«Amb perills al mar»

EN LA foscor de la nit, un vaixell s’apropa a l’illa de Malta. A bord hi ha 276 persones entre tripulants i passatgers i tots ells estan esgotats perquè porten 14 dies a la deriva lluitant contra terribles tempestes. Quan despunten els primers rajos de sol, veuen una badia i intenten acostar-s’hi, però la proa es queda clavada en un banc de sorra i les onades comencen a colpejar la popa amb tanta violència que la destrossen. Enmig d’aquella situació tan esfereïdora, tothom abandona el vaixell i, amb molt d’esforç, arriben a la platja nedant o agafats a taulons o altres objectes. Morts de fred i tremolant, els nàufrags aconsegueixen escapar d’aquell mar embravit. Un dels passatgers és l’apòstol Pau, que va de camí a Roma perquè el jutgin (Fets 27:27-44).

Aquest no era el primer cop que la vida de Pau corria perill al mar. De fet, uns anys abans ell mateix va escriure: «Tres vegades he naufragat i he passat una nit i un dia en alta mar. [...] M’he trobat [...] amb perills al mar» (2 Corintis 11:25-27). Per poder complir amb la seva assignació com a «apòstol a les nacions», Pau va haver de fer molts viatges per mar (Romans 11:13).

Era comú viatjar en vaixell al segle I? Com eren les embarcacions d’aquella època i en quines condicions viatjaven els passatgers? Era perillós navegar? Quin paper van tenir els viatges per mar en la difusió del cristianisme? Vegem-ho a continuació.

Roma i el comerç marítim

Els romans anomenaven Mare Nostrum al mar Mediterrani. Per a ells, controlar les rutes marítimes no només era important per raons militars, sinó també perquè moltes ciutats de l’imperi eren portuàries o depenien dels ports. Per exemple, Roma tenia el seu port a una ciutat molt propera anomenada Òstia, Corint utilitzava els ports de Lequeu i Cèncrees, i Antioquia de Síria feia servir el port de Selèucia. La bona connexió marítima entre aquests ports aconseguia que les ciutats principals es comuniquessin de manera ràpida i facilitava l’administració de les províncies romanes.

Roma depenia del comerç marítim per obtenir aliments. Com que a la ciutat hi vivia aproximadament un milió d’habitants, es consumia una gran quantitat de gra, entre 250.000 i 400.000 tones cada any. D’on treien tant de gra? Citant d’Herodes Agripa II, Josep Flavi va explicar que el gra que arribava des del nord d’Àfrica cobria les necessitats dels romans durant vuit mesos de l’any i el que s’importava des d’Egipte durant els altres quatre mesos. Sens dubte, hi havia milers de vaixells carregats de gra anant i venint de Roma.

Els romans eren amants del luxe i per satisfer la seva demanda arribaven vaixells amb tota mena de mercaderies i articles luxosos. Per exemple, portaven minerals, pedres i marbre de Xipre, Grècia i Egipte, i fusta del Líban. El vi arribava d’Esmirna, els fruits secs de Damasc i els dàtils de Palestina. La goma i els bàlsams provenien de Cilícia, i la llana de Milet i Laodicea. A més, els vaixells portaven teixits de Síria i del Líban, i teles porpra de Tir i Sidó. Els tints els aconseguien de Tiatira, el vidre d’Alexandria i Sidó, i la seda, el cotó, l’ivori i les espècies de la Xina i l’Índia.

Què sabem del vaixell que va naufragar prop de Malta on anava Pau? Segons el relat bíblic, era un vaixell «d’Alexandria [carregat de gra] que anava cap a Itàlia» (Fets 27:6). Les flotes de gra eren propietat dels grecs, els fenicis i els siris, i eren ells els que s’encarregaven de comandar-les i equipar-les, però era l’Estat qui contractava aquests vaixells. L’historiador William Ramsay explica que, «tal com passava amb la recaptació d’impostos, per al govern era més fàcil contractar tercers que organitzar ells mateixos la immensa infraestructura d’homes i d’equipament necessària per oferir aquest servei». a

Pau va fer l’últim tram del seu viatge cap a Roma «en un vaixell que tenia un mascaró de proa dels Fills de Zeus». La nau, que també era d’Alexandria, va arribar a Putèols (l’actual Pozzuoli), un port situat al golf de Nàpols on normalment atracaven els vaixells de gra (Fets 28:11-13). Des d’allà, les mercaderies es transportaven per terra o es carregaven en petites embarcacions i es pujaven per la costa i pel riu Tíber fins arribar al cor de Roma.

Com era viatjar en un vaixell mercant?

Per què anaven Pau i els soldats que el vigilaven a bord d’un vaixell de mercaderies? Per respondre aquesta pregunta, primer cal que entenguem què implicava fer viatges per mar en aquella època.

Al primer segle, no existien els vaixells per a passatgers, així que si algú volia fer un viatge per mar ho havia de fer en un vaixell mercant. És probable que, a bord d’aquest tipus d’embarcacions hi pugessin tota mena de persones, com ara funcionaris de l’Estat, intel·lectuals, predicadors, bruixots, artistes, atletes, mercaders, turistes i pelegrins.

