JESÚS va ser el fundador del cristianisme, i els seus seguidors el van difondre per tot el món conegut durant l’època de l’Imperi romà. Avui dia, encara es conserven carreteres, aqüeductes i monuments romans a molts països, com ara la Gran Bretanya i Egipte. Aquestes construccions romanes són reals i ens recorden que Jesús i els seus apòstols també ho van ser, així com les coses que van dir i fer. Per exemple, si camines per la via Àpia, és possible que estiguis trepitjant les mateixes pedres que va trepitjar l’apòstol Pau de camí a Roma (Fets 28:15, 16).

Els relats històrics de la Bíblia són fiables

El relat bíblic sobre Jesús i els seus deixebles inclou detalls de nombrosos successos històrics del segle I. L’escriptor bíblic Lluc va assenyalar de manera molt exacta l’any en què van succeir dos fets de moltíssima importància: l’inici del ministeri de Joan el Baptista i el bateig de Jesús, quan es va convertir en Crist, o Messies. Lluc va dir que això va passar «l’any 15 del regnat de Tiberi Cèsar [29 de la n. e.], quan Ponç Pilat era el governador de Judea» i «Herodes era el governador de la regió de Galilea» (Lluc 3:1-3, 21). Lluc també va mencionar el nom de quatre funcionaris importants: Filip (el germà d’Herodes), Lisànies, Anàs i Caifàs. Els historiadors han corroborat els noms d’aquests set personatges. En aquest article, però, ens centrarem en Tiberi, Pilat i Herodes.

Tiberi. Aquest emperador és molt conegut. Fins i tot sabem com era físicament per les obres d’art que s’han conservat. El Senat romà el va nomenar emperador el 15 de setembre de l’any 14 de la n. e., quan Jesús tenia uns 15 anys.

Ponç Pilat. El nom d’aquest governant apareix amb el de Tiberi en un relat que l’historiador romà Tàcit va escriure poc després que es completés la Bíblia. Parlant de la paraula cristià, Tàcit va dir: «Aquest nom els ve de Crist, el qual, sota el principat de Tiberi, el procurador Ponç Pilat havia lliurat al suplici». a

Herodes Antipas. Aquest governant és famós per haver construït la ciutat de Tiberíades a la vora del mar de Galilea, on també es va fer el seu palau. És possible que fos en aquesta ciutat on va fer decapitar Joan el Baptista.

Els relats bíblics també mencionen esdeveniments importants que van passar durant l’època romana. Per exemple, parlant del moment en què va néixer Jesús, les Escriptures diuen: «Per aquell temps, Cèsar August va emetre un decret perquè tota la població es registrés. (Aquest primer cens es va fer quan Quirini era el governador de Síria.) Tothom va anar a inscriure’s, cadascú a la seva ciutat» (Lluc 2:1-3).

Tant Tàcit com l’historiador jueu Josep Flavi fan referència a Quirini en les seves obres. A la Biblioteca Britànica es conserva l’edicte d’un governant romà que confirma que en aquella època es feien aquesta mena de censos. En part, el document diu: «En vista que ha arribat el temps de dur a terme un cens casa per casa, cal que s’obligui a tots aquells que per qualsevol motiu resideixen fora dels seus districtes a tornar a les seves cases d’origen». b

La Bíblia també parla d’«una gran fam [...] durant el temps de Claudi» (Fets 11:28). Josep Flavi ho confirma. Ell va escriure: «En aquella època els va colpir una fam i van morir moltes persones». c

A més, a Fets 18:2 la Bíblia diu que «Claudi havia ordenat a tots els jueus que marxessin de Roma». Una biografia de Claudi escrita per l’historiador romà Suetoni pels volts de l’any 121 de la n. e. dona suport a aquesta afirmació. Suetoni explica que Claudi «expulsà els jueus de Roma» i afegeix que, degut a l’hostilitat dels jueus contra els cristians, els jueus «promovien contínuament avalots». d

El relat del llibre de Fets explica que, més o menys en el temps de la fam que hem mencionat abans, Herodes Agripa «es va posar la vestimenta reial, es va asseure al tribunal i va començar a fer un discurs». La gent, enlluernada per Herodes, va exclamar: «És la veu d’un déu, no la d’un home!». A l’instant, «els cucs se’l van menjar i va morir» (Fets 12:21-23). Josep Flavi va deixar registrats altres detalls d’aquest incident. Per exemple, va escriure que la roba que Herodes portava «estava tota feta de plata» i que, de sobte, «es va notar un intens dolor a les entranyes que va començar de manera molt violenta». e Segons Josep Flavi, Herodes va morir cinc dies després.

Les profecies de la Bíblia són fiables

A les Escriptures també trobem profecies excepcionals que es van escriure i complir durant l’època de l’Imperi romà. Per exemple, en una ocasió, just abans d’entrar a Jerusalem muntat en un burret, Jesús es va posar a plorar i va profetitzar com destruirien la ciutat els exèrcits romans. Va dir: «Arribaran els dies en què els teus enemics construiran una tanca d’estaques al teu voltant [...] i no deixaran dins teu pedra sobre pedra, perquè no has sabut reconèixer el temps en què se t’inspeccionava» (Lluc 19:41-44).

