Salta al contingut

Salta a l'índex

Testimonis de Jehovà

Selecciona un idioma català

 BIOGRAFIA

L’efecte positiu dels bons exemples

L’efecte positiu dels bons exemples

«Saps quants anys tinc?», li vaig preguntar. «Sé exactament els anys que tens», em va contestar l’Izak Marais, qui em va trucar des de Patterson, Nova York. Deixa’m explicar-te com va sorgir aquesta conversa.

VAIG néixer a Wichita, Kansas (Estats Units), el 10 de desembre de 1936 i era el més gran de quatre germans. Els meus pares, el William i la Jean, servien fidelment Jehovà. El pare era servent de companyia, que era qui portava la davantera a la congregació. La mare, d’altra banda, va conèixer la veritat a través de la seva mare, l’Emma Wagner. L’àvia havia ensenyat la veritat a moltes persones, i entre aquestes s’hi trobava la Gertrude Steele, que durant molts anys va ser missionera a Puerto Rico. * Com es pot veure, vaig tenir molts bons exemples a imitar.

BONS EXEMPLES A LA MEVA VIDA

El pare oferint les revistes a qui passava pel carrer

Un dissabte a la tarda, quan tenia cinc anys, estava amb el pare oferint les revistes La Torre de Guaita i la Consolación (ara Desperta’t!) a les persones que trobàvem pel carrer. Per aquella època el país participava en la Segona Guerra Mundial. Aquella tarda ens vam topar amb un metge que anava begut i al veure’ns va començar a insultar el pare per la seva neutralitat cristiana, titllant-lo de covard i desertor. Llavors se li va encarar i li va dir: «Per què no em dones un cop de puny, gallina!». Tot i que jo estava mort de por vaig sentir una gran admiració pel pare. Aprofitant que s’havia aturat bastanta gent al nostre voltant, els va començar a oferir les revistes. Per si no n’hi hagués prou, el metge va veure un soldat que passejava per allà i va cridar: «Fes alguna cosa amb aquest gallina!». El soldat, que havia vist que anava borratxo, li va dir: «Ves-te’n a casa i espavila’t!». I després d’això se’n van anar tots dos. Quan penso en la valentia que Jehovà va donar al meu pare em vénen molt bons records. El millor de tot és que aquell metge era un dels clients d’una de les dues barberies que tenien els meus pares a Wichita!

Amb els meus pares de camí a un congrés a Wichita, als anys 40

Quan tenia vuit anys, els pares van vendre la casa i les barberies, van construir una petita rulot  i ens vam mudar al Colorado per servir en un lloc de necessitat. Ens vam instal·lar a prop de Grand Junction, on els pares van servir de pioners mentre treballaven a mitja jornada de pagesos. Gràcies als seus esforços en la predicació i a l’ajuda de Jehovà, es va formar una congregació en aquella zona. El 20 de juny de 1948 el pare em va batejar en un rierol, juntament amb altres que havien acceptat la veritat, entre ells el Billie Nichols i la seva dona. Temps més tard, els van convidar a servir en l’obra itinerant, així com també al seu fill i la seva dona.

Compartíem bones estones amb germans molt actius espiritualment, com els Steele: el Don i l’Earlene, el Dave i la Julia, i el Si i la Martha. Aquella família va marcar la meva vida. Em van ensenyar que posar el Regne en primer lloc em portaria molta felicitat i donaria sentit a la meva vida.

EM TORNO A MUDAR

Quan tenia dinou anys me’n vaig anar de pioner al sud dels Estats Units amb el Bud Hasty, un amic de la família. El superintendent de circuit ens va enviar a Ruston, Louisiana, una zona on bastants germans s’havien tornat inactius. Ens va dir que cada setmana celebréssim totes les reunions, encara que no hi assistís ni una ànima. Vam trobar un lloc i el vam arreglar. Sempre fèiem totes les reunions, tot i que al principi només hi assistíem nosaltres. Ens alternàvem les parts a presentar i mentre l’un preguntava, l’altre contestava. Si s’havia de fer una demostració, la fèiem entre tots dos encara que no hi hagués ningú a l’auditori. Amb el temps, va començar a assistir-hi una germana gran. I després, alguns dels nostres estudiants i germans inactius també van començar a assistir-hi. Abans que ens n’adonéssim ja érem tota una congregació!

