Les memòries de Josué
Jehovà li va dir a Josué: «Moisés, el meu servent, ja és mort. Ha arribat l’hora que tu, amb tot aquest poble, travesses el riu Jordà i entres al país que jo done als israelites» (Josué 1:2). Josué tenia una assignació molt difícil per davant! Havia sigut l’ajudant de Moisés durant almenys 40 anys, i ara se li havia dit que ocupara el seu lloc i ajudara a entrar en la terra promesa als israelites, un poble difícil de liderar.
Al pensar en el que tenia per davant, a Josué probablement li vindrien al cap les proves que ja havia afrontat i superat. Fer memòria segur que el va ajudar molt en aquell moment, i eixos records també poden ser molt útils per a nosaltres hui en dia.
D’esclau a comandant
La llarga esclavitud en Egipte formava part de les memòries de Josué (Èxode 1:13, 14; 2:23). Només podem imaginar-nos el que ell va experimentar durant aquells anys, ja que la Bíblia no diu res al respecte. Josué probablement va aprendre a ser un bon organitzador durant el seu servici en Egipte i va ajudar a dirigir la fugida dels hebreus i d’una «gran quantitat de gent» que els acompanyava (Èxode 12:38).
Josué pertanyia a una família de la tribu d’Efraïm. El seu iaio Elixamà era el cap de la tribu i, pel que pareix, va liderar un exèrcit de 108.100 soldats d’una de les divisions de tres tribus d’Israel (Nombres 1:4, 10, 16; 2:18-24; 1 Cròniques 7:20, 26, 27). Ara bé, quan els amalequites atacaren Israel poc després d’eixir d’Egipte, Moisés li va demanar a Josué que organitzara la defensa (Èxode 17:8, 9a). Però, per què a Josué i no al seu iaio o a son pare? Segons certa obra, una possibilitat és que «des del punt de vista de Moisés, [Josué] era el més capacitat per a seleccionar i coordinar els combatents, ja que, com a cap de la important tribu d’Efraïm, tenia la reputació de ser un bon organitzador i disfrutava de la total confiança del poble».
Siga com siga, quan Moisés el va escollir, Josué va fer exactament el que li va manar. Encara que Israel no tenia experiència en batalla, Josué estava convençut que Déu l’ajudaria. Aixina que només li va fer falta que Moisés li diguera: «Vés demà a lluitar contra els amalequites. Jo m’estaré dret dalt del tossal amb el bastó de Déu a la mà». Segurament Josué va recordar que feia poc que Jehovà havia acabat amb l’exèrcit més gran d’aquell temps. Al sendemà, Moisés va alçar les mans i i les va mantindre en alt fins a la posta de sol, de manera que cap enemic va poder fer front a Israel i els amalequites van ser derrotats. En acabant, Jehovà li va manar a Moisés que escriguera un llibre i li comunicara a Josué el següent decret: «Esborraré d’aquesta terra el record d’Amalec» (Èxode 17:9b-14). I aixina va ser, Jehovà va complir la seua sentència.
Ajudant de Moisés
El que va passar amb els amalequites degué enfortir l’amistat de Josué i Moisés. Josué va tindre el privilegi de ser l’«ajudant de Moisés des de la seua joventut» fins a la mort de Moisés, un total d’uns 40 anys (Nombres 11:28).
Eixe càrrec implicava molts privilegis, però també moltes responsabilitats. Per exemple, quan Moisés, Aaron, els fills d’Aaron i 70 ancians d’Israel pujaren a la muntanya del Sinaí i van vore una visió de la glòria de Jehovà, probablement Josué estava amb ells. Com a ajudant de Moisés, l’acompanyaria dalt de la muntanya i es mantindria a certa distància quan Moisés va entrar en el núvol que simbolitzava la presència de Jehovà. És interessant destacar que Josué probablement es quedaria 40 dies i 40 nits en la muntanya esperant pacientment que el seu amo tornara. Aixina que, quan Moisés va començar a baixar amb les taules del Testimoni, Josué estava allí esperant-lo (Èxode 24:1, 2, 9-18; 32:15-17).
