Salta al contingut

Salta a l'índex

Testimonis de Jehovà

Selecciona un idioma català

 BIOGRAFIA

Cinc dècades de temps complet prop del cercle polar àrtic

Cinc dècades de temps complet prop del cercle polar àrtic

«Per a tu és molt fàcil ser pionera. Els teus pares estan a la veritat i et poden donar suport.» Això és el que vam dir a una amiga nostra que servia a temps complet. I ella ens va respondre: «Tots tenim el mateix Pare». En aquesta resposta hi havia una lliçó molt important: el nostre Pare celestial cuida dels seus servents i els dóna forces. De fet, l’experiència de la nostra vida confirma que això és ben cert.

 VAM néixer a la part septentrional d’Ostrobothnia, Finlàndia, en una família de grangers amb deu fills. La Segona Guerra Mundial va afectar la nostra infància. Tot i que vivíem a centenars de quilòmetres del front de batalla, els horrors de la guerra ens van marcar profundament. Una nit, quan van bombardejar les ciutats veïnes d’Oulu i Kalajoki, el cel es va tornar vermellós. Els nostres pares ens havien dit que ens amaguéssim tan bon punt veiéssim volar avions de combat. Per això, quan el nostre germà gran, en Tauno, ens va parlar d’un paradís a la Terra sense injustícies, ens va tocar el cor.

Quan tenia catorze anys, en Tauno va aprendre les veritats bíbliques per mitjà de les publicacions dels Estudiants de la Bíblia. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, va refusar fer el servei militar per la seva consciència educada per la Bíblia, i el van enviar a la presó, on el van tractar brutalment. Allò tan sols va enfortir més la seva determinació de servir Jehovà i, després de ser alliberat, encara era més entusiasta en la predicació. El bon exemple del nostre germà ens va animar a anar a les reunions que els Testimonis celebraven en un poble veí. També anàvem als congressos, encara que ens havíem d’esforçar molt per estalviar prou diners per al viatge. Cosíem roba per als veïns, cultivàvem cebes i recollíem baies. Com que teníem molta feina a la granja, normalment no podíem anar als congressos tots plegats, o sigui que ho fèiem per torns.

D’esquerra a dreta: en Matti (el pare), en Tauno, la Saimi, la Maria Emilia (la mare), en Väinö (el bebè), l’Aili i l’Annikki el 1935

Les veritats que vam aprendre sobre Jehovà i els seus propòsits van fer que l’estiméssim molt més i vam decidir dedicar-li la nostra vida. El 1947, nosaltres dues vam simbolitzar la nostra dedicació i ens vam batejar (l’Annikki tenia quinze anys i l’Aili disset). La nostra germana Saimi es va batejar aquell mateix any. També vam estudiar la Bíblia amb la Linnea, una altra germana nostra que ja era casada. Tant ella com la seva família van arribar a ser testimonis de Jehovà. Després de batejar-nos, ens vam posar la meta de ser pioneres, i vam servir com a pioneres de vacances (auxiliars) de tant en tant.

COMENCEM A SERVIR A TEMPS COMPLET

D’esquerra a dreta: l’Eeva Kallio, la Saimi Mattila-Syrjälä, l’Aili, l’Annikki i la Saara Noponen el 1949

El 1955 ens vam mudar a Kemi, una ciutat que quedava més al nord. Encara que totes dues treballàvem a jornada completa volíem ser pioneres, però teníem por de no poder-nos mantenir. Pensàvem que primer havíem d’estalviar. Va ser llavors quan vam tenir la conversa amb la pionera citada al principi, cosa que ens va fer veure que servir Jehovà a temps complet no depèn únicament dels recursos materials que tinguem o del suport que rebem de la família. El més important és que comptem amb el suport del nostre Pare celestial.