Un dia, el Bud i jo ens vam creuar amb un pastor de l’Església de Crist que parlava de textos bíblics amb els quals jo no estava familiaritzat. Això em va descol·locar i vaig decidir investigar més les meves creences. Així que, durant una setmana, la llum de l’habitació va cremar fins ben entrada la nit; havia de buscar les respostes a les preguntes que m’havien sorgit. Aquest estudi em va ajudar a fer meva la veritat. Ja estava impacient per parlar amb un altre pastor!

Poc després, el superintendent de circuit em va demanar que em mudés a El Dorado, Arkansas,  per ajudar aquella congregació. Mentre vaig estar allà, vaig haver de tornar diverses vegades a Colorado per presentar-me al centre de reclutament. En una ocasió en què viatjava amb uns pioners, vam tenir un accident a Texas i el meu cotxe va quedar reduït a un munt de ferralla. Vam trucar a un germà, que ens va venir a buscar i ens va portar a casa seva i, després, a la reunió. Allà es va anunciar el que ens havia passat i els germans ens van ajudar econòmicament. A més, el germà va vendre el meu cotxe per 25 dòlars.

Finalment vam aconseguir arribar a Wichita, on hi vivia un bon amic de la família, el «Doc» McCartney, que servia com a pioner. Els seus fills bessons, el Frank i el Francis, continuen sent dos dels meus millors amics. Ells em van vendre el seu cotxe vell pel mateix preu que jo havia venut el meu, 25 dòlars! Aquesta va ser la primera vegada que vaig veure clarament que Jehovà em donava allò que necessitava per haver posat el Regne en primer lloc. Va ser en aquella visita que els McCartney em van presentar una germana molt bonica i espiritual, la Bethel Crane. La seva mare, la Ruth, era una fidel Testimoni a Wellington, Kansas, i va ser pionera fins ben passats els noranta anys. En menys d’un any, el 1958, la Bethel i jo ens vam casar. A partir d’aquell moment vam servir plegats com a pioners a El Dorado.

UNA INVITACIÓ MOLT ESPECIAL

Tots dos havíem crescut envoltats de bons exemples, així que ens vam fer disponibles perquè l’organització de Jehovà ens utilitzés. Vam ser assignats com a pioners especials a Walnut Ridge, Arkansas. Més tard, el 1962, ens van convidar a la 37a classe de Galaad. Va ser tot un gust compartir classe amb el Don Steele. Després de la graduació ens van assignar a servir a Nairobi, Kenya. Vam deixar Nova York amb un nus a la gola, però aquest nus es va desfer tan bon punt vam veure com ens rebien els nostres germans a l’aeroport.

Predicant a Nairobi amb la Mary i el Chris Kanaiya

De seguida ens vam enamorar de Kenya i ens encantava predicar allà. El nostre primer estudi progressiu va ser amb el Chris i la Mary Kanaiya, que encara serveixen a temps complet a Kenya. L’any següent ens van enviar a Kampala, Uganda, i vam ser els primers missioners en arribar al país. Van ser temps emocionants perquè molts desitjaven conèixer la Bíblia i van arribar a ser els nostres germans. Després de tres anys i mig a l’Àfrica, la Bethel es va quedar en estat i vam haver de prendre una decisió. Pujaríem la nostra família a l’Àfrica o tornaríem als Estats Units? Finalment vam decidir tornar a casa. Vam marxar de l’Àfrica amb un nus a la gola encara més gran que el que vam sentir al deixar Nova York. Estimàvem tant la gent d’Àfrica que esperàvem tornar-hi algun dia.

