Salta al contingut

Salta a l'índex

Testimonis de Jehovà

Selecciona un idioma català

 BIOGRAFIA

Jehovà m’ha ajudat moltíssim

Jehovà m’ha ajudat moltíssim

L’Evelyn i jo vam baixar del tren a Hornepayne, una ciutat petita del nord d’Ontario (Canadà). Era el 1957, ben d’hora al matí, i feia un fred que pelava. Un germà ens va recollir i, després d’un bon esmorzar amb ell, la seva dona i el seu fill, vam caminar per la neu i vam anar a predicar. Aquella tarda vaig fer el meu primer discurs públic com a superintendent de circuit. Vam ser cinc; no va venir ningú més.

EN REALITAT no em va preocupar gaire que vingués tan poca gent. Sempre he estat molt tímid. Quan era petit, m’amagava quan venia gent a casa, encara que els conegués.

Us sorprendrà saber que en la majoria de les assignacions que he tingut en l’organització de Jehovà m’he hagut de relacionar amb moltes persones, tant amics com estranys. Però he continuat lluitant contra la timidesa i la falta de confiança. Per això, no em puc atribuir el mèrit de cap èxit que hagi tingut en aquestes assignacions. En canvi, he vist la certesa de la següent promesa de Jehovà: «Jo et dono vigor i t’ajudo, et sostinc amb la meva dreta victoriosa» (Is. 41:10). Una de les maneres com més m’ha ajudat és per mitjà dels germans. Deixeu-me que us expliqui una mica sobre alguns d’ells. Començaré per quan era un nen.

UNA BÍBLIA I UN LLIBRETETA NEGRA

A la nostra granja al sud-oest d’Ontario

Era un matí assolellat d’un diumenge dels anys quaranta, i l’Elsie Huntingford va venir a la nostra granja al sud-oest d’Ontario. La meva mare va obrir la porta, i jo i el meu pare, qui també era molt tímid,  estàvem a dins asseguts escoltant. Com que el pare pensava que era una venedora i que la mare compraria alguna cosa que no necessitàvem, va sortir a la porta i va dir que no ens interessava. «No els interessa un curs de la Bíblia?», va preguntar la germana Huntingford. «És clar que ens interessa això!», va contestar el pare.

La germana Huntingford no ens podia haver visitat en un moment millor. Els meus pares havien estat membres molt actius de l’Església unida del Canadà, però feia poc que l’havien deixat. Per què? Perquè en el vestíbul de l’església el ministre havia penjat una llista de noms ordenats segons la quantitat de diners que donava cadascú. Els meus pares, que tenien pocs diners, normalment estaven cap al final de la llista, i els ancians de l’església els pressionaven perquè donessin més. Un altre ministre va admetre que per mantenir la feina no ensenyava el que creia realment. És per això que vam deixar l’església. Però encara buscàvem la manera de satisfer la nostra necessitat espiritual.

Com que aleshores l’obra dels Testimonis estava prohibida al Canadà, la germana Huntingford estudiava amb nosaltres usant només la Bíblia i algunes anotacions que tenia en una llibreteta negra. Quan va veure que no la delataríem ens va donar publicacions bíbliques, les quals amagàvem després de cada sessió d’estudi. *

Els meus pares van acceptar la veritat i es van batejar el 1948

A pesar de l’oposició i altres obstacles, la germana Huntingford predicava amb entusiasme. Això em va impressionar molt i em va motivar a posar-me a favor de la veritat. Em vaig batejar com a Testimoni de Jehovà un any després que els meus pares, el 27 de febrer de 1949. Va ser en un abeurador de metall per al bestiar. Tenia disset anys i, a partir d’aquell moment, em vaig decidir a servir a temps complet.

JEHOVÀ M’AJUDA A SER VALENT

Va ser tota una sorpresa quan em van convidar a servir a Betel l’any 1952

No sabia si començar a ser pioner de seguida. Durant un temps, vaig treballar en un banc i en una oficina perquè creia que necessitava guanyar alguns calerons per mantenir-me quan fos pioner. Però, com que era un jove inexpert, gastava  els diners tan bon punt els guanyava. Llavors, el germà Ted Sargent em va animar a ser valent i posar fe en Jehovà (1 Par. [Cròn.] 28:10). Gràcies a aquella empenta tan bondadosa vaig començar a servir com a pioner el novembre de 1951. Només tenia 40 dòlars, una bicicleta vella i una cartera nova. Però Jehovà sempre es va assegurar que tingués el que necessitava. Estic molt agraït que en Ted m’animés a emprendre el servei de pioner! Allò em va portar moltes benediccions.

