La veritat darrere del Nadal, la Pasqua i Halloween

LA Bíblia explica que Jesús va morir clavat al pal durant l’època de la Pasqua jueva, a principis de la primavera de l’any 33 de la n. e., quan tenia trenta-tres anys i mig. Per tant, si comptem cap enrere, podem concloure que va néixer a principis de la tardor.

Les saturnals romanes se celebraven uns tres mesos després de l’inici de la tardor. Aquestes festivitats commemoraven el naixement del Sol Invicte. Com és que el naixement de Jesús es va començar a celebrar el 25 de desembre i es va fer coincidir amb la celebració pagana del naixement del sol?

Als supersticiosos adoradors del sol els envaïa la por a mesura que els dies de desembre s’escurçaven, ja que pensaven que el seu déu s’estava morint. Per revifar-lo i ajudar-lo a recuperar-se encenien espelmes i feien fogueres. Com que després del solstici del 21 de desembre els dies s’anaven allargant, els semblava que el déu Sol es recuperava.

Un article de Church Christmas Tab explica: «Desembre era el mes per excel·lència de les celebracions paganes i el 25 de desembre era el punt àlgid de les descontrolades festes hivernals». I afegeix: «Alguns creuen que el bisbe de Roma va escollir el 25 de desembre com a data del naixement de Crist per “santificar” les celebracions paganes. Això es va convertir en l’estranya barreja de festes paganes i cristianes que actualment coneixem com Nadal». L’article també explica: «La paraula Nadal no apareix a la Bíblia. A les Escriptures no trobem enlloc el manament de celebrar el naixement de Jesús».

No ens sorprèn que el teòleg Tertul·lià es lamentés: «Nosaltres, que no observem els dissabtes, les llunes noves i les festes que abans Déu acceptava, celebrem les saturnals [i altres festes paganes], ens intercanviem regals [...] i participem en competicions esportives i banquets que festegem amb molt de rebombori». a

El papa Gregori I també va contribuir a la corrupció del cristianisme. Segons la revista Natural History, «en lloc d’intentar eliminar els costums i les creences de la gent, les seves instruccions van ser: “Utilitzeu-los”. Si un grup de persones adoren un arbre, en comptes de tallar-lo, consagreu-lo a Crist i permeteu que el continuïn adorant».

La veritat i la falsedat no s’han de barrejar

Com veia Déu que els líders religiosos permetessin que els costums pagans contaminessin el cristianisme? Fixem-nos en l’advertència que va donar al seu poble just abans que entressin a la pagana terra de Canaan: «Ves amb compte [...]. No t’interessis pels seus déus i diguis: “Com adoraven aquestes nacions als seus déus? Jo vull fer igual que elles.” No facis això a Jehovà, el teu Déu, perquè aquestes nacions fan pels seus déus totes les coses detestables que Jehovà odia» (Deuteronomi 12:30, 31). Les Escriptures Gregues Cristianes repeteixen la mateixa advertència: «No us poseu sota un jou desigual amb els no-creients. Perquè, quina relació tenen la justícia i la maldat? O què tenen en comú la llum i la foscor? A més, com poden estar d’acord Crist i Belial [Satanàs]? O què tenen en comú un creient i un no-creient?» (2 Corintis 6:14, 15).

Per què troba Déu tan ofensius els déus falsos i la seva adoració? Les saturnals se celebraven en honor de Saturn, el déu romà del sol. Mereixia ser adorat aquest déu? El professor d’història de la Universitat de Harvard, Simon Schama, el descriu com «el símbol dels excessos en el menjar i el beure i de tot tipus de comportament immoral». b La revista Lear’s explica que les saturnals eren «l’orgia de vi més famosa del món antic».

El culte al déu sol Mitra estava estès per tot Àsia. Segons l’antropòleg Gabriel Seabrook, Mitra era «un déu guerrer que llançava fletxes letals i enviava malalties terribles als seus enemics al camp de batalla». c

L’adoració del sol dels asteques era especialment sanguinària. La revista Natural History explica que, «a menys que sacrifiquessin víctimes als seus déus del sol, tota mena de vida deixaria d’existir, incloent-hi la vida dels déus».

Després d’analitzar els orígens d’aquesta festa (consulta el requadre de més avall), no sorprèn que les bruixes i els adoradors del Diable venerin el 25 de desembre. La revista San Francisco Chronicle del 21 de desembre de 1991 va citar les següents paraules d’una bruixa i escriptora pagana molt popular: «Aquesta és una de les festes més esgotadores per a nosaltres. Estem desperts tota la nit». Un membre del grup Covenant of the Goddess (‘Pacte de la deessa’) va explicar: «Fem una escenificació del nostre ritual. [...] Membres del nostre clergat fan una representació dramàtica del naixement del sol».

Creus que a Déu i al seu Fill els complau rebre aquesta mena d’honra que està tan estretament connectada amb l’adoració de déus falsos?

