Salta al contingut

Salta a l'índex

Testimonis de Jehovà

Selecciona un idioma català

 IMITA LA SEVA FE | JOSEP

«És que sóc al lloc de Déu?»

«És que sóc al lloc de Déu?»

JOSEP és al jardí mentre cau la nit. És possible que miri les palmeres de dàtils o altres arbres fruiters, els estanys on creixen plantes aquàtiques, o el palau del faraó que es divisa més enllà del mur. De tant en tant, li arriben sorolls que vénen de casa seva; és el seu fill Manassès que està fent riure al seu germà petit Efraïm. Josep s’imagina l’escena, sembla que estigui veient la seva dona rient de les entremaliadures que fan els nens. Ell somriu, sent que Déu l’ha beneït.

Josep li ha posat al seu primer fill el nom de Manassès perquè fa referència a oblidar (Gènesi 41:51). De ben segur, les benediccions que ha rebut de Déu en els últims anys han calmat el dolor que l’envaeix quan li vénen a la ment els records de casa seva, dels seus germans i del seu pare. L’odi que els seus germans grans sentien per ell va canviar la seva vida. El van agredir, van pensar matar-lo i finalment el van vendre com a esclau a una caravana de comerciants. Des d’aquell moment, la seva vida ha estat un trasbals rere l’altre. Durant uns dotze anys ha viscut com a esclau i presoner, en ocasions fins i tot lligat amb grillons. Però ara, és aquí, davant la poderosa nació d’Egipte, com a segon governant després de faraó. *

Durant uns quants anys, Josep ha vist com els esdeveniments que Jehovà havia predit s’han complert fil per randa. Egipte es troba en els set anys de collites abundants que s’havien profetitzat. Josep ha estat supervisant l’emmagatzematge de l’excedent de cereals de la nació. En aquests anys, ell i la seva dona Assenat han tingut dos fills. Amb tot, la seva ment sovint viatja centenars de quilòmetres quan pensa en la seva família, especialment en el seu germà petit Benjamí i en el seu estimat pare Jacob. Segurament es pregunta si encara són vius i tenen bona salut. També es deu preguntar si els seus germans grans han canviat el seu caràcter violent o si algun dia podran fer les paus i tornaran a estar tots junts.

Si la pau de la teva família s’ha vist afectada per l’enveja, la traïció o l’odi, t’adonaràs que tens coses en comú amb Josep. Què aprenem de la seva fe al veure com va cuidar la seva família?

«ANEU A JOSEP»

Josep es va mantenir ocupat i els anys van passar volant. Tal com Jehovà havia predit a través del somni que va tenir el faraó, després del setè any d’abundància hi va haver un canvi radical: el gra es va acabar! Ben aviat, la fam es va apoderar de totes les nacions veïnes. Amb tot, la Bíblia diu que «a tota la terra d’Egipte hi havia pa» (Gènesi 41:54). Sens dubte, la predicció de Josep i l’exemple que va donar com a bon organitzador van beneficiar els egipcis.

Josep va ser útil a Jehovà perquè sempre va ser humil

Els egipcis es devien sentir en deute amb Josep i segurament lloaven les seves aptituds organitzatives. No obstant això, el més important per a Josep era que Jehovà rebés tot el mèrit. Si humilment  posem les nostres habilitats al servei de Déu, ell farà que les utilitzem de maneres que mai ens hauríem imaginat.

Amb el temps, però, els egipcis també van patir l’assot de la fam. Quan van demanar ajuda al faraó, ell simplement els va dir: «Aneu a Josep, i feu el que ell us dirà». Per això, Josep va començar a obrir els graners i la gent va poder comprar tot el gra que necessitava (Gènesi 41:55, 56).

Els habitants de les terres veïnes no eren tan afortunats. A centenars de quilòmetres d’allà, a Canaan, la família de Josep ho estava passant malament. Jacob, qui ja era gran, havia sentit que a Egipte hi havia gra, per això va dir als seus fills que hi anessin a comprar provisions (Gènesi 42:1, 2).

Jacob hi va enviar deu fills però es va quedar amb Benjamí, el més petit. Encara recordava molt bé el dia que va enviar el seu estimat Josep a visitar els seus germans grans. Aquesta va ser l’última vegada que el va veure. Els fills grans van tornar amb la túnica elegant de Josep —una mostra de l’amor del seu pare— tota esquinçada i tacada de sang. Jacob tenia el cor trencat; li havien fet creure que unes bèsties salvatges havien devorat Josep (Gènesi 37:31-35).

