Salta al contingut

Testimonis de Jehovà

Selecciona un idioma català

Caminen pel fons del mar per anar a predicar

Caminen pel fons del mar per anar a predicar

Al mar del Nord, prop de la costa oest de l’estat alemany de Slesvig-Holstein, unes tres-centes persones viuen en unes petites illes dispersades anomenades Halligen. Com els hi ha arribat el missatge de la Bíblia que prediquen els Testimonis de Jehovà? (Mateu 24:14.)

Els Testimonis viatgen en ferri per arribar fins algunes illes. Però per tal de contactar amb les persones que viuen en altres illes, un petit grup de Testimonis fan servir un sistema diferent: caminen uns cinc quilòmetres pel fons del mar. Com és possible?

Aprofiten les marees

El secret està en les marees. Cada sis hores, el nivell del mar del Nord en la zona de les illes Halligen puja o baixa uns tres metres! Durant la marea baixa grans extensions de fons del mar queden al descobert i els Testimonis poden anar caminant fins a tres de les petites illes.

Com és aquest viatge? L’Ulrich, un guia amb experiència que dirigeix el grup, diu: «Hem de caminar unes dues hores per arribar a una de les illes Halligen. La major part del temps anem descalços. Aquesta és la manera més còmoda i pràctica de travessar el fons del mar. Quan fa fred portem botes».

L’escena pot semblar surrealista. «Et sents com si estiguessis caminant en un altre planeta», diu l’Ulrich. «Algunes zones del fons del mar són fangoses, altres són rocoses i també hi ha zones plenes de vegetació marina. Pots veure bandades d’ocells marins, crancs i altres animals.» A vegades el grup ha de travessar priele, és a dir, rierols que es formen a les maresmes.

L’Ulrich ens parla de les dificultats que experimenten els qui fan aquesta travessa: «Pots perdre’t fàcilment, sobretot quan hi ha boira marina. És per això que fem servir una brúixola i un dispositiu GPS i ens cenyim a un horari molt estricte perquè no ens enxampi la marea creixent».

Predicant en una de les petites illes Halligen

Val la pena l’esforç? L’Ulrich ens explica una experiència d’un senyor d’uns noranta anys que llegeix regularment les revistes La Torre de Guaita i Desperta’t! «Un dia teníem tan poc temps que no vam poder visitar aquest senyor. Amb tot, abans de marxar, l’home ens va venir a buscar en bicicleta i va dir: “Que no em pensàveu donar la meva Torre de Guaita?”. L’hi vam donar amb molt de gust.»