Salta al contingut

Salta a l'índex

Testimonis de Jehovà

Selecciona un idioma català

 BIOGRAFIA

Les benediccions de fer la voluntat de Jehovà

Les benediccions de fer la voluntat de Jehovà

«Pots comptar amb nosaltres!» Aquesta és la resposta que vam donar el meu home i jo, juntament amb el meu germà i la seva dona, quan ens van oferir una nova assignació. Per què la vam acceptar, i com ens va beneir Jehovà? Primer de tot, deixa’m que t’expliqui la meva història.

VAIG néixer el 1923 a Hemsworth, un poblet de Yorkshire (Anglaterra). Tenia un germà més gran que es deia Bob. Al pare no li feia gens de gràcia la hipocresia religiosa i, quan jo tenia uns 9 anys, va aconseguir uns llibres que desemmascaraven la religió falsa. El que va llegir el va impressionar molt. Anys més tard, en Bob Atkinson va venir a predicar a casa i va posar amb un gramòfon un discurs del germà Rutherford. Tot d’una ens vam adonar que es tractava de la mateixa gent que havien publicat aquells llibres! Els meus pares li van demanar al germà Atkinson que vingués a sopar cada nit per fer-li preguntes de la Bíblia. Llavors, ens van convidar a anar a les reunions a casa d’un germà que vivia a pocs quilòmetres de casa. De seguida vam assistir a totes les reunions i es va formar una petita congregació a Hemsworth. Aviat vam començar a allotjar servents de zona (ara superintendents de circuit) i a convidar els pioners de la vora a dinar i sopar. La seva companyia em va deixar una gran empremta.

Vam muntar un negoci, però poc després el pare li va dir a en Bob: «Si vols ser pioner, ens desfarem del negoci». En Bob hi va estar d’acord i, amb 21 anys, va marxar de casa per ser pioner. Dos anys més tard, quan jo en tenia 16, vaig començar a servir de pionera. Solia predicar sola, excepte els caps de setmana, amb l’ajuda d’una targeta de testimoniatge i un gramòfon. Però Jehovà em va beneir amb una estudiant que va progressar ràpidament. Molts dels seus familiars van acabar acceptant la veritat. L’any següent, em van nomenar pionera especial juntament amb la Mary Henshall, i ens van enviar a un territori no assignat al comptat de Cheshire.

En plena Segona Guerra Mundial, ens van demanar a les dones que donéssim suport a la guerra. Com a servents a temps complet, els pioners especials esperàvem quedar-ne exempts com altres ministres religiosos, però el tribunal no hi va estar d’acord i em va condemnar a 31 dies de  presó. L’any següent, als 19 anys, em vaig inscriure com a objectora de consciència. Dos tribunals em van jutjar, però el meu cas es va desestimar. Gràcies al que vaig passar, vaig veure que l’esperit sant m’enfortia, i que Jehovà m’agafava de la mà i m’ajudava a ser valenta (Is. 41:10, 13).

UN NOU COMPANY

El 1946 vaig conèixer l’Arthur Matthews. Després de passar tres mesos a la presó com a objector de consciència, va servir amb el seu germà Dennis, qui era pioner especial a Hemsworth. El seu pare els hi va ensenyar la veritat des de petits i es van batejar sent adolescents. Poc després, van assignar en Dennis a Irlanda i l’Arthur es va quedar sense company. Els meus pares van veure que l’Arthur era un pioner molt treballador i espiritual, i li van oferir que es quedés a casa seva. Quan els visitava, l’Arthur i jo ens oferíem per rentar els plats i ens vam començar a escriure cartes. Durant el 1948, van tornar a sentenciar l’Arthur a tres mesos de presó. Ens vam casar el gener del 1949 amb l’objectiu de servir a temps complet tant com poguéssim. Aprofitàvem les vacances per guanyar diners recollint fruita i, amb l’ajuda de Jehovà i vigilant les despeses, vam poder continuar sent pioners.