Després de l’acte d’idolatria que va cometre Israel amb el vedell d’or, Josué va continuar servint a Moisés en la tenda del trobament. Era en este lloc, fora del campament, on Jehovà parlava cara a cara amb Moisés. Però quan Moisés tornava al campament, Josué «no es movia de la tenda del trobament». És possible que es requerira la seua presència per a evitar que els israelites, que es trobaven en un estat d’impuresa, entraren en ella. Josué es va prendre molt seriosament esta responsabilitat! (Èxode 33:7, 11)
D’acord amb l’historiador Josep, Moisés tenia 35 anys més que Josué. Aixina i tot, la seua amistat degué enfortir molt la fe de Josué. S’ha dit que la seua relació «de maduresa i joventut, de mestre i alumne», va fer que Josué es convertira en un «home decidit i digne de confiança». En els nostres dies, no tenim profetes com Moisés, però en les congregacions del poble de Jehovà hi ha germans majors que, gràcies a la seua experiència i espiritualitat, són una verdadera font de força i valor. Els aprecies i aprofites la seua companyia?
Espia en Canaan
Poc després que Israel rebera la Llei, Josué va viure un moment crucial en la seua vida. Com bé sabem, se’l va escollir com a representant de la seua tribu per a que espiara la terra promesa. Els 12 espies coincidien que aquella terra produïa «llet i mel» en abundància, tal com Jehovà havia promés. No obstant, a deu d’ells els va faltar fe i van dir amb por que Israel no podria fer fora els habitants d’aquella terra. Josué i Caleb van ser els únics que digueren als israelites que no tingueren por i que no desobeïren, ja que Jehovà estaria al seu costat. En això, tots es posaren a protestar i a dir que volien apedregar-los. Possiblement, haurien acabat fent-ho si Jehovà no haguera intervingut amb una manifestació de la seua glòria. Com els faltava fe, Déu va decretar que cap israelita registrat de 20 anys o més viuria suficient temps com per a entrar en Canaan, excepte Josué, Caleb i els levites (Nombres 13:1-16, 25-29; 14:6-10, 26-30).
Però, és que no havien vist el que Jehovà havia fet en Egipte? Per què Josué confiava en l’ajuda de Déu i no va dubtar com va fer la majoria? Segurament, recordava clarament tot el que Jehovà havia promés i havia fet, i meditava en estes coses. De fet, anys més tard, va poder dir: «Cap de les bones promeses que el Senyor, el vostre Déu, vos havia fet no ha deixat de complir-se. Totes s’han realitzat. No n’hi ha cap que no s’haja complit» (Josué 23:14). Aixina és, Josué confiava que totes les promeses que Jehovà havia fet respecte al futur es complirien sense falta (Hebreus 11:6). I en el nostre cas? ¿Hem aprofitat l’estudi i la meditació en les promeses de Jehovà per a enfortir la nostra fe en el seu compliment? ¿Estem convençuts que Jehovà podrà protegir-nos com a part del seu poble durant la gran tribulació?
Però Josué no només va demostrar fe, sinó també valor, ja que ell i Caleb es van quedar a soles quan tot el poble va parlar d’apedregar-los. Com ens hauríem sentit nosaltres? Intimidats? Josué no es va atemorir sinó que, junt amb Caleb, va dir el que pensava. Nosaltres potser també haurem d’actuar aixina per a defendre la nostra lleialtat a Jehovà.
Pel relat dels espies també sabem que a Josué se li va canviar el nom. Al seu nom original, Oixea, que significa ‘salvació’, Moisés li va afegir la síl·laba que feia referència al nom diví, i el va anomenar Jehoixua, o Josué, que significa ‘Jehovà és salvació’. La Septuaginta traduïx el seu nom com «Jesús» (Nombres 13:8, 16). D’acord amb eixe gran nom, Josué va declarar amb valor que Jehovà és salvació. Este canvi de nom no va ser per casualitat. Demostrava el carinyo que Moisés sentia per Josué i va encaixar a la perfecció amb el paper que tindria a l’hora d’introduir una nova generació en la terra promesa.
