Salta al contingut

Salta a l'índex

Testimonis de Jehovà

Selecciona un idioma català

 BIOGRAFIA

Jehovà m’ha donat més del que em mereixo

Jehovà m’ha donat més del que em mereixo

Als dissets anys tenia les típiques preocupacions i ambicions d’un adolescent. M’encantava estar amb els meus amics, nadar i jugar a futbol. Però, un vespre, la meva vida va canviar tràgicament. Vaig tenir un accident de moto molt greu que em va deixar paralitzat de coll avall. Això va passar fa uns trenta anys i des de llavors estic postrat al llit.

Em vaig criar a Alacant, Espanya. Vinc d’una família desestructurada i de jove passava la major part del temps al carrer. Prop de casa hi havia un taller de neumàtics on em vaig fer amic d’un dels treballadors, el José María. Era molt amable i em donava l’atenció que tant trobava a faltar a la meva família. En moments difícils, sempre em feia costat. Era com un germà per a mi, un amic incondicional, tot i que era vint anys més gran que jo.

El José María havia començat a estudiar la Bíblia amb els Testimonis de Jehovà. Es notava que li encantava el que estava aprenent i sovint compartia algunes veritats bíbliques amb mi. Jo l’escoltava amb respecte però, en realitat, no estava interessat en el que deia. Era un adolescent i tenia altres preocupacions al cap; però això estava a punt de canviar.

UN GIR RADICAL A LA MEVA VIDA

No m’agrada parlar gaire d’aquell accident. Només puc dir que vaig ser un estúpid i un imprudent. En un sol dia, la meva vida va canviar totalment. De ser un jove ple de vitalitat, de sobte em vaig trobar en un hospital sense poder-me moure. Acceptar la realitat d’aquesta nova situació va ser molt dur. No deixava de preguntar-me: «Val la pena seguir vivint?».

El José María em va venir a veure i, de seguida, va fer plans perquè els Testimonis de la congregació local em visitessin a l’hospital. Aquestes visites em van arribar al cor. Tan bon punt vaig sortir de l’UCI vaig començar un curs bíblic. Vaig entendre per què la gent pateix i mor, i per què Déu permet que passin coses dolentes. També vaig aprendre les promeses de Déu per al futur, com per exemple que la terra s’omplirà d’humans perfectes i cap d’ells dirà: «Estic malalt» (Isaïes 33:24). Per primera vegada a la meva vida, tenia una meravellosa esperança davant meu.

Després de sortir de l’hospital vaig progressar ràpidament en el curs bíblic. Amb l’ajut d’una cadira de rodes especial fins i tot podia anar a algunes de les reunions dels Testimonis i sortir a predicar. El 5 de novembre de 1988, quan tenia vint anys, em vaig batejar en una banyera. Jehovà em va fer veure la vida d’una altra manera. Però, què podia fer per mostrar-li el meu agraïment?

 ACTIU A PESAR DE LA MEVA DISCAPACITAT

No volia que les meves limitacions m’impedissin donar el millor de mi en el servei a Jehovà; volia progressar (1 Timoteu 4:15). Al principi no em va ser fàcil perquè tenia l’oposició de la meva família. Però els meus companys de creença van ser com germans i germanes per a mi, em van ajudar a no perdre’m mai cap reunió i a participar activament a la predicació.

Amb el pas del temps es va veure clar que necessitaria atenció especialitzada les vint-i-quatre hores del dia. Després de buscar molt, finalment vaig trobar un bon centre per a discapacitats a València. Aquest centre es va convertir en la meva casa.

Tot i estar postrat al llit, estic decidit a compartir la meva fe amb els altres

Tot i estar postrat al llit, estava molt decidit a seguir servint Jehovà. Amb la pensió per invalidesa i altres ajudes econòmiques em vaig comprar un ordinador que tinc instal·lat al costat del llit. També em vaig comprar un telèfon mòbil. Ara, cada matí, una cuidadora m’engega l’ordinador i el telèfon. Per fer servir l’ordinador utilitzo un joystick, o ratolí especial, que moc amb la barbeta. També tinc una mena de palet que agafo amb la boca per prémer les lletres del teclat i els números del mòbil.

