La fe i el temor de Jehovà ens fan valents
«[Sigues] fort i valent [...] perquè Jehovà, el teu Déu, estarà amb tu» (JOSUÈ 1:9).
1, 2. a) Des d’un punt de vista humà, quines possibilitats de vèncer tenien els israelites? b) Què va confirmar Jehovà a Josuè?
ÉS L’ANY 1473 a. de la n. e. i la nació d’Israel està a punt d’entrar a la Terra Promesa. Moisès sap que s’hauran d’enfrontar a molts reptes i per això els diu: «Israel: avui creuaràs el Jordà per anar a conquerir nacions més grans i més poderoses que tu, ciutats grans i fortificades fins al cel, un poble amb gent forta i molt alta, els anaquites, [...] de qui has sentit a dir: “Qui es pot enfrontar amb els fills d’Anac?”» (Deuteronomi 9:1, 2). La fama d’aquells poderosos guerrers s’havia estès per tot arreu! A més, alguns cananeus tenien exèrcits molt ben equipats, amb cavalls i carros que tenien falçs de ferro a les rodes (Jutges 4:13).
2 Des d’un punt de vista humà, la nació d’Israel no tenia cap possibilitat de vèncer. Per què? Perquè els israelites havien estat vagant quaranta anys pel desert i abans havien viscut com a esclaus a Egipte. Tot i això, Moisès era un home de fe i podia veure que Jehovà els estava guiant (Hebreus 11:27). De fet, va dir al poble: «Jehovà, el teu Déu, creuarà davant teu». I va afegir: «Els exterminarà. Els vencerà davant dels teus ulls» (Deuteronomi 9:3; Salm 33:16, 17). Un cop Moisès va morir, Jehovà va confirmar a Josuè que podia comptar amb tot el seu suport amb les següents paraules: «Prepara’t, creua el Jordà amb tot aquest poble i entra a la terra que donaré als israelites. Mentre visquis, no hi haurà ningú capaç d’enfrontar-se a tu. Jo estaré amb tu, igual que vaig estar amb Moisès» (Josuè 1:2, 5).
3. Què va ajudar Josuè a tenir fe i a ser valent?
3 Si Josuè volia gaudir del suport i de la guia de Jehovà, havia de llegir la Llei de Déu, meditar en ella i obeir-la. Jehovà li va dir: «Així tot el que facis t’anirà bé i et comportaràs amb saviesa. No t’he manat jo que siguis fort i valent? No t’espantis ni tinguis por, perquè Jehovà, el teu Déu, estarà amb tu allà on vagis» (Josuè 1:8, 9). Com que Josuè va escoltar Jehovà, va ser fort i valent i per això tot li va anar bé. Malauradament, però, a la majoria dels israelites de la seva generació no els va anar tan bé perquè no van escoltar Déu i van acabar morint al desert.
Un poble sense fe que no va ser valent
4, 5. a) Quin contrast hi havia entre l’actitud dels deu espies i la de Josuè i Caleb? b) Com va afectar a Jehovà la manca de fe del seu poble?
4 Quaranta anys enrere, quan els israelites es van apropar a Canaan per primer cop, Moisès va enviar dotze homes a espiar aquella terra. Deu d’aquests espies van tornar molt espantats i van dir: «Tots els homes que hi hem vist són extraordinàriament grans. A més, hi hem vist els nefilim, els fills d’Anac, que són els descendents dels nefilim. Nosaltres semblàvem saltamartins al seu costat». Però, era cert que, a banda dels anaquites, «tots els homes» eren gegants? No. I de veritat eren els anaquites descendents dels nefilim? És clar que no! Tot i així, per culpa d’aquelles exageracions la por es va apoderar del campament i la gent fins i tot va dir que volia tornar a Egipte, la terra on havien viscut com a esclaus (Nombres 13:31-14:4).
