Salta al contingut

Salta a l'índex

Testimonis de Jehovà

Selecciona un idioma català

Per què és l’expulsió una mesura amorosa?

Per què és l’expulsió una mesura amorosa?

«QUAN vaig escoltar l’anunci de l’expulsió del meu fill, em va caure el món a sobre», recorda en Julian. «Era el meu fill gran, i estàvem molt units. Fèiem moltíssimes coses junts. Sempre havia estat un fill exemplar, però de cop i volta va començar a comportar-se d’una manera que no es podia tolerar. La meva dona es passava el dia plorant, i jo no sabia com consolar-la. Cada dia ens preguntàvem en què havíem fallat.»

Però, si l’expulsió provoca tant de dolor, per què diem que és una mesura amorosa? Quines raons dóna la Bíblia per haver de prendre una decisió tan dràstica? I quins factors porten a l’expulsió?

DOS FACTORS QUE PORTEN A L’EXPULSIÓ

Perquè un testimoni de Jehovà sigui expulsat, s’han de donar dos factors: que el publicador batejat cometi un pecat greu i que no se’n penedeixi.

Encara que Jehovà no ens demana perfecció, sí que espera que respectem les seves normes de santedat. Per exemple, ens adverteix constantment que evitem pecats greus com la immoralitat sexual, la idolatria, el robatori, l’extorsió, l’assassinat i l’espiritisme (1 Cor. 6:9, 10; Ap. 21:8).

No estàs d’acord que les normes morals de Jehovà són raonables i serveixen per protegir-nos? Qui no prefereix viure amb gent pacífica, decent i en qui es pot confiar? Doncs a la congregació, entre els nostres germans i germanes, podem trobar aquest ambient. Per què? Perquè quan ens vam dedicar a Déu li vam prometre que viuríem d’acord amb les normes que trobem a la seva Paraula.

Però, i si un cristià batejat comet un pecat greu per culpa d’alguna debilitat? Recorda que en el passat alguns servents fidels de Jehovà van cometre errors greus, però Déu no els va rebutjar completament. I un dels exemples més coneguts és el del rei David, qui va caure en l’adulteri i va ser culpable d’assassinat. A pesar de tot això, el profeta Natan li va dir: «Jahvè ha perdonat el teu pecat» (2 Sam. 12:13MM).

Déu va perdonar el pecat de David perquè aquest es va penedir sincerament (Sl. 32:1-5). Avui dia, un servent de Jehovà només serà expulsat si no es penedeix o si continua practicant el pecat (Fe. 3:19; 26:20). Per això, si els ancians que formen el comitè judicial perceben que el germà no es penedeix sincerament, l’han d’expulsar.

Al principi, ens pot semblar que la decisió d’expulsar algú és poc amorosa o massa dràstica, sobretot si tenim una relació estreta amb aquesta persona. Però la Bíblia ens dóna raons de pes per creure que l’expulsió és una mesura amorosa.

POT BENEFICIAR TOTS ELS IMPLICATS

Jesús va dir: «Les obres de la saviesa acrediten que és justa» (Mt. 11:19BCI). La sàvia decisió  d’expulsar el pecador que no es penedeix produeix resultats justos. Vegem-ne tres.

L’expulsió dels pecadors honora el nom de Jehovà. Com que portem el nom de Jehovà, és inevitable que el nostre comportament repercuteixi en el seu nom (Is. 43:10). Igual que la conducta d’un fill pot honrar o avergonyir els seus pares, el concepte que la gent tingui sobre Jehovà dependrà en bona mesura del bon o mal exemple que doni el poble que porta el Seu nom. Si els servents de Déu viuen d’acord amb les normes morals que Ell ha posat, honraran el bon nom de Jehovà. De fet, en el temps d’Ezequiel la gent de les nacions normalment relacionava el nom de Jehovà amb els jueus (Ez. 36:19-23).

Si practiquéssim immoralitat sexual, embrutaríem el sant nom de Jehovà. L’apòstol Pere va aconsellar als cristians: «Com a fills obedients, no us conformeu [als desitjos, NM] d’abans, quan éreu en la vostra ignorància, sinó que, així com aquell que us ha cridat és sant, sigueu sants també vosaltres en tota la vostra manera de viure; perquè està escrit: Sigueu sants, perquè jo sóc sant» (1 Pe. 1:14-16). Queda clar, doncs, que tenir una conducta neta i santa honora el nom de Jehovà.

Ara bé, si un testimoni de Jehovà practica el pecat, és molt probable que els seus amics i coneguts se n’assabentin. Per això, l’expulsió mostra que Jehovà té un poble net, perquè els seus membres segueixen les pautes que Ell ha establert per tal de mantenir la santedat. En certa ocasió, un desconegut va entrar a una Sala del Regne de Suïssa i va dir que volia ser membre de la congregació. Va explicar que la seva germana havia estat expulsada per haver comès immoralitat, i va dir que ell volia formar part d’una organització que «no tolera la mala conducta».

L’expulsió protegeix la puresa de la congregació cristiana. L’apòstol Pau va advertir els corintis del perill de permetre que els pecadors impenitents seguissin a la congregació. Va comparar la mala influència d’aquestes persones amb l’efecte que provoca el llevat en la massa al dir: «Una mica de llevat fermenta tota la massa». I els va aconsellar: «Traieu, doncs, el dolent d’entre vosaltres» (1 Cor. 5:6, 11-13).

