Salta al contingut

Testimonis de Jehovà

Selecciona un idioma català

IMITA LA SEVA FE | JONATAN

Res impedeix Jehovà de donar la victòria

Res impedeix Jehovà de donar la victòria

En mig d’un paisatge àrid i escarpat, una solitària avançada militar inspecciona el terreny. De sobte, els soldats filisteus d’aquesta avançada militar veuen una cosa que trenca la monotonia del paratge: a l’altra banda del barranc, a la vista de tothom, s’hi troben drets dos homes israelites. Però, en comptes de veure’ls com una amenaça, els soldats se’ls miren amb sorna. Durant molt de temps, els israelites han estat dominats pels filisteus fins al punt de necessitar la seva ajuda per esmolar les seves eines de cultiu. Per tant, imagina’t en quin estat deuen tenir les armes, els soldats israelites! A més, aquests dos homes estan tot sols. Encara que fossin soldats i anessin ben armats, quin mal podrien causar? Amb un to de befa i amb la intenció de donar-los una lliçó, els filisteus criden: «Pugeu cap a nosaltres»! (1 Samuel 13:19-23; 14:11, 12, La Santa Bíblia, Trinitarian Bible Society [TBS].)

De fet, sí que hi havia algú que aprendria una lliçó, però no serien pas els israelites. Tot d’una, els dos homes van arrencar a córrer, van travessar el barranc i van començar a enfilar-se pel lateral més proper als filisteus. El lateral estava tan empinat que s’havien d’ajudar de les mans per poder-lo escalar, però continuaven avançant, grimpant per les roques i anant drets cap a l’avançada (1 Samuel 14:13). Els filisteus ara ho veien clar: l’home que anava al davant estava armat, i el seguia el seu escuder. Però, de veritat pretenia atacar a tota la guarnició de soldats només amb l’ajuda del seu escuder? S’havia begut l’enteniment?

En absolut! Aquell home era un home de gran fe. Es deia Jonatan, i la seva història encara és viva i conté moltes lliçons per als cristians d’avui dia. Tot i que nosaltres no participem en cap guerra física, podem aprendre moltíssim de Jonatan i de la seva valentia, lleialtat i abnegació; qualitats que tots nosaltres necessitem per tenir una fe autèntica (Isaïes 2:4; Mateu 26:51, 52).

Un fill lleial i un soldat audaç

Per entendre per què Jonatan va decidir atacar l’avançada, primer necessitem conèixer els seus antecedents. Jonatan era el fill més gran de Saül, el primer rei d’Israel. Quan Saül va ser ungit rei, Jonatan ja era un home adult, possiblement d’uns 20 anys o més. Pel que sembla, Jonatan mantenia una estreta relació amb el seu pare, qui sovint confiava i comptava amb ell. En aquell temps, Jonatan no tan sols veia el seu pare com a un guerrer valent i un home alt i atractiu, sinó que també veia en ell qualitats molt més importants, com ara la fe i la humilitat. Jonatan entenia per què Jehovà havia triat Saül per ser el rei. Fins i tot el profeta Samuel va dir que no n’hi havia cap altre com Saül en tot el país! (1 Samuel 9:1, 2, 21; 10:20-24; 20:2.)

Segur que Jonatan se sentia privilegiat de lluitar contra els enemics de Jehovà sota les ordres del seu pare. Les guerres de llavors no eren com els conflictes nacionalistes d’avui dia. En aquella època, Jehovà havia triat la nació d’Israel per representar-lo, fet que la convertia en el blanc dels atacs de les nacions paganes. Els filisteus, influenciats per l’adoració a déus com ara Dagon, sovint intentaven oprimir-los o, fins i tot, destruir-los.

Per algú com Jonatan, però, lluitar era part del seu servei fidel a Jehovà. I Jehovà va beneir els seus esforços. De fet, poc temps després que Saül es convertís en rei, va nomenar el seu fill comandant sobre 1.000 soldats, i Jonatan els va dirigir en un atac contra una guarnició filistea a Gueba. Malgrat que els seus homes no anaven gaire ben armats, Jonatan va guanyar la batalla amb l’ajuda de Jehovà. En resposta, els filisteus van reunir un gran exèrcit. Molts dels soldats de Saül estaven esfereïts. Alguns van desertar i es van amagar, i d’altres, fins i tot, es van passar al bàndol contrari! Però la valentia de Jonatan mai va fer aigües (1 Samuel 13:2-7; 14:21).

En el dia descrit al principi d’aquesta història, Jonatan va decidir escapolir-se acompanyat només del seu escuder. A mesura que s’acostaven a l’avançada filistea a Macmàs, Jonatan li va revelar el seu pla: deixar-se veure clarament davant dels soldats filisteus. Si aquests els reptaven a pujar contra ells, això voldria dir que Jehovà ajudaria els seus servents. L’escuder va acceptar sense dubtar-ho, motivat possiblement per la força de les paraules de Jonatan: «Res no impedeix Jahvè de donar la victòria valent-se de molts o de pocs» (1 Samuel 14:6-10, La Bíblia, Monjos de Montserrat [MM]). Què va voler dir?

