Salta al contingut

Salta a l'índex

Testimonis de Jehovà

Selecciona un idioma català

 BIOGRAFIA

Jehovà ha beneït molt les meves decisions

Jehovà ha beneït molt les meves decisions

Començava a sortir el sol quan estàvem acabant de deixar els tractats sigiŀlosament sota les últimes portes del territori. Era el 1939, i ens havíem llevat a mitjanit per conduir més d’una hora fins a Joplin, una ciutat al sud-oest de Missouri, als Estats Units. Tan bon punt vam acabar la nostra missió, vam entrar ràpid al cotxe i ens vam dirigir cap al punt de trobada, on vam esperar que arribés la resta del grup. Potser et preguntes per què vam anar tan d’hora a predicar, abans que sortís el sol, i per què vam marxar volant. Més endavant t’ho explicaré.

QUAN vaig néixer, el 1934, ja feia 20 anys que els meus pares, en Fred i l’Edna Molohan, eren uns Estudiants de la Bíblia molt actius, i em van inculcar el desig de servir Jehovà. Vivíem a Parsons, un petit poble al sud-est de Kansas, i servíem en una congregació on quasi tots eren ungits. A la nostra família li agradava molt anar a les reunions i parlar de la Bíblia als altres. Els dissabtes a la tarda els dedicàvem a predicar pel carrer, el que avui dia es coneix com a predicació en espais públics. De vegades era molt esgotador, però quan acabàvem el pare sempre ens portava a menjar un gelat. Teníem una bona rutina espiritual. Estic content d’haver crescut en una família cristiana.

La nostra congregació era petita, però tenia un territori molt extens que incloïa bastants poblets i granges dels comtats veïns. Quan predicàvem als pagesos, sovint intercanviàvem les publicacions per verdures de l’hort, ous acabats de pondre, o fins i tot pollastres vius. Com que el pare ja havia fet donacions per les publicacions, ens quedàvem aquest menjar a casa i ens ajudava a tenir una dieta més completa.

CAMPANYES DE PREDICACIÓ

Els meus pares van aconseguir un gramòfon i l’utilitzaven per predicar. Jo era massa petit per fer-lo servir, però m’encantava ajudar els pares quan reproduïen els discursos del germà Rutherford a les revisites i als cursos bíblics.

Amb el pare i la mare davant del nostre cotxe amb megafonia

El pare va convertir el nostre Ford del 1936 en un cotxe amb megafonia, és a dir, un vehicle amb un gran altaveu instaŀlat al sostre. Ens era molt útil per difondre el missatge del Regne. Normalment posàvem música per atreure l’atenció de la  gent, i després reproduíem un discurs bíblic. Quan s’acabava la gravació, oferíem publicacions a la gent interessada.

En el poblet de Cherryvale, a Kansas, la policia va parlar amb el pare i li va dir que no estava permès posar el cotxe amb megafonia al parc perquè molta gent hi anava els diumenges a relaxar-se, però que fora del parc sí que podia. Així és que el pare va moure el cotxe al carrer del costat perquè es continués escoltant la gravació des del parc. Era molt emocionant compartir aquestes ocasions amb ell i en Jerry, el meu germà gran.

Cap a finals dels anys trenta, vam començar a fer campanyes ‘llampec’ de predicació per cobrir ràpidament territoris on hi havia molta oposició. Igual que a Joplin, Missouri, ens llevàvem abans que sortís el sol per deixar amb molt de compte tractats i llibrets sota les portes. A l’acabar, ens retrobàvem fora de la ciutat per comprovar si algú havia estat enxampat i arrestat per la policia.

En aquell temps, vam començar un nou mètode de predicació molt emocionant: les marxes d’informació. Per anunciar el Regne, desfilàvem un rere l’altre amb cartells ‘sandvitx’ per una ciutat. Recordo que en una d’aquestes marxes pel poble, els nostres amics es van penjar sobre les espatlles uns cartells que deien: «La religió és un parany i un frau». Van caminar més d’un quilòmetre i mig pel poble, i després van tornar a casa. Afortunadament, no es van trobar amb oposició durant la marxa. Tot el contrari, molts els van observar amb interès.