La Pasqua de Resurrecció, què estan celebrant en realitat?

Una família es lleva ben d’hora al matí per donar la benvinguda al sol. Els nens estrenen roba i es posen barrets nous. A casa tenen figures de conills, ous pintats de colors vius i panets dolços decorats amb una creu. Oi que sembla una descripció de la Pasqua de Resurrecció?

La primavera era una època sagrada per als fenicis que adoraven el sexe. La seva deessa de la fertilitat Astarte, o Ixtar (Afrodita per als grecs), tenia com a símbols un ou i una llebre. Aquesta deessa tenia una set insaciable de sang i de relacions sexuals immorals. Les figures d’Astarte sempre la representen amb els òrgans sexuals exageradament grans o amb un ou a la mà i un conill al costat. La prostitució als temples formava part del culte a Astarte. A Canaan, pensaven que aquesta deessa del sexe era la dona de Baal. Els seus adoradors l’honoraven amb orgies sexuals i borratxeres. Creien que si tenien relacions sexuals entre ells contribuïen d’alguna manera al plaer i la unió sexual de Baal i la seva dona. El llibre Recent Discoveries in Bible Lands diu: «A cap altre país s’han trobat tantes estatuetes d’aquesta deessa de la fertilitat despullada, algunes de les quals són especialment obscenes». d

A la ciutat de Cartago, sota monuments construïts en honor d’aquesta deessa, s’han descobert unes urnes molt acolorides que contenen ossos carbonitzats de nens petits. Els pares d’aquests nens, normalment ciutadans rics i influents, sacrificaven els seus fills perquè els déus els ajudessin a mantenir la seva riquesa i estatus. En algunes d’aquestes urnes, s’han trobat ossos de nens de diverses edats, possiblement de la mateixa família.

Si fas un cop d’ull al requadre de més amunt, t’adonaràs que aquests ritus de l’antiguitat són molt semblants als costums que la gent segueix durant la celebració de la Pasqua de Resurrecció. Creus que aquesta festa és una bona manera d’honorar el Fill de Déu?

Halloween, una nit de terror de l’antiguitat

És l’última nit d’octubre i un petit grup de persones disfressades va casa per casa a la llum de la lluna amenaçant la gent que no els dona el que els demanen. A les escales d’algunes cases hi ha carbasses amb cares sinistres que brillen perquè al seu interior hi ha espelmes fetes de greix humà. D’algunes portes goteja sang humana. Estem parlant de la nit de Samhain, el senyor celta dels morts.

És molt possible que no hi hagi cap altra festa «cristianitzada» en la qual Satanàs s’honori a ell mateix i als seus caiguts en la batalla de manera tan descarada. Al llibre The Worship of the Dead, l’escriptor John Garnier explica que les celebracions relacionades amb el patiment i la mort es remunten a l’època del Diluvi, quan van morir tots els seguidors humans del Diable i els fills híbrids dels seus àngels caiguts. Les cultures d’arreu del món tenen festes dedicades als morts i «en totes elles se celebren el dia (o al voltant del dia) en què segons el relat de Moisès va tenir lloc el Diluvi, és a dir, el dia disset del segon mes —aproximadament el nostre mes de novembre».

Els druides també celebraven una festa en honor dels morts. Creien que el 31 d’octubre, Samhain alliberava els esperits dels morts perquè visitessin els vius. Els druides es passejaven pels carrers amb fanals i, quan arribaven a una casa, exigien diners per oferir-los a Satanàs.

Halloween és un dia molt important per als adoradors del Diable. Segons un article del diari USA Today, «és una festa religiosa dedicada als esperits dels morts en la qual els adoradors de Satanàs fan sacrificis i les bruixes fan oracions en rotllana o preparen menjar per als morts». Aquest mateix article va citar les paraules d’una bruixa de Washington anomenada Bryan Jordan: «[Els cristians] no se n’adonen, però estan celebrant la nostra festa amb nosaltres. [...] Ens encanta».

Pares, voleu que els vostres fills tinguin res a veure amb aquests rituals satànics?

[Requadre]

Els símbols del Nadal

L’arbre de Nadal. Aquest símbol «té molt poc a veure amb una celebració cristiana i molt a veure amb els rituals pagans del renaixement de la llum hivernal que han sobreviscut al llarg de mil·lennis» (The Boston Herald). «Els arbres amb adorns han estat part de les celebracions paganes durant molts segles» (Church Christmas Tab).

El grèvol. Els celtes l’utilitzaven per «mantenir sota control els follets de les cases durant el solstici d’hivern. [...] Podia protegir del mal, ajudava a interpretar els somnis i protegia les cases dels llamps» (Beautiful British Columbia).

El vesc. «Els druides d’Anglaterra l’utilitzaven en els seus estranys rituals relacionats amb els poders demoníacs i ocults» (Church Christmas Tab).