Jonatan coneixia molt bé el seu Déu. Sabia que, en el passat, Jehovà havia ajudat el seu poble a vèncer els seus enemics, encara que el nombre d’aquests els superessin amb escreix. De vegades, fins i tot, els havia donat la victòria mitjançant un sol home (Jutges 3:31; 4:1-23; 16:23-30). Per això, Jonatan tenia clar que la victòria dels servents de Déu no depenia del nombre de soldats, de les forces, o les armes que tinguessin, sinó de la seva fe. Així que, mogut per fe, va deixar que Jehovà decidís si ell i el seu escuder havien d’atacar l’avançada. Va escollir un senyal amb el qual Jehovà li mostraria què havia de fer i, un cop va estar segur de comptar amb la seva aprovació, va avançar amb valentia.

Fixa’t en dues facetes de la fe de Jonatan. Primer de tot, admirava i respectava profundament el seu Déu, Jehovà. Sabia que el Totpoderós no necessita els humans per dur a terme el seu propòsit, però, tot i això, a Ell li encanta beneir els seus servents fidels (2 Cròniques 16:9). Segon, Jonatan volia estar segur de tenir l’aprovació de Jehovà abans d’actuar. En els nostres dies, no esperem que Déu ens doni senyals sobrenaturals per mostrar que aprova les nostres accions, ja que tenim a l’abast la Paraula de Déu completa i podem conèixer quina és la seva voluntat (2 Timoteu 3:16, 17). ¿Consultem la Bíblia detingudament abans de prendre una decisió important? Si ho fem, demostrarem que la voluntat de Déu és més important que la nostra, tal com va fer aquest servent fidel.

Jonatan i el seu escuder corrien costa amunt, en direcció a l’avançada. Finalment, els filisteus, en adonar-se que aquells dos homes tenien la intenció d’atacar-los, van enviar alguns dels seus soldats per lluitar contra aquests invasors. Els filisteus no només eren superiors en número, sinó que la seva posició elevada també els afavoria per desfer-se d’ells fàcilment. Però Jonatan va començar a abatre soldat rere soldat. Seguint-lo de prop, l’escuder els donava l’estocada final. En pocs metres, aquests dos homes van desfer-se de 20 soldats! Llavors, Jehovà va fer una cosa més. Llegim: «La terra fou sacsejada, i fou un terror de Déu» (1 Samuel 14:15, TBS).

Jonatan va encapçalar l’atac que ell i el seu escuder van fer contra una avançada militar enemiga

Des de la distància, Saül i els seus homes contemplaven com el caos i el pànic s’escampava entre els filisteus, que van començar a atacar-se els uns als altres (1 Samuel 14:16, 20). Va ser aleshores quan els israelites es van armar de valor i van decidir atacar, possiblement aprofitant les armes dels filisteus abatuts. Aquell dia, Jehovà va donar una gran victòria al seu poble. Ell no ha canviat des de llavors. Si mostrem fe en Jehovà, com també la van mostrar Jonatan i el seu anònim escuder, mai tindrem raons per penedir-nos (Malaquies 3:6; Romans 10:11).

«Ha actuat al costat de Déu»

Per a Saül, aquella victòria no va acabar tan bé com per a Jonatan. Saül havia comès errors molt greus. Havia desobeït Samuel, el profeta nomenat per Jehovà, a l’oferir un sacrifici que només li pertanyia fer a aquest profeta, que era levita. En aquella ocasió, quan Samuel va arribar, li va dir a Saül que, per culpa de la seva desobediència, el seu regne no perduraria. Aleshores, quan Saül va enviar els seus homes a la batalla, els va posar sota un jurament absurd: «Maleït sigui qualsevol que mengi aliment fins al vespre, quan m’hauré venjat dels meus enemics» (1 Samuel 13:10-14; 14:24, TBS).

Les paraules de Saül deixaven entreveure un canvi lamentable en la seva actitud. ¿S’estava tornant aquell home humil i espiritual en una persona ambiciosa i egocèntrica? Al cap i a la fi, no era Jehovà qui havia imposat aquella restricció tan poc raonable sobre aquells incansables soldats que s’estaven jugant la pell. ¿I què va voler dir Saül amb les paraules «quan m’hauré venjat dels meus enemics»? ¿S’estava prenent aquella guerra com a una cosa personal? ¿S’havia oblidat que el que realment importava era la justícia de Jehovà, i no la seva set de venjança, glòria i conquesta?

