EGIPTE és la primera potència mundial que es menciona a la Bíblia. En aquesta terra famosa per les seves piràmides i el riu Nil és on es va formar la nació d’Israel i on va néixer i va ser educat Moisès. Aquest profeta, que va escriure els primers cinc llibres de la Bíblia, va descriure com era aquest país en el seu temps. Vegem si l’arqueologia i el registre històric estan d’acord amb el que va explicar sobre Egipte.

Els títols i la terminologia.

Sovint, es pot saber si un relat és verídic per les dades que conté, com ara noms, títols de càrrecs oficials, costums i protocols, entre altres detalls. Què podem dir de Gènesi i Èxode, els dos primers llibres de la Bíblia? Són els seus relats exactes? Parlant del que Gènesi explica sobre Josep, un fill del patriarca Jacob, i del llibre d’Èxode, John Duncan diu: «[L’escriptor bíblic] estava molt familiaritzat amb l’idioma, els costums, les creences, la vida a la cort, els protocols i la burocràcia d’Egipte». Aquest catedràtic afegeix: «Quan [l’escriptor] parla de càrrecs oficials, utilitza el títol que correspon i just de la manera com es feia servir durant l’època a la qual fa referència [...]. De fet, l’ús del títol faraó al llarg de diferents períodes és la prova més convincent del profund coneixement del món egipci que trobem a l’Antic Testament i de la fiabilitat dels seus escriptors». Duncan també diu: «Quan [l’escriptor] explica com es comportaven les persones davant del faraó, les descriu seguint els protocols de la cort que hi havia establerts i utilitzant el llenguatge adient». a

La producció de maons.

Durant el temps que van ser esclaus a Egipte, els israelites van fer maons d’argila barrejats amb palla, la qual els donava consistència (Èxode 1:14; 5:6-18). b Fa alguns anys, el llibre Ancient Egyptian Materials and Industries va dir: «No hi ha gaires llocs on [la producció de maons] hagi sigut tan comuna. A Egipte, els maons assecats al sol encara són, com sempre ho han sigut, el material de construcció més característic del país». Aquest llibre també parla del «costum egipci d’utilitzar palla en la producció de maons», un detall que confirma que el relat bíblic és exacte. c

El costum d’afaitar-se.

Encara que els hebreus de l’antiguitat duien barba, la Bíblia diu que Josep es va afaitar abans de presentar-se davant del faraó (Gènesi 41:14). Per què ho va fer? Per seguir els costums i els protocols dels egipcis, ja que per a ells el pèl facial era un senyal de brutícia. Tal com explica el llibre Everyday Life in Ancient Egypt, «[els egipcis] s’enorgullien d’anar sempre ben afaitats». d De fet, a les seves tombes, s’han trobat estris de cosmètica, com ara navalles, pinces i miralls, juntament amb els seus estotjos. Tot això demostra que Moisès va ser un cronista molt curós, igual que la resta d’escriptors bíblics que van parlar de l’antic Egipte.

El comerç.

Jeremies, l’escriptor del Primer i del Segon llibre dels Reis, va donar detalls sobre les transaccions comercials de carros i cavalls que el rei Salomó feia amb els egipcis i els hitites. Segons el registre bíblic, un carro «valia 600 peces de plata» i «[un] cavall en valia 150», és a dir, una quarta part del que costava un carro (1 Reis 10:29).

Segons el llibre Archaeology and the Religion of Israel, tant l’historiador grec Heròdot com les troballes arqueològiques confirmen que, durant el regnat de Salomó, el comerç de cavalls i de carros era molt pròsper. A més, aquest llibre explica: «El preu establert era quatre cavalls [...] per un carro egipci». e Això encaixa amb les xifres que dona la Bíblia.

La guerra.

Jeremies i Esdres, un altre escriptor bíblic, expliquen que el faraó Sesac va envair la terra de Judà i mencionen la data específica d’aquest fet: «El cinquè any del regnat de Roboam [el rei de Judà]», o el 993 a. de la n. e. (1 Reis 14:25-28; 2 Cròniques 12:1-12). Durant molt de temps, l’únic registre que parlava d’aquesta invasió era la Bíblia, fins que es va trobar un relleu a un dels murs del temple de Karnak, l’antiga ciutat egípcia de Tebes.