UNA NOVA ASSIGNACIÓ

Ens vam instal·lar a l’oest de Colorado, on vivien els meus pares. Aviat va néixer la nostra primera filla, la Kimberly, i disset mesos més tard, la Stephany. Ens vam prendre molt seriosament la nova assignació i ens vam esforçar per ensenyar la veritat a les nostres estimades nenes. Volíem reflectir l’exemple que altres ens havien posat. Cal dir que tot i que un bon exemple pot influenciar en gran manera els més menuts, no garanteix que acabin servint Jehovà. Per desgràcia, una de les meves germanes i el meu germà petit van deixar la  veritat. Tot i això, tinc l’esperança que algun dia imitin els bons exemples que també van tenir.

Criar les nostres filles ens va fer molt feliços i sempre fèiem coses plegats. Com que vivíem a prop d’Aspen, Colorado, vam aprendre a esquiar per practicar aquest esport en família. Les estones que passàvem als telecadires ens permetien tenir bones converses. També ens agradava anar d’acampada i disfrutàvem xerrant al voltant d’una foguera. Tot i ser jovenetes, es feien preguntes com «Què faré quan sigui gran?» i «Com m’agradaria que fos el meu marit?». Ens esforçàvem per inculcar els principis bíblics en la seva ment i el seu cor. Les animàvem a servir Jehovà a temps complet i a casar-se amb un germà que compartís les seves metes. A més, les vam ajudar a entendre que era millor no casar-se massa joves. El nostre lema era: «De casar-se, res de res, fins als vint-i-tres».

Igual que els nostres pares, ens vam esforçar per no perdre’ns ni una reunió i predicar com a família cada setmana. A més, de tant en tant, teníem pioners a casa. Per altra banda, solíem parlar amb molt de carinyo dels anys que vam servir com a missioners i sempre dèiem que ens encantaria tornar a l’Àfrica els quatre junts. A elles també els feia molta il·lusió!

Cada setmana fèiem l’estudi de família i aprofitàvem aquells moments per representar situacions reals que podien trobar-se a l’escola. Les nenes feien de Testimonis i els tocava respondre a les preguntes. D’aquesta manera s’ho passaven pipa i guanyaven seguretat. Es van fer grans i van començar a queixar-se quan fèiem l’estudi de família. Un dia que ja em vaig afartar, les vaig enviar a l’habitació. Això sí que no s’ho esperaven! Van començar a plorar i dir que volien fer l’estudi. Aleshores ens vam adonar que, tot i ser jovenetes, les estàvem ajudant a estimar la veritat. Cada cop els hi agradava més estudiar i les deixàvem expressar-se lliurement. A vegades ens era difícil sentir-les dir que no estaven d’acord amb alguna cosa. Però així podíem saber què tenien al cor i, quan raonàvem amb elles, acabaven entenent perquè Jehovà pensava de certa manera.

VÉNEN MÉS CANVIS

Els anys van passar volant i ja havíem criat les nostres filles. Però amb l’ajuda i la guia de l’organització de Déu, vam fer tot el que vam poder perquè estimessin Jehovà. I què feliços ens vam sentir quan les dues van començar a servir de pioneres a l’acabar l’institut! Com que ja es podien mantenir per si mateixes es van mudar a Cleveland, Tennesse, amb dues germanes més per servir on hi havia necessitat. Les trobàvem a faltar, però ens agradava veure com dedicaven la seva vida a servir Jehovà a temps complet. Havia arribat el moment que la Bethel i jo comencéssim de nou el servei de pioner, i això ens va obrir la porta a més privilegis. Em van nomenar superintendent de circuit substitut i col·laborava als congressos.