A Hemsworth, poc després del nostre casament l’any 1949

Un any després, ens van demanar que anéssim a Irlanda del Nord. Primer vam anar a Armagh i després a Newry, tots dos pobles de majoria catòlica. S’hi respirava un ambient molt tens i havíem d’anar amb peus de plom quan predicàvem. Fèiem les reunions a casa d’un matrimoni que vivia a uns 16 km de casa nostra. Hi assistíem unes vuit persones. Quan ens convidaven a passar-hi la nit, dormíem a terra. El dia següent disfrutàvem d’un esmorzar generós. Em fa molt feliç saber que ara hi ha molts Testimonis en aquella zona.

«POTS COMPTAR AMB NOSALTRES!»

El meu germà i la seva dona, la Lottie, eren pioners especials a Irlanda del Nord. El 1952 vam assistir tots quatre a un congrés de districte a Belfast. Un germà molt hospitalari ens va allotjar juntament amb el germà Pryce Hughes, el servent de la sucursal de Gran Bretanya. Una nit vam estar parlant de la presentació del llibret El camino de Dios es el de amor, que es va editar pensant en la gent d’Irlanda. En Pryce ens va explicar que era difícil predicar als irlandesos catòlics. Feien fora els germans dels llocs on estaven allotjats i els sacerdots animaven la gent a atacar-los. En Pryce va dir: «Necessitem matrimonis que tinguin cotxe per participar en una campanya especial per distribuir aquest llibret a tot el país». * Sense pensar-nos-ho dues vegades, vam respondre: «Pots comptar amb nosaltres!».

Amb altres pioners en una moto amb sidecar

Un lloc on els pioners sempre ens podíem allotjar a Dublín era la casa de la ‘mama’ Rutland, qui  portava molts anys servint fidelment Jehovà. Després de passar per casa seva i vendre algunes possessions, els quatre ens vam apinyar a la moto amb sidecar d’en Bob per anar a la recerca d’un cotxe. En vam trobar un de segona mà i li vam demanar al venedor que ens el portés, perquè cap de nosaltres sabia conduir. L’Arthur va passar tota la tarda assegut al llit, fent com si canviés de marxa amb una palanca imaginària. L’endemà al matí, quan l’Arthur intentava treure el cotxe del garatge, ens va venir a veure la Mildred Willet, una missionera que després es va casar amb en John Barr. I resulta que sabia conduir! Després de donar-nos unes classes pràctiques, ja estàvem preparats per agafar carretera i manta.

El nostre cotxe i la nostra caravana

Ara necessitàvem un lloc on dormir. Com que ens van dir que evitéssim viure en una caravana perquè els opositors podrien calar-hi foc, vam buscar una casa però no en vam trobar cap. Aquella nit vam dormir al cotxe. El dia següent només vam trobar una petita caravana amb dues lliteres, i la vam convertir en la nostra llar. Sorprenentment, no vam tenir cap problema per aparcar-la a la propietat de grangers amables. Vam poder predicar territoris que estaven de 15 a 25 km. Llavors, quan ens traslladàvem, podíem anar a visitar la gent de la zona on havíem aparcat.

Vam visitar totes les cases del sud-est d’Irlanda sense gaire problemes. A més, vam distribuir uns 20.000 llibrets i vam passar els noms dels interessats a la sucursal de Gran Bretanya. Quina benedicció és veure que ara hi ha centenars de germans en aquella zona!

TORNEM A ANGLATERRA, I DESPRÉS A ESCÒCIA

Amb el temps, ens van assignar al sud de Londres. Passades unes setmanes, l’Arthur va rebre una trucada de la sucursal i li van demanar que comencés a servir com a superintendent de circuit l’endemà mateix! Vam rebre entrenament durant una setmana i vam viatjar al nostre circuit a Escòcia. L’Arthur no va tenir gairebé temps de preparar-se els discursos. Tot i que no sempre va ser fàcil, va estar disposat a acceptar qualsevol assignació. El seu exemple em va animar molt. L’obra de circuit ens encantava. Després de servir durant anys a territori no assignat, era una benedicció estar envoltats de tants germans.

