Salta al contingut

Salta a l'índex

Testimonis de Jehovà

Selecciona un idioma català

Tres homes del segle XVI que cercaven la veritat. Què van trobar?

Tres homes del segle XVI que cercaven la veritat. Què van trobar?

«I QUÈ és, la veritat?» Aquesta és la pregunta que Ponç Pilat, el governador romà de Judea del segle primer, va fer a Jesús quan l’estava jutjant (Joan 18:38). Ara bé, Pilat no buscava la veritat. Tot el contrari, aquesta pregunta demostrava la seva actitud cínica o escèptica. Sembla que Pilat pensava que la veritat era allò que cadascú decidia creure o se li ensenyava, i que no es podia saber ben bé què era la veritat. I avui dia moltes persones pensen el mateix.

Al segle XVI, els feligresos europeus es van trobar amb un dilema: què havien de considerar com a veritat? Van créixer convençuts que s’havia de creure en l’autoritat suprema del papa i en altres doctrines de l’Església, i ara es trobaven amb les noves idees de la Reforma que s’estava estenent ràpidament per tota Europa. En què haurien de creure? Com s’assegurarien de què és la veritat?

En aquella època, hi va haver tres homes, entre molts altres, que estaven decidits a cercar la veritat. * Com van distingir la veritat de la mentida? I què van trobar? Vegem la seva història.

‘QUE LA BÍBLIA REGNI SEMPRE DE MANERA SUPREMA’

Wolfgang Capito era un jove amb profundes conviccions religioses que va estudiar medicina, dret i teologia. L’any 1512 va arribar a ser sacerdot i, més tard, capellà de l’arquebisbe de Mainz.

Al començament, Capito va intentar apaivagar el fervor dels reformadors que predicaven un missatge contrari al dogma catòlic. Ben aviat, però, va començar a defensar la Reforma. Què va fer? L’historiador James M. Kittelson diu que, per comprovar la veracitat de les diverses ensenyances, Capito creia que «la millor font per poder jutjar la seva predicació era la Bíblia, ja que era l’única font fiable». Així doncs, Capito va arribar a la conclusió que les doctrines eclesiàstiques de la transsubstanciació i la veneració dels sants no estaven basades en la Bíblia (consulta el requadre « Comprovaven si les coses eren d’aquesta manera»). L’any 1523, Capito va renunciar al seu prestigiós càrrec amb l’arquebisbe i es va mudar a la ciutat d’Estrasburg, que en aquella època era un centre important de la reforma religiosa.

La casa de Capito a Estrasburg es va convertir en un lloc on els dissidents religiosos es reunien per comentar diversos temes religiosos i ensenyances bíbliques. Tot i que alguns reformadors encara promovien la doctrina de la Trinitat, el llibre The Radical Reformation («La Reforma radical») afirma que els escrits de Capito mostraven «reticència a la doctrina de la Trinitat». Per què? A Capito li va  impressionar com el teòleg espanyol Miquel Servet feia servir textos de la Bíblia per refutar aquesta doctrina. *

Com que Capito sabia que rebutjar la doctrina de la Trinitat podria tenir conseqüències fatals, va anar amb compte de no expressar obertament les seves opinions. Amb tot, els seus escrits insinuen que, fins i tot abans de conèixer Servet, ja dubtava de la doctrina de la Trinitat. Més tard, un capellà catòlic va escriure que Capito i els seus col·legues «acostumaven a comentar en privat els misteris més profunds de la religió, [i] van rebutjar la Santíssima Trinitat». Un segle més tard, el nom de Capito encapçalava la llista dels escriptors antitrinitaris més prominents.

Wolfgang Capito creia que «haver-se allunyat de les Escriptures» va ser l’error més cras de l’Església

Capito creia que la Bíblia era la font de la veritat. Va dir: «Que la Bíblia i la llei del Crist regnin sempre de manera suprema en la teologia». El catedràtic Kittelson afirma que Capito «insistia en què l’error més cras dels teòlegs escolàstics radicava en haver-se allunyat de les Escriptures».

Aquest desig sincer d’aprendre la veritat de la Paraula de Déu el compartia amb Martin Cellarius, també conegut com a Martin Borrhaus, un jove que es va allotjar a casa de Capito l’any 1526.

«EL CONEIXEMENT DEL DÉU VERDADER»

Portadella del llibre On the Works of God, on Martin Cellarius va comparar les ensenyances de l’Església amb la Bíblia

Cellarius va néixer l’any 1499 i va ser un estudiant diligent de teologia i filosofia. Va acceptar una plaça de mestre a Wittenberge (Alemanya) i, com que aquesta ciutat era el bressol de la Reforma, Cellarius aviat va conèixer Martí Luter i d’altres que volien reformar la doctrina de l’Església. Com podria diferenciar meres idees humanes de la veritat bíblica?

D’acord amb el llibre Teaching the Reformation («L’ensenyament de la Reforma»), Cellarius creia que l’autèntica comprensió era el resultat «de la lectura assídua de les Escriptures, de la comparació freqüent de la Bíblia amb si mateixa i de l’oració juntament amb el penediment». Què va trobar Cellarius durant la seva investigació de la Bíblia?

El juliol de 1527, Cellarius va publicar les seves troballes al llibre titulat On the Works of God («Sobre les obres de Déu»). Ell va afirmar que els sagraments de l’Església, com ara l’eucaristia, que es diu que té lloc mitjançant la transsubstanciació, eren mers simbolismes. El catedràtic Robin Barnes comenta que el llibre de Cellarius també «va presentar una interpretació de les profecies bíbliques que sostenia que després d’un període de calamitat i patiment generals arribaria una renovació universal» (2 Pere 3:10-13).

