Preguntes dels lectors
◼ Va perdre Jonatan l’aprovació de Déu quan va menjar mel després que el rei Saül maleïra a qualsevol soldat que menjara abans d’acabar la batalla?
L’impulsiu jurament de Saül va fer que Israel estiguera en risc de ser maleït, però no pareix que Jonatan perdera l’aprovació de Jehovà per anar en contra d’eixe jurament.
Este incident es relata en 1 Samuel 14:24-45. Els israelites, motivats per les victòries de Jonatan, estaven lluitant contra els filisteus quan el rei Saül va dir: «Maleït siga l’home que prenga aliment abans de la vesprada, quan jo m’hauré venjat dels enemics!» (versicle 24). Com Jonatan no sabia res del jurament de son pare, va menjar un poc de mel per a agarrar forces. Altres guerrers israelites, que també estaven esgotats, van pecar al matar alguns animals i menjar-se’ls sense haver-los dessagnat. Saül va construir un altar en relació a eixe pecat, però ell no sabia el que havia fet el seu fill.
Saül va buscar la guia divina per a guanyar la batalla, però Jehovà no li contestava. Per mitjà del «tummim», que potser implicava l’ús de sorts sagrades, Saül es va enterar que el seu fill havia violat el jurament. Però, era realment culpable Jonatan?
En primer lloc, recordem l’actitud del rei quan va fer este jurament. Ell no va mostrar que volia honrar a Déu amb una derrota sobre els filisteus. Més bé, va llançar una maledicció impulsiva al dir: «Maleït siga l’home que prenga aliment abans de la vesprada, quan jo m’hauré venjat dels enemics!». En efecte, ell va fer este jurament perquè tenia un punt de vista equivocat respecte al seu poder com a rei o degut a una falsa devoció a Déu. Eixe jurament no podia tindre el suport de Déu. De fet, va provocar que els guerrers israelites pecaren amb la sang dels animals. Si no haguera sigut pel jurament, probablement haurien pogut conseguir menjar i haurien tingut forces per a véncer els filisteus.
Déu va permetre l’ús del «tummim» per a determinar si Jonatan havia violat (sense saber-ho) el jurament de Saül, però açò no vol dir que aprovara eixe jurament impulsiu. El relat no diu que Déu considerara culpable a Jonatan. De fet, encara que Jonatan estava dispost a acceptar les conseqüències de violar el jurament de son pare, al final se li va perdonar la vida. Els soldats israelites van dir que a Jonatan li havia anat bé perquè «Déu era amb ell» i, d’esta manera, el van alliberar del castic. En els següents anys, va ser Jonatan qui va mantindre l’aprovació de Jehovà mentres que Saül va cometre un error darrere d’un altre.
◼ Quants jutges com Samsó i Gedeó hi hagueren?
A l’hora de comptar els jutges, la xifra total depén de com veu cada u a alguns israelites. Però podem dir, sense por a enganyar-nos, que 12 hòmens serviren com a jutges entre el període de Josué i Samuel.
En els dies de Moisés i Josué, alguns ancians en la congregació eren jutges en el sentit que se’ls havia triat per a escoltar i decidir sobre casos legals (Èxode 18:21, 22; Josué 8:33; 23:2). Després de morir Josué, Israel es va allunyar de l’adoració verdadera i va acabar sotmés a altres pobles. Jutges 2:16 diu: «Llavors el Senyor els enviava jutges que alliberaven els israelites de les mans dels qui saquejaven el país». Otniel va ser el primer jutge, o «llibertador», que Jehovà va nomenar (Jutges 3:9). Després d’ell vingueren Ehud, Xamgar, Barac, Gedeó, Tolà, Jaïr, Jefté, Ibsan, Elon, Abdon i Samsó.
A banda d’estos 12 hòmens, la Bíblia parla d’altres persones que també exerciren funcions de jutges, com Dèbora, Elí i Samuel (Jutges 4:4; 1 Samuel 4:16-18; 7:15, 16). No obstant, a Dèbora se l’identifica abans que res com a profetessa, i va ajudar el jutge Barac a salvar els israelites de l’opressió. De la mateixa manera, la principal funció d’Elí era ser gran sacerdot, no un «llibertador» que lluitara per Israel (Nehemies 9:27). Aixina que, encara que Dèbora i Elí exerciren com a jutges d’Israel, hi ha raons per a no incloure’ls en la llista dels 12 hòmens que clarament van ser nomenats de manera especial com a jutges. Per altra part, Fets 13:20 diu que Déu «els donà jutges fins al temps del profeta Samuel». Açò limita el que es coneix com el període dels jutges, i mostra per què a Samuel i als seus fills tampoc se’ls sol incloure entre els jutges (1 Samuel 8:1).