Viatge al congrés de Kuopio el 1952. D’esquerra a dreta: l’Annikki, l’Aili i l’Eeva Kallio

Per aquella època, havíem estalviat els diners necessaris per mantenir-nos durant dos mesos. Així doncs, tot i que amb una mica de por, el maig de 1957 vam sol·licitar servir com a pioneres  durant dos mesos a Pello, un municipi de Lapònia situat per sobre del cercle polar àrtic. Després d’aquells dos mesos no havíem gastat els estalvis i, per tant, ho vam tornar a sol·licitar per dos mesos més. En acabar aquests dos mesos, encara teníem tots els diners. Ara estàvem convençudes que Jehovà ens cuidaria. Després de servir com a pioneres durant cinquanta anys, encara tenim aquells estalvis! Mirant enrere, ens sentim com si Jehovà ens agafés de la mà i ens digués: «“No tinguis por”, sóc jo que t’ajudo» (Is. 41:13).

Després de servir com a pioneres durant cinquanta anys, encara tenim els nostres estalvis!

La Kaisu Reikko i l’Aili en la predicació

L’any 1958, el nostre superintendent de circuit ens va preguntar si podríem servir com a pioneres especials a Sodankylä, Lapònia. Llavors només hi havia una germana en aquella zona, qui havia après la veritat d’una manera interessant. El seu fill havia anat d’excursió amb l’escola a Hèlsinki, la capital de Finlàndia i, mentre el grup caminava per la ciutat, una germana gran li va donar un exemplar de la revista La Torre de Guaita i li va dir que la donés a la seva mare. Així ho va fer, i la mare de seguida es va adonar que allò era la veritat.

Vam llogar una habitació que quedava just a sobre d’un taller de serrar fusta. En aquella habitació hi celebràvem reunions. Al principi, els únics assistents eren la germana que vivia a la zona, la seva filla, i nosaltres dues, i el que fèiem era llegir la informació assignada. Però, més tard, un home que havia estudiat la Bíblia amb els Testimonis va venir a treballar a la serradora i tant ell com la seva família es van començar a reunir amb nosaltres. Amb el temps, ell i la seva dona es van batejar i aquest germà va dirigir les reunions. A més, alguns homes que també treballaven al taller van començar a assistir a les reunions i van acceptar la veritat. Un parell d’anys més tard, el grup havia crescut tant que es va formar una congregació.

ELS REPTES

Un dels reptes eren les distàncies. A l’estiu, per predicar a les persones del territori, anàvem a peu, en bicicleta i, fins i tot, en barca. Tenir bicicletes ens era molt útil. També les usàvem per anar als congressos i per visitar els nostres pares que vivien a centenars de quilòmetres. A l’hivern, ben d’hora al matí agafàvem un bus per anar a un poble, i després anàvem a peu d’una casa a l’altra. Un cop havíem predicat tot el poble, caminàvem fins al següent. Hi havia molt gruix de neu i les  carreteres no sempre estaven netes. Sovint anàvem pels senders que els trineus tirats per cavalls havien deixat marcats a la neu. Però, si tornava a nevar, la neu cobria els senders. Al començament de la primavera, la neu era tan tova i estava tan desfeta que caminar-hi resultava fatigós.

Predicant juntes durant un dia fred d’hivern

Les temperatures gèlides i les dificultats que presentava la neu ens van ensenyar a anar ben abrigades. Portàvem mitges de llana, dos o tres parells de mitjons i botes altes. Tot i això, les botes sovint s’omplien de neu i, quan arribàvem a les escales d’una casa, ens les trèiem i les espolsàvem. A més, les vores dels abrics quedaven xopes i, quan baixaven més les temperatures, es congelaven i s’encartonaven. Una dona ens va dir: «Deveu tenir fe de debò perquè us heu atrevit a sortir amb aquest temps». Havíem caminat més d’onze quilòmetres per arribar fins aquella casa.