Ara bé, abans que aquestes paraules es complissin, Jesús va donar instruccions específiques als seus seguidors perquè tinguessin l’oportunitat de fugir de la ciutat. Els va dir: «Quan vegeu Jerusalem envoltada d’exèrcits acampats, llavors sapigueu que la seva destrucció s’ha acostat. Llavors els que estiguin a Judea, que fugin a les muntanyes, els que estiguin dins de la ciutat, que en surtin» (Lluc 21:20, 21). Ara bé, com podrien els cristians escapar-se d’una ciutat assetjada?

Josep Flavi va registrar el que va passar. L’any 66 de la n. e., un governador romà es va endur diners del tresor del temple per cobrar els impostos pendents. Això va enfurismar tant els jueus rebels que van massacrar les tropes romanes i es van declarar independents. Més endavant, aquell mateix any, el governador romà de Síria, Cesti Gal, va emprendre un viatge en direcció sud amb un exèrcit de 30.000 homes i va arribar a Jerusalem durant una festa jueva. Va envair la perifèria de la ciutat i va començar a soscavar la muralla del temple, on els rebels s’havien atrinxerat. Llavors, sense cap motiu aparent, Cesti Gal es va retirar! Quan els jueus ho van veure, es van envalentir i van atacar l’exèrcit en retirada.

Els cristians no es van deixar enganyar per aquell gir inesperat dels esdeveniments. Es van adonar que allò complia la profecia de Jesús. Els exèrcits enemics havien envoltat Jerusalem, però s’havien retirat de sobte i això els permetia fugir. Els cristians que van ser obedients van aprofitar aquella oportunitat i van anar a Pel·la, una ciutat gentil políticament neutral a les muntanyes de l’altra banda del Jordà.

Què va passar a Jerusalem? Els romans van tornar, però aquest cop amb un exèrcit de 60.000 soldats comandats per Vespasià i el seu fill Titus. Van arribar a la ciutat poc abans de la Pasqua de l’any 70 de la n. e., i tant els habitants de Jerusalem com els pelegrins que hi havien anat per celebrar la festa s’hi van quedar atrapats. Les tropes romanes van talar tots els arbres de la zona i van construir una tanca d’estaques al voltant de la ciutat, tal com Jesús havia predit. La ciutat va caure uns cinc mesos després.

Encara que Titus va ordenar que no destruïssin el temple, un soldat li va calar foc i no hi va quedar pedra sobre pedra, tal com Jesús havia dit que passaria. Segons Josep Flavi, van morir aproximadament 1.100.000 jueus i prosèlits, la majoria degut a la fam i les malalties. A uns 97.000 els van fer presoners i a molts els van enviar a Roma com a esclaus. Si mai vas a Roma, pots visitar el famós Colosseu, l’amfiteatre que Titus va acabar de construir després de la campanya militar de Judea. També pots visitar l’Arc de Titus, que commemora la seva campanya militar a Judea. Sens dubte, les profecies de la Bíblia sempre es compleixen fins al més mínim detall, per això és tan important que ens prenguem seriosament el que diu sobre el futur.

Una esperança segura

Quan Jesús va comparèixer davant del governador Ponç Pilat, li va dir: «El meu Regne no és part d’aquest món» (Joan 18:36). Jesús va ensenyar als seus seguidors a orar per aquest Regne, o govern, amb les següents paraules: «Pare nostre que estàs al cel, [...] que vingui el teu Regne. Que es faci la teva voluntat, com al cel, també a la terra» (Mateu 6:9, 10). Fixa’t que aquest Regne aconseguirà que a la terra es faci la voluntat de Déu, no la d’homes ambiciosos i arrogants.

Jesús és el rei d’aquest Regne celestial i convertirà la terra en un paradís, tal com Jehovà s’havia proposat des del principi (Lluc 23:43).

Quan intervindrà el Regne de Déu en els assumptes humans? Un cop Jesús va tornar al cel, va donar alguns detalls a l’apòstol Joan que ens ajuden a saber-ho. Durant el temps que va governar l’emperador Domicià, que era germà de Titus, l’apòstol Joan va tenir una visió mentre estava empresonat a l’illa de Patmos. Jesús li va dir: «Hi ha set reis: cinc han caigut, un és i l’altre encara no ha arribat, però quan arribi, durarà poc temps» (Apocalipsi 17:10).

Els cinc «reis», o imperis, que havien caigut eren Egipte, Assíria, Babilònia, Medopèrsia i Grècia, i el rei al qual Jesús es va referir quan va dir «un és» era l’Imperi romà, que és el que governava en l’època de l’apòstol. Així doncs, només faltava que aparegués un últim rei, l’última potència mundial de la història bíblica. Qui seria? Quant de temps governaria?