Salta al contingut

Salta a l'índex

Testimonis de Jehovà

Selecciona un idioma català

Es van oferir de tot cor a les Filipines

Es van oferir de tot cor a les Filipines

FA UNS deu anys, en Gregorio i la Marilou, una parella que tenia uns trenta anys, servien com a pioners a Manila i treballaven a jornada completa. Era tot un repte, però ho aconseguien. Aleshores, van ascendir la Marilou a directora en el banc on treballava. Ella diu: «Tots dos teníem una bona feina que ens permetia gaudir d’una vida molt còmoda». De fet, les coses els anaven tan bé que van decidir construir la casa dels seus somnis en una zona d’alt estànding a uns dinou quilòmetres a l’est de Manila. Van firmar un contracte amb un constructor i van acordar pagar el projecte a terminis mensuals durant deu anys.

«SENTIA QUE LI ESTAVA ROBANT A JEHOVÀ»

La Marilou explica: «Havia de dedicar tant de temps i tantes energies a la feina que el meu entusiasme per les activitats espirituals va minvar. Sentia que li estava robant a Jehovà». Ella continua: «Ja no podia donar a Jehovà el temps que havia dedicat al seu servei». En Gregorio i la Marilou no eren feliços amb aquella situació, de manera que un dia es van asseure per parlar del rumb  que estava prenent la seva vida. En Gregorio diu: «Volíem fer un canvi, però no sabíem exactament què fer. Vam parlar sobre com podríem utilitzar la nostra vida per servir Jehovà més plenament, sobretot perquè no tenim fills. I li vam demanar a Jehovà que ens guiés».

Per aquella època, van escoltar diversos discursos que parlaven sobre servir on hi ha més necessitat de publicadors. «Vam notar que aquells discursos eren la resposta de Jehovà a les nostres oracions», diu en Gregorio. La parella va demanar a Jehovà que els donés més fe per tenir el valor de prendre les decisions correctes. Un gran obstacle va ser que ja havien començat a construir la casa, i havien estat pagant les mensualitats durant tres anys. Què van fer? La Marilou diu: «Si cancel·làvem el contracte, perdríem tot el que havíem pagat fins aleshores, i era una quantitat important. Però vam veure que es tractava de decidir entre posar en primer lloc la voluntat de Jehovà o els nostres desitjos». Tenint en compte les paraules de l’apòstol Pau sobre «perdre-ho tot», van cancel·lar el projecte de la casa, van deixar la feina, van vendre moltes de les seves pertinences i es van mudar a un poble remot a l’illa de Palawan, a uns quatre-cents vuitanta quilòmetres al sud de Manila (Fili. 3:8).

ENS HEM «ENTRENAT»

Abans de mudar-se, en Gregorio i la Marilou van intentar portar una vida senzilla, però no es van adonar com en seria, de senzilla, fins que es van mudar. «Va ser molt dur», diu la Marilou. «No hi havia electricitat ni comoditats. En comptes d’utilitzar una olla elèctrica per preparar arròs, havíem de tallar llenya i cuinar amb foc. Enyorava anar al centre comercial, sortir a menjar fora i altres coses que ofereix la ciutat.» Però la parella recordava les raons que tenia per haver-se mudat, i en poc temps es va adaptar. La Marilou explica: «Ara m’encanta observar la bellesa de la natura, com ara mirar les estrelles brillants a la nit. I, sobretot, gaudeixo molt de veure la cara de felicitat de les persones a qui prediquem. Servir aquí ens ha “entrenat” per estar satisfets amb el que tenim» (Fili. 4:12).

«La felicitat de veure el creixement espiritual no es pot comparar amb res. Ara més que mai, sentim que la nostra vida té sentit» (En Gregorio i la Marilou)

En Gregorio relata: «Quan vam arribar aquí, només hi havia quatre Testimonis. Estaven molt contents perquè vaig començar a pronunciar un discurs públic cada setmana i a fer l’acompanyament musical de les cançons del Regne amb la meva guitarra». Al cap d’un any, la parella va veure com aquell grup tan petitó havia crescut fins a formar-se una congregació florent de vint-i-quatre publicadors. En Gregorio diu: «L’amor que ens va demostrar aquesta congregació ens va commoure».  Ara, mirant als més de sis anys que fa que estan en aquesta regió aïllada, tots dos comenten: «La felicitat de veure el creixement espiritual no es pot comparar amb res. Ara més que mai, sentim que la nostra vida té sentit».

«HE ‘TASTAT I VIST QUE N’ÉS, DE BO, JEHOVÀ’!»

A les Filipines, prop de tres mil publicadors s’han mudat a zones on hi ha molta necessitat de predicadors. D’aquests, uns cinc-cents són germanes solteres. Vegem l’exemple de la Karen.

La Karen

La Karen, que ara té uns vint-i-cinc anys, va créixer a Baggao, Cagayan. Mentre era adolescent, sovint pensava com podia fer més en la predicació. Ella explica: «Com que queda poc temps i hi ha moltes persones que necessiten escoltar el missatge del Regne, volia servir on hi ha més necessitat de predicadors». Alguns familiars seus la van animar a cursar estudis superiors en comptes de mudar-se a una zona remota per predicar, però la Karen va demanar a Jehovà que la guiés i va parlar amb germans que serveixen en zones aïllades. Als divuit anys es va mudar a una regió remota a uns seixanta-quatre quilòmetres de casa.