Amb un palet puc teclejar els números del mòbil

Però, per què necessito tota aquesta tecnologia? Doncs, per començar, em permet tenir accés al lloc web jw.org i a la Biblioteca en línia de la Watchtower. Aquestes eines m’han ajudat moltíssim! Sovint passo hores i hores estudiant i fent recerca a les publicacions bíbliques per continuar aprenent de Déu i les seves precioses qualitats. I, quan em sento sol o una mica desanimat, sempre trobo al lloc web alguna cosa que m’anima.

L’ordinador també em permet escoltar i participar a les reunions. Puc comentar, orar, fer presentacions i, quan em toca, llegir La Torre de Guaita per a la congregació. Encara que físicament no m’és possible anar a les reunions, sí sento que sóc una part activa de la congregació.

A més, el telèfon i l’ordinador m’han permès participar de ple a la predicació. És veritat que no puc predicar casa per casa, tal com fan la majoria de Testimonis de Jehovà, però això no ha estat un obstacle per a mi. Amb aquestes eines em sento preparat per compartir la meva fe amb els altres. De fet, m’agrada tant predicar per telèfon que ara m’encarrego de coordinar les campanyes de predicació telefònica. Aquestes campanyes han ajudat molt als membres de la congregació que no poden sortir de casa.

Dirigint un curs bíblic

 Però la meva vida no només gira al voltant de la tecnologia. Cada dia rebo visites d’amics que vénen amb familiars i coneguts que mostren interès en la Bíblia. Sovint em demanen que sigui jo qui els parli de la Bíblia. En altres ocasions, em visiten amb les seves famílies i em conviden a participar en el seu vespre d’Adoració en família. M’encanta quan els jovenets seuen al meu costat i m’expliquen per què estimen Jehovà.

Disfrutant del vespre d’Adoració en família amb amics

Estic molt agraït de rebre tantes visites. La meva habitació és sovint un niu d’activitat amb amics que vénen a veure’m de lluny o de prop. Evidentment, aquestes mostres d’afecte han impressionat les cuidadores del centre. Cada dia dono gràcies a Jehovà per tenir una família tan amorosa com aquesta.

«AQUÍ SEGUEIXO, LLUITANT»

Quan em saluden i em pregunten com estic, simplement responc: «Aquí segueixo, lluitant». És clar, sé que no estic sol en aquesta lluita. Independentment de les nostres circumstàncies o limitacions, tots els cristians tenim una lluita, «la bona lluita de la fe» (1 Timoteu 6:12). Què m’ha ajudat a aguantar tants anys a pesar de les dificultats? Cada dia oro a Jehovà i li dono gràcies per haver donat sentit a la meva vida. M’esforço per estar el més actiu possible servint Déu sense perdre de vista l’esperança que tinc davant meu.

El José María

Sovint penso en el nou món, en com serà tornar a córrer i saltar. De vegades faig broma amb el meu bon amic José María, que pateix de pòlio, i parlem de fer una cursa junts. «Qui creus que guanyarà?, li pregunto. «Tant se val qui guanyi», diu ell, «el que realment importa és que puguem fer la cursa allà, al paradís».

No m’ha estat gens fàcil acceptar la meva discapacitat. Quan era adolescent vaig cometre una estupidesa i ho he hagut de pagar molt car. Amb tot, estic tan agraït a Jehovà que no m’hagi abandonat! Al contrari, m’ha donat molt: una gran família espiritual, ganes de viure, la satisfacció d’ajudar els altres i una meravellosa esperança per al futur. Si hagués de resumir els meus sentiments en una frase, diria que Jehovà m’ha donat més del que em mereixo.