Salta al contingut

Salta a l'índex

Testimonis de Jehovà

Selecciona un idioma català

 BIOGRAFIA

Obeir Jehovà ens ha portat moltes benediccions

Obeir Jehovà ens ha portat moltes benediccions

«Quina lliçó tan bonica aprenem de Noè!», ens va dir el meu pare. «Noè obeïa Jehovà i estimava la seva família. Tots van sobreviure al Diluvi perquè tota la família va entrar a l’arca.»

AQUEST és un dels primers records que tinc del meu pare, un home modest i molt treballador. Com que tenia un fort sentit de la justícia, de seguida es va sentir atret al missatge de la Bíblia quan el va escoltar el 1953. Des d’aleshores, es va esforçar al màxim per transmetre als seus fills el que estava aprenent. En el cas de la meva mare, al principi no estava gaire disposada a deixar les tradicions catòliques. Però, amb el temps, també va començar a fer seves les ensenyances bíbliques.

Per als meus pares no era pas fàcil estudiar amb nosaltres perquè la mare era gairebé analfabeta i el pare treballava de valent al camp durant moltes hores. A vegades, el pare estava tan cansat que s’adormia quan fèiem l’estudi. Però els seus esforços es van veure recompensats. Com que jo era la filla gran, ajudava els pares en l’ensenyança de la meva germana i els meus dos germans. Això incloïa el que tot sovint explicava el pare, que Noè estimava la seva família i ho demostrava obeint Déu. Com m’agradava aquest relat bíblic! Al cap de poc temps, ja anàvem tots a les reunions a la Sala del Regne de Roseto degli Abruzzi, una ciutat situada a la costa italiana de la mar Adriàtica.

L’any 1955, quan només tenia onze anys, la mare i jo vam creuar les muntanyes direcció a l’oest per anar al nostre primer congrés, que es va celebrar a Roma. Des de llavors, veig aquestes reunions grans com una de les parts més boniques de la vida d’un cristià.

Em vaig batejar l’any següent i, poc després, vaig començar a servir a temps complet. Quan tenia disset anys, em van nomenar pionera especial per anar a servir a Latina, situada al sud de Roma i a uns tres-cents quilòmetres de casa. Era una ciutat relativament nova i a ningú li preocupava massa el què diran. La meva companya i jo estàvem entusiasmades perquè repartíem moltes publicacions bíbliques. Però, com que jo era tan jove, m’enyorava molt! Amb tot, volia obeir i complir l’assignació.

El dia que ens vam casar

 Després em van assignar a Milà per col·laborar en els preparatius del congrés internacional «Bones noves eternes», l’any 1963. Durant el congrés, vaig servir de voluntària amb molts altres germans, entre ells en Paolo Piccioli, un germà jove de Florència. Al segon dia del congrés, en Paolo va fer un discurs entusiasta que parlava de la solteria. Recordo que vaig pensar: «Aquest germà no es casarà pas mai». No obstant això, vam començar a escriure’ns i es va fer evident que teníem moltes coses en comú: les metes, l’amor per Jehovà i un fort desig d’obeir-lo. En Paolo i jo ens vam casar el 1965.

CARA A CARA AMB ELS CAPELLANS

Vaig servir a Florència com a pionera regular durant deu anys. Va ser emocionant veure el creixement de les congregacions i, en especial, el progrés dels joves. En Paolo i jo gaudíem de conversar amb ells de temes espirituals i de passar estones d’esbarjo, cosa que, per a en Paolo, normalment significava jugar a futbol. És clar, m’agradava molt estar amb el meu marit, però m’adonava que els joves i les famílies de la congregació es beneficiaven de l’atenció bondadosa i el temps que ell els dedicava i, a més, ho necessitaven.

Encara em fa molt feliç recordar les persones amb qui vam estudiar la Bíblia. Una d’elles, l’Adriana, va compartir el que aprenia amb dues famílies. Van organitzar una trobada amb un capellà per parlar de doctrines com ara la Trinitat i la immortalitat de l’ànima. De cop i volta, hi van aparèixer tres bisbes. Les seves explicacions eren enrevessades i no tenien ni cap ni peus, i els nostres estudiants se’n van adonar fàcilment quan les van comparar amb les ensenyances clares de la Bíblia. Sens dubte, aquella reunió va canviar molt les coses. Amb el temps, unes quinze persones d’aquelles famílies es van fer Testimonis.

En aquella època, predicàvem de manera diferent a com ho fem actualment. En Paolo es va fer tot un «expert» en predicar als capellans, i va tenir moltes converses amb ells. Recordo una ocasió en què es van reunir davant d’un auditori de persones que no eren Testimonis. Va quedar ben clar que els opositors havien fet plans perquè alguns de l’auditori fessin preguntes que consideraven comprometedores. Però la conversa va fer un gir quan algú va preguntar si era correcte que l’Església s’involucrés en la política, tal com havia estat fent durant segles. En aquell moment, va quedar clar que els capellans eren en un carreró sense sortida. De sobte, els llums es van apagar i la reunió es va suspendre. Anys més tard, ens vam assabentar que havien planificat aquella apagada en  cas que la conversa no anés exactament com els capellans esperaven.