El 25 de desembre. «Aquest dia els mitraistes celebraven el naixement de Mitra. [...] A la Bíblia no hi ha res en absolut que doni suport al fet que el 25 de desembre fos el dia de la Nativitat» (Isaac Asimov).

Els regals. Durant les saturnals, era costum fer-se regals. «En aquesta festa s’esperava que fessis regals a tots els teus amics» (Ancient Italy and Modern Religion).

L’estrella. «Cinc mil anys abans del naixement de Crist, l’estrella de damunt de l’arbre ja es venerava a Orient com a símbol de puresa, bondat i pau» (United Church Herald).

Les espelmes. El costum d’encendre espelmes «no prové [...] dels santuaris cristians. El vam adoptar d’uns altars molt més antics, els roures dels druides» (United Church Herald).

El Pare Noel. Segons una revista, aquesta figura té el seu origen «en l’antiga mitologia alemanya». L’article segueix dient: «Thor era un home gran, simpàtic i jovial. Era robust i tenia una barba blanca molt llarga. Portava un carruatge i es creia que vivia a la Terra del Nord [...]. El seu element característic era el foc, i el seu color era el vermell. Les llars de foc de les cases eren sagrades per a ell i es deia que hi entrava per la xemeneia» (United Church Herald).

[Requadre]

Els ritus de la primavera

La Pasqua de Resurrecció (Easter en anglès). Era «originalment la festa de la primavera en honor de la deessa teutònica de la llum i la primavera, que en anglosaxó es coneixia com Eastre» (The Westminster Dictionary of the Bible). «No hi ha cap indicació de la celebració de la Pasqua de Resurrecció al Nou Testament» (Encyclopædia Britannica).

El conill. Aquest animal «era l’acompanyant de la deessa germànica Ostara» (Funk & Wagnalls Standard Dictionary of Folklore, Mythology and Legend).

Els ous. «Es creu que [els ous] es tenyien i es menjaven a les festes de la primavera a l’antic Egipte, a Pèrsia, a Grècia i a Roma» (Celebrations).

El barret de Pasqua. Originalment «era una corona de flors o fulles. La forma circular de la corona simbolitzava el cercle del sol i la seva trajectòria, gràcies a la qual tornava la primavera». El costum de posar-se roba nova va sorgir perquè «es considerava incorrecte i que, per tant, portava mala sort rebre la deessa escandinava de la primavera, o Eastre, amb roba que no fos nova, ja que la deessa regalava un vestit nou a la terra» (The Giant Book of Superstitions).

Els panets dolços decorats amb una creu. «Tant els grecs com els romans menjaven pa marcat amb una creu [...] als sacrificis públics». Els saxons en menjaven en honor de la deessa Eastre (Encyclopædia Britannica).

Els serveis religiosos a la sortida del sol. Aquests rituals «es feien durant l’equinocci de primavera per donar la benvinguda al sol i al seu gran poder de portar de nou la vida a totes les coses que estaven creixent» (Celebrations).

[Requadre]

L’horrible origen de Halloween

Les màscares i disfresses. «Els celtes preparaven menjar, beguda i regals per als esperits. Llavors, es posaven màscares i disfresses i desfilaven tots junts fins al final del poble per enganyar els esperits i fer que marxessin» (Beaumont Enterprise).

Les fogueres (bonfires en anglès). Aquestes fogueres eren «literalment “focs d’ossos” [bonefires]» on, «per apaivagar el déu Sol, els sacerdots feien sacrificis d’animals i sovint també de persones» (The Tampa Tribune). «Els druides observaven la manera com morien els sacrificis per buscar presagis i interpretar el futur» (Beaumont Enterprise).

L’expressió ‘paga o plora’ (trick or treat en anglès). «El crit dels druides es pot comparar a l’actual “paga o plora”» (Central Coast Parent).

Les històries de por. «Els sanguinaris ritus dels druides continuen vius en les històries de fantasmes i esperits que tant agraden als joves. [...] Les festes de Halloween i el costum d’explicar històries de por també tenen el seu origen en el temps dels druides, quan es creia que els esperits deambulaven per la terra» (The Tampa Tribune).

Malgrat l’origen pagà d’aquestes celebracions, alguns pensen que està malament impedir que els nens s’ho passin bé celebrant aquestes festes perquè, al cap i a la fi, els nens no saben qui són Saturn, Astarte i Samhain. Ara bé, hi ha nens que sí que ho saben i no volen tenir res a veure amb aquestes festes.

[Imatges]

Mitra

Thor

[Crèdits]

Mitra: Musée du Louvre, París

Thor: The Age of Fable escrit per Thomas Bulfinch, 1898

[Imatge]

Astarte

[Crèdit fotogràfic]

Calavera: U.S. Forest Service photo

[Notes]