Salta al contingut

Salta a l'índex

Testimonis de Jehovà

Selecciona un idioma català

Timgad: una ciutat oblidada sota la sorra

Timgad: una ciutat oblidada sota la sorra

L’INTRÈPID explorador no s’ho podia creure. Acabava de descobrir, sota la sorra del desert d’Algèria, un arc de triomf romà! Quan l’any 1765 l’escocès James Bruce va fer aquest descobriment, no es podia imaginar que sota els seus peus es trobaven les ruïnes de la ciutat romana més gran mai construïda al nord de l’Àfrica: l’antiga Thamugadi, coneguda actualment com Timgad.

Un segle més tard, l’any 1881, arqueòlegs francesos van començar a desenterrar les ben conservades restes de la ciutat. Les troballes van confirmar que, tot i estar envoltada d’un àrid desert, Timgad oferia als seus habitants un estil de vida luxós i confortable. Ara bé, per què van construir els romans una pròspera colònia al bell mig del desert? I quines lliçons podem aprendre d’aquesta antiga ciutat i dels seus habitants?

UNA ESTRATÈGIA POLÍTICA AMAGADA

Quan Roma va estendre el seu imperi per les terres del nord de l’Àfrica al segle abans de la nostra era, es va trobar amb una forta resistència per part de les tribus nòmades de la zona. Com podrien els romans establir la pau amb els pobles nord-africans? En un principi, els soldats de la Tercera Legió Augusta van construir diversos campaments fortificats i guarnicions romanes al llarg de la gran regió muntanyosa que es troba al nord de l’actual Algèria. Més tard, van construir la ciutat de Timgad; aquest cop, però, amb un altre objectiu.

La versió oficial era que Timgad es va construir per als veterans de guerra romans. Ara bé, la realitat era ben diferent, ja que els romans van fundar aquesta ciutat amb l’objectiu de debilitar la resistència dels pobles nord-africans. I aquesta estratègia va ser molt eficaç. L’estil de vida luxós de Timgad no va trigar gaire a atreure la gent dels voltants que anava a la ciutat a vendre les seves mercaderies. Com que només hi podien viure els ciutadans romans, molts nord-africans es van oferir a unir-se a la legió romana durant un període de 25 anys per poder obtenir la ciutadania romana per a ells i per als seus fills i, d’aquesta manera, poder viure a Timgad.

A més a més d’obtenir la ciutadania romana, alguns africans van arribar a ocupar posicions prominents a Timgad o a altres colònies romanes. L’estratagema subtil de Roma per conquerir gradualment els pobles de la zona va ser tan eficaç que, només 50 anys després de la fundació de la ciutat, la majoria dels habitants de Timgad eren nord-africans.

 L’ATRACTIU DE LA CULTURA ROMANA

Plaça del mercat amb una columnata romana i el lloc on posaven les parades

Com van aconseguir els romans conquerir els cors dels pobles locals amb tanta rapidesa? En primer lloc, van promoure el principi d’igualtat ciutadana, una ensenyança establerta pel polític romà Ciceró. La llei romana establia que la terra s’havia de dividir equitativament entre els veterans de guerra romans i els ciutadans d’origen africà. El disseny de la ciutat era ben ordenat, amb illes de cases de 20 metres de longitud per 20 metres d’amplada separades per carrers estrets. De ben segur, aquesta distribució tan organitzada va ser un gran atractiu per als pobles dels voltants.

Els habitants de Timgad, tal com a moltes altres ciutats romanes, podien reunir-se al fòrum els dies de mercat per escoltar les últimes notícies o per participar en diversos jocs. Segurament els pobles que vivien a les muntanyes àrides dels voltants es podrien imaginar caminant a l’ombra de les columnates de la ciutat en un dia calorós i sec, relaxant-se en un dels molts banys públics envoltats pel so dels rajolins d’aigua fresca, o conversant amb els amics asseguts a la vora de les refrescants fonts d’aigua. Timgad devia ser com un somni per als pobles del desert nord-africà.