«JOSEP RECORDÀ»

Després d’un llarg viatge, els fills de Jacob van arribar a Egipte. Quan van preguntar com podien aconseguir gra, els van dirigir a un alt càrrec del govern anomenat Safenat-Panéah (Gènesi 41:45). Al veure aquell home, es van adonar que era Josep? No. Tan sols van veure un important governador d’Egipte, algú qui els podia ajudar. En senyal de respecte, van seguir el costum i «es prosternaren davant d’ell de cara a terra» (Gènesi 42:5, 6).

I Josep, va reconèixer els seus germans? Sí, a l’instant. I encara més, quan va veure que s’inclinaven davant d’ell, li van venir records de la seva infantesa. El relat bíblic diu que «Josep recordà els somnis» que Jehovà li havia fet tenir quan era un noiet. Aquells somnis predeien que els seus germans s’inclinarien davant seu. Exactament el que estaven fent! (Gènesi 37:2, 5-9; 42:7, 9). I ara, què faria Josep? Els abraçaria o planejaria venjar-se’n?

Josep sabia que no es podia deixar portar pels impulsos, fossin els que fossin. Era evident que Jehovà estava dirigint aquell canvi de situació tan impressionant. El seu propòsit hi estava implicat, ja que, temps enrere havia promès que la descendència de Jacob es convertiria en una gran nació (Gènesi 35:11, 12). Si els germans de Josep seguien sent violents, egoistes i sense escrúpols, els efectes a llarg termini serien desastrosos. D’altra banda, si actuava impulsivament, potser empitjorava la delicada situació que hi havia a casa de la seva família i, fins i tot, posava en perill el seu pare i també Benjamí. Encara estarien vius? Josep va decidir no revelar la seva  identitat; així podria posar a prova els seus germans per saber en quina classe d’homes s’havien convertit. Llavors, veuria amb més claredat com volia Jehovà que actués.

És possible que mai et trobis en una situació com aquesta. No obstant això, els conflictes i les divisions familiars són el pa de cada dia. Quan hem de fer front a aquests problemes, sovint ens deixem portar pel cor o pels nostres impulsos. Però és més savi imitar Josep i intentar esbrinar com vol Déu que tractem la situació (Proverbis 14:12). Tot i que és molt important fer les paus amb la família, estar en pau amb Jehovà i el seu Fill encara ho és més (Mateu 10:37).

«US PROVARÉ AMB AIXÒ»

Josep va planejar tot un seguit de proves que deixarien al descobert el que els seus germans tenien al cor. Va començar parlant-los asprament a través d’un intèrpret i els va acusar de ser espies. Per defensar-se, els germans van parlar de la seva família i van incloure un detall molt revelador: tenien un germà més petit que s’havia quedat a casa. Josep va intentar contenir la seva alegria. De veritat estava viu el seu germà petit? Ara ja sabia com actuar. Els va dir: «Us provaré amb això» i els va demanar que portessin el seu germà petit. Finalment, Josep els va permetre tornar a casa amb la condició que un d’ells es quedés com a ostatge fins que portessin Benjamí (Gènesi 42:9-20).

Sense saber que Josep els entenia, els seus germans van començar a parlar entre ells lamentant-se del terrible pecat que havien comès vint anys enrere: «Som culpables concernent el nostre germà, perquè vam veure l’angoixa de la seva ànima quan ens suplicava, i no el vam escoltar. Per això ens ha vingut aquesta angoixa». Josep entenia tot el que estaven dient i es va haver de girar perquè no veiessin com plorava (Gènesi 42:21-24). Ell sabia, però, que el penediment autèntic implica més que lamentar-se de les conseqüències d’un acte cruel. Així doncs, va seguir endavant amb la prova.

Josep els va enviar a tots a casa, menys Simeó, el qual va quedar retingut com a presoner. També va fer que s’amaguessin diners als seus sacs de menjar. Al tornar a casa, van aconseguir convèncer Jacob perquè el seu estimat Benjamí els acompanyés a Egipte. Quan hi van arribar, van explicar al majordom de Josep que havien trobat diners als seus sacs i que en tornarien tota la quantitat. Això deia molt d’ells, però Josep encara necessitava veure si de veritat havien canviat. Els va preparar un banquet i, en veure Benjamí, amb prou feines va poder dissimular que estava molt emocionat. Després els va enviar cap a casa, una altra vegada carregats de menjar. Però en aquesta ocasió, va amagar una copa de plata al sac de Benjamí (Gènesi 42:26–44:2).

