Síria, un lloc on el passat encara ressona amb força

VA SER una de les cruïlles més importants del món antic, el lloc on les caravanes que anaven del Mediterrani a la Xina i d’Egipte a Anatòlia es creuaven. Els exèrcits accadis, babilonis, perses, grecs i romans van trepitjar aquella terra. Segles després, també hi van passar els turcs i els croats i, en el nostre temps, els exèrcits de França i de Gran Bretanya han lluitat pel seu control.

Actualment, una part d’aquest territori encara té el mateix nom que tenia fa milers d’anys: Síria. Tot i que al llarg dels segles ha experimentat molts canvis, el seu passat encara hi ressona amb força. Síria ha tingut un paper clau en la història bíblica i per això als estudiants de la Bíblia els interessa molt aprendre sobre aquesta regió.

Damasc, una ciutat molt antiga

Es diu que Damasc, la capital de Síria, és una de les ciutats més antigues del món que han estat habitades de manera ininterrompuda des de la seva fundació. Està situada als peus de la serralada de l’Antilíban i la travessa el riu Barada. Això ha fet que, durant segles, hagi sigut un oasi a l’entrada de l’immens desert de Síria. És possible que Abraham passés per Damasc quan anava cap al sud de camí a Canaan. Segons el relat bíblic, el seu servent Elièzer era «un home de Damasc» (Gènesi 15:2).

Uns mil anys després, Saül, el primer rei d’Israel, va lluitar contra els reis siris de Sobà (1 Samuel 14:47). David, el segon rei d’Israel, també es va enfrontar a reis d’Aram (el nom hebreu per a Síria), els va derrotar i «va instal·lar tropes a Síria de Damasc» (2 Samuel 8:3-8). L’enemistat entre Israel i Síria va durar segles! (1 Reis 11:23-25.)

Sembla que al segle I de la n. e., l’hostilitat entre els siris i els jueus s’havia calmat. De fet, en aquella època, a Damasc hi havia algunes sinagogues jueves. És possible que recordis que Saule de Tars (més tard conegut com a Pau) anava de camí a Damasc quan es va fer cristià (Fets 9:1-8).

A l’actual Damasc no s’ha trobat cap rastre del pas d’Abraham ni de la conquesta del rei David, però sí que queden restes de l’antiga ciutat romana. Un dels carrers principals que travessa la part antiga de Damasc segueix el traçat de l’antiga via Recta i acaba a la porta romana de Bab Xarqui. Va ser just en una casa d’aquest carrer que Ananies va trobar Saule poc després que Jesús se li aparegués prop de Damasc (Fets 9:10-19). El carrer actual és molt diferent del de l’època romana, però continua sent el lloc on l’apòstol Pau va començar la seva vida com a cristià. Les cases que estan situades damunt les seves muralles ens permeten visualitzar la nit en què els deixebles van ajudar Pau a escapar baixant-lo amb una cistella per una obertura de la muralla (Fets 9:23-25; 2 Corintis 11:32, 33).

Palmira, un oasi amb molta història

A unes tres hores en cotxe de Damasc, en direcció nord-est, hi ha un jaciment arqueològic molt important: l’antiga ciutat de Palmira, anomenada Tadmor a la Bíblia (2 Cròniques 8:4). Palmira està situada entre el mar Mediterrani i el riu Eufrates i era un oasi que s’alimentava de les aigües subterrànies que provenien de les muntanyes de més al nord. Originalment, la ruta comercial entre Mesopotàmia i l’oest passava pel Creixent Fèrtil, que estava molt al nord de Palmira. Ara bé, al segle I a. de la n. e., degut a la inestabilitat política d’aquella zona, es va buscar una ruta alternativa pel sud. Va ser a partir d’aquell moment que Palmira va començar a guanyar protagonisme.

Els romans eren conscients que Palmira era molt útil com a barrera protectora al límit oriental de l’imperi, així que la van integrar a la província romana de Síria. Amb el temps, se li va concedir el títol de ciutat lliure i va adquirir certa independència. Al llarg del carrer principal, que estava flanquejat per unes magnífiques columnes amb pòrtics, hi havia grans temples, arcs monumentals, un teatre i termes. El terra dels pòrtics de banda i banda del carrer estava pavimentat per als vianants, però la part central s’havia deixat sense pavimentar perquè hi poguessin passar els camells dels mercaders. Les caravanes que feien la ruta entre la Xina i l’Índia, que es trobaven a l’est, i el món greco-romà, a l’oest, paraven a Palmira. Allà se’ls obligava a pagar impostos per la seda, les espècies i qualsevol altra mercaderia que transportessin.

Palmira va arribar al seu punt àlgid al segle III de la n. e., quan tenia una població d’uns 200.000 habitants. Va ser en aquell moment que la seva ambiciosa reina, Zenòbia, va decidir enfrontar-se als romans, però la van derrotar l’any 272 de la n. e. D’aquesta manera i sense saber-ho, Zenòbia va complir part d’una profecia que el profeta Daniel havia escrit uns 800 anys abans (Daniel 11). a Després d’això, Palmira va sobreviure durant un temps perquè era un enclavament militar estratègic per a l’Imperi romà. Ara bé, mai va recuperar el poder i l’esplendor que havia tingut en el passat.

