Salta al contingut

Salta a l'índex

Testimonis de Jehovà

Selecciona un idioma català

 IMITA LA SEVA FE

«Per les obres [...] va ser reconeguda justa»

«Per les obres [...] va ser reconeguda justa»

RAHAB mira atentament per la finestra mentre la llum de l’alba il·lumina la plana que envolta Jericó. Davant de la ciutat s’ha reunit un exèrcit invasor. Les tropes d’Israel aixequen una gran polseguera mentre marxen al voltant de la ciutat, i l’estrèpit dels corns torna a trencar el silenci.

Rahab sent que Jericó és casa seva. Coneix perfectament els carrers, les cases, els mercats i basars replets de gent i, sobretot, coneix els seus habitants. Per això pot sentir com la por dels seus veïns augmenta a mesura que passen els dies i l’exèrcit d’Israel segueix amb l’estrany ritual de donar una volta a la ciutat un cop al dia. Però, tot i que pels carrers i places de Jericó s’escolta el ressò dels corns, Rahab no té ni la por ni la desesperació que té la gent.

Ben d’hora al matí, Rahab observa l’exèrcit marxant al voltant de la ciutat per setè dia consecutiu. Pot veure els sacerdots enmig dels soldats israelites fent sonar els corns i portant l’arca sagrada que representa la presència del seu Déu, Jehovà. Ens podem imaginar la mà de Rahab sobre la corda vermella que penja de la finestra, a la part exterior de la gran muralla de Jericó, que li recorda que ella i la seva família sobreviuran a la destrucció de la ciutat. És una traïdora? No per a Jehovà, ja que Ell la considera una dona d’una fe excepcional. Viatgem ara al principi de la història d’aquesta dona i vegem què podem aprendre d’ella.

RAHAB, LA PROSTITUTA

Rahab era prostituta. En el passat, aquest fet va sobtar tant alguns comentaristes bíblics que van afirmar que només es tractava d’una hostalera. La Bíblia, però, és molt clara i no amaga aquesta informació (Josuè 2:1; Hebreus 11:31; Jaume 2:25). És probable que a Canaan aquesta feina no tingués mala reputació. Tot i això, els costums d’una cultura no haurien de predominar sobre la consciència, el sentit intern que Jehovà ens ha donat a tots del que està bé i malament (Romans 2:14, 15). Rahab potser s’avergonyia del seu estil de vida; potser se sentia atrapada, sense cap altra opció si volia mantenir la seva família, com moltes persones d’avui dia que tenen estils de vida semblants.

Sens dubte, Rahab desitjava tenir una vida millor. El seu país estava replet de violència i depravació moral, i l’incest i la bestialitat eren pràctiques habituals (Levític 18:3, 6, 21-24). La religió en tenia gran part de la culpa, ja que als temples es fomentaven ritus que incloïen la prostitució. I l’adoració de déus demoníacs, com ara Baal i Moloc, promovia les ofrenes cremades de nens vius.

Ara bé, Jehovà veia tot el que es feia a Canaan. De fet, a causa de les pràctiques malvades dels cananeus, Jehovà va profetitzar aquesta sentència: «El país s’ha contaminat, i jo he castigat la seva falta; per això, el país ha vomitat els seus habitants» (Levític 18:25). Què implicaria aquest càstig? El poble d’Israel havia rebut aquesta promesa divina: «Jahvè, el teu Déu, expulsarà a poc a poc aquestes nacions» (Deuteronomi 7:22). I uns  segles abans, Jehovà, qui «no menteix», havia promès que donaria aquesta terra a la família d’Abraham (Titus 1:2; Gènesi 12:7).

Jehovà també havia anunciat que exterminaria algunes nacions d’aquella zona (Deuteronomi 7:1, 2). Com que és «el Jutge de tota la terra», ja havia llegit els cors dels cananeus i havia vist que la maldat i la depravació estaven ben arrelades (Gènesi 18:25TBS; 1 Paralipòmens [Cròniques] 28:9). Què significava per a Rahab viure en una ciutat que estava a les portes de la mort? Ens podem imaginar com se sentia quan escoltava els informes sobre Israel que arribaven a la ciutat. Va aprendre que el Déu d’Israel era qui havia guiat el Seu poble, una nació d’esclaus oprimits, per aconseguir la victòria contra Egipte, l’exèrcit més poderós del món en aquella època. I ara Israel estava a punt d’atacar Jericó! Malgrat tot, els seus habitants continuaven practicant la maldat. Podem entendre, doncs, per què la Bíblia descriu els cananeus del temps de Rahab com a persones rebels (Hebreus 11:31).

