Salta al contingut

Salta a l'índex

Testimonis de Jehovà

Selecciona un idioma català

La felicitat de portar una vida senzilla

La felicitat de portar una vida senzilla

EL DANIEL I LA MÍRIAM es van casar el setembre del 2000 i se’n van anar a viure a Barcelona. Ell explica: «Portàvem el que es consideraria una vida normal. Les nostres feines ens permetien anar a bons restaurants, viatjar i vestir bé. També sortíem a predicar de forma regular». Però, llavors, van començar a venir els canvis.

El 2006 el Daniel va anar a un congrés que el va deixar molt pensatiu. En un discurs el germà va preguntar als assistents: «Estem fent tot el que podem per ajudar les persones que s’encaminen a la destrucció a viure per sempre?» (Prov. 24:11). Aquell discurs recalcava la importància de participar en la predicació, una obra que pot salvar moltes vides (Fe. 20:26, 27). El Daniel recorda: «Vaig sentir com si Jehovà m’estigués parlant a mi». El discurs també va explicar que com més prediquem, més goig obtenim. El Daniel sabia que allò era veritat. La Míriam ja havia començat a servir de pionera i tenia moltes benediccions.

El Daniel continua explicant: «Vaig arribar a la conclusió que ja era hora de fer un gir de 180 graus a la meva vida». I això és el que va fer. Es va posar a treballar menys hores, i va començar a servir de pioner i a plantejar-se servir en un lloc de necessitat per disfrutar més a la predicació.

REPTES I BENEDICCIONS

El maig de 2007, el Daniel i la Míriam van deixar les seves feines i se’n van anar a servir a Panamà, un país que ja havien visitat abans. El nou territori incloïa diverses illes a l’arxipèlag Bocas del Toro, al mar Carib, habitades en gran part per indígenes de l’ètnia guaymí. Després de fer els seus càlculs, van arribar a la conclusió que amb els seus estalvis s’hi podrien quedar uns vuit mesos.

Es movien per les illes amb barca i bicicleta. Encara recorden el seu primer viatge en bici, un recorregut de 32 quilòmetres, travessant turons ben empinats i sota un sol de justícia. El Daniel estava tan cansat que va estar a punt de caure desmaiat. Però les famílies guaymí que s’anaven trobant pel camí eren molt hospitalàries. Especialment, després d’aprendre algunes paraules en l’idioma local. En poc temps ja feien 23 cursos bíblics.

Però, al quedar-se sense estalvis, la seva alegria es va convertir en tristesa. El Daniel recorda: «Amb els ulls plens de llàgrimes, ens vam començar a fer a la idea de tornar a Espanya. Estàvem molt tristos; hauríem de deixar els nostres estudiants». Ara bé, al cap d’un mes van rebre una notícia que ho canviaria tot. La Míriam diu: «Ens van convidar a servir de pioners especials. Quina alegria! Ens podríem quedar a la nostra assignació».

L’ALEGRIA MÉS GRAN

El 2015 hi va haver canvis dins l’organització, i al Daniel i a la Míriam els van convidar a servir de pioners regulars. Què farien? Van confiar en la promesa de Salm 37:5 que diu: «Encomana a Jahveh el teu camí, i confia en ell, i ell ho farà». Tots dos van trobar feina per poder-se mantenir com a pioners, i actualment serveixen en una congregació de la província de Veraguas, a Panamà.

El Daniel explica: «Abans de deixar Espanya, no estàvem segurs si podríem portar una vida senzilla. Però ara ja no en tenim cap dubte, i no ens falta res que sigui necessari». Què els fa tan feliços? Ells expliquen: «No hi ha res que faci més feliç que ajudar persones sinceres a conèixer Jehovà!».