5 Ara bé, referint-se als cananeus, els altres dos espies van dir: «Ens els menjarem d’una mossegada! Ells ja no tenen cap protecció. En canvi, Jehovà està amb nosaltres. Així que no els tingueu por» (Nombres 14:9). Josuè i Caleb estaven desitjant entrar a la Terra Promesa. Ara bé, eren massa optimistes? En absolut! Igual que la resta de la nació, ells havien vist com Jehovà, mitjançant les deu plagues, havia humiliat els poderosos egipcis i els seus déus. A més, havien vist com Jehovà va llançar el faraó i el seu exèrcit al mar Roig (Salm 136:15). Evidentment, els deu espies i aquells que els van fer cas no tenien cap motiu justificat per tenir por. De fet, a Jehovà li va doldre molt la seva actitud i ho va expressar amb aquestes paraules: «Fins quan continuaran sense tenir fe en mi malgrat tots els miracles que he fet enmig d’ells?» (Nombres 14:11).
6. Quina relació hi ha entre la fe i la valentia, i com demostren els servents de Déu d’avui dia que això és així?
6 Jehovà va identificar quina era l’arrel del problema. La covardia del poble va fer evident la seva falta de fe. Per tant, queda clar que la fe i la valentia estan estretament relacionades. Pel que fa a la lluita espiritual de la congregació cristiana, l’apòstol Joan va escriure: «Aquesta és la victòria que ha vençut el món: la nostra fe» (1 Joan 5:4). Avui dia, més de sis milions de testimonis de Jehovà demostren una fe com la de Josuè i Caleb i, ja siguin grans o joves, forts o dèbils, prediquen les bones notícies del Regne per tot el món. Cap enemic ha pogut silenciar aquest exèrcit tan poderós i valent (Romans 8:31).
No et facis enrere
7. Què vol dir l’expressió fer-se enrere?
7 Arreu del món, els testimonis de Jehovà prediquen les bones notícies amb valentia perquè se senten com l’apòstol Pau, que va dir: «Nosaltres no som dels que es fan enrere i són destruïts, sinó dels que tenen fe i conserven la vida» (Hebreus 10:39). L’expressió fer-se enrere no vol dir que mai tindrem por. De fet, molts servents lleials de Jehovà han tingut por alguna vegada (1 Samuel 21:12; 1 Reis 19:1-4). Un diccionari bíblic explica que aquesta expressió vol dir «retrocedir, retirar-se» i «ser negligent pel que fa a la veritat». També diu que aquesta expressió podria ser una metàfora relacionada amb l’acció d’«amainar les veles per reduir la velocitat» en el servei a Déu. a Òbviament, tots els que tenen una fe forta ni tan sols es plantegen «reduir la velocitat» quan s’enfronten a persecució, mala salut o qualsevol altre problema. Ben al contrari, continuen avançant i servint Jehovà. Saben que ell els estima molt i que té en compte les seves limitacions (Salm 55:22; 103:14). Tens tu una fe com aquesta?
8, 9. a) Com va enfortir Jehovà la fe dels primers cristians? b) Què podem fer per enfortir la nostra fe?
8 En una ocasió, els apòstols es van adonar que els faltava fe i per això van demanar a Jesús: «Dona’ns més fe» (Lluc 17:5). Aquella petició va rebre resposta, especialment a la Pentecosta de l’any 33 de la n. e., quan els deixebles es van omplir d’esperit sant i van entendre molt millor la Paraula de Déu i el Seu propòsit (Joan 14:26; Fets 2:1-4). La fe d’aquells cristians es va enfortir i, malgrat la persecució, van emprendre una campanya de predicació que va portar les bones notícies a «tota la creació que hi ha sota el cel» (Colossencs 1:23; Fets 1:8; 28:22).
9 Per enfortir la nostra fe i no deixar d’avançar en el nostre servei a Jehovà, nosaltres també hem d’estudiar la Bíblia, meditar en ella i demanar esperit sant en oració. Si volem que la nostra fe ens doni la valentia necessària per sortir vencedors de la nostra lluita espiritual, és imprescindible que gravem les veritats bíbliques al cor i a la ment, tal com van fer Josuè, Caleb i els primers cristians (Romans 10:17).
La fe és més que simplement creure en Déu
10. Què implica la fe verdadera?
10 L’exemple dels servents fidels del passat deixa ben clar que la fe que ens ajuda a ser valents i a aguantar les dificultats és molt més que simplement creure en Déu (Jaume 2:19). Per tenir aquest tipus de fe cal conèixer Jehovà profundament i confiar en ell plenament (Salm 78:5-8; Proverbis 3:5, 6). La fe verdadera implica estar totalment convençuts que res ens beneficia tant com obeir les lleis i els principis de Déu (Isaïes 48:17, 18). A més, també inclou la certesa que Jehovà complirà totes les seves promeses i que recompensarà «els que el busquen amb insistència» (Hebreus 11:1, 6; Isaïes 55:11).
