en quedà ni un.» (Jutges 4:16) I què va passar amb el general Sisserà?
L’opressor cau «en mans d’una dona»
El relat continua dient: «Mentrestant, Sisserà havia fugit a peu cap a la tenda de Jael, la muller d’Hèber, el quenita, perquè hi havia un pacte entre Jabín, rei d’Hassor, i el clan d’Hèber, el quenita». Jael va convidar a Sisserà a entrar en la seua tenda, li va donar un poc de llet i el va tapar. Ell, que estava esgotat, es va adormir. En això, Jael va agarrar una estaca i un martell —coses que algú que vivia en una tenda solia tindre a mà—, «se li acostà a poc a poc, li va clavar l’estaca als polsos i la va picar fins que l’estaca va entrar dins de terra. Així va morir Sisserà» (Jutges 4:17-21).
Després, Jael va anar a buscar a Barac i li va dir: «Vine i t’ensenyaré l’home que busques». I el relat afig: «Barac entrà a la tenda i va veure Sisserà mort, estés a terra, amb l’estaca clavada al cap». Segur que açò va enfortir molt la fe de Barac! Un temps abans, la profetessa Dèbora li havia dit: «La glòria d’aquesta campanya no serà teua, ja que el Senyor posarà Sisserà en mans d’una dona» (Jutges 4:9, 22).
Es podria considerar que el que va fer Jael va ser una traïció? Jehovà no ho va vore d’eixa manera. De fet, la cançó de victòria de Barac i Dèbora deia sobre Jael: «Beneïda entre les dones que viuen en tendes!». Esta cançó ens ajuda a vore la mort de Sisserà des de la perspectiva correcta. Per exemple, es representa a sa mare esperant amb desfici que torne de la batalla i preguntant: «Per què tarda a tornar el seu carro?». Les seues dames més sàvies intenten calmar-la dient-li: «Segur que han recollit botí i ara se’l reparteixen: una jove o dos per a cada guerrer, i roba acolorida per a Sisserà; un botí de roba acolorida, amb brodats, brodats de color» (Jutges 5:24, 28-30).
Lliçons per a nosaltres
El relat de Barac ens ensenya lliçons importants. Allunyar-se de Jehovà sempre acaba en problemes i frustracions. Però els que es penedixen, tornen a Déu i demostren fe en ell poden alliberar-se de diferents classes d’opressió. A més, també és necessari que cultivem l’obediència. Inclús quan les instruccions de Déu pareixen anar en contra de la lògica humana, podem estar segurs que sempre són per al nostre bé (Isaïes 48:17, 18). Barac va poder «fer fugir exèrcits invasors» perquè va demostrar fe en Jehovà i va obeir les seues instruccions (Hebreus 11:32-34).
La cançó de Dèbora i Barac acaba d’esta manera tan commovedora: «Que tots els teus enemics, Senyor, acaben com Sisserà! Però els amics del Senyor, que siguen com el sol, que s’alça amb tot el seu esclat» (Jutges 5:31). Que certes seran estes paraules quan Jehovà pose fi al malvat món de Satanàs!
[Il·lustració]
Jehovà va utilitzar a Dèbora per a convocar a Barac
[Il·lustració]
El riu Quixon desbordat
[Crèdits]
Pictorial Archive (Near Eastern History) Est.
[Il·lustració]
Muntanya del Tabor