ELS PRIMERS CONGRESSOS

La meva família sovint viatjava de Kansas a Texas per assistir als congressos. El pare treballava a l’empresa de ferrocarrils de Missouri-Kansas-Texas (també coneguda com els ferrocarrils M-K-T o Katy), així és que podíem viatjar en tren utilitzant el seu carnet de treballador. Això ens permetia visitar els familiars i assistir als congressos junts. El germà gran de la meva mare, en Fred Wismar, i l’Eulalie, la seva dona, vivien a Temple (Texas). L’oncle Fred va aprendre la veritat quan era jove, poc després del 1900. Es va batejar i va explicar tot el que havia après a les seves germanes, entre elles la meva mare. Ell era molt conegut pels germans del centre de Texas, on havia servit com a servent de zona (el que ara coneixem com a superintendent de circuit). Era un home amable, alegre i amb qui tothom volia estar. L’oncle vivia la veritat amb molta intensitat i va ser una bona influència durant la meva joventut.

El 1941 vam viatjar en tren a Saint Louis (Missouri) per assistir a un gran congrés. Ens van convidar a tots els joves a seure a una secció especial de l’estadi per escoltar el discurs del germà Rutherford titulat: «Fills del Rei». Quan va acabar, els 15.000 joves vam rebre un regal molt bonic. El germà Rutherford i els seus ajudants  ens van donar a cadascun de nosaltres el nou llibre Hijos.

L’abril de 1943, a Coffeyville (Kansas), vam tenir un congrés petit però impactant amb el títol: «Crida a l’acció». Es va presentar la nova Escola de predicació, que a partir d’ara es faria a totes les congregacions, i el seu llibret de 52 lliçons. El mateix any vaig participar per primer cop en aquella escola. Aquell congrés també va ser molt especial per a mi, ja que em vaig batejar amb dos germans més a l’estany d’una granja propera. L’aigua estava gelada!

EL MEU DESIG ES FA REALITAT

Vaig acabar els estudis el 1951 i vaig haver de prendre decisions importants sobre el meu futur. Desitjava de tot cor anar a Betel, on en Jerry havia servit. Així que aviat vaig enviar la meva soŀlicitud. Aquesta decisió va marcar un abans i un després en la meva espiritualitat. En poc temps van aprovar la meva soŀlicitud i el 10 de març de 1952 vaig començar a servir a Betel, a Brooklyn.

Tenia la iŀlusió de treballar a la impremta per ajudar a fer revistes i publicacions. Tot i això, em van assignar a treballar al menjador i, més tard, a la cuina. Va ser una experiència molt enriquidora per a mi. És cert que mai vaig treballar a la impremta, però l’horari especial de cuina tenia avantatges, ja que em permetia estudiar a la biblioteca de Betel amb tranquiŀlitat mentre els altres acabaven la jornada. Aquest estudi personal em va ajudar a créixer espiritualment, va enfortir la meva fe i va reforçar la meva determinació de servir Jehovà a Betel tant de temps com pogués. En Jerry va sortir de Betel el 1949 i es va casar amb la Patricia, però van continuar vivint a Brooklyn. Em van animar i ajudar molt, especialment durant els meus primers anys a Betel.

Poc després d’arribar a Betel es van fer proves per afegir més germans a la llista d’oradors de Betel. Als germans d’aquesta llista se’ls assignava a visitar congregacions dins d’un radi de 322 km des de Brooklyn: feien un discurs públic i predicaven amb els germans. Vaig tenir el privilegi de ser un d’ells. Estava ben nerviós quan vaig fer el meu primer discurs públic, que abans duraven una hora. Normalment anava a les congregacions amb tren. Recordo molt bé un diumenge d’hivern de 1954. Vaig agafar un tren a primera hora de la tarda amb destí Nova York i suposadament havia d’arribar a Betel cap al vespre. Però ens va sorprendre un temporal de neu i vent molt fort que va fer que hi hagués un curtcircuit, i els motors del tren van perdre potència. Finalment, el tren va arribar a una estació de Nova York sobre les 5 del matí de dilluns. De seguida vaig agafar el metro fins a Brooklyn i vaig anar directe a treballar a cuina (una mica tard i molt cansat després de passar la nit al tren sense dormir). Però el privilegi de servir els germans i fer nous amics durant aquells caps de setmana especials superava qualsevol inconvenient.