Josep va seguir amb el seu pla. Va ordenar que anessin a buscar els seus germans i els arrestessin, acusats d’haver robat la copa. Quan la copa va aparèixer en el sac de Benjamí, van portar tots els germans cap a Josep. Ara tindria l’oportunitat de veure de quina pasta eren els seus germans. Judà va fer de portaveu. Va suplicar misericòrdia, fins i tot dient que els onze germans servirien com a esclaus a Egipte. Josep va contestar que tots ells podien marxar cap a casa però que Benjamí es quedaria d’esclau (Gènesi 44:2-17).

Judà va respondre amb els sentiments a flor de pell: «El seu germà és mort, i de la seva mare ha restat ell sol, i el seu pare l’estima». Aquestes paraules devien commoure Josep. Ell era el fill gran de l’estimada esposa de Jacob, Raquel, qui va morir al néixer Benjamí. Josep, igual que el seu pare, tenia records molt tendres de Raquel. Potser per aquesta raó Josep estimava tant Benjamí (Gènesi 35:18-20; 44:20).

Judà va implorar Josep que no fes esclau a Benjamí. Fins i tot es va oferir ell mateix com a esclau en lloc seu. Després, va acabar la seva commovedora súplica dient: «¿Com pujaria jo al meu pare si el noi no és amb mi? Que no vegi el mal que sobrevindria al meu pare!» (Gènesi 44:18-34). Sens dubte, aquestes eren les paraules d’un home que  havia canviat! No només va demostrar que estava penedit sinó que també tenia molta empatia, altruisme i compassió.

Josep va veure que els seus germans estaven penedits del que li havien fet

Josep ja no podia contenir més les seves emocions. Va fer sortir tots els seus servents i es va posar a plorar molt fort, tant, que fins i tot els seus plors van arribar al palau del faraó. Finalment va revelar la seva identitat: «Jo sóc el vostre germà Josep». Va abraçar els seus germans, els quals s’havien quedat de pedra, i amorosament els va dir que els perdonava tot el que li havien fet (Gènesi 45:1-15). D’aquesta manera va reflectir l’actitud que té Jehovà de perdonar generosament (Salm 86:5). I tu, també saps perdonar?

«ENCARA ETS VIU!»

Faraó, qui havia escoltat tot el rebombori, es va informar de la història que hi havia al darrere, i va dir a Josep que portés el seu pare i la resta de la família a Egipte. No va passar molt de temps fins que, finalment, Josep es va retrobar amb el seu estimat pare. Jacob va dir plorant: «Ara ja puc morir, després d’haver vist el teu rostre, perquè encara ets viu!» (Gènesi 45:16-28; 46:29, 30).

No obstant això, Jacob encara va viure disset anys més a Egipte i va tenir temps per pronunciar benediccions profètiques als seus dotze fills. A Josep, el seu onzè fill, li va donar la porció doble, la qual corresponia al primogènit: dues de les tribus d’Israel vindrien de la seva descendència. I què podem dir de Judà, el quart fill, qui va destacar entre els seus germans pel seu penediment? Doncs va rebre una gran benedicció: el Messies vindria del seu llinatge! (Gènesi, capítols 48 i 49.)

Quan Jacob va morir als cent quaranta-set anys, els germans de Josep van tenir por que el seu poderós germà volgués venjar-se. Però Josep els va assegurar amb paraules consoladores que no ho faria. Al cap i a la fi, si la família havia anat a viure a Egipte era perquè Jehovà estava darrere d’aquests esdeveniments; els seus germans ja no s’havien de sentir malament pel passat. A continuació, els va fer aquesta pregunta tan impactant: «És que sóc al lloc de Déu?» (Gènesi 15:13; 45:7, 8; 50:15-21). Josep sabia que Jehovà és el Jutge perfecte. Qui era Josep, doncs, per castigar aquells qui Jehovà havia perdonat? (Hebreus 10:30.)

Et costa perdonar? De vegades pot ser tot un repte, especialment si algú ens ofèn intencionadament. Però si perdonem de tot cor els qui es penedeixen de veritat, contribuirem a tancar ferides obertes, fins i tot, les nostres. Així imitarem la fe de Josep i l’exemple del seu Pare misericordiós, Jehovà.

^ § 4 Consulta els articles «Imita la seva fe» dels números de l’1 d’agostl’1 de novembre de 2014, i l’1 de febrer de 2015, de la revista La Torre de Guaita.