Salta al contingut

Salta a l'índex

Testimonis de Jehovà

Selecciona un idioma català

 Tresors De L’arxiu

«A qui s’ha encarregat l’obra»

«A qui s’ha encarregat l’obra»

FEIA dies que bufava el vent i no parava de ploure. Però el dilluns 1 de setembre de 1919 es va despertar càlid i assolellat. Aquell matí gairebé mil persones es van reunir en un auditori de 2.500 seients per escoltar la primera sessió del programa del congrés de Cedar Point, a Ohio (EUA). Per la tarda encara en van arribar dues mil més en vaixell, cotxe o tren. El dimarts hi havia tants assistents que la resta del programa va haver de continuar fora del recinte, sota uns arbres imponents.

Els rajos de sol es filtraven a través de les fulles i dibuixaven filigranes sobre les llargues jaquetes dels homes. Una brisa suau que venia del llac Erie despentinava les plomes dels barrets de les dones. Un germà recorda: «En aquell entorn, lluny del vell món, era com si estiguéssim en un paradís».

Però la bellesa d’aquell entorn no era res en comparació amb el goig que irradiaven les cares dels allà presents. «Semblen persones molt religioses», va comentar un diari local, «però jovials i alegres alhora». Per als Estudiants de la Bíblia, aquella era una ocasió molt especial, i més tenint en compte tot el que havien passat els últims anys: proscripció en temps de guerra, divisions a les congregacions, el tancament del Betel de Brooklyn i l’empresonament de molts germans per la seva fe, inclosos vuit que portaven la davantera i que van ser condemnats a penes de fins a vint anys entre reixes. *

Desanimats i desconcertats pel que estava passant en aquells anys, alguns Estudiants de la Bíblia havien deixat de predicar. Ara bé, la majoria va perseverar tot i la persecució. Per exemple, en una ocasió un investigador va informar que, malgrat les amenaces, els Estudiants de la Bíblia que havia interrogat van assegurar que «continuarien predicant la Paraula de Déu fins a la fi».

Al llarg d’aquell temps de prova, els Estudiants de la Bíblia mai van deixar de «buscar la guia del Senyor, [...] orant perquè el Pare els guiés». Ara tornaven a ser junts, en aquell congrés. Una germana, com molts altres, es preguntava com «es tornarien a posar en marxa les rodes de la  predicació». Estava clar que es volien posar mans a l’obra.

«GA»: UNA EINA SORTIDA DEL FORN

Durant tota aquella setmana es van veure les lletres «GA» en programes del congrés, targetes de benvinguda i cartells que hi havia per tot el recinte, i això tenia molt intrigats als delegats. El divendres, «El dia dels col·laboradors», el germà Rutherford va aclarir aquell misteri davant els sis mil assistents. «GA» eren les sigles d’una nova revista que es faria servir a la predicació, The Golden Age («L’edat d’or»). *

També va dir que els ungits «més enllà d’un temps de dificultats, veuen l’edat d’or del gloriós regne del Messies amb els ulls de la fe [...]. Per a ells, és una gran responsabilitat i tot un privilegi anunciar al món la vinguda de l’edat d’or. És part de l’obra que Déu els ha encomanat».

The Golden Age, una revista «de fets, esperança i convicció», seria una nova eina per difondre la veritat. A més, donaria pas a un nou mètode de predicació: una campanya de subscripcions porta per porta. Quan es va preguntar als assistents quants voldrien participar en aquesta obra, tots van saltar d’un bot. Llavors, amb l’entusiasme que caracteritza els verdaders seguidors de Crist, van cantar: «Envia la teva llum i la teva veritat, oh Senyor». El germà Norris va dir: «Mai ho oblidaré, una mica més i els arbres tremolen».

Al final d’aquell dia els delegats van fer cua durant hores per ser els primers subscriptors de la revista. Molts es van sentir com la Mabel Philbrick que va dir: «Va ser molt emocionant saber que per fi tornàvem a tenir feina!».

«A QUI S’HA ENCARREGAT L’OBRA»

Uns set mil Estudiants de la Bíblia es van preparar per entrar en acció. Les publicacions Organization Method To Whom the Work Is Entrusted («A qui s’ha encarregat l’obra») explicaven com s’organitzaria la predicació. L’obra es dirigiria des d’un nou Departament de Servei situat a la seu central. A les congregacions es formaria un comitè de servei i es nomenaria un director que transmetria les instruccions. El territori es dividiria en seccions d’entre cent cinquanta i dues-centes cases. Els dijous al vespre hi hauria una reunió de servei perquè els germans poguessin explicar les seves experiències a la predicació i entreguessin els seus informes.

El Herman Philbrick va explicar: «Tan bon punt vam arribar a casa, ens vam ficar de ple en la campanya de subscripcions». La gent era tot orelles. La Beulah Covey va comentar que «semblava que, després d’una guerra i molt patiment, tan sols la idea d’una edat d’or atreia la gent». L’Arthur Claus va escriure: «La congregació no s’ho podia creure; s’havia aconseguit un gran nombre de subscripcions». Només havien passat dos mesos des del primer número de la revista The Golden Age, i ja se n’havien deixat prop de mig milió de còpies i s’havien aconseguit cinquanta mil subscriptors.

El germà Macmillan va comentar que l’article «Evangeli del Regne», de La Torre de Guaita de l’1 de juliol de 1920, va ser «la primera crida oficial a participar en una campanya de predicació mundial tal com es coneix actualment». Aquell article animava tots els cristians ungits a «proclamar per tot el món que el Regne de Déu és a prop». Avui dia, milions de persones s’han unit als germans de Crist, «a qui s’ha encarregat l’obra», per predicar amb zel mentre esperen que arribi l’edat d’or del Messies.

^ § 5 Consulta el capítol 6 del llibre Los testigos de Jehová, proclamadores del Reino de Dios, titulat «Un tiempo de prueba (1914 1918)».

^ § 9 La revista The Golden Age es va anomenar Consolation a partir de 1937 i Desperta’t! (en anglès) a partir de 1946.