Salta al contingut

Salta a l'índex

Testimonis de Jehovà

Selecciona un idioma català

 BIOGRAFIA

Ha valgut la pena confiar en Jehovà

Ha valgut la pena confiar en Jehovà

De vegades, la vida és imprevisible, incerta i, fins i tot, molt difícil. Però Jehovà beneeix els qui confien en Ell, no en si mateixos. Això és el que hem comprovat la meva dona i jo al llarg de tota la nostra vida, la qual ha estat molt gratificant. Ara us faré cinc cèntims de la nostra història.

ELS meus pares es van conèixer l’any 1919 al congrés dels Estudiants internacionals de la Bíblia que es va celebrar a Cedar Point, Ohio (EUA). Es van casar aquell mateix any. Jo vaig néixer el 1922, i el meu germà, en Paul, dos anys després. La meva dona, la Grace, va néixer el 1930. Els seus pares, en Roy i la Ruth Howell, van aprendre la veritat des de petits, i els seus avis també eren Estudiants de la Bíblia i amics d’en Charles Taze Russell.

Vaig conèixer la Grace el 1947, i ens vam casar el 16 de juliol de 1949. Abans de casar-nos, vam ser molt sincers quan vam parlar sobre el nostre futur. Vam decidir servir a temps complet i no tenir fills. L’1 d’octubre de 1950 vam començar a servir com a pioners, i l’any 1952 ens van convidar a servir en l’obra de circuit.

L’OBRA ITINERANT I GALAAD

Tots dos notàvem que necessitàvem ajuda per poder complir amb aquesta nova assignació. Jo vaig aprendre de germans d’experiència, i també vaig demanar que ajudessin la Grace. Vaig parlar amb en Marvin Holien, un vell amic de la família que tenia experiència en l’obra itinerant, i li vaig dir: «La Grace és jove i li manca experiència. Em pots recomanar algú amb qui ella pugui predicar durant un temps perquè n’aprengui una mica?». Em va contestar: «Sí, l’Edna Winkle és una pionera d’experiència que la pot ajudar moltíssim». Més tard, la Grace va dir de l’Edna: «Em feia sentir tranquil·la a les portes, sabia com vèncer objeccions i em va ensenyar a escoltar les persones per poder donar una resposta encertada. Va ser just el que necessitava!».

D’esquerra a dreta: en Nathan Knorr, en Malcolm Allen, en Fred Rusk, en Lyle Reusch i l’Andrew Wagner

La Grace i jo vam servir en dos circuits a l’estat d’Iowa, que incloïen parts dels estats de Minnesota i Dakota del Sud. Llavors vam servir al circuit Nova York 1, que incloïa els districtes de Brooklyn i Queens. Mai oblidarem com ens sentíem, d’inexperts, en aquella assignació. La congregació Brooklyn Heights, que es reunia a la Sala del Regne de Betel i en la qual hi havia molts betelites d’experiència, també formava part del  circuit. Quan vaig fer el meu primer discurs de servei en aquella congregació, el germà Nathan Knorr em va dir més o menys el següent: «Malcolm, ens has donat consells que hem de posar en pràctica, i han estat apropiats. Mai oblidis que si no ens ajudes donant-nos consells, seràs de poc valor per a l’organització. Continua treballant així de bé». Després de la reunió li vaig explicar a la Grace el que m’havia dit el germà Knorr. Més tard, vam pujar a l’habitació que teníem a Betel i, esgotats de tanta tensió, ens vam posar a plorar.

«Si no ens ajudes donant-nos consells, seràs de poc valor per a la organització. Continua treballant així de bé»

Pocs mesos després, vam rebre una carta on ens convidaven a assistir a la classe 24 de l’Escola de Galaad, que es graduaria el febrer de 1955. Abans d’anar a Galaad, ens van dir que la preparació que hi rebríem no seria necessàriament per a què fóssim missioners. Més aviat, serviria per ensenyar-nos a ser més eficaços en l’obra itinerant. Aquesta escola va ser una experiència meravellosa i ens va ensenyar a ser humils.

La Fern i en George Couch amb la Grace i amb mi a Galaad, el 1954

Quan vam acabar el curs, ens van assignar a l’obra de districte. El nostre districte incloïa els estats d’Indiana, de Michigan i d’Ohio. Després, per a la nostra sorpresa, el desembre de 1955 vam rebre una carta del germà Knorr, que deia: «Sigueu del tot sincers amb la vostra resposta i sigueu honestos amb mi. Si esteu disposats a venir a Betel i quedar-vos-hi [...] o si esteu disposats a anar a servir a l’estranger després d’estar un temps a Betel, feu-m’ho saber. Si preferiu l’obra de districte i de circuit, m’agradaria saber-ho». Vam respondre que estaríem encantats de fer el que se’ns assignés. Gairebé immediatament, ens van contestar que anéssim a servir a Betel!

UNS ANYS EMOCIONANTS A BETEL

Els anys que vam estar a Betel van ser emocionants. La meva assignació consistia, entre altres coses, a fer discursos a les congregacions i als congressos arreu dels Estats Units. Vaig participar en preparar molts germans joves que després van tenir més responsabilitats en l’organització de Jehovà. Amb el temps, vaig treballar com a secretari del germà Knorr a l’oficina on s’organitzava la predicació mundial.