NOUS PRIVILEGIS DE SERVEI

Després de deu anys de casats, ens van convidar a l’obra de circuit. No va ser una decisió fàcil perquè en Paolo tenia una bona feina. Però després de fer oració i de rumiar-hi, vam acceptar aquell privilegi. Vam gaudir molt de passar temps amb les famílies que ens allotjaven. Als vespres, sovint estudiàvem tots junts i després en Paolo ajudava els nens a fer els deures, especialment si eren de matemàtiques. A més, en Paolo era un lector àvid i parlava amb entusiasme sobre coses interessants i edificants que havia llegit. El dilluns solíem anar a predicar a poblacions on no hi havia Testimonis i convidàvem la gent a escoltar un discurs que es faria al vespre.

Gaudíem de passar estones amb els joves, cosa que, en el cas d’en Paolo, normalment significava jugar a futbol

Només dos anys després de servir en l’obra de circuit, ens van convidar a Betel de Roma. En Paolo es va encarregar d’assumptes legals i a mi em van assignar al departament de Revistes. Aquest canvi tampoc va ser fàcil, però ens vam resoldre a ser obedients. Va ser molt emocionant veure l’expansió de la sucursal i l’enorme creixement de la quantitat de germans a Itàlia. Durant aquella època, els Testimonis de Jehovà a Itàlia van rebre un important reconeixement legal. Sens dubte, vam ser molt feliços en aquest servei.

A en Paolo li agradava molt el que feia a Betel

Mentre servíem a Betel, la nostra posició basada en la Bíblia sobre la sang es va convertir en un tema de domini públic a Itàlia. A l’inici dels vuitanta, hi va haver una causa judicial al respecte que va provocar bastant d’enrenou. Es va acusar falsament una parella de Testimonis de causar la mort de la seva filla, tot i que, en realitat, va morir com a conseqüència d’una malaltia greu a la sang que és comuna a la zona mediterrània. El germans i germanes de la família Betel van ajudar els advocats dels pares. Es va repartir un fullet i un número especial de la revista ¡Despertad! perquè les persones coneguessin els fets i comprenguessin el que diu la Paraula de Déu sobre la sang. Durant aquells mesos, en Paolo sovint treballava fins a setze hores al dia sense parar. Jo vaig fer tot el que vaig poder per donar-li suport.

UN ALTRE CANVI

Portàvem vint anys casats quan va arribar un canvi inesperat. Un dia li vaig dir a en Paolo que creia que estava embarassada. En aquell moment jo tenia quaranta-un anys i ell en tenia quaranta-nou. En el seu diari vaig llegir el que havia escrit aquell dia: «Oració: Si això és veritat, ajuda’ns a continuar en el servei a temps complet, a no relaxar-nos en sentit espiritual i a ser bons pares que ensenyen amb l’exemple. Sobretot, ajuda’m a aplicar almenys l’u per cent de les coses que he dit des  de la plataforma durant els últims trenta anys». Els resultats indiquen que Jehovà ha d’haver respost la seva oració, i la meva.

Amb el naixement de la Ilaria van venir grans canvis. Sincerament, vam tenir alguns moments de desànim, tal com diu la Bíblia: «Si et mostres fluix en el dia de l’adversitat, falleix la teva força» (Prov. 24:10, Monjos de Montserrat [MM], ed. 1966). Però ens vam ajudar l’un a l’altre, recordant la importància que té animar-nos mútuament.

La Ilaria sempre diu que és molt feliç de tenir uns pares que van estar molt ocupats en el temps complet. Mai ha pensat que li manqués res ja que ha crescut en una família normal i corrent. Jo estava amb ella durant el dia i quan en Paolo arribava a casa al vespre jugava amb ella i l’ajudava amb els deures, tot i que sovint s’hagués de quedar despert fins les dues o les tres de la matinada per acabar la seva feina. La Ilaria deia sovint: «El papa és el meu millor amic».

Com podeu imaginar, va caldre ser constants, i de vegades ferms, per ajudar la Ilaria a mantenir-se en el camí de la veritat. Recordo que, un dia, la Ilaria es va portar malament mentre jugava amb una amiga. Li vam explicar amb la Bíblia perquè no s’havia de comportar així i li vam dir que li demanés perdó davant nostre.

La Ilaria valora molt l’amor dels seus pares per la predicació. Ara que és casada, encara entén millor la importància d’obeir Jehovà i seguir la Seva guia.

OBEÏM FINS I TOT EN MOMENTS TRISTOS

El 2008, a en Paolo li van diagnosticar càncer. Al principi, semblava que superaria la malaltia i ell m’animava moltíssim. A més de buscar la millor atenció mèdica possible, la Ilaria i jo fèiem juntes llargues oracions a Jehovà demanant-li que ens ajudés a afrontar el futur. Amb tot, vaig veure com aquell home tan fort i dinàmic es debilitava poc a poc. La seva mort, l’any 2010, va ser un cop molt fort. Però em consola molt pensar en el que vam fer durant els quaranta-cinc anys que vam estar junts. Vam donar a Jehovà el millor, i sé que Ell no ho oblidarà mai. Tinc moltes ganes de tornar a veure en Paolo quan ressusciti, segons les paraules de Jesús registrades a Joan 5:28, 29.

«Per dins encara sóc aquella nena petita que li agrada tant la història de Noè. La meva determinació no ha canviat»

Per dins encara sóc aquella nena petita que li agrada tant la història de Noè. La meva determinació no ha canviat. Vull obeir Jehovà demani el que em demani. Estic plenament convençuda que qualsevol obstacle, pèrdua o sacrifici és relativament petit en comparació amb les meravelloses benediccions que ens regala el nostre Déu amorós. Jo ho he experimentat personalment i, us ho asseguro, val la pena!