Com que predicàvem tan lluny, sovint ens quedàvem a dormir a casa de persones del territori. Quan es començava a fer tard, preguntàvem on ens podríem allotjar. Les cases eren humils, però la gent era amigable i hospitalària i, a més d’un lloc on dormir, també ens donaven alguna cosa per menjar. A vegades dormíem sobre pells de ren, d’ant o, fins i tot, d’ós. Però de tant en tant gaudíem de petits luxes. Per exemple, una dona que vivia en una casa gran ens va portar al pis de dalt on hi havia una habitació per a convidats. Ens hi esperava un llit molt bonic amb llençols blancs de blonda. En moltes ocasions parlàvem de la Bíblia amb la família de la casa fins tard. En una casa, la parella va dormir en un costat de l’habitació, i nosaltres a l’altre. La conversa bíblica es va perllongar fins a primeres hores del matí; l’home i la dona ens anaven fent preguntes sense parar, un rere l’altre.

UNA PREDICACIÓ PLENA DE RECOMPENSES

Lapònia és una regió erma, però molt bonica, i la seva bellesa varia segons l’estació de l’any. Però, per a nosaltres, la gent que estimava Jehovà encara era més bonica. Entre les persones sinceres a qui vam predicar hi havia llenyataires que havien vingut a Lapònia a talar arbres. A vegades, en una caseta de muntanya, hi trobàvem dotzenes d’homes fornits, mentre que nosaltres només érem dues i menudes. Aquests homes escoltaven el missatge de la Bíblia i acceptaven publicacions de bon grat.

Vam tenir moltes experiències animadores. Un dia, com que vam perdre el bus perquè el rellotge de l’estació anava cinc minuts avançat, vam decidir agafar-ne un altre cap a un poble on no havíem predicat mai. A la primera casa on vam trucar, vam trobar una noia que ens va dir: ‘Sou aquí, tal com esperava’. Havíem estat estudiant amb la seva germana, i aquesta noia li havia demanat que ens digués que la visitéssim aquell mateix dia, però mai vam rebre l’encàrrec. Vam començar  a estudiar la Bíblia amb ella i amb els seus parents que vivien en una casa propera. Poc després, vam decidir estudiar amb tots alhora i érem uns dotze. Des de llavors, molts d’aquesta família s’han fet testimonis de Jehovà.

L’any 1965 ens van assignar a la congregació on encara servim, a Kuusamo, just sota del cercle polar àrtic i, per aquell temps, només constava d’uns quants publicadors. Al començament no se’ns feia fàcil predicar en aquell nou territori, ja que les persones eren molt religioses i tenien prejudicis contra nosaltres. Amb tot, com que molts respectaven la Bíblia, teníem una base per conversar. Poc a poc ens vam esforçar per conèixer les persones i, després d’uns dos anys, ja era més fàcil començar cursos bíblics.

NO HEM DEIXAT DE PREDICAR

Alguns amb qui vam estudiar

Tot i que en l’actualitat no tenim les energies per passar tot el dia predicant, encara sortim gairebé cada dia. Ara se’ns fa més fàcil predicar en un territori tan extens perquè el 1987, quan tenia cinquanta-sis anys, l’Aili es va treure el permís de conduir gràcies a que el nostre nebot la va animar a fer-ho. També ens és útil viure en un apartament que forma part d’una nova Sala del Regne.

El creixement que hem presenciat ens omple d’alegria. Quan vam començar a servir a temps complet al nord de Finlàndia, només hi havia un grapat de publicadors escampats per aquella regió tan extensa. Però ara hi ha diverses congregacions que formen un circuit. Tot sovint, quan anem als congressos hi ha germans que s’apropen i ens pregunten si els recordem. En alguns casos, havíem estudiat a casa seva quan eren petits. La llavor que vam plantar fa anys, o fins i tot dècades, ha donat fruit! (1 Cor. 3:6.)

Gaudíem del ministeri fins i tot durant els dies plujosos

El 2008 vam fer cinquanta anys de servei com a pioneres especials. Estem agraïdes a Jehovà perquè hem pogut animar-nos mútuament per continuar en aquesta obra que valorem tant. És veritat que hem portat una vida senzilla, però mai ens ha faltat res (Sl. 23:1). No ens hauríem d’haver preocupat tant al principi! Durant tots aquests anys, Jehovà ens ha donat forces tal com va prometre: «Jo et dono vigor i t’ajudo, et sostinc amb la meva dreta victoriosa» (Is. 41:10).