Treballant al Departament de Servei, el 1956

Vaig gaudir en especial dels anys que vaig estar al Departament de Servei. Allà vaig poder treballar amb el germà T. J. (Bud) Sullivan, qui havia estat el superintendent del departament durant molts anys. I també vaig aprendre molt d’altres germans. Un d’ells va ser en Fred Rusk, a qui van encarregar capacitar-me. Recordo amb afecte  una vegada que li vaig preguntar: «Fred, per què fas tantes correccions en algunes de les cartes que escric?». Es va posar a riure i em va dir una cosa que em va fer pensar: «Malcolm, quan parles, pots explicar les coses amb més paraules, però quan fas un escrit, sobretot si ve d’aquí, ha de ser el més lògic i acurat possible». Després, em va dir bondadosament: «Ànims! Estàs fent una bona feina i, amb el temps, et sentiràs bé».

Durant els anys que vam estar a Betel, la Grace va rebre diverses assignacions, com ara la de cuidar-se de les habitacions. Li agradava la seva feina. Encara ara, quan de vegades ens trobem amb alguns germans que eren joves quan estàvem a Betel, li diuen a la Grace amb un somriure: «Em vas ensenyar a fer bé el llit, i et puc dir que a la meva mare li va agradar molt que ho fessis». La Grace també va gaudir de treballar als departaments de Revistes, Correspondència i Reproducció de Cintes Magnetofòniques. Treballar en diferents assignacions la va ajudar a adonar-se que, independentment de la feina que fem o a on servim, és un privilegi i una benedicció servir en l’organització de Jehovà. I encara continua pensant el mateix.

CANVIS QUE HEM FET

Pels volts de 1975, ens vam començar a adonar que els nostres pares s’anaven fent grans i necessitaven més atenció i, amb el temps, vam haver de prendre una decisió difícil. Tot i que no volíem deixar Betel ni els nostres germans a qui estimàvem tant, vaig veure que cuidar dels nostres pares era la meva responsabilitat. Per tant, vam acabar marxant de Betel, però amb l’esperança que, quan canviessin les nostres circumstàncies, hi podríem tornar.

Per mantenir-nos econòmicament, vaig començar a vendre assegurances. Sempre recordaré el que em va dir un director mentre rebia formació: «La clau d’aquest negoci consisteix a visitar la gent als vespres. És aleshores quan pots trobar les persones. No hi ha res més important que anar a fer visites cada vespre». I vaig contestar: «Estic segur que parla per experiència, i respecto el que diu. Però també tinc responsabilitats de caire espiritual que mai he descuidat, i no vull començar a fer-ho ara. Faré visites als vespres, però els dimarts i els dijous he d’anar a unes reunions molt importants». Jehovà m’ha beneït de debò perquè no m’he perdut reunions per culpa de la feina.

Vam estar al costat de la meva mare quan va morir en una residència d’avis el juliol de 1987. La infermera en cap es va apropar a la Grace i li va dir: «Senyora Allen, vagi a casa i descansi una mica. Tothom sap que ha estat aquí amb la seva sogra tot aquest temps. Estigui tranquil·la i satisfeta».

 El desembre de 1987 vam omplir les sol·licituds per tornar a servir a Betel, el lloc que tant estimàvem. Però tan sols uns dies després, a la Grace li van diagnosticar càncer de còlon. La van operar i es va recuperar molt bé, i li van dir que ja estava del tot curada. Mentrestant, però, vam rebre una carta de Betel en la qual se’ns recomanava que continuéssim servint a la nostra congregació. Estàvem decidits a seguir treballant de valent per Jehovà.

Amb el temps, em van oferir una feina a Texas. Vam pensar que el clima càlid d’allà ens aniria bé, i així ha estat. Ja fa uns vint-i-cinc anys que vivim a Texas, i aquí hem estat envoltats de germans i germanes amorosos que han arribat a ser molt bons amics nostres.

LLIÇONS QUE HEM APRÈS

La Grace ha hagut de lluitar contra el càncer de còlon i de tiroide i, fa poc, contra el càncer de mama, però mai s’ha queixat de com li ha anat a la vida. Sempre ha cooperat amb mi i m’ha respectat com a cap de família. Sovint li pregunten: «Quin és el secret de l’èxit del vostre matrimoni i de la felicitat que radieu?». I respon que hi ha quatre raons: «Ell és el meu millor amic i jo la seva millor amiga. Parlem diàriament. Ens agrada passar temps junts cada dia. I, al vespre, mai anem a dormir si estem enfadats l’un amb l’altre». És clar, alguna vegada, ens ofenem mútuament sense voler, però ens perdonem i oblidem, i això funciona de veritat.

«Confia sempre en Jehovà i accepta el que ell permet»

A través de totes les proves que hem passat, hem après aquestes bones lliçons:

  1.  Confia sempre en Jehovà i accepta el que ell permet. No confiïs mai en tu mateix (Prov. 3:5, 6; Jer. 17:7).

  2.  Per a qualsevol assumpte, busca sempre la guia de Jehovà a la seva Paraula. Obeir Jehovà i les seves lleis és vital. No hi ha terme mitjà; o ets obedient o no ho ets (Rm. 6:16; Heb. 4:12).

  3.  El més important en la vida és tenir un bon nom davant Jehovà. Posa els seus interessos en primer lloc i no pas les riqueses materials (Prov. 28:20; Ecl. 7:1; Mt. 6:33, 34).

  4.  Demana a Jehovà que puguis treballar de valent per a ell i tenir èxit al servir-lo. Pensa en el que pots fer, no en el que no pots fer (Mt. 22:37; 2 Tim. 4:2).

  5.  Tingues present que no hi ha cap altra organització que tingui la benedicció de Jehovà i el seu favor (Jn. 6:68).

La Grace i jo hem servit Jehovà més de setanta-cinc anys cadascun i, com a parella, gairebé seixanta-cinc anys. Ha estat meravellós servir Jehovà els dos junts durant totes aquests dècades. Desitgem i orem que tots els nostres germans i germanes també puguin experimentar que de debò val la pena confiar en Jehovà.