Però Rahab era diferent. Al llarg dels anys, segurament va meditar en els informes que escoltava sobre el Déu d’Israel. Que diferent era Jehovà dels déus cananeus que ella coneixia! Era un Déu que lluitava pel Seu poble en comptes d’oprimir-lo i que els donava normes que elevaven la seva moralitat en comptes de degradar-los. A més, aquest Déu valorava les dones i no les considerava simples objectes sexuals que es poden comprar, vendre i humiliar durant actes d’adoració repugnants. Quan Rahab es va assabentar que Israel estava acampat a l’altra banda del riu Jordà, preparat per atacar la ciutat, segur que es va sentir angoixada només de pensar en què li succeiria al seu poble. Passaria Rahab desapercebuda, o veuria Jehovà les seves bones qualitats?

Avui dia hi ha moltes persones que, com Rahab, es troben en un carreró sense sortida, atrapades en un estil de vida que els roba la dignitat i l’alegria, i els fa sentir que passen desapercebudes i que no tenen cap valor. Però el relat de Rahab és un bonic recordatori que ens mostra que a Jehovà ningú no li passa desapercebut. Encara que ens puguem sentir insignificants, Déu ens assegura que «no és pas lluny de cadascun de nosaltres» (Actes [Fets] 17:27). Jehovà és a prop de tots aquells que posen fe en Ell i, a més, desitja donar-los esperança. I Rahab, va tenir fe en Jehovà?

VA ACOLLIR ELS ESPIES

Una mica abans que Israel marxés al voltant de Jericó, dos desconeguts van trucar a la porta de Rahab. Els dos visitants esperaven passar totalment inadvertits però, en una ciutat sota amenaça, hi havia molts que estaven a l’aguait per detectar possibles espies d’Israel. Segurament la perspicaç Rahab es va adonar ràpidament de qui eren aquells homes. És cert que no era estrany que homes desconeguts truquessin a la seva porta, però aquests dos visitants només volien allotjament, i no pas els serveis d’una prostituta.

En efecte, aquests dos homes eren espies de l’exèrcit israelita, enviats pel seu comandant, Josuè,  a descobrir els punts forts i febles de Jericó. Aquesta era la primera ciutat que Israel havia d’envair a Canaan i, possiblement, la més difícil de conquerir. Josuè volia saber a què s’havien d’enfrontar. Sens dubte, els espies van escollir la llar de Rahab perquè la casa d’una prostituta era un bon lloc on passar inadvertits. És possible que els espies tinguessin l’esperança de recollir informació important de les converses dels habitants de la ciutat, que ignoraven qui eren ells.

La Bíblia diu que Rahab va ser hospitalària i «acollí els missatgers» (Jaume 2:25). Els va fer entrar a casa seva, i encara que tingués dubtes sobre qui eren i per què estaven allà, els va deixar quedar-se. Potser esperava aprendre més sobre el seu Déu, Jehovà.

Però tot d’una van arribar missatgers del rei de Jericó! Corria el rumor que espies d’Israel havien anat a casa de Rahab. Què faria ara? Si protegia aquells estrangers, potser posaria en risc la seva vida i la dels qui vivien amb ella. Els matarien els habitants de Jericó si acollia aquells enemics? A més, és possible que Rahab ja no tingués dubtes de qui eren aquells homes. Si ella ja sabia que Jehovà era molt millor que el seus déus, no seria aquella una bona oportunitat per posar-se de part de Jehovà?

Rahab no tenia molt de temps per pensar, però va ser llesta i va actuar amb rapidesa. Havia amagat els espies entre tiges de lli que tenia esteses al terrat per assecar-les. Després va dir als missatgers del rei: «És veritat, aquests homes han vingut a casa, però no sabia d’on eren. En fer-se fosc, quan estaven a punt de tancar les portes, han sortit i no sé pas on han anat. Perseguiu-los de pressa, que encara els agafareu» (Josuè 2:4, 5) Imagina’t Rahab mirant les cares dels missatgers del rei. S’adonarien que el seu cor anava a cent per hora?

Rahab va amagar dos servents de Jehovà sota unes tiges de lli, corrent el risc de perdre la vida

Ho havia aconseguit! Els homes del rei van sortir corrents cap als guals del Jordà (Josuè 2:7). Ara Rahab ja podia respirar tranquil·la. Amb una estratègia simple havia enganyat aquells perillosos homes que no tenien per què saber la veritat, i havia salvat els innocents servents de Jehovà.

Rahab va tornar de pressa al terrat i va explicar als dos espies el que havia fet. A més, va revelar un fet molt important: el seu poble havia perdut el coratge i tenia molta por dels invasors. Segur que aquesta bona notícia va alegrar molt els espies. Els malvats cananeus començaven a tenir por del poder del Déu d’Israel. El que va dir Rahab a continuació encara té més importància per a nosaltres: «Jahvè, el vostre Déu, és Déu de debò dalt del cel i aquí a la terra» (Josuè 2:11). Els informes  que Rahab havia escoltat sobre Jehovà eren suficients per ensenyar-li que podia confiar en el Déu dels israelites. Així que va posar fe en Ell.

