Bernabé, el «fill del consol»

QUINA va ser l’última vegada que vas rebre consol d’un amic? I l’última vegada que vas consolar algú? De tant en tant, tots necessitem que ens animin. De fet, valorem molt aquells que prenen la iniciativa i ens consolen. Però, què implica consolar? Doncs, dedicar temps a escoltar, comprendre i ajudar una persona. Què et sembla, t’agradaria consolar algú?

Una persona que va ser un exemple a l’hora de consolar els altres és Bernabé, «un home bo que estava ple d’esperit sant i de fe» (Fets 11:24). Per què el descriu així la Bíblia? Quines coses va fer per guanyar-se aquesta reputació?

Un home generós

Aquest servent de Déu en realitat es deia Josep, però els apòstols l’anomenaven Bernabé, un nom que significa ‘fill del consol’ i que sens dubte descrivia molt bé la seva personalitat (Fets 4:36). a No feia gaire que s’havia format la congregació cristiana i alguns pensen que Bernabé havia sigut deixeble de Jesús (Lluc 10:1, 2). En qualsevol cas, s’havia fet un bon nom.

El llibre de Fets explica que, poc després de la Pentecosta de l’any 33, entre els cristians de Jerusalem es van repartir diners «segons les necessitats de cadascú». En veure que hi havia una necessitat, Bernabé es va sentir motivat a fer alguna cosa. De fet, va vendre un camp i va entregar els diners als apòstols (Fets 4:34-37). No sabem si aquest levita de Xipre estava bé en sentit econòmic però, fos com fos, no va dubtar a donar d’ell mateix i dels seus recursos a favor dels interessos del Regne. b L’erudit bíblic Frederick Bruce comenta: «Sempre que Bernabé trobava algú que necessitava ànim, feia tot el possible per ajudar-lo». c Vegem un exemple d’això en el següent paràgraf.

Pels volts de l’any 36, Saule de Tars, que s’havia fet cristià i que amb el temps es va convertir en l’apòstol Pau, va intentar posar-se en contacte amb la congregació de Jerusalem, «però tots li tenien por perquè no creien que fos un deixeble». Com s’ho va fer per convèncer els germans que era un d’ells i que allò no era un ardit per infiltrar-se en la congregació? El relat diu: «Bernabé el va ajudar i el va portar als apòstols» (Fets 9:26, 27; Gàlates 1:13, 18, 19).

Què va fer que Bernabé confiés en Saule? La Bíblia no ho diu, però el «fill del consol» va viure a l’altura del seu sobrenom. Va escoltar Saule i el va ajudar a sortir d’aquella complicada situació. Encara que Saule va tornar a Tars, entre ell i Bernabé va sorgir una bonica amistat que amb els anys els faria gaudir de grans privilegis (Fets 9:30).

Antioquia

Cap a l’any 45, van arribar a Jerusalem notícies molt positives sobre Antioquia de Síria: un gran nombre de persones que parlaven grec s’estaven fent creients. Els germans van decidir enviar-hi Bernabé perquè esbrinés què estava passant i perquè organitzés l’obra allà. Sens dubte, van triar l’home adequat. Lluc explica al seu relat: «Quan Bernabé hi va arribar i va veure la bondat immerescuda de Déu, es va alegrar molt i els va animar a seguir sent lleials al Senyor amb un cor decidit, perquè era un home bo que estava ple d’esperit sant i de fe. I una gran multitud va començar a creure en el Senyor» (Fets 11:22-24).

Però això no és tot el que Bernabé va fer. L’acadèmic Giuseppe Ricciotti comenta: «Bernabé era un home pràctic i de seguida es va adonar que s’havia de posar mans a l’obra perquè aquells brots inicials es convertissin en una gran collita. El primer que calia fer era cercar treballadors». d Com que Bernabé era de Xipre, segurament estava acostumat a tractar amb gent de les nacions i podia haver-se sentit prou preparat per predicar als gentils. Però, això no és el que va pensar. Parlar del Regne amb persones paganes era una tasca molt especial que volia compartir amb altres servents de Jehovà.

Bernabé va pensar en Saule. És molt possible que conegués la profecia que Jesús va transmetre a Ananies en el moment de la conversió de Saule: «Aquest home és un instrument que he escollit per portar el meu nom a les nacions» (Fets 9:15). Així que Bernabé va anar a buscar-lo a Tars, que estava a uns 200 quilòmetres. Durant un any, tots dos van treballar braç a braç a Antioquia on, «per mitjà de la guia de Déu, als deixebles se’ls va anomenar cristians per primera vegada» (Fets 11:25, 26).

Durant el regnat de Claudi, una gran fam va colpir diverses parts de l’Imperi romà. Segons l’historiador jueu Josep Flavi, a Jerusalem «moltes persones van morir d’inanició perquè no tenien el necessari per comprar aliments». e Enmig d’aquestes circumstàncies, «els deixebles [d’Antioquia] van decidir que enviarien ajuda als germans que vivien a Judea, cadascú segons el que pogués. I així ho van fer. Van enviar l’ajuda als ancians a través de Bernabé i Saule». Un cop van complir amb aquestes tasques d’auxili, Bernabé i Saule van tornar a Antioquia juntament amb Joan Marc. Allà, van seguir treballant al costat d’altres profetes i mestres de la congregació (Fets 11:29, 30; 12:25; 13:1).

