Salta al contingut

Salta a l'índex

Testimonis de Jehovà

Selecciona un idioma català

Apropar-me a Jehovà és el millor que he fet

Apropar-me a Jehovà és el millor que he fet

ALS 9 anys vaig deixar de créixer. D’això ja en fa 34, quan vivia a Costa d’Ivori, i ara només faig un metre d’alt. Quan els meus pares van veure que ja no creixeria més, em van animar a treballar molt perquè no pensés constantment en la meva aparença. Per això, vaig posar una paradeta de fruita davant de casa que sempre tenia ben arregladeta. Allò va fer que tingués molts clients.

Però treballar tant no va fer que tot canviés. Seguia sent molt baixeta i me les havia d’enginyar per fer coses quotidianes, com arribar als mostradors de les botigues. Tot semblava fet per a persones el doble d’altes que jo. Em compadia de mi mateixa, però això va canviar quan vaig fer 14 anys.

Un dia, dues testimonis de Jehovà van venir a comprar fruita i van començar un curs de la Bíblia amb mi. Ben aviat em vaig adonar que conèixer Jehovà i el seu propòsit era molt més important que el meu físic, i allò em va ajudar molt. Salm 73:28 es va convertir en el meu text preferit. La primera part diu: «L’atansar-me a Déu és el meu bé».

De cop i volta, la meva família se’n va anar a viure a Burkina Faso i la vida em va canviar radicalment. On vivia abans, els meus veïns ja em coneixien i s’havien acostumat a veure’m a la meva paradeta de fruita. Però allà era una estrangera i, per a molts, una mica estranya. La gent se’m quedava mirant, i jo vaig reaccionar quedant-me a casa durant setmanes. Llavors vaig recordar que apropar-me a Jehovà m’havia ajudat molt. Així doncs, vaig escriure a la sucursal dels Testimonis de Jehovà i em va venir a visitar just la persona que necessitava: la Nani, una missionera que anava en moto.

On vivia, els camins eren de terra i relliscaven molt i, a la temporada de pluges, s’enfangaven. Tot i que la Nani queia de la moto moltes vegades quan venia a estudiar amb mi, era molt valenta i no es donava per vençuda. Un dia em va convidar a anar a les reunions. Però allò volia dir sortir de casa i enfrontar-me a les mirades de les persones. A més, portar una altra persona a la moto faria que pesés més i fos encara més difícil de conduir. Amb tot, vaig dir que sí perquè vaig recordar la segona part del meu text preferit: «Poso en el Senyor Jahveh el meu refugi».

 De vegades, quan anàvem a les reunions, la Nani i jo quèiem al fang, però valia la pena fer aquells esforços. Quina gran diferència entre els somriures que rebia a la Sala del Regne i les mirades que la gent em feia pel carrer! Nou mesos després em vaig batejar.

La tercera part del meu text preferit és: «Per anunciar totes les teves obres». Sabia que la predicació seria el repte més gran per a mi. Encara recordo la primera vegada que vaig anar a predicar casa per casa. Tant els nens com els adults se’m quedaven mirant, em seguien i imitaven la meva manera de caminar. Allò em va fer molt de mal, però em repetia a mi mateixa que ells necessitaven el paradís tant com jo; per això no vaig tirar la tovallola.

Per fer les coses més fàcils, em vaig comprar un tricicle que es pedalejava amb les mans. Quan havia d’anar costa amunt, la germana que predicava amb mi m’empenyia, i després, anant costa avall, ella pujava al tricicle quan començàvem a guanyar velocitat. Al principi la predicació era tot un repte, però després em va acabar agradant tant que, el 1998, em vaig fer pionera regular.

Dirigia molts cursos bíblics, i quatre persones es van arribar a batejar. A més, la meva germana petita també va acceptar la veritat. Saber com progressen els estudiants m’ha animat quan més ho he necessitat. Un dia que estava malalta amb malària, vaig rebre una carta de Costa d’Ivori. Temps abans havia començat un curs bíblic a la porta amb un estudiant universitari a Burkina Faso i l’havia passat a un germà. Més tard, l’estudiant va anar a viure a Costa d’Ivori. Imagina’t que contenta em vaig posar al saber que ara era un publicador no batejat!

Com em mantinc econòmicament? Bé, una organització que ajuda els discapacitats es va oferir a ensenyar-me a cosir, i una mestra, al veure que era molt treballadora, va dir: «T’hauríem d’ensenyar a fer sabó». I això van fer. Ara faig sabó per rentar roba i sabó de mans. Com que a la gent li agrada, el recomana a altres persones, i jo mateixa el reparteixo amb una motocicleta de tres rodes.

Lamentablement, el 2004, vaig haver de deixar de ser pionera per culpa del dolor que em provocava la deformació que tinc a la columna vertebral. Tot i això, encara predico tant com puc.

La gent diu que se’m coneix pel meu somriure. I la veritat és que tinc moltes raons per ser feliç. Puc dir que apropar-me a Jehovà és el millor que he fet. (Narrat per Sarah Maiga.)