Salta al contingut

Salta a l'índex

Testimonis de Jehovà

Selecciona un idioma català

 BIOGRAFIA

Moments importants en el meu servei de Jehovà

Moments importants en el meu servei de Jehovà

L’any 1947, alguns capellans catòlics de Santa Ana (El Salvador) van voler causar problemes als Testimonis. Mentre els germans estudiaven La Torre de Guaita com cada setmana, uns nois van començar a llançar pedres per la porta de la casa missional, que estava oberta. Llavors es va presentar una processó encapçalada pels capellans. Alguns portaven torxes, i altres, imatges. Durant dues hores van estar apedregant l’edifici, a la vegada que cridaven: «Llarga vida a la verge!» i «Que es mori Jehovà!». Esperaven que els missioners s’espantessin i marxessin d’allà. Ho sé perquè jo era una de les que estaven presents en aquella reunió ara fa 67 anys. *

DOS anys abans d’aquest incident, l’Evelyn Trabert i jo ens havíem graduat a la 4a classe de l’Escola de Galaad, que per aquell temps es feia a prop d’Ithaca, Nova York. L’Evelyn va ser la meva companya en el servei de missionera, i ens van assignar a servir a Santa Ana. Però abans que segueixi relatant el que he viscut durant els prop de 29 anys que he estat missionera, deixa que t’expliqui per què vaig decidir emprendre aquest servei.

LA MEVA HERÈNCIA ESPIRITUAL

L’any que vaig néixer, el 1923, els meus pares, en John i l’Eva Olson, vivien a Spokane, Washington (EUA). Tot i que eren luterans, no acceptaven l’ensenyança de l’infern perquè creien que era incompatible amb un Déu d’amor (1 Jn. 4:8). El pare treballava en un forn de pa, i una nit un company li va assegurar que la Bíblia no ensenya pas que l’infern sigui un lloc de turment. Ben aviat, els meus pares van començar a estudiar amb els Testimonis de Jehovà i van aprendre el que la Bíblia realment ensenya sobre la vida després de la mort.

Encara que jo només tenia 9 anys, recordo que els meus pares parlaven amb entusiasme sobre les veritats bíbliques que anaven descobrint. I aquell entusiasme va augmentar quan van aprendre el nom del Déu verdader, Jehovà, i es van alliberar de la inexplicable doctrina de la Trinitat. Jo vaig començar  a absorbir com una esponja totes aquelles meravelloses ensenyances, cosa que em va ajudar a aprendre ‘la veritat que ens fa lliures’ (Jn. 8:32). Mai vaig pensar que estudiar la Bíblia fos avorrit; al contrari, sempre m’ha encantat examinar la Paraula de Déu. A més, tot i ser tímida, sortia a predicar amb els meus pares. Ells es van batejar com a Testimonis de Jehovà l’any 1934, i jo, el 1939, quan tenia 16 anys.

El 1941, amb la meva mare i el meu pare al congrés de Saint Louis

L’estiu del 1940 els meus pares van vendre la nostra casa, i tots tres vam començar el servei a temps complet com a pioners a Coeur d’Alene, Idaho. Ens vam traslladar a un apartament llogat que estava a sobre d’un taller mecànic, on fèiem les reunions. Per aquella època molt poques congregacions tenien Sala del Regne, i els qui no en teníem ens havíem de reunir a cases particulars o habitacions llogades.

El 1941 els meus pares i jo vam assistir a un congrés a Saint Louis, Missouri. El diumenge va ser el «Dia dels fills», i tots els qui teníem entre 5 i 18 anys vam seure davant de la plataforma. En el punt culminant del discurs, el germà Joseph F. Rutherford ens va dir als joves: «Tots vosaltres, [...] fills, [...] que heu estat d’acord a obeir Déu i el seu Rei, si us plau, aixequeu-vos!». Tots ens vam aixecar. Llavors el germà Rutherford va exclamar: «Mireu! Més de quinze mil nous Testimonis del Regne!». En aquell moment es va reforçar la meva decisió de ser pionera la resta de la meva vida.

ASSIGNACIONS QUE REBEM COM A FAMÍLIA

Uns mesos després del congrés de Saint Louis, ens vam mudar al sud de Califòrnia. La nostra assignació era ajudar a formar una congregació a la ciutat d’Oxnard. Vivíem en una caravana que només tenia un llit, i cada nit havíem de muntar el meu «llit» a sobre de la taula que usàvem per dinar. Quina diferència de quan tenia la meva pròpia habitació!

Just abans que nosaltres arribéssim a Califòrnia, el Japó havia atacat Pearl Harbor, situat a Hawaii. Això va passar el 7 de desembre de 1941. El dia següent els Estats Units van entrar en la Segona Guerra Mundial. Les autoritats van imposar que els qui vivíem en aquella zona apaguéssim els llums durant la nit per evitar que fóssim un blanc fàcil per als submarins japonesos que patrullaven la costa de Califòrnia.