En especial, cal destacar els comentaris breus que va fer Cellarius sobre la naturalesa de Jesucrist. Tot i que no va contradir directament la doctrina de la Trinitat, Cellarius va establir una distinció entre el «Pare celestial» i el «seu Fill Jesucrist», i va afirmar que Jesús era un dels molts déus i fills del Déu Totpoderós (Joan 10:34, 35).

En el seu llibre de l’any 1850 titulat Antitrinitarian Biography («Biografia antitrinitària»), Robert Wallace va apuntar que els escrits de Cellarius no seguien la doctrina trinitària que generalment es considerava correcta al segle XVI. * Diversos erudits, doncs, han arribat a la conclusió que Cellarius devia haver rebutjat la doctrina de la Trinitat. S’ha dit que Cellarius va ser una de les eines de Déu  «per inculcar el coneixement del Déu verdader i de Crist».

L’ESPERANÇA D’UNA RESTAURACIÓ

Cap a l’any 1527, també va arribar a Wittenberge el teòleg Johannes Campanus, un dels erudits més importants de la seva època. Encara que es trobava al bressol de la reforma religiosa, a Campanus no li van agradar les ensenyances de Martí Luter. Per què no?

Campanus va refusar tant la idea de la transsubstanciació com la de la consubstanciació. * Segons l’escriptor André Séguenny, Campanus creia que «el Pa, com a substància, roman sempre pa; però com a sagrament, representa simbòlicament la carn del Crist». Al col·loqui de Marburg de l’any 1529, una reunió que va tenir lloc per debatre aquestes mateixes qüestions, no es va permetre que Campanus exposés allò que havia aprés de les Escriptures. I, tot seguit, els seus col·legues reformadors de Wittenberge el van rebutjar.

Johannes Campanus va qüestionar la doctrina de la Trinitat al seu llibre Restitution

Als reformadors els va molestar especialment les creences de Campanus sobre el Pare, el Fill i l’esperit sant. Al llibre Restitution («Restauració»), de l’any 1532, Campanus va ensenyar que Jesús i el seu Pare són dues persones diferents. Ell va explicar que el Pare i el Fill ‘són u’ tal com es diu que un home i una dona són «una sola carn», és a dir, estan units, però continuen sent dues persones (Joan 10:30BCI; Mateu 19:5). De fet, Campanus va apuntar que les Escriptures fan servir la mateixa il·lustració per demostrar que el Pare té autoritat sobre el Fill: «L’home és cap de la dona, i Déu és cap del Crist» (1 Corintis 11:3).

I què es pot dir de l’esperit sant? Campanus va tornar a donar importància a la Bíblia, quan va escriure: «No hi ha cap text bíblic que suggereixi que l’Esperit Sant és la tercera persona [...]. L’esperit de Déu s’ha d’entendre en una funció operativa, en el sentit que Ell prepara i duu a terme totes les coses mitjançant el seu poder i activitat espirituals» (Gènesi 1:2TBS).

Luter va dir que Campanus era un blasfem i un enemic del Fill de Déu, i un altre reformador va demanar la seva execució. Tot i això, Campanus va continuar amb la seva determinació. Segons l’obra The Radical Reformation, «Campanus estava convençut que la pèrdua d’aquesta comprensió apostòlica i bíblica original de l’autoritat de Déu i de l’home era la causa del declivi de l’Església».

Campanus mai es va proposar establir un grup religiós. Ell mateix va dir que havia cercat la veritat «d’entre les sectes i tots els heretges» sense cap resultat. Per tant, Campanus tenia l’esperança que l’Església catòlica, mitjançant una restauració, restabliria la verdadera ensenyança cristiana. Finalment, però, les autoritats catòliques el van arrestar, i és possible que passés més de vint anys a la presó. Segons els historiadors, Campanus va morir pels volts de l’any 1575.

 «EXAMINEU-HO TOT»

L’estudi fervent de la Bíblia va permetre a Capito, Cellarius i Campanus, entre altres persones, diferenciar la veritat de la mentida. I encara que no totes les conclusions d’aquests cercadors de la veritat estaven totalment d’acord amb la Bíblia, van estudiar humilment les Escriptures i van atresorar la veritat que van aprendre.

L’apòstol Pau va exhortar els seus companys cristians amb les següents paraules: «Examineu-ho tot, retingueu el que és bo» (1 Tessalonicencs 5:21). Per poder ajudar-te en la teva cerca de la veritat, els Testimonis de Jehovà han editat un llibre amb un títol molt adient: Què és el que realment ensenya la Bíblia?

^ § 4 Consulta La Torre de Guaita del 15 de gener de 2012, pàgines 7 i 8, paràgrafs 14 a 17, editada pels Testimonis de Jehovà.

^ § 8 Consulta l’article «Miguel Servet y su búsqueda en solitario de la verdad» a la revista ¡Despertad! de maig de 2006, editada pels Testimonis de Jehovà.

^ § 17 Aquesta obra diu el següent sobre l’ús que va fer Cellarius de la paraula déu quan la va aplicar a Crist: «Es va escriure deus i no pas Deus, ja que aquest últim es feia servir només per referir-se al Déu Suprem».

^ § 20 La consubstanciació és la doctrina luterana segons la qual el pa i el vi «coexisteixen» amb la carn i la sang del Crist al Sopar del Senyor.