Salta al contingut

Salta a l'índex

Testimonis de Jehovà

Selecciona un idioma català

 BIOGRAFIA

Tot i ser pobres, érem molt rics

Tot i ser pobres, érem molt rics

La meva família vivia en una casa a mig fer a Cotiujeni, un poble rural del nord de l’actual Moldàvia, on vaig néixer el desembre de 1939. El meu avi i el meu pare es van fer Testimonis de Jehovà a començaments dels anys 30, i la meva mare es va fer Testimoni més endavant, quan es va adonar que l’avi sabia més de la Bíblia que el capellà del poble.

Quan només tenia tres anys, el meu pare, el meu tiet i el meu avi van ser deportats a camps de treballs forçats per la seva neutralitat. Només va sobreviure el meu pare. El 1947, després de la Segona Guerra Mundial, va tornar a casa amb l’esquena destrossada. Tot i el dany físic, es va mantenir ferm gràcies a la seva fe.

CANVIS DRÀSTICS A LES NOSTRES VIDES

Quan tenia nou anys, la meva família i centenars d’altres Testimonis de Moldàvia vam ser exiliats a Sibèria. El 6 de juliol de 1949, ens van ficar en vagons de bestiar i vam viatjar sense parar més de 6.400 km durant dotze dies. Finalment, vam arribar a l’estació de Lebyazhe, on ens esperava la policia local. Ens van separar en grups petits i ens van dispersar per la zona. Una petita escola que estava buida es va convertir en la casa del nostre grup. Estàvem esgotats i sense ànims. Llavors, una senyora gran es va posar a taral·lejar una cançó que havien compost els Testimonis durant la Segona Guerra Mundial, i tots vam començar a cantar amb força:

«Molts germans han sigut deportats ben lluny.

Els han enviat cap al nord i cap a l’est.

Per l’obra de Déu han patit desgràcies, i allà han aguantat una prova mortal».

Amb el temps, ens vam poder reunir cada diumenge per estudiar la Bíblia. Sovint sortíem ben d’hora durant la foscor dels matins d’hivern i caminàvem 13 km a -40 oC amb la neu fins a la cintura. Ens havíem de reunir més de cinquanta persones en una habitació d’uns 20 m2. Començàvem cada reunió amb una, dues o tres cançons; després, es feia una oració emotiva i s’examinaven preguntes bíbliques durant més o menys una hora. A continuació, cantàvem més cançons i analitzàvem més preguntes bíbliques. Aquelles reunions ens enfortien moltíssim!

ARRIBEN NOUS REPTES

A l’estació de tren de Dzhankoy, cap a l’any 1974

L’any 1960, es va concedir més llibertat als Testimonis exiliats. Tot i que érem pobres, vaig poder anar a Moldàvia, i allà vaig conèixer la Nina, qui era de pares i avis Testimonis. Poc temps després, ens vam casar i vam tornar a Sibèria, on va néixer la nostra filla, Dina, l’any 1964 i el nostre fill, Viktor, l’any 1966. Dos anys després, ens vam mudar a Ucraïna, a una casa petita a Dzhankoy, una ciutat que està a uns 160 km de Jalta, a la península de Crimea.

A Crimea, igual que a tota la Unió Soviètica, les activitats dels Testimonis de Jehovà estaven proscrites.  Però no se’ns perseguia tant com abans i teníem una mica més de llibertat, així que entre alguns Testimonis es va generar un esperit d’autocomplaença. Com que havien patit molt a Sibèria, ara consideraven que era apropiat treballar de valent per aconseguir comoditats.

TEMPS EMOCIONANTS

El dia 27 de març de 1991, la nostra activitat va ser reconeguda legalment a tots els territoris de l’antiga Unió Soviètica. Es van fer plans per celebrar per tot el país set congressos especials de dos dies. Nosaltres havíem d’assistir al congrés que començaria el 24 d’agost a Odessa, Ucraïna. Jo hi vaig anar un mes abans per ajudar a preparar el gran estadi de futbol.

Treballàvem dies sencers i sovint dormíem a les banquetes de l’estadi. Diferents grups de germanes van netejar el parc que envoltava l’estadi. Es van treure unes 70 tones d’escombraries. Els germans del Departament d’Allotjament van buscar per tota la ciutat llocs on poder allotjar els quinze mil delegats que s’esperaven. Però llavors, vam rebre males notícies.

El 19 d’agost, cinc dies abans de l’inici del congrés, es va posar sota arrest domiciliari el president de l’URSS, Mikhail Gorbachev, quan estava de vacances prop de Jalta, no gaire lluny d’on estàvem nosaltres. Com a conseqüència, les autoritats van cancel·lar el congrés. Així que els delegats van començar a trucar a l’oficina del congrés per preguntar: «Què fem amb els nostres bitllets d’autobús i tren?». Després de moltes oracions, els germans que organitzaven el congrés els van dir: «Veniu de totes maneres».

Els preparatius van continuar, i no vam deixar de fer oracions. El Departament de Transport va donar la benvinguda als delegats que arribaven de moltes parts de la Unió Soviètica, i els van portar als seus allotjaments. Cada matí, els membres del Comitè del Congrés de Districte deixaven les seves oficines per reunir-se amb els funcionaris municipals, i cada nit tornaven sense bones notícies.

ES RESPONEN LES NOSTRES ORACIONS

El dijous 22 d’agost, només dos dies abans de l’inici previst, els membres del Comitè del Congrés de Districte van portar, per fi, bones notícies: el congrés s’havia aprovat! Mentre cantàvem la cançó inicial i escoltàvem junts la primera oració vam sentir una felicitat immensa. En acabar la sessió del dissabte, ens vam quedar fins tard al vespre parlant amb amics que feia molt de temps que no vèiem. Estàvem reunits amb germans que havien aguantat les proves més difícils gràcies a la seva fe.

Congrés a Odessa, el 1991

Ja han passat més de vint-i-dos anys des d’aquell congrés i durant aquest temps hi ha hagut un enorme creixement espiritual. S’han construït Sales del Regne per tota Ucraïna i el nombre de publicadors ha augmentat de vint-i-cinc mil, l’any 1991, a més de cent cinquanta mil.

SEGUIM SENT RICS EN SENTIT ESPIRITUAL

La nostra família encara viu a la mateixa casa de Dzhankoy, una ciutat d’uns quaranta mil habitants. Quan hi vam arribar de Sibèria el 1968, només hi havia unes poques famílies de Testimonis, però ara ja hi ha sis congregacions!

La meva família també ha augmentat. Avui dia, quatre generacions de la meva família servim Jehovà: la meva dona i jo, els nostres fills, els nostres néts i els nostres besnéts.