Uns mesos després, el setembre de 1942, vam assistir al congrés teocràtic «Nuevo Mundo» a Cleveland, Ohio. El germà Nathan H. Knorr va fer el discurs «La pau, serà permanent?», en el qual va analitzar el capítol 17 d’Apocalipsi, que descriu la «bèstia» salvatge que «era i no és» i que «tornarà a pujar de l’abisme» (Ap. [Rv.] 17:8, 11). El germà Knorr va explicar que aquesta bèstia salvatge era la Societat de Nacions que va deixar d’actuar el 1939. La Bíblia ja predeia que la Societat de Nacions seria reemplaçada, cosa que portaria un temps de relativa pau. Això va passar el 1945, quan va acabar la Segona Guerra Mundial. Després d’això, la «bèstia» va reaparèixer amb la creació de les Nacions Unides. En aquell moment els Testimonis de Jehovà van ampliar la seva obra de predicació i hi va haver un augment com el que no s’havia vist mai.

El meu diploma de Galaad

Aquesta profecia em va ajudar a veure tota la feina que teníem per davant. Quan es va anunciar  que l’Escola de Galaad començaria l’any següent, em van venir moltes ganes de ser missionera. El 1943 em van assignar com a pionera a Portland, Oregon. Per aquella època fèiem servir gramòfons perquè les persones escoltessin sermons a la porta de casa seva, i després els oferíem publicacions sobre el Regne de Déu. En tot aquell any, la idea de ser missionera no em va marxar del cap.

Imagina’t que contenta em vaig posar quan, el 1944, em van convidar a Galaad amb una de les meves millors amigues, l’Evelyn Trabert. Durant cinc mesos els instructors ens van ensenyar com gaudir de l’estudi de la Bíblia. Vam quedar impressionades de la seva humilitat. De vegades, mentre menjàvem, aquests germans ens feien de cambrers! Ens vam graduar el 22 de gener de 1945.

EL MEU SERVEI COM A MISSIONERA

El juny de 1946, l’Evelyn i jo, juntament amb en Leo i l’Esther Mahan, vam arribar a la nostra assignació a El Salvador, on vam trobar els camps «rossos per a la sega» (Jn. 4:35). L’incident que he mencionat al principi demostra que els clergues estaven molt furiosos amb nosaltres. Tan sols una setmana abans havíem tingut el primer congrés de circuit a Santa Ana. Com que havíem anunciat el discurs públic per tot arreu, vam estar molt contents de veure que hi havien assistit unes cinc-centes persones. Per això, aquell incident no ens va espantar ni ens va fer marxar d’allà, sinó que va reforçar la nostra decisió de quedar-nos i ajudar les persones sinceres. Molts salvadorenys tenien set de la veritat malgrat que no es poguessin permetre el luxe de tenir una Bíblia i que els capellans els haguessin dit que no la llegissin. A més, apreciaven els nostres esforços per aprendre espanyol i així poder-los ajudar a conèixer el Déu verdader, Jehovà, i la meravellosa esperança que ens dóna de convertir la Terra en un paradís.

Cinc dels qui ens vam graduar junts a Galaad vam ser enviats a El Salvador. D’esquerra a dreta: l’Evelyn Trabert, la Millie Brashier, l’Esther Mahan, jo i en Leo Mahan

Una de les primeres estudiants que vaig tenir a El Salvador va ser la Rosa Ascencio. Quan va començar a estudiar la Bíblia es va separar de l’home amb qui vivia. Llavors ell també va començar a estudiar. Es van casar, es van batejar i van arribar a ser testimonis de Jehovà molt zelosos. De fet, ella va ser la primera pionera de Santa Ana. *

La Rosa tenia una botigueta de queviures. Quan sortia a predicar la tancava i confiava que Jehovà li donaria tot el que necessités. Quan tornava a obrir la botiga després d’unes hores, els clients s’hi amuntegaven per comprar. La Rosa va experimentar en la seva pròpia pell el que diu Mateu 6:33, i es va mantenir fidel fins que va morir.

En certa ocasió, el sacerdot del lloc on vivíem va visitar l’home que ens havia llogat la casa a sis missioners, i li va advertir que si ens la seguia llogant, ell i la seva dona serien excomunicats de l’església. Al llogater, que era un home de negocis important, no li va fer gens de gràcia el comportament del sacerdot i no va cedir a la pressió. Fins i tot li va dir  que tant li feia si l’expulsaven de l’església. A nosaltres ens va assegurar que ens podíem quedar allà tant de temps com volguéssim.