Mentres els israelites vagaven pel desert durant 40 anys, els seus pares anaven morint-se. No sabem res del que li va passar a Josué en eixe temps, però segur que va aprendre moltes coses. Probablement, va presenciar el castic que Jehovà va dur contra Coré, Datan i Abiron, i també contra els seus seguidors i aquells que van participar en la degradant adoració al Baal de Peor. I sense dubte se sentiria molt trist a l’enterar-se que Moisés tampoc entraria en la terra promesa per no haver santificat a Jehovà quan va eixir aigua de la roca en Meribà (Nombres 16:1-50; 20:9-13; 25:1-9).
Successor de Moisés
Poc abans de la seua mort, Moisés li va demanar a Déu que nomenara el seu successor per a que els israelites no arribaren a estar «com ovelles sense pastor». Jehovà li va respondre que nomenaria a Josué, un «home d’esperit», davant de tot el poble, i que havien d’escoltar-lo. Era el mateix Jehovà qui el recomanava! Ell havia vist la fe i les capacitats de Josué. Sense dubte, Israel estaria en les millors mans (Nombres 27:15-20). No obstant, Moisés sabia que Josué afrontaria grans reptes i, per això, li va aconsellar que fora «ferm i decidit», perquè Jehovà continuaria al seu costat (Deuteronomi 31:7, 8).
Jehovà li va repetir les mateixes paraules d’ànim a Josué, i va afegir: «Mira de posar en pràctica tota la Llei que el meu servent Moisés et va manar, sense desviar-te’n ni a dreta ni a esquerra. Així t’eixirà bé tot el que emprengues. Tingues sempre als llavis aquest llibre de la Llei: repassa-la de nit i de dia, per complir tot el que hi ha escrit. Així duràs a bon terme tot el que emprengues; tot t’eixirà bé. T’ho repetisc: sigues ferm i decidit, no tingues por, no t’acovardisques. Jo, el Senyor, el teu Déu, seré amb tu allà on aniràs» (Josué 1:7-9).
Amb les paraules de Jehovà encara ressonant en el seu cap i amb l’experiència que ja tenia, era impossible que Josué dubtara. La conquista de la terra promesa estava assegurada. Està clar que sorgirien dificultats. De fet, la primera va ser creuar el riu Jordà en època de crescudes. No obstant, si Jehovà mateix li havia manat: «Ha arribat l’hora que tu [...] travesses el riu Jordà», quin problema hi hauria? (Josué 1:2)
Els successos posteriors de la vida de Josué —la conquista de Jericó, les diferents victòries sobre els seus enemics i la repartició de la terra— mostren que mai va perdre de vista les promeses de Jehovà. Quan Josué ja estava prop de la seua mort, en el temps en què Jehovà li va donar un període de pau a Israel, va reunir el poble per a fer memòria de tot el que Déu havia fet per ells i per a animar-los a servir-lo de tot cor. Com a resultat, els israelites van renovar el seu pacte amb Jehovà en un acte solemne i, gràcies a l’exemple del seu líder, «van ser fidels al Senyor fins a la mort de Josué» (Josué 24:16, 31).
Josué és un magnífic exemple per a nosaltres, perquè com a cristians afrontem moltes proves de fe. Superar-les és essencial per a no perdre l’aprovació de Jehovà i en el futur vore complides les seues promeses. L’èxit de Josué depenia de tindre una fe forta. És de veres que nosaltres no hem vist les obres poderoses de Déu, tal com va fer Josué, però si algú té dubtes, el llibre de Josué dona testimoni ocular de la veracitat de les paraules de Jehovà. Si llegim la Paraula de Déu tots els dies i ens esforcem per posar-la en pràctica, podem estar segurs que, igual que Josué, serem savis i ens anirà bé.
Alguna volta t’has sentit ofés per la conducta d’un germà? Pensa en l’aguant que va demostrar Josué: sense tindre culpa de res, es va vore obligat a vagar pel desert amb els israelites infidels durant 40 anys. Et costa defendre el que creus? Pensa en el que van fer Josué i Caleb. Gràcies a la seua fe i obediència, reberen una magnífica recompensa. Aixina és, Josué confiava plenament que Jehovà compliria totes les seues promeses. Que eixe també siga el nostre cas! (Josué 23:14)
[Il·lustració]
Josué i Caleb confiaven en el poder de Jehovà
[Il·lustració]
L’amistat amb Moisés va enfortir la fe de Josué
[Il·lustració]
L’exemple de Josué com a líder va motivar el poble a mantindre’s prop de Jehovà