Una assignació molt especial

Llavors, va passar una cosa extraordinària: «Mentre servien Jehovà i dejunaven, l’esperit sant els va dir: “Aparteu-me Bernabé i Saule per a l’obra per a la qual els he escollit”». Quin gran privilegi! Jehovà mateix els va triar i els va donar una assignació especial. El relat explica que, «enviats per l’esperit sant, van baixar a Selèucia i des d’allà es van embarcar cap a Xipre». De manera molt encertada, la Bíblia també anomena Bernabé apòstol, que vol dir ‘enviat’ (Fets 13:2, 4; 14:14).

Després que Bernabé i Saule recorreguessin Xipre i que Sergi Pau, el procònsol d’aquesta illa, es fes cristià, van marxar cap a Perga, que es trobava al sud de la costa d’Àsia Menor. Allà, Joan Marc els va abandonar i va tornar a Jerusalem (Fets 13:13). Sembla que fins aleshores Bernabé era qui prenia la iniciativa, potser perquè era el més experimentat dels dos. Però, a partir d’aquell moment, Saule, o Pau, com se l’anomena d’ara endavant, és qui la va prendre (compara-ho amb Fets 13:7, 13, 16; 15:2). Es va sentir ofès Bernabé? En absolut. Com que era un cristià madur, va reconèixer amb humilitat que Jehovà també estava utilitzant Pau d’una manera impressionant. Jehovà volia que tots dos viatgessin a altres territoris per donar a conèixer les bones notícies.

Pau i Bernabé van predicar per tota la regió d’Antioquia de Pisídia i diverses persones es van fer creients. Però, per culpa d’uns jueus, els van fer fora de la ciutat i se’n van anar cap a Iconi (Fets 13:43, 48-52). Allà, «moltíssims jueus i grecs es van fer creients», així que Pau i Bernabé «van passar bastant de temps parlant amb valentia gràcies a l’autoritat de Jehovà» i també van «fer senyals i coses impressionants». Ara bé, quan es van assabentar que els volien apedregar, van ser prudents i van fugir a Licaònia, a les ciutats de Listra i Derbe, per continuar predicant. Malgrat que a Listra van estar a punt de matar Pau, tots dos «van enfortir els deixebles i els van animar a mantenir-se en la fe. I els deien: “Hem de passar per moltes dificultats abans d’entrar al Regne de Déu”» (Fets 14:1-7, 19-22).

Aquests dos intrèpids evangelitzadors no es van deixar intimidar. Ben al contrari, van tornar a les ciutats on havien afrontat una brutal persecució per enfortir els nous deixebles i per capacitar els germans que havien d’estar al capdavant de la congregació.

L’assumpte de la circumcisió

Uns 16 anys després de la Pentecosta de l’any 33, va tenir lloc un esdeveniment que va marcar la història de la congregació cristiana. Uns homes van baixar de Judea a Antioquia de Síria i van començar a dir als germans: «Si no us circumcideu d’acord amb el costum de Moisès, no us podreu salvar». Pau i Bernabé sabien que això no era cert i van intentar fer-los raonar, però l’assumpte no es va resoldre. En comptes de forçar la situació i imposar la seva autoritat, Pau i Bernabé van decidir anar a Jerusalem per reunir-se amb el consell rector. Les coses que van explicar als apòstols i als ancians van ajudar-los a prendre una decisió. El consell rector va escriure una carta en la qual comunicava la seva decisió a la congregació i descrivia Pau i Bernabé com a estimats germans que havien renunciat a les seves vides pel nom de Jesucrist. Entre els que van ser escollits per fer arribar aquesta carta, es trobaven Pau i Bernabé. Quan els cristians van escoltar el que aquesta carta deia i els discursos que es van presentar, «es van alegrar molt per l’ànim que van rebre» i es «van enfortir» (Fets 15:1, 2, 4, 25-32).

«Una discussió molt forta»

Després d’analitzar aquests relats, és possible que pensem que Bernabé ho feia tot bé, però el «fill del consol» també cometia errors, com tots nosaltres. La Bíblia explica que mentre ell i Pau estaven organitzant el seu segon viatge missional, van tenir un desacord. Bernabé volia que el seu cosí Joan Marc els acompanyés, però a Pau no li semblava bé perquè a l’anterior viatge els havia abandonat. El relat diu que «això va fer que esclatés una discussió molt forta entre ells i es van separar. Bernabé es va endur Marc i es va embarcar cap a Xipre. [I] Pau va escollir Siles i va marxar» a visitar les congregacions (Fets 15:36-40).

Encara que aquest episodi ens entristeix, ens ajuda a conèixer millor la personalitat de Bernabé. Un erudit comenta: «Sempre serà mèrit de Bernabé haver estat disposat a córrer el risc de donar a Marc una segona oportunitat». És possible que el gest de «Bernabé ajudés a enfortir la confiança i el sentit del compromís de Marc». f De fet, Bernabé no es va equivocar al confiar en ell, ja que més endavant l’apòstol Pau va reconèixer que Marc li era útil en el ministeri (2 Timoteu 4:11; compara-ho amb Colossencs 4:10).

Analitzar l’exemple de Bernabé ens anima a escoltar, comprendre i ajudar aquells que ho necessiten. Tant la seva disposició a servir els altres amb amabilitat i valentia com els bons resultats de les seves accions fan que el vulguem imitar. Sens dubte, tenir a la congregació germans com Bernabé és una gran benedicció.

[Notes]

[Imatge]

Bernabé «era un home bo que estava ple d’esperit sant i de fe»