Evidentment, també existien petits vaixells que navegaven per aigües costaneres i que també transportaven persones i mercaderies. Probablement, Pau va agafar un d’aquests vaixells quan va viatjar de Troas a Macedònia i quan va anar a Atenes en més d’una ocasió. I també és possible que pugés a bord d’una embarcació petita per anar de Troas a Pàtara seguint la ruta que passava per les illes costaneres d’Àsia Menor (Fets 16:8-11; 17:14, 15; 20:1-6, 13-15; 21:1). Tot i que aquesta mena d’embarcacions estalviaven temps als passatgers, no podien anar mar endins. Per tant, els vaixells on va viatjar l’apòstol per anar a Xipre i Pamfília, i els que va agafar per anar d’Efès a Cesarea i de Pàtara a Tir devien ser bastant més grans (Fets 13:4, 13; 18:21, 22; 21:1-3). De fet, de ben segur que el vaixell on anava Pau quan va naufragar a Malta tenia una mida considerable. Com de grans podien ser aquests vaixells?

Basant-se en fonts literàries, en un article un erudit va escriure: «A l’antiguitat, perquè un vaixell fos útil per al transport havia de tenir una capacitat mínima d’unes 70 o 80 tones. Els vaixells més comuns, com a mínim a l’època hel·lenística, podien carregar 130 tones, tot i que també era normal veure’n de més grans que transportaven fins a 250 tones. A l’època romana, els vaixells que es feien servir per al transport imperial eren més grans, solien tenir una capacitat de 340 tones. Però també hi havia vaixells encara més grans que podien carregar 1.300 tones o una mica més». b Segons una descripció del segle II, l’Isis, un vaixell de gra d’Alexandria, podia transportar més de 1.000 tones de gra i potser alguns centenars de passatgers. Aquesta nau feia més de 55 metres de llargada, uns 14 metres d’amplada i uns 13 metres de profunditat.

En quines condicions viatjaven els passatgers d’un vaixell de gra? Com que el propòsit d’aquestes embarcacions era dur mercaderies, les necessitats dels passatgers quedaven en segon lloc. No els oferien ni menjar ni cap altre servei a banda d’aigua. A més, havien de dormir a la coberta, de vegades sota un tendal, o lona, que havien de muntar cada nit i desmuntar cada matí, i havien de portar mantes i qualsevol cosa que necessitessin per rentar-se. Tot i que és possible que en alguns casos els permetessin utilitzar la cuina del vaixell, havien de portar els seus propis aliments i qualsevol estri que els calgués per cuinar, com ara olles i paelles.

Era segur viatjar per mar?

Com que al segle I els mariners no tenien instruments de navegació, ni tan sols brúixoles, es guiaven únicament pel que veien. Per això, era més segur viatjar quan hi havia bona visibilitat, normalment de finals de maig a mitjans de setembre. Alguns mercaders s’aventuraven a viatjar els dos mesos d’abans d’aquest període i els dos de després però, durant l’hivern, la boira i els núvols dificultaven la visibilitat del sol, les estrelles i els punts de referència de la costa. De fet, la navegació quedava tancada, o clausurada (en llatí mare clausum), de l’11 de novembre al 10 de març, a menys que fos un cas d’absoluta necessitat. Si algú es feia a la mar quan s’havia acabat la temporada, s’arriscava a haver de passar l’hivern en un port estranger (Fets 27:12; 28:11).

Tenint en compte que el transport marítim era estacional i perillós, quins avantatges oferia? Viatjar per mar era menys cansat, més econòmic i més ràpid. Amb el vent a favor, un vaixell podia recórrer una distància d’uns 150 quilòmetres al dia. En canvi, una persona que feia un viatge llarg a peu, com a mitjana, podia recórrer de 25 a 30 quilòmetres al dia.

La velocitat dels vaixells depenia majoritàriament dels vents. Per exemple, el viatge d’Egipte a Itàlia era una constant lluita contra els vents de cara, fins i tot en la millor època per navegar. Normalment, la ruta més curta era per Rodes o Mira o algun altre port de la costa de Lícia, a Àsia Menor. En una ocasió, a causa de les tempestes i d’haver perdut el rumb, l’Isis va trigar 70 dies a fer el recorregut entre Alexandria i el Pireu, que està a la costa de Grècia. Ara bé, és possible que, gràcies als vents del nord-oest que empenyien la nau, la tornada des d’Itàlia tan sols li prengués de 20 a 25 dies. Aquest mateix viatge a peu, d’anada i tornada, prendria més de 150 dies si feia bon temps.

Les bones notícies arriben fins al racó més llunyà de la terra

Pau era molt conscient dels perills que comportava viatjar per mar fora de temporada. De fet, va advertir al centurió i als homes que estaven a càrrec del vaixell com de perillós era fer-se a la mar a finals de setembre o principis d’octubre. Els va dir: «Companys, veig que en aquest viatge patirem danys i grans pèrdues, perquè no només estan en perill la càrrega i el vaixell, sinó també les nostres vides» (Fets 27:9, 10). Amb tot, el centurió no li va fer cas i van acabar naufragant a l’illa de Malta.

Segons el registre bíblic, Pau va naufragar almenys quatre vegades (Fets 27:41-44; 2 Corintis 11:25). Amb tot, els cristians del primer segle no van permetre que la por als perills de la mar els impedissin viatjar en vaixell. Tot al contrari, es van valdre de tots els mitjans de transport que tenien al seu abast per portar el missatge del Regne a gent de totes les nacions, tal com havia manat Jesús (Mateu 28:19, 20; Fets 1:8). Gràcies a l’entusiasme dels primers cristians, a la fe de tots aquells que han imitat el seu exemple al llarg dels segles i a la guia de l’esperit sant, les bones notícies han arribat fins al racó més remot del planeta.

[Notes]

[Crèdit fotogràfic]

Pictorial Archive (Near Eastern History) Est.