Sembla que «el dolent» de qui parlava Pau era una persona que cometia immoralitat de manera descarada. I altres germans de la congregació fins i tot havien començat a justificar la seva conducta (1 Cor. 5:1, 2). Si s’hagués tolerat un pecat tan greu, potser altres cristians haurien acabat imitant les pràctiques immorals d’aquella ciutat tan depravada on vivien. De fet, fer els ulls grossos a pecats deliberats fomenta una actitud permissiva pel que fa a les normes de Jehovà (Ecl. 8:11). I encara pitjor, els pecadors que no es penedeixen es podrien convertir en «esculls», és a dir, en roques amagades sota l’aigua que podrien fer naufragar la fe d’altres germans (Jud. 4, 12).

L’expulsió pot fer que el pecador s’ho repensi. En una ocasió, Jesús va parlar d’un jove que va marxar de casa del seu pare i va malbaratar la seva herència vivint una vida d’excessos. Aquell fill pròdig va haver d’aprendre de mala manera que la vida que duia fora de casa era buida i cruel. Al final, el noi va entrar en raó, es va penedir i va fer els passos necessaris per tornar amb la seva família (Lc. 15:11-24). La descripció que va fer Jesús de l’alegria que aquell amorós pare va sentir quan el seu fill va canviar d’actitud ens ajuda a entendre els sentiments de Jehovà, qui ens assegura: «No desitjo la mort del malvat, sinó que el malvat torni enrere del seu camí, i visqui» (Ez. 33:11).

D’igual manera, és possible que els qui han estat expulsats i ja no formen part de la congregació cristiana —la seva família espiritual— s’acabin adonant de tot el que han perdut. Pensar en les amargues conseqüències de les seves males accions i recordar els moments feliços que van viure quan tenien una bona relació amb Jehovà i amb els germans els pot fer entrar en raó.

Però per aconseguir que canviïn d’actitud cal amor i fermesa. El salmista David va dir:  «Que el just em castigui, serà un favor, i que em reprengui, serà oli per al cap» (Sl. 141:5). Pensa en el següent exemple: imagina’t que dos excursionistes van per la muntanya un dia d’hivern molt fred i que un d’ells cedeix a l’esgotament, comença a patir hipotèrmia i a endormiscar-se. Si s’adorm enmig de la neu, morirà. Mentre esperen l’equip de rescat, el seu company de tant en tant li va donant una bufetada per mantenir-lo despert. És clar, les bufetades potser li fan mal, però li poden salvar la vida. Doncs bé, David va reconèixer que potser era necessari que, tot i ser dolorós, una persona justa el reprengués per al seu bé.

En molts casos, l’expulsió és la disciplina que necessita el pecador. Uns deu anys després d’haver estat expulsat, el fill d’en Julian, de qui hem parlat al principi, va canviar el seu estil de vida, va tornar a la congregació i ara serveix com a ancià. Ell admet: «Estar expulsat m’ha fet adonar-me de les conseqüències de la vida que portava. Aquella disciplina era just el que necessitava» (Heb. 12:7-11).

LA MANERA MÉS AMOROSA DE TRACTAR ELS EXPULSATS

És veritat que l’expulsió és una tragèdia espiritual, però aquesta tragèdia no té perquè convertir-se en un desastre absolut. En realitat, tots hem de contribuir que l’expulsió compleixi el seu objectiu.

Es fan molts esforços perquè els qui es penedeixen tornin a Jehovà

Els ancians que tenen la responsabilitat tan trista de comunicar una expulsió s’esforcen per reflectir l’amor de Jehovà. Quan informen la persona que ha pecat de la decisió que han pres, també li expliquen amb bondat i claredat els passos que ha de seguir per ser readmesa a la congregació. A més, quan els ancians veuen indicis que la persona expulsada ha canviat el seu estil de vida, la poden visitar periòdicament per recordar-li què ha de fer per tornar a Jehovà. *

Si els familiars d’un expulsat respecten la decisió dels ancians, estaran demostrant amor per la congregació i pel pecador. En Julian explica: «Seguia sent el meu fill, però el seu estil de vida havia posat una barrera entre nosaltres».

I tots els germans de la congregació també poden demostrar un amor basat en principis si eviten tenir contacte o parlar amb l’expulsat (1 Cor. 5:11; 2 Jn. 10, 11). Així donaran més força a la disciplina que Jehovà li ha proporcionat mitjançant els ancians. Però no és l’únic que poden fer. També poden fer un esforç extra per donar suport i demostrar amor als familiars de l’expulsat, ja que estan passant per moments molt difícils. A més, no els haurien de fer sentir exclosos, com si ells també estiguessin expulsats (Rm. 12:13, 15).

«L’expulsió és una mesura que necessitem i que ens ajuda a viure segons les normes de Jehovà», conclou en Julian. «A la llarga, a pesar del dolor que provoca, produeix bons resultats. Si hagués tolerat la mala conducta del meu fill, mai s’hauria recuperat.»

^ § 24 Consulta La Torre de Guaita del 15 d’abril de 1991, pàgines 21 a 23 (en espanyol).