Salta al contingut

Salta a l'índex

Testimonis de Jehovà

Selecciona un idioma català

 BIOGRAFIA

«Veia, però no ho comprenia»

«Veia, però no ho comprenia»

Tot va començar l’any 1975. Quan només tenia dos anys, la meva mare es va adonar que em passava alguna cosa. Un dia, mentre em tenia en els seus braços, a una amiga de la família se li va caure un objecte al terra i va haver-hi un gran terrabastall. Llavors, la meva mare es va adonar que no em vaig ni immutar. Quan tenia tres anys, encara no podia parlar i, aleshores, la meva família va rebre les notícies que tant es temien: els metges van confirmar que era totalment sord.

Els meus pares es van divorciar quan jo encara era un nadó i, per tant, la meva mare ens va haver de criar els quatre tota sola: els meus dos germans grans, la meva germana i jo. En aquell temps, els nens sords de França no rebien l’educació que reben avui dia i, a més, les tècniques que s’utilitzaven ens feien patir molt. Ara bé, jo he tingut un avantatge des de la meva infància que molts altres sords no han pogut tenir. Deixa’m que t’ho expliqui.

Quan tenia uns cinc anys

Durant molt temps, els mestres creien que als nens sords se’ls havia d’obligar a parlar i havien d’entendre el que el mestre deia només llegint els llavis. De fet, a França, on vaig créixer, utilitzar el llenguatge de signes a l’escola estava prohibit i, fins i tot, durant les classes lligaven les mans dels nens a l’esquena perquè no es comuniquessin.

Durant els primers anys de la meva infància, passava moltes hores a la setmana amb una logopeda. M’agafaven per la mandíbula o pel cap i m’obligaven a repetir sons que no podia escoltar. Però, encara no em podia comunicar amb altres nens. Aquells anys van ser una època de molt patiment.

Llavors, quan tenia sis anys, em van enviar a un internat per a nens sords. Des del primer dia, vaig estar amb altres nens sords. Però aquí també estava prohibit utilitzar el llenguatge de signes. De fet, si fèiem gestos entre nosaltres a classe, ens arriscàvem a què ens peguessin a les mans o ens tiressin dels cabells. Així i tot, fèiem gestos en secret per entendre’ns mitjançant codis que nosaltres mateixos havíem inventat. Finalment, em vaig poder comunicar amb ells. Aleshores, van arribar quatre anys molt feliços.

Quan tenia deu anys, em van enviar a una escola pública amb nens oients. Se’m va caure el món a sobre! Vaig pensar que tots els nens sords s’havien mort i que jo era l’únic que quedava viu. Com que els metges creien que perdria tot el que havia guanyat amb la teràpia de la logopeda, la meva família no va aprendre el llenguatge de signes ni em van deixar tenir cap contacte amb altres nens sords. Encara recordo quan vaig visitar a un especialista de l’oïda que tenia un llibre de llenguatge de signes damunt la taula. Quan vaig veure les imatges de la portada, vaig assenyalar el llibre  i vaig dir: «Jo en vull un!». El metge de seguida va amagar el llibre. *

«COMENÇO A CONÈIXER LA BÍBLIA»

La meva mare va intentar educar-nos segons els principis bíblics i ens portava a les reunions de la congregació dels Testimonis de Jehovà a Merinhac, prop de Bordeus. Quan era un nen, entenia molt poc de les reunions, però alguns s’asseien al meu costat i m’escrivien notes del que es deia. Aquest interès i amor em van arribar al cor. A casa, la meva mare estudiava la Bíblia amb mi, però mai vaig entendre ben bé el que m’ensenyava. Em sentia una mica com el profeta Daniel, qui, després de rebre una profecia de part d’un àngel, va dir: ‘Sentia, però no ho comprenia’ (Daniel 12:8). I, en el meu cas, jo «veia, però no ho comprenia».

No obstant això, les veritats bíbliques es van començar a arrelar mica en mica al meu cor. Apreciava molt el que entenia clarament i intentava aplicar-ho a la meva vida. També vaig aprendre del comportament dels altres. Per exemple, la Bíblia diu que hem de ser pacients (Jaume 5:7, 8). Però jo no entenia què volia dir això. Per fi ho vaig entendre al veure com els meus companys de creença demostraven aquesta qualitat. Sens dubte, la congregació cristiana m’ha beneficiat molt.

UN REVÉS I UNA SORPRESA

L’Stéphane em va ajudar a entendre la Bíblia

Quan era adolescent, vaig veure uns joves sords al carrer que parlaven en llenguatge de signes. Llavors, vaig començar a relacionar-me amb ells en secret i a aprendre la llengua de signes francesa. Continuava anant a les reunions cristianes on, l’Stéphane, un jove testimoni de Jehovà, em va ajudar molt. Es va esforçar molt per poder comunicar-se amb mi i, des d’aleshores, vam començar una estreta amistat. Però, de sobte, vaig rebre un gran revés. Van empresonar l’Stéphane per negar-se a agafar les armes. Això em va fer pols. Sense ell, em vaig enfonsar i gairebé vaig deixar d’anar a les reunions.