Una estela funerària amb una tríada de déus

El teatre a l’aire lliure també va ser un factor determinant per conquerir els pobles locals. Amb una capacitat de més de 3.500 persones, acollia la bulliciosa gentada de Timgad i d’altres pobles de la rodalia. Els actors escenificaven obres de teatre que sovint incloïen immoralitat o violència, cosa que va fer que els ciutadans nord-africans assimilessin gradualment el gust romà per l’entreteniment degradant.

La religió també hi va jugar un paper important. El terra i les parets dels banys públics estaven decorats amb mosaics a tot color que representaven escenes de la mitologia pagana. Com que els banys eren part de la vida quotidiana a Timgad, els seus ciutadans es van familiaritzar gradualment amb la religió i els déus romans. L’arqueologia demostra fins a quin grau els pobles nord-africans van adoptar la cultura romana, ja que s’han trobat esteles funeràries decorades amb trinitats tant de déus romans com africans.

LA GRAN CIUTAT CAU EN L’OBLIT

Després que l’emperador Trajà fundés Timgad l’any 100, els romans van promoure la producció de vi, cereals i oli d’oliva a la zona del nord de l’Àfrica. Ben aviat, aquesta regió es va convertir en una font d’abastament per a tot l’Imperi romà. Timgad, tal com altres colònies, va prosperar sota la governació de Roma i, amb el pas del temps, la seva població va créixer fins al punt d’haver d’expandir la ciutat més enllà de les seves muralles.

Els habitants de la ciutat i els propietaris de les terres es van fer rics gràcies al comerç amb Roma, però els pagesos locals no en treien gaire profit. Al segle III, la injustícia social i els impostos elevats van provocar revoltes entre els humils pagesos. Alguns d’ells, que havien acceptat la fe catòlica, es van unir als donatistes, un grup de cristians que es van rebel·lar contra la corrupció de l’Església catòlica. (Consulta el requadre « Els donatistes: una “església pura”?».)

 Després de segles de conflictes religiosos, guerres civils i invasions berbers, Roma va començar a perdre la seva dominació al nord de l’Àfrica. Finalment, al segle VI, les tribus àrabs de la zona van incendiar la ciutat i Timgad va caure en l’oblit durant més de 1.000 anys.

«AIXÒ ÉS VIURE!»

La inscripció en llatí que es va descobrir al fòrum: «Caçar, banyar-se, jugar, riure: això és viure!»

Els arqueòlegs que van desenterrar les ruïnes de Timgad van descobrir al fòrum una inscripció en llatí molt interessant que diu: «Caçar, banyar-se, jugar, riure: això és viure!». Un historiador francès afirma que aquest lema «transmet una filosofia de vida que potser manca d’ambició, però que segurament molts consideren el secret de la saviesa».

De fet, feia molt de temps que els romans practicaven aquest estil de vida. L’apòstol cristià Pau ja va escriure al segle sobre els qui tenien la següent filosofia de vida: «Mengem i bevem, que demà morirem». Tot i que eren persones religioses, els romans vivien el present, sense pensar gaire en el propòsit de la vida. El mateix apòstol Pau va advertir els seus germans cristians d’aquest tipus de persones amb les següents paraules: «No us deixeu enganyar: les males companyies corrompen els bons costums» (1 Corintis 15:32, 33).

Encara que els habitants de Timgad van viure ara fa uns 1.500 anys, el món no ha canviat gens. Avui dia, moltes persones se senten identificades amb aquesta filosofia de vida: viure el moment sense pensar gaire en el futur. Amb tot, la Bíblia ens dóna un consell assenyat, quan ens diu que «l’aparença d’aquest món s’esvaeix» i ens anima a no aprofitar al màxim tot allò que ens ofereix aquest món (1 Corintis 7:31).

Les mateixes ruïnes de l’antiga ciutat de Timgad evidencien que el secret de la felicitat no es troba a la inscripció descoberta sota la sorra del nord de l’Àfrica. Més aviat, la Bíblia ens dóna la clau: «El món i els seus desigs passen, però els qui fan la voluntat de Déu viuen per sempre» (1 Joan 2:17BCI).