Un vespre de finals d’agost de 1952, vaig rebre una trucada des de Toronto. Em convidaven a servir a la sucursal del Canadà a partir del setembre! Tot i que era tímid i mai no havia visitat Betel, estava emocionat perquè altres pioners me n’havien explicat coses molt maques. De seguida em vaig sentir com a casa.

‘DEMOSTRA ALS GERMANS QUE ET PREOCUPES PER ELLS’

Dos anys després d’arribar a Betel, em van nomenar servent de congregació (ara anomenat coordinador del consell d’ancians), en substitució d’en Bill Yacos en una congregació de Toronto. Només tenia vint-i-tres anys, i em sentia com un ingenu noi de granja. Ara bé, amb humilitat i amor, el germà Yacos em va mostrar què havia de fer. I Jehovà em va ajudar moltíssim.

El germà Yacos, que era molt corpulent i sempre tenia a punt un somriure, s’interessava molt per les persones. Estimava els germans, i els germans l’estimaven a ell. Els visitava regularment a casa, però no només quan els germans tenien problemes. En Bill Yacos em va animar a fer el mateix amb els germans i germanes en la predicació. Em va dir: «Ken, demostra’ls que et preocupes per ells. Això cobrirà molts defectes».

LA MEVA DONA DEMOSTRA LA SEVA FIDELITAT

Des del gener de 1957 Jehovà m’ha ajudat d’una manera especial. Aquell mes em vaig casar amb l’Evelyn, qui s’havia graduat a la 14a classe de l’Escola de Galaad. Abans de casar-nos, ella havia estat servint al Quebec, una província de parla francesa. Com que l’Església catòlica tenia molta influència al Quebec, l’assignació de l’Evelyn no era fàcil. Però es va adherir fidelment a la seva assignació i a Jehovà.

L’Evelyn i jo ens vam casar el 1957

L’Evelyn també em va donar molt de suport (Ef. 5:31). De fet, la seva fidelitat es va veure provada just després de casar-nos. Havíem planejat anar de lluna de mel a Florida (EUA), però el dia següent de la boda la sucursal em va demanar que assistís a una reunió al Betel del Canadà que duraria una setmana. És clar, aquesta reunió interferia en els nostres plans, però l’Evelyn i jo volíem fer tot el que Jehovà ens demanés. Per tant, vam cancel·lar la lluna de mel. Aquella setmana, l’Evelyn va predicar a prop de la sucursal i, tot i que era molt diferent del territori del Quebec, ho va fer el millor que va poder.

Al final d’aquella setmana, vaig rebre una sorpresa: seria superintendent de circuit al nord d’Ontario. Era un noucasat, només tenia vint-i-cinc anys i era inexpert. Però confiàvem  que Jehovà ens ajudaria. Al mig de l’hivern canadenc, vam agafar un tren nocturn amb uns quants superintendents itinerants d’experiència que tornaven a les seves assignacions. Ens van animar moltíssim! Un germà fins i tot va insistir que dormíssim en el vagó llit que ell havia reservat i així no haguéssim d’estar tota la nit asseguts. El matí següent, just quinze dies després del nostre casament, estàvem visitant el petit grup de Hornepayne, tal com us he dit abans.

Però a l’Evelyn i a mi encara ens esperaven més canvis. Mentre servíem en l’obra de districte a finals de 1960, vaig rebre una invitació per la 36a classe de l’Escola de Galaad, un curs de deu mesos que començaria a principis de febrer de 1961 a Brooklyn. Estava emocionat, però també una mica trist, ja que l’Evelyn no hi estava convidada. Igual que a altres germanes en la mateixa situació, van demanar a l’Evelyn si podia escriure una carta on digués que estava disposada a separar-se de mi durant almenys deu mesos. A l’Evelyn li queien les llàgrimes, però els dos pensàvem que jo havia d’assistir a l’Escola, i ella estava contenta que jo pogués gaudir d’un entrenament tan valuós a Galaad.