Jonatan no sabia res del jurament que havia fet el seu pare. Així que, extenuat per la intensitat de la batalla, va introduir el seu bastó en un rusc per tastar una mica de mel, i immediatament va sentir que revifava. Llavors, un dels seus homes li va parlar sobre la prohibició que havia imposat el seu pare de no menjar res. En resposta, Jonatan va dir: «El meu pare ha pertorbat el país. Fixeu-vos com m’he reanimat quan he tastat una mica d’aquesta mel. I si el poble avui s’hagués alimentat lliurement amb el botí pres a l’enemic, la derrota dels filisteus hauria estat molt més gran» (1 Samuel 14:25-30, Bíblia Evangèlica Catalana [BEC]). Tenia tota la raó. Tot i que Jonatan era un fill lleial, la seva lleialtat no era cega. No estava sempre d’acord amb tot el que el seu pare deia o feia, i precisament aquest equilibri va fer que es guanyés el respecte dels altres.

Quan Saül es va assabentar que el seu fill no havia respectat la prohibició, en comptes de reconèixer que el seu jurament era un disbarat, va voler que ho pagués amb la seva vida. Jonatan no va discutir ni demanar clemència. Fixa’t en la seva extraordinària resposta: «Estic disposat a morir». Amb tot, els israelites van replicar: «Ha de morir Jonatan, que ha portat a Israel aquesta victòria tan gran? De cap manera! Per vida del Senyor que no ha de caure a terra ni un sol cabell del seu cap, perquè avui ha actuat al costat de Déu!». Quin va ser el resultat? Saül va entrar en raó. El relat continua dient: «I el poble va rescatar Jonatan, i no va morir» (1 Samuel 14:43, MM; 14:44, 45, BEC).

«Estic disposat a morir»

Jonatan s’havia guanyat una bona reputació gràcies a la seva valentia, perseverança i abnegació. Quan es va veure en perill, el seu bon nom li va salvar la vida. Nosaltres fem bé de parar-nos a pensar en la classe de nom que ens estem fent dia a dia. La Bíblia diu que tenir un bon nom és molt valuós (Eclesiastès 7:1). Si imitem Jonatan i ens fem un bon nom davant Jehovà, la nostra reputació serà com un tresor.

Una foscor s’apodera d’ell

Malgrat els errors de Saül, Jonatan va continuar lluitant lleialment al costat del seu pare. És fàcil imaginar-se l’abatiment de Jonatan al veure com el seu pare desenvolupava un esperit de desobediència i orgull. Una foscor s’apoderava del seu pare, i ell no podia fer res per aturar-ho.

El problema va tocar sostre quan Jehovà va manar Saül que declarés la guerra als amalequites. Aquest era un poble tan immers en la maldat que, ja en els dies de Moisès, Jehovà havia predit la seva destrucció (Èxode 17:14). Saül tenia instruccions d’executar el rei, Agag, i de destruir tot el seu bestiar. Com era habitual, Jonatan va lluitar valerosament sota les ordres del seu pare, i Saül va guanyar la batalla. Però Saül va desobeir descaradament Jehovà a l’indultar Agag, quedar-se amb les riqueses i conservar amb vida el bestiar. El profeta Samuel va pronunciar les darreres paraules de judici de Jehovà cap a Saül: «Com que tu has rebutjat la paraula de Jahveh, ell també t’ha rebutjat com a rei» (1 Samuel 15:2, 3, 9, 10, 23, TBS).

No va passar gaire temps que Jehovà va retirar de Saül el seu esperit sant. Sense la influència de Déu, Saül era víctima de canvis d’humor dràstics, atacs d’ira i de pànic descontrolats. Era com si un esperit de mal de part de Jehovà n’hagués reemplaçat a un de bo (1 Samuel 16:14; 18:10-12). Segur que Jonatan va patir molt al veure el seu noble pare transformar-se en algú tan horrible! No obstant això, Jonatan mai va deixar de servir Jehovà lleialment. Va donar suport al seu pare sempre que va poder, i de vegades fins i tot va intentar raonar amb ell. Però Jehovà, el Déu que mai canvia, seguia sent el centre de la seva vida (1 Samuel 19:4, 5).

Has vist mai algú que t’estimes, com ara un familiar molt proper, canviar a pitjor de manera dràstica? Aquesta pot ser una experiència molt dolorosa. L’exemple de Jonatan ens recorda el que més tard va escriure el salmista: «Encara que el meu pare i la meva mare em desemparessin, Jahveh m’acollirà» (Salm 27:10, TBS). Jehovà és un Déu lleial. Encara que altres persones imperfectes et puguin fallar o decebre, Ell t’acollirà i serà per a tu el millor pare que puguis imaginar.

És molt possible que Jonatan s’assabentés que Jehovà tenia la intenció de prendre el regnat al seu pare Saül. Com va reaccionar Jonatan? Es devia plantejar mai el tipus de rei que podria arribar a ser? Podria ser que tingués esperances de rectificar alguns dels errors dels seu pare i ser un rei obedient i exemplar? Desconeixem els seus pensaments més profunds. Només sabem que cap d’aquestes esperances van arribar a complir-se. Volia dir això que Jehovà l’havia abandonat? Tot al contrari. Va utilitzar Jonatan per posar un dels millors exemples d’amistat i fidelitat que es troben a la Bíblia! Parlarem d’aquesta amistat en el pròxim article sobre Jonatan.