Quan l’Arthur va rebre la invitació d’assistir a un curs de 10 mesos a l’Escola de Galaad el 1962, vam haver de prendre una decisió important. Tot i que jo no podia acompanyar-lo, vam decidir que el millor era que acceptés aquell privilegi. Com que em vaig quedar sola, em van enviar a Hemsworth com a pionera especial. Un any més tard, quan l’Arthur va tornar, ens van assignar a l’obra de districte i havíem de visitar el nord d’Anglaterra, Escòcia i Irlanda del Nord.

 UNA NOVA ASSIGNACIÓ A IRLANDA

El 1964, l’Arthur va rebre una nova assignació com a servent de sucursal a Irlanda. Havíem disfrutat molt de l’obra itinerant i, per això, al principi no estava massa entusiasmada amb el canvi. Però, mirant enrere, estic molt agraïda d’haver tingut el privilegi de servir a Betel. Estic segura que, quan acceptes una assignació, encara que no et faci massa iŀlusió, Jehovà sempre et beneeix. A Betel em passava el dia fent tasques d’oficina, empaquetant publicacions, cuinant i netejant. Durant un temps, també servíem com a superintendents de districte i podíem conèixer germans arreu del país. Tant això com el fet de veure progressar els nostres estudiants de la Bíblia va crear un fort vincle amb la nostra família espiritual d’Irlanda. Quina gran benedicció!

UN MOMENT HISTÒRIC

L’any 1965 es va celebrar el primer congrés internacional a Irlanda, a la ciutat de Dublín. * Malgrat la intensa oposició, el congrés va ser tot un èxit. Hi van assistir 3.948 persones i se’n van batejar 65. Els qui van allotjar els 3.500 delegats internacionals van rebre cartes d’agraïment i van destacar la bona conducta dels visitants. Sens dubte, va ser un moment històric per a Irlanda.

L’Arthur donant la benvinguda al germà Nathan Knorr pel congrés de l’any 1965

L’Arthur presentant El meu llibre d’històries bíbliques en irlandès el 1983

Un any després, la sucursal de Dublín va començar a supervisar l’obra tant del nord com del sud d’Irlanda. Quin contrast amb la divisió religiosa i política que existia a l’illa! Era impressionant veure com tantes persones catòliques acceptaven la veritat i servien al costat de germans que havien sigut protestants.

UN CANVI TOTAL D’ASSIGNACIÓ

El 2011 les nostres vides van fer un gir de 180 graus. Les sucursals de Gran Bretanya i Irlanda es van fusionar, i ens van assignar al Betel de Londres. En aquella època començàvem a patir per la salut de l’Arthur. Li van diagnosticar la malaltia de Parkinson, i el 20 de maig de 2015 el meu company durant 66 anys va morir.

Aquests últims anys he tingut sentiments de tristesa, depressió i pena. Abans l’Arthur sempre em feia costat. El trobo tant a faltar! Però quan passes per situacions com aquestes, et sents més a prop de Jehovà. Ha estat molt animador veure quanta gent s’estimava a l’Arthur. He rebut cartes d’amics d’Irlanda, de Gran Bretanya i, fins i tot, dels Estats Units. No tinc paraules per expressar com m’han ajudat aquestes cartes i també el consol del germà de l’Arthur, en Dennis, la seva dona, la Mavis, i les meves nebodes, la Ruth i la Judy.

Un text que m’ha animat molt és Isaïes 30:18, que diu: «Jahveh esperarà per afavorir-te, i per això serà exalçat, per tenir compassió de tu; perquè Jahveh és un Déu de justícia: feliços tots els qui esperen en ell». És molt reconfortant saber que Jehovà està esperant pacientment per resoldre els nostres problemes i donar-nos assignacions emocionants en el nou món.

Quan repasso la nostra vida, me n’adono que Jehovà ha guiat i ha beneït la predicació a Irlanda. Em sento molt privilegiada d’haver posat el meu granet de sorra en aquest creixement espiritual. Estic convençuda que, quan fem la voluntat de Jehovà, Ell sempre ens beneeix.

^ § 12 Consulta l’Anuario para 1988, pàgines 101 i 102.

^ § 22 Consulta l’Anuario para 1988, pàgines 109 a 112.