Onze mesos més tard, van alliberar l’Stéphane i va tornar a casa. Imagina’t la sorpresa al veure que em parlava en llenguatge de signes. No m’ho podia creure! Com era possible? Doncs resulta que l’Stéphane havia après el llenguatge de signes a la presó. Quan vaig veure els moviments de les seves mans i expressions facials, em vaig emocionar al pensar en tot el que això significaria per a mi.

PER FI ENTENC LES VERITATS BÍBLIQUES

Vaig començar a estudiar la Bíblia amb l’Stéphane i, des de llavors, vaig poder unir totes les peces del coneixement bíblic que havia acumulat i, aleshores, el trencaclosques va començar a tenir sentit. Ja de petit m’agradava mirar les il·lustracions tan boniques de les nostres publicacions bíbliques, comparava els personatges i mirava cada detall, per tal que els relats es gravessin en la meva ment. Tenia coneixement sobre Abraham, la seva «descendència» i la «gran multitud», però només vaig poder entendre realment aquests conceptes quan me’ls van explicar en llenguatge de signes (Gènesi 22:15-18, BEC; Apocalipsi [Revelació] 7:9). Era evident que havia trobat la meva llengua, la llengua del meu cor.

Per fi, la veritat m’arribava al cor, ja que podia entendre el que es deia a les reunions i el meu desig d’aprendre es va fer més gran. Amb l’ajuda de l’Stéphane, el meu coneixement de la Bíblia va continuar augmentant i, l’any 1992, em vaig dedicar a Déu i em vaig batejar. Però, tot i el progrés que havia aconseguit, el fet de no haver pogut comunicar-me quan era petit em va convertir en una persona introvertida i desconfiada.

 LA MEVA LLUITA CONTRA LA TIMIDESA

Amb el temps, el petit grup de llengua de signes on servia es va unir a una congregació de Pessac, un barri de la perifèria de Bordeus. El grup em va ajudar molt i vaig continuar progressant en sentit espiritual. Tot i que encara se’m feia una muntanya comunicar-me, els meus amics oients es van preocupar que ho entengués tot. Una parella que es va esforçar molt per comunicar-se amb mi va ser en Gilles i l’Elodie, els quals sovint em convidaven a menjar o a prendre una tassa de cafè després de les reunions. I així vam començar una bonica amistat. Sens dubte, és un privilegi gaudir de l’amor que només es troba al poble de Déu.

La Vanessa, la meva dona, és una gran ajuda per a mi

En aquesta congregació vaig conèixer l’encantadora Vanessa. Em va atreure la seva sensibilitat i sentit de justícia, ja que mai va veure la meva sordesa com un impediment, sinó com una experiència enriquidora per a ella. Em va robar el cor i, llavors, l’any 2005 ens vam casar. Encara que comunicar-me no és el meu fort, la Vanessa m’ha ajudat molt a lluitar contra la meva timidesa i a expressar-me obertament. Aprecio molt tot el suport que em dóna per poder complir amb les meves responsabilitats.

UN ALTRE REGAL DE JEHOVÀ

L’any que ens vam casar, la sucursal dels Testimonis de Jehovà de França a Louviers em va convidar a un curs de traducció durant un mes. Recentment, la sucursal ha estat treballant de valent per fer diverses publicacions en DVD en la llengua de signes francesa. Però com que l’equip de traducció encara tenia molta feina, necessitava més ajuda.

Faig una conferència bíblica en llengua de signes francesa

Tots dos sentíem que era un gran privilegi i un regal de Jehovà que pogués treballar a la sucursal, però he d’admetre que en un principi no ens agradava la idea. Ens preguntàvem: «Què passaria amb el grup de llenguatge de signes? Què faríem amb la nostra casa? Trobaria la Vanessa treball en aquella zona?». Doncs bé, Jehovà ens va donar la solució a totes aquestes preguntes. He vist de debò l’amor que Jehovà sent tant per nosaltres com per les persones sordes.

L’AJUDA D’UN POBLE UNIT

Com que vaig treballar al departament de traducció, ara puc entendre millor tot el que es fa per ajudar els sords a conèixer Déu. I, a més, és un gran plaer veure molts companys que intenten comunicar-se amb mi. Em commou veure com aprenen uns pocs signes i els intenten utilitzar. Això fa que no em senti marginat. Totes aquestes expressions d’amor són una demostració de la unitat que només hi ha al poble de Déu (Salm 133:1).

Al departament de Traducció de la sucursal de França

Estic molt agraït a Jehovà perquè, mitjançant la congregació cristiana, s’assegura que sempre hi hagi algú que em pugui ajudar. També aprecio el petit paper que he tingut a l’hora d’ajudar els sords a conèixer Déu i a apropar-se a ell. Espero el dia quan ens puguem comunicar lliurement sense cap barrera i tots units com una família puguem parlar el llenguatge pur, és a dir, la veritat sobre Jehovà i el seu propòsit (Sofonies 3:9).

^ § 9 No va ser fins l’any 1991 quan el govern francès va autoritzar oficialment l’ús del llenguatge de signes en l’educació dels nens sords.