Abans de mudar-se a Tennesse, les nostres filles van visitar la sucursal de Londres. Va ser allà on la Stephany, amb dinou anys, va conèixer el Paul Norton, un jove betelita. En un altre viatge, la Kimberly va conèixer un company de feina del Paul, el Brian Llewellyn. La Stephany es va casar amb el Paul, però no abans dels vint-i-tres. Un any més tard, la Kimberly, amb vint-i-cinc, es va casar amb el Brian. Fidels al nostre lema, fins als vint-i-tres, cap de les dues, res de res. Com a pares estàvem feliços de veure els marits que havien triat.

Amb el Paul, la Stephany, la Kimberly i el Brian a la sucursal de Malawi, l’any 2002

La Kimberly i la Stephany ens han dit que el nostre exemple i el dels nostres pares les van ajudar a obeir el consell de Jesús de posar el Regne en primer lloc, fins i tot quan van passar per dificultats econòmiques (Mt. 6:33). L’abril de 1998, el Paul i la Stephany van rebre la invitació per assistir a la 105a classe de Galaad, i en acabar el curs van ser assignats a Malawi, Àfrica. A la vegada, el Brian i la Kimberly van ser convidats a servir a la sucursal de Londres, i després al Betel de Malawi. Estàvem contents perquè sabíem que això és el millor que poden fer els joves amb la seva vida.

UNA ALTRA INVITACIÓ EMOCIONANT

El gener de 2001, amb seixanta-quatre anys, vaig rebre la trucada mencionada al principi d’aquest article. El germà Marais, superintendent de  Serveis de Traducció, em va explicar que s’havia organitzat un curs per millorar la comprensió de l’anglès per als traductors de tot el món i que em volien entrenar per ser-ne un dels instructors. La Bethel i jo vam orar molt i vam parlar de l’assumpte amb les nostres mares ja envellides per saber el seu parer. Les dues volien que hi anéssim encara que això les privés de la nostra ajuda. Així que vaig trucar al germà i li vaig dir que seria tot un plaer acceptar aquell privilegi.

Per aquell temps van diagnosticar càncer a la mare. Vam parlar amb ella i li vam dir que ens quedaríem per ajudar la meva germana, la Linda, a cuidar-la. «Ni parlar-ne!», va dir la mare. «Em sentiria pitjor si no hi anéssiu.» La Linda pensava exactament el mateix. Vam agrair molt el seu esperit de sacrifici i l’ajuda dels germans de la zona. El dia següent de marxar cap al Centre Educatiu de la Watchtower a Patterson, la Linda ens va trucar per dir-nos que la mare havia mort. Tal com ella hauria volgut, ens vam implicar de ple en aquella nova assignació.

Sorprenentment, la primera assignació que vam rebre va ser a la sucursal de Malawi, on les nostres filles i els seus marits estaven servint. Tornàvem a estar junts! Després vam continuar fent el curs a Zimbàbue i, més tard, a Zàmbia. Al cap de tres anys i mig, ens van tornar a enviar a Malawi per documentar les experiències dels germans que van patir persecució per la seva neutralitat. *

Predicant amb les nostres nétes

L’any 2005, amb un altre nus a la gola, vam tornar a Basalt, Colorado, on continuem servint de pioners. Un any més tard, el Brian i la Kimberly es van mudar prop nostre per criar les seves dues filles, la Mackenzie i l’Elizabeth. Pel que fa al Paul i la Stephany encara són a Malawi, on ell serveix com a membre del Comitè de Sucursal. Ara que ja estic a prop dels vuitanta, em fa molt feliç veure com els joves amb els qui he treballat reben responsabilitats que jo també vaig tenir. Aquesta felicitat és, en gran part, gràcies als bons exemples que vam tenir i als esforços que hem fet per transmetre’ls a les nostres filles i les nétes.

^ § 5 Si vols saber més sobre com van servir de missioners alguns membres de la família Steele, consulta La Torre de Guaita de l’1 de febrer de 1957, pàgines 76 a 79, i la del 15 d’agost de 1971, pàgines 506 a 511 (en espanyol).

^ § 30 Per a més informació, consulta la biografia de Trophim Nsomba a La Torre de Guaita del 15 d’abril de 2015, pàgines 14 a 18.