El riu Eufrates

Si es travessa el desert en direcció nord-est, a tan sols tres hores en cotxe, s’arriba a la ciutat de Deir ez-Zor. Allà es pot veure l’impressionant Eufrates. Aquest antic i cèlebre riu neix a les muntanyes d’Anatòlia oriental (el costat asiàtic de Turquia), entra a Síria pel nord de la ciutat de Carquemix, la travessa en direcció sud-est i s’endinsa a l’Iraq. No gaire lluny de la frontera amb l’Iraq es poden veure les ruïnes de dues ciutats més de Síria.

A uns 100 quilòmetres en direcció sud-est, en un dels meandres del riu, es troben les ruïnes d’una antiga ciutat fortificada: Dura Europos. I a 25 quilòmetres més en la mateixa direcció es troba la ciutat de Mari. A l’antiguitat, Mari va ser un centre de comerç molt pròsper, però al segle XVIII a. de la n. e. va ser destruïda pel rei babiloni Hammurabi. Als arxius del palau reial d’aquesta ciutat s’han trobat almenys 15.000 tauletes d’argila que han sigut com una finestra al passat i a la història d’aquesta regió.

Quan les tropes d’Hammurabi van destruir la ciutat, van enderrocar la part superior de les muralles i la runa va sepultar les estances de sota. La terra i els maons van ajudar a preservar murals, estàtues, ceràmiques i incomptables objectes de tota mena. No va ser fins a l’any 1933 que un grup d’arqueòlegs francesos els van treure a la llum. Actualment, aquestes troballes es poden veure als museus de Damasc i Alep i també al Museu del Louvre, a París.

Ciutats antigues del nord-oest de Síria

Al seguir el curs de l’Eufrates en direcció nord-oest, s’arriba a la ciutat d’Alep (Halab). Igual que Damasc, Alep afirma ser una de les ciutats més antigues del món que mai ha deixat d’estar habitada. Els seus socs, o basars, són uns dels mercats coberts més pintorescos de l’Orient Mitjà.

Al sud d’Alep es troba Tell Mardikh, el jaciment arqueològic de l’antiga ciutat estat d’Ebla. Durant la segona meitat del tercer mil·leni a. de la n. e., Ebla va ser un centre de negocis molt important que controlava el nord de Síria. A les excavacions s’ha desenterrat un temple dedicat a la deessa babilònica Ixtar. També s’ha descobert un palau reial i s’han recuperat unes 17.000 tauletes d’argila dels seus arxius. Alguns objectes d’Ebla es troben al museu d’una petita ciutat anomenada Idlib, situada a uns 25 quilòmetres del jaciment.

Al sud de Damasc, es troba la ciutat d’Hama, anomenada Hamat a la Bíblia (Nombres 13:21). El riu Orontes la travessa serpentejant entre els seus barris i la converteix en una de les ciutats més agradables de Síria. Més endavant trobem Ras Shamra, que correspon a l’antiga Ugarit. Durant el tercer i el segon mil·lenni a. de la n. e. va ser un port comercial molt pròsper. Aquesta ciutat estava infestada de l’adoració a Baal i Dagon. Des del 1929, els arqueòlegs francesos han anat desenterrant moltes tauletes d’argila i peces de bronze amb inscripcions que fan evident com de degradant era l’adoració de Baal. Això ens ajuda a entendre encara millor per què Déu va decidir exterminar els cananeus que adoraven Baal (Deuteronomi 7:1-4).

Sens dubte, Síria és un lloc on el passat encara ressona amb força.

[Nota]

[Mapa]

(Consulta la publicació per veure el text en el format original)

MAR MEDITERRANI

‐‐ Fronteres en debat

EGIPTE

ISRAEL

JORDÀNIA

LÍBAN

SÍRIA

DAMASC

Barada

Orontes

Hama (Hamat)

Ugarit (Ras Shamra)

Ebla (Tell Mardikh)

Alep (Halab)

Carquemix (Jarabulus)

Eufrates

Zenòbia

Deir ez-Zor

Dura Europos

Mari

Palmira (Tadmor)

IRAQ

TURQUIA

[Imatges]

Damasc (a baix) i la via Recta (a dalt)

[Imatge]

Cases rusc

[Imatge]

Ugarit

[Imatge]

Hama

[Imatge]

Mari

[Imatge]

Alep

[Crèdits]

© Jean-Leo Dugast/Panos Pictures

[Imatge]

Palau reial d’Ebla

[Imatge]

Pastors amb els seus ramats a Zenòbia

[Imatge]

Palmira

[Imatge]

L’Eufrates al seu pas per Dura Europos

[Crèdits fotogràfics]

Nens: © Jean-Leo Dugast/Panos Pictures; cases rusc: © Nik Wheeler