La Karen va anar a servir a una congregació petita que atén una zona muntanyenca a la costa del Pacífic. Ella recorda: «Tan sols per anar a la nova congregació des de Baggao, vam caminar durant tres dies, pujant i baixant muntanyes, i travessant rius més de trenta vegades». La Karen afegeix que, per visitar alguns estudiants, havia de caminar sis hores i, fins i tot, fer nit a casa d’ells i, el dia següent, caminar sis hores més de tornada. Val la pena tot aquest esforç? «De vegades, les cames em fan mal», reconeix la Karen. Però, amb un somriure d’orella a orella, afegeix: «He dirigit fins a divuit cursos de la Bíblia. He ‘tastat i vist que n’és, de bo, Jehovà’!» (Sl. 34:8).

«VAIG APRENDRE A CONFIAR EN JEHOVÀ»

La Sukhi

Què va motivar la Sukhi, una germana soltera d’uns quaranta anys dels Estats Units, a mudar-se a les Filipines? Doncs bé, l’any 2011, va assistir a un congrés de circuit on van entrevistar un matrimoni que havia venut la majoria de les seves pertinences per anar a Mèxic i ajudar en la predicació. «Aquella entrevista», diu la Sukhi, «em va fer pensar en metes que mai m’havia plantejat». Quan la Sukhi, qui és d’ascendència índia, va saber que hi havia molta necessitat en el camp panjabi a les Filipines, va decidir anar-hi. Va afrontar obstacles?

«Decidir quines coses m’havia de quedar i quines havia de vendre va ser més difícil del que pensava», diu la Sukhi. «A més, després d’haver viscut en un apartament confortable jo sola durant tretze anys, vaig anar a viure temporalment amb la meva família i sense les comoditats d’abans.  No va ser fàcil, però va ser una bona manera de preparar-me per viure una vida senzilla.» Quins reptes va afrontar quan es va mudar? «Els reptes més grans van ser la fòbia als insectes i l’enyorança. Vaig aprendre a confiar en Jehovà molt més que abans!» Ha valgut la pena? La Sukhi respon somrient: «Jehovà ens diu: ‘Poseu-me a prova, vejam si no buido sobre vosaltres benediccions’. Vaig veure com en són, de certes, aquestes paraules quan una dona a qui vaig predicar em va preguntar: “Quan tornaràs? Tinc moltes més preguntes”. Em fa molt feliç i em dóna molta satisfacció poder ajudar les persones que tenen gana en sentit espiritual!» (Mal. 3:10). I la Sukhi afegeix: «En realitat, el més difícil va ser prendre la decisió de mudar-me. Un cop presa, va ser impressionant veure com Jehovà es va fer càrrec de la resta de coses».

«VAIG VÈNCER LA POR»

En Sime, un germà casat que té prop de quaranta anys, va marxar de les Filipines per anar a treballar a un país de l’Orient Mitjà on guanyaria molts diners. Mentre estava allà, es va sentir motivat a posar Jehovà en primer lloc gràcies a les paraules d’ànim que li va donar un superintendent de circuit i a un discurs que va fer un membre del Consell Rector. «Però la idea de deixar la feina em feia estar molt neguitós», diu en Sime. Tot i això, va deixar el treball i va tornar a les Filipines. Ara, en Sime i la seva dona, la Haidee, serveixen a Davao del Sur, al sud del país, on hi ha necessitat de predicadors per atendre el territori extens que hi ha. «Mirant enrere», diu en Sime, «estic molt content perquè vaig vèncer la por de perdre la feina i vaig posar Jehovà en primer lloc. No hi ha res més satisfactori en la vida que donar a Jehovà el millor que tens!»

En Sime i la Haidee

«ENS OMPLE DE SATISFACCIÓ!»

Quan en Ramilo i la Juliet, un matrimoni de pioners d’uns trenta anys, es van assabentar que una congregació que tan sols estava a uns trenta quilòmetres de casa seva necessitava ajuda, es van oferir per donar-hi suport. Per tant, cada setmana, plogui o faci sol, en Ramilo i la Juliet fan diversos viatges amb moto per anar a les reunions i a predicar. Viatjar per carreteres plenes de sots i travessar ponts penjants té els seus reptes, però són feliços de fer més en la predicació. En Ramilo diu: «Entre la meva dona i jo dirigim onze cursos de la Bíblia! Cal fer molts sacrificis per servir on hi ha més necessitat, però fer-ho ens omple de satisfacció!» (1 Cor. 15:58).

La Juliet i en Ramilo

T’agradaria saber més sobre servir on hi ha necessitat de publicadors en el teu país o a l’estranger? Si és el cas, parla amb el teu superintendent de circuit i llegeix l’article «Pots ‘arribar-te fins a Macedònia’?» del Ministeri del Regne d’agost de 2011.