11. Com va beneir Jehovà la fe i la valentia de Josuè i Caleb?
11 Aquesta mena de fe no és estàtica, sinó que creix a mesura que vivim la veritat, en tastem els beneficis i veiem com Jehovà respon les nostres oracions i dirigeix la nostra vida (Salm 34:8; 1 Joan 5:14, 15). Podem estar segurs que, a mesura que Josuè i Caleb tastaven la bondat de Jehovà, la seva fe s’anava enfortint (Josuè 23:14). Per exemple, van sobreviure als quaranta anys que van vagar pel desert, tal com Jehovà els havia promès (Nombres 14:27-30; 32:11, 12). Van poder participar activament en la conquesta de Canaan, que va durar sis anys. A més, van gaudir d’una vida llarga i de bona salut i, fins i tot, van rebre les seves pròpies terres. Sens dubte, Jehovà recompensa aquells que el serveixen amb fidelitat i valentia (Josuè 14:6, 9-14; 19:49, 50; 24:29).
12. Com glorifica Jehovà les seves paraules?
12 L’amor lleial que Jehovà va mostrar a Josuè i Caleb ens fa pensar en el que va dir el salmista: «Has glorificat les teves paraules i el teu nom per sobre de totes les altres coses» (Salm 138:2). Quan Jehovà vincula el seu nom a una promesa, el compliment d’aquesta promesa és glorificat perquè supera qualsevol expectativa que puguem tenir (Efesis 3:20). Així doncs, pots estar segur que, si fas «que Jehovà sigui la teva alegria», ell mai et decebrà (Salm 37:3, 4).
Un home que «havia agradat a Déu»
13, 14. Per què necessitava fe i valentia Enoc?
13 Podem aprendre molt sobre la fe i la valentia analitzant l’exemple d’Enoc, un altre servent de l’antiguitat. És molt possible que, abans de començar a profetitzar, Enoc ja sabés que la seva fe i valentia es posarien a prova. Per què diem això? Perquè a Edèn Jehovà havia dit que hi hauria enemistat entre els seus servents i els de Satanàs (Gènesi 3:15). A més, Enoc sabia que aquesta enemistat havia començat al principi de la història humana, quan Caín va assassinar el seu germà Abel. No oblidem que Adam encara va viure uns 310 anys després del naixement d’Enoc (Gènesi 5:3-18).
14 Malgrat tot això, «Enoc va continuar caminant amb el Déu verdader» amb valentia i va condemnar «les coses irreverents» que la gent deia contra Jehovà (Gènesi 5:22; Judes 14, 15). Aquest valent servent de Déu sempre va defensar l’adoració verdadera. Sembla que això va fer que es guanyés molts enemics i va posar la seva vida en perill. En aquella ocasió, Jehovà va intervenir per evitar que el seu profeta patís al morir. Després d’assegurar-li que «havia agradat a Déu», el va traslladar de la vida a la mort, possiblement durant una visió profètica (Hebreus 11:5, 13; Gènesi 5:24).
15. Quin bon exemple ens ha donat Enoc?
15 Just després d’explicar el que li havia passat a Enoc, l’apòstol Pau va tornar a recalcar la importància de la fe al dir: «A més, sense fe és impossible agradar-li a Déu» (Hebreus 11:6). La gran fe d’Enoc és el que li va donar valentia per caminar amb Déu i proclamar un missatge de judici enmig d’un món que estava molt allunyat de Jehovà. Enoc és un magnífic exemple per a nosaltres. Igual que ell, vivim en un món ple de maldat que s’oposa a l’adoració verdadera i tenim una tasca similar a la seva (Salm 92:7; Mateu 24:14; Apocalipsi 12:17).
Témer Déu ens fa valents
16, 17. Qui era Abdies i en quina situació es trobava?
