Salta al contingut

Salta a l'índex

Testimonis de Jehovà

Selecciona un idioma català

 BIOGRAFIA

Jehovà ha estat molt bo amb nosaltres

Jehovà ha estat molt bo amb nosaltres

JA DE ben jove, el meu pare, l’Arthur, volia arribar a ser ministre metodista. Però això va canviar quan va començar a llegir les publicacions dels Estudiants de la Bíblia i va assistir a les seves reunions. L’any 1914, quan tenia disset anys, es va batejar. Per aquells volts, el món estava enfangat en la Primera Guerra Mundial, i per això el van cridar a files. Com que es va negar a agafar les armes, el van condemnar a deu mesos de presó al centre penitenciari de Kingston, a Ontario (Canadà). Un cop va sortir de la presó, el pare va començar a servir de colporteur (pioner).

El 1926, es va casar amb la Hazel Wilkinson, la meva mare. Per la seva banda, l’àvia, la mare de la Hazel, havia conegut la veritat el 1908. Jo vaig néixer el 24 d’abril de 1931 i era el segon de quatre fills. El pare respectava molt la Bíblia i va infondre dins nostre aquest mateix sentiment. Jehovà era el més important per a la nostra família, i sempre sortíem junts a predicar casa per casa (Fe. 20:20).

SEGUEIXO L’EXEMPLE DEL PARE

El 1939 va esclatar la Segona Guerra Mundial, i l’any següent es va prohibir l’obra dels Testimonis de Jehovà al Canadà. Les escoles públiques celebraven cerimònies patriòtiques com ara saludar la bandera i cantar l’himne nacional. Durant aquestes sessions, a la meva germana gran, la Dorothy, i a mi ens permetien sortir fora de classe. Però un dia la meva professora em va intentar avergonyir acusant-me de covard. Després de l’escola, alguns companys de classe em van agredir i, d’un cop de puny, em van llençar a terra. Però, gràcies a això, em vaig decidir encara més a «obeir Déu abans que els homes» (Fe. 5:29).

 El juliol de 1942, quan tenia onze anys, em vaig batejar a la cisterna d’una granja. Quan no anava a l’escola, servia de pioner de vacances (avui conegut com pioner auxiliar). I un any me’n vaig anar amb tres germans més a predicar a territori no assignat al nord d’Ontario, on vivien llenyataires.

L’1 de maig de 1949 vaig ser nomenat pioner regular. Com que a la sucursal s’estaven fent obres de construcció, em van convidar a coŀlaborar-hi, i l’1 de desembre vaig començar a formar part de la família Betel del Canadà. Allà em van assignar a treballar a la impremta, on vaig aprendre l’ofici. Durant algunes setmanes vaig treballar de nit imprimint un tractat que parlava de la persecució que patien els Testimonis de Jehovà al Canadà.

Més tard, quan treballava al Departament de Servei, vaig entrevistar alguns pioners que anaven a servir al Quebec, on hi havia molta oposició. Un d’aquests pioners era la Mary Zazula, que venia d’Edmonton, Alberta. Com que ella i el seu germà gran, el Joe, no van voler deixar d’estudiar la Bíblia, els seus pares, que eren ortodoxos i tenien molt de zel, els van fer fora de casa. El juny de 1951 tots dos es van batejar i sis mesos més tard ja eren pioners. Durant la nostra conversa, vaig quedar impressionat amb la Mary perquè era una persona molt espiritual i em vaig dir: «Si no es torcen les coses, sembla que aquesta serà la noia amb qui em casaré». I nou mesos més tard, el 30 de gener de 1954, ja érem marit i muller. Una setmana després vam rebre una invitació per començar l’entrenament com a superintendents de circuit. Els dos anys següents vam servir en l’obra itinerant al nord d’Ontario.

Com que per tot el món la predicació estava en ple creixement, cada cop es necessitaven més missioners. La Mary i jo vam pensar que, si a l’hivern podíem sobreviure al fred gèlid del Canadà i a l’estiu, a aquells mosquits tan pesats, també podríem servir en qualsevol altra assignació. Finalment, el juliol del 1956 ens vam graduar a la 27a classe de l’Escola de Galaad, i pel novembre ja érem a la nostra nova assignació: el Brasil.

SERVIM DE MISSIONERS AL BRASIL

Va ser arribar al Brasil i començar a estudiar portuguès. Primer vam aprendre salutacions senzilles, després vam memoritzar presentacions d’un minut, i llavors vam començar a predicar. Si la persona mostrava interès, li ensenyàvem textos bíblics que descrivien com serà la vida en el nou món. El primer dia una senyora ens va escoltar amb molta atenció, així que li vaig llegir Apocalipsi 21:3, 4 i, tot seguit, em vaig desmaiar.  Encara no m’havia acostumat a aquell clima tan humit i, de fet, mai em vaig acabar d’adaptar a aquella calor.

La nostra assignació va ser la ciutat de Campos, on actualment hi ha quinze congregacions. Quan hi vam arribar només hi havia un petit grup i una casa missional amb quatre germanes: l’Esther Tracy, la Ramona Bauer, la Luiza Schwarz i la Lorraine Brookes. Em va tocar ajudar amb la bugada i recollir llenya per cuinar. Un dilluns, després de l’Estudi de La Torre de Guaita, vam tenir una visita força inesperada. La Mary descansava al sofà i parlàvem sobre com havia anat el dia. Quan es va incorporar, va sortir una serp de sota el coixí. Quin rebombori es va formar fins que la vaig matar!