Mentrestant, l’Evelyn va servir a la sucursal del Canadà. Va gaudir del privilegi especial de compartir habitació amb una germana ungida molt estimada, la Margaret Lovell. Com és normal, l’Evelyn i jo ens enyoràvem molt. Amb l’ajuda de Jehovà, però, vam poder continuar en les nostres assignacions temporals. Em va impressionar moltíssim la seva disposició a sacrificar el temps que podíem passar junts per tal que poguéssim ser més útils a l’organització de Jehovà.

Després d’estar a Galaad durant uns tres mesos, el germà Nathan Knorr, qui aleshores portava la davantera en l’obra mundial, em va oferir una invitació extraordinària. Em va preguntar si m’agradaria deixar l’Escola de Galaad i tornar a la sucursal del Canadà per servir temporalment com a instructor de l’Escola del ministeri del Regne. Em va dir que no m’havia de sentir obligat a acceptar la invitació. Si ho desitjava, podia acabar l’Escola de Galaad i després potser m’assignarien a l’obra de missioner. També em va dir que si decidia tornar al Canadà, potser mai no em tornarien a convidar a Galaad i que, amb el temps, probablement m’assignarien a una zona del país. Em va deixar que m’ho pensés i que ho decidís després de parlar-ho amb la meva dona.

L’Evelyn ja m’havia dit com veia les assignacions teocràtiques, i per això vaig dir immediatament al germà Knorr: «Serem feliços de fer el que l’organització de Jehovà ens demani». Sempre hem pensat que, siguin quines siguin les nostres preferències, hem d’anar on l’organització de Jehovà ens assigni.

 Per tant, l’abril de 1961 vaig tornar al Canadà per ser instructor a l’Escola del ministeri del Regne. Després, ens van convidar a servir a la sucursal. I llavors, per a la meva sorpresa, vaig rebre una invitació per assistir a la 40a classe de Galaad, que començaria el 1965. De nou, l’Evelyn va haver d’escriure una carta on deia que estava d’acord a separar-se de mi. Però unes setmanes després, ens va fer molt feliços que també la convidessin a assistir-hi.

Després d’arribar-hi, el germà Knorr ens va dir que els estudiants matriculats a les classes de parla francesa seriem enviats a l’Àfrica. En el programa de graduació, però, ens van assignar al Canadà! Em van nomenar superintendent de sucursal (ara anomenat coordinador del comitè de la sucursal). Només tenia trenta-quatre anys, i li vaig recordar al germà Knorr que jo era molt jove. Però ell em va animar. I des del principi, abans de prendre decisions de pes, vaig demanar consell a germans de Betel més grans i de més experiència.

BETEL: UN LLOC PER APRENDRE I ENSENYAR

Servir a Betel m’ha donat oportunitats meravelloses d’aprendre dels altres. Respecto i admiro molt els altres membres del Comitè de Sucursal. També m’han influenciat positivament els centenars de germans i germanes, tant grans com joves, que hem conegut a la sucursal i a les diferents congregacions on hem servit.

Dirigint l’Adoració del matí al Betel del Canadà

El servei a Betel també m’ha permès ensenyar als altres i enfortir la seva fe. L’apòstol Pau va dir a Timoteu: «Persevera en les coses que has après». I també va dir: «Allò que has sentit de mi en presència de molts testimonis, confia-ho a homes fidels, que seran capaços d’ensenyar també d’altres» (2 Tim. 2:2; 3:14). Alguna vegada els germans m’han preguntat què he après durant els cinquanta-set anys de servei a Betel. La resposta és senzilla: estar disposat a fer el que ens demani l’organització de Jehovà i confiar que Ell ens ajudarà.

Sembla que va ser ahir quan aquell jove tímid i inexpert va arribar a Betel. Tots aquests anys, però, Jehovà ‘m’ha agafat fort per la mà dreta’. I mitjançant l’ajuda bondadosa i oportuna dels germans Ell em continua assegurant el següent: «“No tinguis por”, sóc jo que t’ajudo» (Is. 41:13).

^ § 10 El govern del Canadà va aixecar la prohibició de la nostra obra el 22 de maig de 1945.