En aquest relleu es veu Sesac dret davant del déu Amon, amb el braç alçat colpejant captius. També hi apareixen els noms de ciutats israelites que van ser conquerides pels egipcis, moltes de les quals coincideixen amb emplaçaments bíblics. A banda d’això, el relleu menciona «el camp d’Abram». Aquesta és la referència més antiga del patriarca Abraham que s’ha trobat als registres egipcis (Gènesi 25:7-10).

Queda clar, doncs, que els relats que van registrar els escriptors de la Bíblia són verídics. Aquests homes sabien que tenien una gran responsabilitat davant Déu i sempre van escriure la veritat, fins i tot quan aquesta no els afavoria, com en el cas de les victòries del faraó Sesac sobre Judà. La sinceritat dels escriptors bíblics contrasta amb la falta d’honestedat dels escribes egipcis, que tergiversaven els fets exagerant les proeses dels seus governants i amagant qualsevol cosa que fes quedar malament Egipte.

L’únic que realment pot predir el futur és Jehovà, l’Autor de la Bíblia. Per exemple, mitjançant Jeremies, va profetitzar el que els passaria a les ciutats egípcies de Memfis i Tebes. Tot i que Memfis, o Nof, era un centre comercial, polític i religiós molt important, Déu va dir: «Calaran foc a la ciutat de Nof i la deixaran sense cap habitant, i els que la vegin s’esgarrifaran» (Jeremies 46:19). Es va complir aquesta predicció? I tant! El llibre In the Steps of Moses the Lawgiver explica que les «colossals ruïnes de Memfis» van ser saquejades per conqueridors àrabs, que les van fer servir com a pedrera. Aquesta obra afegeix que, avui dia, «al llarg de l’extensió que ocupava aquesta antiga ciutat, no es pot veure cap pedra sobresortint de la seva negrosa terra». f

I què podem dir de la ciutat de Tebes, abans coneguda com a No-Amon o simplement No, i de tots els seus déus? Pel que fa a aquesta antiga capital d’Egipte i centre de l’adoració del déu Amon, Jehovà va profetitzar: «Passaré comptes amb Amon, [...] amb el faraó, amb Egipte, amb els seus déus i amb els seus reis. [...] Els entregaré en mans [...] de Nabucodonosor, el rei de Babilònia» (Jeremies 46:25, 26). Tal com Déu havia predit, el rei de Babilònia va conquerir Egipte i la important ciutat de No-Amon. Llavors, el 525 a. de la n. e., el rei persa Cambises II va atacar-la i la decadència d’aquesta ciutat va continuar fins que, finalment, els romans la van destruir per complet. Sens dubte, tot això demostra que la Bíblia és un llibre únic i que podem confiar en tot el que prediu sobre el futur.

La primera profecia de la Bíblia es troba a Gènesi 3:15 i la va registrar Moisès durant l’època en què Egipte era una potència mundial. g Aquesta profecia mostra que Déu produiria una «descendència» que esclafaria Satanàs i la seva «descendència», és a dir, aquells que imitarien el comportament malvat del Diable (Joan 8:44; 1 Joan 3:8). La part principal de la «descendència» de Déu va ser el Messies, Jesucrist (Lluc 2:9-14).

Ben aviat, Jesucrist governarà tota la terra i eliminarà la maldat i tots els governs humans que causen tant de patiment. «El temps en què l’home ha dominat l’home per al seu propi mal» s’haurà acabat (Eclesiastès 8:9). És més, tal com Josuè va guiar la nació d’Israel fins a la Terra Promesa, Jesús guiarà «una gran multitud» d’humans lleials fins a una «Terra Promesa» molt més gran: el planeta terra convertit en un bonic paradís (Apocalipsi 7:9, 10, 14, 17; Lluc 23:43).

Aquesta meravellosa esperança ens recorda una altra profecia que també va escriure Moisès durant el temps de l’antic Egipte. Està registrada al llibre de Job i indica que Déu rescatarà els humans de la «fossa», o la tomba, per mitjà de la resurrecció (Job 33:24, 25). A banda d’aquells que sobreviuran a la destrucció dels malvats, milers de milions de persones seran ressuscitades i tindran la perspectiva de viure per sempre a la terra convertida en un paradís (Fets 24:15). Llavors, segons descriu la Bíblia, la tenda de Déu estarà amb la humanitat i «[Déu] eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls, i la mort ja no existirà. I ja no hi haurà més tristesa, ni plors, ni dolor» (Apocalipsi 21:3, 4).