A l’estudi de l’emissora WBBR, preparant-nos per al programa

Els meus primers anys a Betel, em van convidar a coŀlaborar en els programes de ràdio de l’emissora WBBR. En aquell temps els estudis eren a la segona planta del número 124 de Columbia Heights. Jo era un dels germans que participaven en les sessions d’estudi que s’emetien cada setmana. El germà Macmillan, a qui afectuosament li dèiem Mac, portava molt de temps a Betel i participava regularment en aquests programes. Per als joves de Betel com jo, ell era un gran exemple d’aguant.

Distribuíem impresos de la WBBR per captar l’interès

El 1958 vaig rebre la invitació per coŀlaborar amb l’Escola de Galaad. La meva feina era ajudar els graduats a obtenir els visats i preparar els seus viatges. En aquella època, viatjar en avió era extremadament car per a l’organització, així és que pocs el feien servir. De fet, molts dels qui havien d’anar a l’Àfrica o a l’Extrem Orient ho feien amb vaixells de càrrega. Això va canviar quan van augmentar els vols comercials i van baixar de preu. A partir d’aleshores, la gran majoria de missioners ja podien viatjar en avió.

Preparant els diplomes de Galaad abans del programa de graduació

 CONGRESSOS ARREU DEL MÓN

A banda de les meves tasques, el 1960 vaig començar a preparar vols xàrter dels Estats Units a Europa per als congressos internacionals del 1961. Jo vaig viatjar en un d’aquests vols per anar al congrés d’Hamburg (Alemanya). Després del congrés, tres germans de Betel i jo vam llogar un cotxe per anar a Itàlia i visitar la sucursal a Roma. Des d’allà vam fer ruta fins a França i, creuant els Pirineus, vam arribar a Espanya, on l’obra estava proscrita. Vam poder entregar publicacions, embolicades com si fossin regals, als nostres germans de Barcelona. Va ser molt emocionant trobar-nos! Llavors, vam conduir fins a Amsterdam, on vam agafar el vol cap a Nova York.

Aproximadament un any més tard, com a part de la meva assignació a Betel, vaig començar a preparar els viatges dels delegats per assistir a la gira especial de congressos internacionals que se celebrarien arreu del món. Era el congrés «Buenas Nuevas Eternas» del 1963. Es va organitzar el viatge de 583 delegats perquè poguessin assistir als diferents congressos a Europa, a l’Àsia, al Pacífic del Sud, i acabessin la gira a Honolulu (Hawaii) i Pasadena (Califòrnia). Durant el viatge, estava programada una parada al Líban i a Jordània per fer una ruta guiada per terres bíbliques. A part de preparar els vols i l’allotjament, el nostre departament també tramitava els visats necessaris.

LA MEVA COMPANYA DE VIATGE

El 1963 va ser un any important per a mi per una raó molt especial. El 29 de juny em vaig casar amb la Lila Rogers, de Missouri, que havia arribat a Betel feia tres anys. Una setmana després del nostre casament, la Lila i jo vam fer la volta al món i vam visitar Grècia, Egipte i el Líban. Vam agafar un vol des de Beirut fins al petit aeroport de Jordània. Com que a aquest país l’obra estava proscrita, ens havien dit que no ens donarien els visats perquè érem testimonis de Jehovà. Per això ens preguntàvem què passaria quan arribéssim allà. Quina alegria quan vam arribar i vam veure un grup de germans al terrat de l’aeroport amb una pancarta que deia: «Benvinguts testimonis de Jehovà!». I que emocionant va ser veure de primera mà les terres bíbliques! Vam visitar els llocs on van viure els patriarques, on van predicar Jesús i els apòstols, i on el cristianisme va començar a estendre’s fins «als extrems de la terra» (Fe. 13:47).

