Es fixa Jehovà en tu?
COM respondries a aquesta pregunta? És possible que pensis: «Jehovà es va fixar en tot el que van fer Moisès, Gedeó i David, però no crec que es fixi en mi perquè jo no estic a l’altura d’aquests servents».
A la Bíblia trobem exemples d’homes fidels que van mostrar la seva fe de maneres extraordinàries. Alguns «van derrotar regnes, [...] van tancar la boca de lleons, van apagar la força del foc [i] es van escapar del fil de l’espasa» (Hebreus 11:33, 34). És cert que no tots els servents de Jehovà van fer coses tan impressionants, però la Bíblia ens assegura que Jehovà també es va fixar en els seus actes de fe. Vegem el cas de tres d’aquests servents: un pastor, un profeta i una viuda.
El sacrifici que va oferir un pastor
Què et ve a la ment quan penses en Abel, el segon fill d’Adam i Eva? És probable que recordis que va morir per la seva fe, una situació que, probablement, pocs de nosaltres haurem d’experimentar. Ara bé, Jehovà ja s’havia fixat en ell per un altre motiu.
Un dia, Abel va escollir alguns dels millors animals del seu ramat i els va oferir com a sacrifici a Jehovà. Tot i que, avui dia, podríem pensar que aquella ofrena no era gran cosa, a Jehovà li va agradar molt i va fer saber a Abel que tenia la seva aprovació. És més, uns quatre mil anys més tard, va inspirar l’apòstol Pau perquè escrivís sobre aquest fet a la seva carta als Hebreus. Encara que havien passat molts segles, Jehovà seguia recordant aquell humil sacrifici (Hebreus 6:10; 11:4).
Com va saber Abel quin sacrifici havia d’oferir? La Bíblia no ho explica, però segurament va pensar-ho detingudament abans de decidir-ho. Com que era pastor, no és estrany que oferís animals del seu ramat. Però, és interessant que va escollir els millors animals que tenia i els va oferir «amb el greix inclòs» (Gènesi 4:4). És possible que medités sobre les paraules que Jehovà va dir a la serp al jardí de l’Edèn: «Faré que hi hagi enemistat entre tu i la dona, i entre la teva descendència i la descendència d’ella. Ell t’esclafarà el cap, i tu el feriràs al taló» (Gènesi 3:15; Apocalipsi 12:9). Encara que Abel desconeixia la identitat de la dona i la seva descendència, probablement va entendre que ferir el taló de la descendència de la dona implicaria vessar sang. Segurament això va fer que arribés a la conclusió que el millor que podia oferir a Jehovà era un ésser viu. En qualsevol cas, sabem que Déu va aprovar el seu sacrifici.
Avui dia els cristians també fem sacrificis a Déu. Però, en lloc d’animals, li oferim «un sacrifici d’alabança, és a dir, el fruit dels nostres llavis, que declaren públicament el seu nom» (Hebreus 13:15). Com oferim a Jehovà «el fruit dels nostres llavis»? Compartint amb altres el missatge de les bones notícies.
T’agradaria millorar la qualitat del teu sacrifici? Si és així, pensa en les necessitats de les persones del teu territori. Què els preocupa? Què els pot interessar? Quin aspecte del missatge els pot atraure més? Quan estiguis predicant, analitza les converses que has tingut i pensa què pots fer per millorar. I, quan parlis amb les persones sobre Jehovà, fes-ho de tot cor i amb convicció. D’aquesta manera el teu sacrifici serà un «sacrifici d’alabança» de debò.
Un profeta que no es va rendir
Vegem ara l’exemple d’Enoc. És probable que fos l’únic servent de Jehovà a la seva època. Ets tu també l’únic de la teva família que serveix Jehovà? O ets l’únic de la teva classe o de la teva feina que segueix els principis de la Bíblia? Si és així, probablement hauràs de fer front a algunes proves. És possible que per pressionar-te a desobeir les normes de Déu els teus amics, familiars o companys de classe o de feina et diguin: «Ningú sabrà el que has fet» o «no direm res». Possiblement et vulguin fer creure que a Déu no li importa el que fem i que, per tant, no té sentit seguir les normes morals de la Bíblia. Quan vegin que no penses i actues igual que ells, és probable que intentin pressionar-te encara més perquè deixis de servir Jehovà.
És evident que afrontar aquesta mena de proves no és gens fàcil, però ho pots aconseguir. Pensem en Enoc, el setè home en la línia de descendents d’Adam (Judes 14). Quan ell va néixer, la majoria de les persones havien perdut tot sentit moral i eren «insolents», tant en la seva manera de parlar com en la seva conducta (Judes 15). En resum, es comportaven igual que moltes persones avui dia.
Com va poder aguantar aquella situació Enoc? Saber la resposta a aquesta pregunta ens pot ajudar molt. Encara que és molt possible que fos l’únic servent de Jehovà a la terra, no estava sol. La Bíblia diu que caminava amb Déu (Gènesi 5:22).
Per a Enoc fer la voluntat de Jehovà era el més important. Ell sabia que caminar amb Déu significava molt més que portar una vida neta en sentit moral, Jehovà també volia que prediqués (Judes 14, 15). Les persones d’aquell temps necessitaven saber que Jehovà veia totes les coses dolentes que feien. Sabem que Enoc va continuar servint-lo per més de 300 anys, molt més del que qualsevol de nosaltres haurà d’aguantar. Enoc va seguir caminant amb Déu fins al final de la seva vida (Gènesi 5:23, 24).