16 A banda de la fe, el temor de Déu és una altra qualitat que ens ajudarà a ser valents. Tot seguit analitzarem l’extraordinari exemple d’un home que temia Déu i que va viure a l’època del profeta Elies i del rei Acab, que governava el regne de deu tribus d’Israel. Durant el regnat d’Acab, l’adoració de Baal es va estendre per tot territori de deu tribus a una escala sense precedents. De fet, hi havia 450 profetes de Baal i 400 profetes del pal sagrat que menjaven «de la taula de Jezabel», la dona d’Acab (1 Reis 16:30-33; 18:19).
17 Jezabel estava decidida a acabar amb l’adoració verdadera. De fet, aquesta despietada enemiga de Jehovà va fer assassinar alguns profetes i fins i tot va intentar matar Elies. Però no ho va aconseguir perquè Jehovà li va dir al seu profeta que marxés i s’amagués a l’est del Jordà (1 Reis 17:1-3; 18:13). Imagina’t per un moment que vius al regne de deu tribus. Veritat que no et seria fàcil defensar l’adoració verdadera? I si, per acabar-ho d’adobar, visquessis al palau reial? Doncs just aquesta era la situació en què es trobava Abdies, que era l’encarregat de la casa del rei (1 Reis 18:3). b
18. Per què va ser Abdies un servent excepcional de Jehovà?
18 Sens dubte, Abdies va ser cautelós i discret, però es va mantenir lleial a Jehovà i mai va transigir. A 1 Reis 18:3 diu: «Abdies temia molt Jehovà». El gran temor d’Abdies li va donar una valentia excepcional. I això es va veure clarament després que Jezabel matés els profetes de Jehovà.
19. Com va demostrar Abdies que era valent?
19 El relat diu: «Quan Jezabel va fer matar els profetes de Jehovà, [Abdies] va amagar 100 profetes en coves, 50 en una cova i 50 en una altra, i es va encarregar de donar-los pa i aigua» (1 Reis 18:4). Alimentar 100 persones en secret era una empresa extremadament perillosa. Abdies no només havia d’evitar que el descobrissin Acab i Jezabel, sinó també els 850 profetes falsos que constantment entraven i sortien del palau. Com si això no fos prou, Abdies estava envoltat d’adoradors falsos, des de camperols fins a prínceps, que sense dubtar-ho ni un segon l’haurien delatat per guanyar-se el favor del rei i la reina. Malgrat tot això, davant dels nassos d’aquells idòlatres, Abdies va aconseguir cuidar tots aquells profetes de Jehovà. Sens dubte, témer Jehovà ens fa verdaderament valents.
20. Com va ajudar el temor de Déu a Abdies, i com ens ajuda el seu exemple?
20 Abdies va ser valent perquè temia Déu i per això possiblement Jehovà el va protegir dels seus enemics. Proverbis 29:25 diu: «Tremolar davant dels homes és una trampa, però qui confia en Jehovà serà protegit». Abdies no era un superhome, com a qualsevol altra persona li feia por que l’atrapessin i el matessin (1 Reis 18:7-9, 12). Tot i això, el temor de Déu li va donar la valentia necessària per superar la por de l’home. Abdies és un bon exemple per a tots nosaltres, especialment per a aquells que posen en perill la seva llibertat o, fins i tot, la seva vida per servir Jehovà (Mateu 24:9). Així doncs, estiguem tots ben decidits a servir Jehovà «amb temor de Déu i admiració» (Hebreus 12:28).
21. Què veurem en el següent article?
21 La fe i el temor de Déu no són les úniques qualitats que ens ajuden a ser valents, l’amor és una força encara més poderosa. Pau va dir: «Déu no ens ha donat un esperit de covardia, sinó de poder, d’amor i de seny» (2 Timoteu 1:7). En el següent article, veurem com l’amor ens pot ajudar a servir Jehovà amb valentia durant aquest temps de la fi (2 Timoteu 3:1).
[Notes]
a Vine’s Complete Expository Dictionary of Old and New Testament Words, escrit per William Vine.
b Aquest Abdies no és el profeta.
Com respondries?
• Per què van ser valents Josuè i Caleb?
• Què implica la fe verdadera?
• Per què Enoc va poder proclamar el judici de Jehovà amb valentia?
• Com ens ajuda el temor de Déu a ser valents?
[Preguntes d’estudi]
[Imatge]
Jehovà va manar a Josuè que fos «fort i valent»
[Imatge]
Abdies va cuidar i protegir els profetes de Jehovà
[Imatge]
Enoc va predicar amb valentia