UN CIUTADÀ RESPECTABLE ES FA TESTIMONI

Sucursal construïda el 1955

A la capital, San Salvador, una altra missionera estudiava amb la dona d’un enginyer que es deia Baltasar Perla. Ell era un home de bon cor que havia perdut la fe al veure la hipocresia dels dirigents religiosos. Quan va arribar el moment de construir una sucursal a El Salvador, en Baltasar, que encara no era Testimoni, es va oferir a dissenyar i construir l’edifici sense cobrar ni un cèntim.

Gràcies a aquell projecte de construcció, en Baltasar va passar bastant de temps amb els Testimonis i va quedar convençut que havia trobat la religió verdadera. Es va batejar el 22 de juliol de 1955, i la seva dona, la Paulina, poc després. Els seus dos fills també serveixen Jehovà fidelment. Per exemple, en Baltasar fill, que ara serveix al Comitè de Sucursal dels Estats Units, ha servit a Betel de Brooklyn durant 49 anys, on ha donat suport a la predicació mundial. *

Quan vam començar a celebrar congressos a San Salvador, el germà Perla ens va ajudar perquè poguéssim utilitzar un pavelló poliesportiu. Al principi només omplíem unes quantes seccions de la graderia, però amb la benedicció de Jehovà cada any n’ocupàvem més, fins que el vam omplir del tot i se’ns va quedar petit! En aquestes ocasions tan alegres em trobava amb els meus antics estudiants, que em presentaven els meus «néts» espirituals, és a dir, persones que havien estudiat amb ells i que s’acabaven de batejar. Imagina’t l’emoció que sentia en aquells moments!

El germà F. W. Franz dirigint-se als missioners en un congrés

A un congrés se’m va apropar un germà i em va dir que m’havia de confessar una cosa. Com que no sabia qui era, tenia curiositat per sentir el que m’havia de dir. «Sóc un dels nens que et van llançar pedres a Santa Ana», va reconèixer. I ara servíem Jehovà tots dos! Allò em va fer molt feliç. Aquella conversa em va confirmar que el temps complet és el millor camí que podem escollir a la vida.

Primer congrés de circuit al qual vam assistir a El Salvador

 SATISFETA AMB LES MEVES DECISIONS

Vaig ser missionera a El Salvador durant uns 29 anys. Al principi vaig estar a la ciutat de Santa Ana, després a Sonsonate, a Santa Tecla i finalment a San Salvador. El 1975, després d’orar i meditar molt, vaig decidir deixar la meva assignació i tornar a Spokane. Els meus pares ja eren grans i necessitaven la meva ajuda.

Després de la mort del meu pare el 1979, vaig cuidar la meva mare durant 8 anys, perquè cada cop estava més fràgil i era més dependent. Finalment, va morir als 94 anys. Durant aquella etapa tan difícil em vaig desgastar molt en sentit físic i emocional, i per culpa de l’estrès vaig agafar un herpes molt dolorós. Però orava molt a Jehovà i notava que ell em sostenia amb els seus braços. Gràcies a això vaig poder aguantar aquella prova. Puc dir que he experimentat les següents paraules de Jehovà: «Fins que tingueu cabells blancs, [...] jo us portaré, jo us sostindré, jo us salvaré» (Is. 46:4).

El 1990 em vaig mudar a Omak, Washington. Allà em vaig tornar a sentir útil predicant en espanyol, i algunes persones que van estudiar amb mi es van batejar. Cap al novembre de 2007 ja no tenia forces per ocupar-me de casa meva, i em vaig mudar a un apartament a Chelan, una ciutat propera. Des que sóc aquí, els germans de la congregació espanyola m’han cuidat molt, i els estic molt agraïda. Com que sóc l’única germana gran, tots m’han «adoptat» com la seva iaia.

Tot i que vaig decidir no casar-me ni formar una família per poder servir Jehovà sense distraccions, tinc molts fills espirituals (1 Cor. 7:34, 35). Vaig raonar que en aquesta vida no es pot tenir tot. Per això he donat prioritat al més important: la meva decisió de servir Jehovà de tot cor. Al cap i a la fi, al paradís tindré tot el temps del món per fer totes les activitats que vulgui. El meu text preferit és Salm 145:16, que ens assegura que Jehovà ‘saciarà de bon grat els vivents’.

Ser pionera m’ajuda a sentir-me jove

Tinc 91 anys, però encara gaudeixo de relativa salut i no he deixat de ser pionera. Aquest servei m’ajuda a sentir-me jove i em dóna un propòsit a la vida. Quan vaig arribar a El Salvador tot just estava començant l’obra al país, però ara, malgrat la constant oposició de Satanàs, hi ha més de trenta-nou mil publicadors. Això ha enfortit molt la meva fe. No hi ha cap dubte que l’esperit sant de Jehovà està al darrere dels esforços del seu poble!

^ § 4 Consulta l’Anuario de los testigos de Jehová 1981, pàgines 45, 46.

^ § 19 Anuario 1981, pàgines 41, 42.

^ § 24 Anuario 1981, pàgines 66, 67, 74, 75.