Rahab no tenia cap dubte que Jehovà donaria la victòria al Seu poble. Per això, va suplicar clemència, implorant que perdonessin la seva vida i la de la seva família. Els espies van accedir a la seva petició, amb la condició que guardés el secret i que pengés una corda vermella de la finestra de casa seva, per fora de la muralla, per tal que els soldats poguessin protegir-los (Josuè 2:12-14, 18).

De Rahab, podem aprendre una veritat fonamental sobre la fe: «La fe ve d’escoltar» (Romans 10:17TBS). Ella va escoltar informes fiables que mostraven el poder i la justícia de Jehovà Déu i per això va posar fe i confiança en Ell. Avui dia, tenim al nostre abast molt més coneixement sobre Jehovà. Ens esforçarem a conèixer-lo i posarem fe en Ell per les coses que aprenem a la seva Paraula, la Bíblia?

CAU UNA PODEROSA CIUTAT EMMURALLADA

Els dos espies van seguir el consell de Rahab i van baixar per la muralla amb una corda que penjava de la finestra. Tot seguit, es van escapolir en direcció a les muntanyes. En les escarpades pendents del nord de Jericó hi havia moltes coves on els espies es podien amagar fins que fos segur tornar al campament israelita i portar les bones notícies que havien aconseguit de Rahab.

Rahab va posar fe en el Déu dels israelites

Més tard, segur que els habitants de Jericó van tremolar de por a l’assabentar-se que Jehovà havia aturat miraculosament les aigües del riu Jordà perquè els israelites creuessin pel llit sec del riu (Josuè 3:14-17). Però per a Rahab, aquesta notícia va ser una prova més que indicava que la seva fe en Jehovà estava ben fonamentada.

Llavors, van arribar els dies de les marxes d’Israel al voltant de Jericó. Durant els sis primers dies van fer una sola volta a la ciutat, però el setè dia tot va ser diferent. Com es comenta al principi de l’article, la marxa va començar a trenc d’alba, i després que l’exèrcit donés una volta a la ciutat, va continuar fent-lo un cop i un altre (Josuè 6:15). Què estaven fent els israelites?

Quan va acabar la setena volta d’aquell setè dia, l’exèrcit es va aturar i els corns van deixar de sonar. Un silenci omplia la ciutat. L’ambient era tan tens que es podia tallar l’aire. Aleshores, després d’un senyal de Josuè, per primer cop es van sentir les veus dels soldats fent un gran crit. Creus que els guàrdies que estaven dalt de la muralla van pensar que atacar fent només un crit era una mica estrany? Si ho van pensar, va ser per poc temps. L’enorme muralla va començar a tremolar sota els seus peus, va trontollar, es va esquerdar i finalment es va desplomar. Quan es va esvair el núvol de pols, només s’hi podia veure una part de la muralla. La casa de Rahab continuava intacta; era un monument per a una dona de fe. Pots imaginar el que va sentir quan va veure que Jehovà l’havia protegida? * La seva família havia sobreviscut! (Josuè 6:10, 16, 20, 21.)

Els israelites van respectar Rahab per la seva fe. Quan van veure que quedava una casa enmig de totes les runes, es van adonar que Jehovà estava al costat d’aquella dona. Ella i la seva família s’havien salvat de la destrucció d’aquella ciutat malvada. Després de la batalla, van deixar que Rahab visqués a prop del campament d’Israel. Amb el temps, Rahab va arribar a formar part del poble jueu. Es va casar amb Salmon i van tenir un fill, a qui van anomenar Booz, que es va convertir en un home d’una fe excepcional i es va casar amb Rut, la moabita (Rut 4:13, 22). * El rei David i el mateix Messies, Jesucrist, van ser descendents d’aquesta família exemplar (Josuè 6:22-25; Mateu 1:5, 6, 16).

La història de Rahab ens ensenya que als ulls de Jehovà ningú no és insignificant. Ell ens veu a tots, llegeix els nostres cors i es posa molt content quan veu una espurna de fe com la que va il·luminar el cor de Rahab. La seva fe la va motivar a actuar. Per això, la Bíblia diu: «Per les obres [...] va ser reconeguda justa» (Jaume 2:25BCI). Serem savis si imitem la seva fe!

^ § 27 És interessant el fet que Jehovà respectés l’acord que els dos espies havien fet amb Rahab.

^ § 28 Per saber més sobre Rut i Booz, consulta la sèrie d’articles «Ejemplos de fe» de La Torre de Guaita de l’1 de juliol i de l’1 d’octubre de 2012 (en espanyol).