Nosaltres també hem rebut la comissió de predicar (Mateu 24:14). Però no només hem de parlar de Jehovà amb les persones que trobem casa per casa, sinó també amb els nostres familiars i companys de classe i de feina. Ara bé, de vegades pot ser que ens costi fer-ho. Si aquest és el teu cas, no et desanimis. Imita l’exemple dels cristians del primer segle i demana a Jehovà que t’ajudi a ser valent (Fets 4:29). Recorda que si camines amb Jehovà mai estaràs sol.
Una viuda prepara un àpat
Pensa ara en l’exemple d’una viuda que va viure al segle X a. de la n. e. Encara que no sabem el seu nom, Jehovà la va beneir de dues maneres per haver preparat un àpat senzill. Aquesta dona no era israelita i vivia a la ciutat de Sarepta. Degut a un llarg període de fam i sequera, el menjar se li estava a punt d’acabar i només li quedava una mica de farina i d’oli per preparar un últim àpat per a ella i el seu fill.
En aquell moment tan complicat, un home va anar a visitar-la. Es tractava del profeta Elies. Tot i que a la viuda no li quedava pràcticament res per a ella i el seu fill, Elies li va demanar una mica de menjar. En nom de Jehovà li va assegurar que, si compartia el seu menjar amb ell, ni ella ni el seu fill passarien gana. Segurament, la viuda va necessitar molta fe per creure que el Déu dels israelites es fixaria en una estrangera com ella, però tot i així es va creure Elies. Déu la va recompensar perquè «la gerra gran de farina no es va buidar i l’oli de la gerra petita no es va acabar, tal com Jehovà havia dit per mitjà d’Elies». Tant la viuda com el seu fill van tenir prou menjar fins que es va acabar la fam (1 Reis 17:8-16).
Jehovà també va beneir aquella dona d’una altra manera. Algun temps després que Elies fes aquell miracle, el fill de la viuda es va posar molt malalt i va morir. El profeta es va entristir tant que va suplicar a Jehovà que li tornés la vida (1 Reis 17:17-24). Aquella petició era molt especial perquè mai s’havia fet un miracle com aquell. Què faria Jehovà? Tornaria a ajudar aquella dona estrangera? Sabem que ho va fer perquè li va donar el poder a Elies per ressuscitar el nen. Segles després, Jesús va dir les següents paraules sobre aquesta dona: «Hi havia moltes viudes a Israel, però Déu no va enviar Elies a cap d’elles. Només el va enviar a una viuda de Sarepta, a la terra de Sidó» (Lluc 4:25, 26).
Avui dia la situació econòmica arreu del món és molt inestable, fins i tot als països més desenvolupats. De fet, algunes grans empreses han hagut de fer fora empleats que han sigut bons treballadors durant dècades. És possible que un cristià se senti temptat a treballar moltes hores o a fer gairebé qualsevol cosa per por a ser acomiadat, encara que això li deixi poc temps per anar a les reunions, predicar o cuidar la seva família en sentit emocional i espiritual.
En una situació tan complicada com aquesta, és totalment lògic que un cristià s’angoixi, ja que avui dia no és gens fàcil trobar feina. La majoria de nosaltres no pretenem fer-nos rics però, igual que la viuda de Sarepta, sí que volem que la nostra família tingui les necessitats bàsiques cobertes. Tot i així, és bo que recordem les paraules de Jehovà que Pau va deixar registrades: «“No et deixaré mai i no t’abandonaré mai.” Per tant, podem dir amb total confiança: “Jehovà és el meu ajudant, no tindré por. Què em pot fer l’home?”» (Hebreus 13:5, 6). Pau confiava tant en aquesta promesa que va estar disposat a arriscar la seva pròpia vida, i Jehovà sempre el va cuidar. Sens dubte, Jehovà farà el mateix per nosaltres si no l’abandonem.
Potser pensem que mai podrem fer coses tan extraordinàries com Moisès, Gedeó i David, però el que sí que podem fer és imitar el seu exemple. També és bo que recordem els petits actes de fe de servents com ara Abel, Enoc i la viuda de Sarepta. De fet, Jehovà es fixa en tot el que fan els seus servents, per molt petit que pugui semblar. Per exemple, quan un jove no accepta les drogues que li ofereixen a l’institut, quan un cristià es nega a cometre actes d’immoralitat sexual amb algú de la feina o quan un germà gran va a les reunions encara que no té bona salut o està molt cansat, Jehovà ho veu i se sent molt feliç (Proverbis 27:11).
Et fixes en el que fan els altres?
Com hem vist, Jehovà es fixa en tot el que fem i nosaltres també ens hauríem de fixar en tots els esforços que fan els nostres germans (Efesis 5:1). Per què no dediques temps a pensar en les dificultats que afronten per anar a les reunions, per predicar o fins i tot per fer les tasques del dia a dia?
Així doncs, aprofita cada oportunitat que tinguis per fer saber als germans que valores els seus esforços. Segur que els posarà molt contents saber que t’has fixat en ells i això els ajudarà a veure que Jehovà també els valora i es fixa en ells.