Durant els darrers 55 anys, la Lila ha demostrat ser una companya lleial en totes les assignacions que hem rebut. Vam tenir l’oportunitat de visitar diverses vegades Espanya i Portugal quan l’obra estava proscrita. Vam poder animar els amics i els hi vam portar publicacions i altres coses necessàries. Fins i tot vam visitar alguns germans empresonats en una antiga fortalesa militar a Cadis (Espanya). Va ser un privilegi enfortir-los i animar-los amb un discurs bíblic.

Amb la Patricia i en Jerry Molohan de camí al congrés «Paz en la Tierra» el 1969

 Des del 1963, he pogut ajudar a preparar els viatges per als congressos internacionals a l’Àfrica, l’Amèrica Central i del Sud, Austràlia, Europa, l’Extrem Orient, Hawaii, Nova Zelanda i Puerto Rico. La Lila i jo hem gaudit de molts congressos inoblidables, entre ells un a Varsòvia (Polònia) el 1989. Per primera vegada, molts germans de Rússia van poder assistir a un congrés. A més, vam conèixer germans que havien passat anys a les presons soviètiques per la seva fe.

Ha sigut un gran privilegi visitar diferents sucursals d’arreu del món per enfortir i animar les famílies Betel i els missioners. A la nostra última visita a la sucursal de Corea del Sud vam conèixer 50 germans que estaven a una presó de Suwon. Tots ells van demostrar una actitud positiva i tenien moltes ganes de tornar a predicar lliurament. Va ser tan animador estar amb ells! (Rm. 1:11, 12.)

VEURE EL CREIXEMENT ENS OMPLE DE GOIG

He vist com Jehovà ha beneït el seu poble al llarg dels anys amb un gran augment. Quan em vaig batejar el 1943, érem uns 100.000 publicadors, i ara som més de vuit milions de persones que servim Jehovà en uns 240 països i territoris. Això en part és gràcies a la predicació que han fet els graduats de Galaad. Ha sigut tot un honor haver coŀlaborat de ben a prop i durant anys amb molts d’aquests missioners, i haver-los ajudat a arribar a les seves assignacions a l’estranger.

No em penedeixo de la decisió que vaig prendre de ben jovenet d’ampliar el meu servei i fer la soŀlicitud de Betel. Durant tota la meva vida Jehovà ha beneït molt cada decisió que he pres. A més, durant dècades la Lila i jo hem tingut l’oportunitat de predicar amb algunes congregacions de Brooklyn. Allà hem fet amics per tota la vida.

A dia d’avui continuo servint a Betel gràcies al suport diari de la Lila. Tot i que tinc 84 anys i ja soc gran, faig una feina significativa ajudant amb el correu de la sucursal.

La Lila i jo actualment

Estem molt feliços de formar part de l’organització de Jehovà i observar la gran diferència que hi ha entre els qui servim Déu i els qui no ho fan. Podem entendre clarament el significat de les paraules de Malaquies 3:18, on diu: «Llavors tornareu, i veureu la diferència entre el just i l’impiu, entre el qui serveix Déu i el qui no el serveix». A mesura que passa el temps veiem com el món de Satanàs es desintegra i està ple de persones que no tenen esperança ni són felices. Però, en canvi, aquells que estimem i servim Jehovà tenim vides plenes i també una esperança per al futur, tot i viure en aquests temps tan difícils. Ens fa sentir molt especials poder donar testimoni a totes les nacions! (Mt. 24:14.) Esperem amb moltes ganes que arribi el Regne de Déu, acabi amb aquest món malvat i porti el nou món, on es faran realitat totes les promeses de Jehovà. Serà en aquell moment quan els seus servents fidels que visquin a la terra tindran una salut perfecta i gaudiran de vida eterna.