EN TEMPS bíblics, en el moment de l’acord matrimonial, es pagava un dot per la nóvia a la seua família. El dot podia incloure objectes valuosos, animals o diners. A voltes, es pagava fent faena per a la família, com en el cas de Jacob, qui va acordar treballar per al pare de Raquel durant set anys a canvi de la mà de la seua filla (Gn 29:17, 18, 20). Per què se seguia este costum?

L’erudita bíblica Carol Meyers comenta: «El dot podia ser una compensació que se li donava a la família de la nóvia pel treball que esta deixaria de fer, cosa que era molt important en les societats [agrícoles]». El dot també podia haver servit per a enfortir els vincles d’amistat entre les famílies que ara estaven emparentades. Estos llaços familiars serien de gran ajuda en temps difícils. A més, el dot demostrava que una dona estava promesa i que passaria d’estar davall de la protecció de son pare a estar davall de la del seu marit.

El fet de pagar el dot no significava que es considerara la dona com un objecte que poguera ser comprat o venut. L’obra Instituciones del Antiguo Testamento a diu: «L’obligació d’entregar una suma de diners, o el seu equivalent, a la família de la nóvia, fa que el matrimoni israelita parega una compra. Però […] es presenta, no com un preu pagat per la dona, sinó com una compensació donada a la família».

Hui en dia, en alguns països, el costum de pagar el dot continua vigent. Quan els pares cristians demanen un dot, evidencien que són «persones raonables» al no exigir més del que correspon (Fl 4:5 TNM; 1Co 10:32, 33). D’esta manera, demostren que no són «amics dels diners», o cobdiciosos (2Tm 3:2). A més, quan els pares de la nóvia no demanen un preu massa elevat, el futur marit no es veu forçat a posposar la boda fins que haja guanyat lo suficient per a pagar el dot. Tampoc es vorà obligat a deixar de servir com a precursor perquè haja de treballar seglarment a temps complet per a aconseguir els diners necessaris per a pagar un dot tan gran.

En algunes parts del món, el dot està regulat per llei. En eixe cas, els pares de la nóvia obeïxen eixes lleis, perquè la Paraula de Déu demana als cristians que «se sotmeten a les autoritats» i obeïsquen les lleis sempre que no estiguen en conflicte amb les de Déu (Rm 13:1; Fets 5:29).