Després d’haver estat durant tot un any estudiant portuguès, ens van convidar a servir al circuit. Portàvem vides molt senzilles en zones rurals, on no teníem electricitat, dormíem en catifes, i anàvem en carro i a cavall. Durant una campanya de predicació en territori no assignat, vam viatjar en tren a una ciutat que estava en una zona muntanyosa i vam llogar una habitació en una pensió. La sucursal ens va enviar vuit-centes revistes per predicar, i vam haver de fer un munt de viatges a l’oficina de correus per poder portar totes les caixes de revistes a la nostra habitació.

El 1962 es van fer Escoles del ministeri del Regne arreu del Brasil per entrenar germans i germanes missioneres, i em van demanar que hi anés d’instructor. Els següents sis mesos me’ls vaig passar viatjant tot sol d’escola en escola a Manaus, Belém, Fortaleza, Recife i Salvador. Vaig organitzar un congrés de districte a la famosa Òpera de Manaus. Unes pluges torrencials van contaminar l’aigua i ens vam quedar sense cafeteria (en aquell temps se servia menjar per als assistents al congrés). Em vaig posar en contacte amb l’exèrcit, i un oficial molt amable es va encarregar que tinguéssim aigua potable durant tot el congrés i va enviar soldats perquè muntessin dues carpes on vam instaŀlar la cuina i la cafeteria.

Mentrestant, a la Mary li va tocar predicar en una zona comercial plena de portuguesos que només estaven interessats en parlar de diners. La pobra no va poder conversar amb ningú sobre la Bíblia, i fins i tot va comentar a alguns betelites que l’últim lloc on desitjaria viure seria Portugal. I, dit i fet, poc després vam rebre una carta on se’ns convidava a servir en aquest país. Quina sorpresa es va endur la Mary! Per aquell temps, la predicació allà estava proscrita, però vam acceptar la nova assignació.

 NOVA ASSIGNACIÓ: PORTUGAL

L’agost de 1964 vam arribar a Lisboa. Els germans eren el blanc de la policia secreta portuguesa (PIDE); per això, era millor que ningú ens vingués a rebre a l’aeroport i que evitéssim qualsevol contacte amb els Testimonis locals. Ens vam allotjar en una pensió mentre esperàvem rebre els nostres permisos de residència i, un cop vam tenir els visats, vam llogar un pis. El gener de 1965 vam contactar amb la sucursal del país. Al cap de cinc mesos, per fi vam anar a la primera reunió. Quina felicitat!

Ens vam assabentar que la policia entrava cada dia a les cases dels germans i feia batudes. Cada vegada es tancaven més Sales del Regne, i les reunions s’havien de fer a cases privades. Molts Testimonis van acabar a la comissaria per ser interrogats. Com que la policia volia saber el nom dels que duien la davantera, maltractava els germans per forçar-los a parlar. Per aquesta raó els germans es donaven a conèixer pel seu nom de pila, com per exemple José o Paulo, en lloc del seu cognom. I nosaltres vam fer el mateix.

El que més ens preocupava era que als germans no els faltés l’aliment espiritual. La Mary escrivia a màquina articles d’estudi de La Torre de Guaita i d’altres publicacions que després s’utilitzaven com a plantilla per fer-ne més còpies.

DEFENSEM LES BONES NOTÍCIES ALS JUTJATS

El juny de 1966 es va iniciar un procés judicial històric a Lisboa. Els quaranta-nou membres de la congregació Feijó van ser acusats d’assistir a una reunió iŀlegal en una casa particular. Jo els vaig ajudar a preparar-se per al judici fent veure que era el fiscal. Sabíem que teníem les de perdre, però també érem conscients que era una gran oportunitat per donar un bon testimoni. El nostre advocat va acabar la seva defensa citant les paraules de Gamaliel (Fe. 5:33-39). Els mitjans de comunicació se’n van fer ressò i els quaranta-nou germans van complir condemnes d’entre quaranta-cinc dies i cinc mesos i mig de presó. A més, el nostre valent advocat va acceptar un curs bíblic i, abans de morir, va començar a anar a les reunions.

El desembre de 1966 em van nomenar superintendent de sucursal. Jo dedicava gran part del meu temps en assumptes legals, i vam fer tot el que vam poder perquè els Testimonis de Jehovà tinguéssim llibertat de culte a Portugal (Fili. 1:7). Finalment el 18 de desembre de 1974 vam rebre reconeixement legal. Els germans Nathan Knorr i Frederick Franz, de la seu mundial, ens van visitar per compartir la nostra alegria en una memorable reunió que es va fer a Lisboa i Porto amb una assistència de 46.870 persones.

 Jehovà va obrir les portes de la predicació en illes on es parla el portuguès com ara les Açores, Cap Verd, Madeira i São Tomé i Príncipe. Com que el nombre de Testimonis en aquests llocs havia augmentat, es necessitaven unes instaŀlacions més grans. El 23 d’abril de 1988, el germà Milton Henschel va venir per fer el discurs de dedicació de la sucursal. Un total de 45.522 germans, entre els quals hi havia vint missioners que havien servit al país, van assistir a aquest esdeveniment.

L’EXEMPLE DE GERMANS FIDELS ENS HA AJUDAT

Al llarg dels anys, la bona associació amb germans fidels ha enriquit les nostres vides. En certa ocasió, quan vaig acompanyar el germà Theodore Jaracz a una visita de zona, vaig aprendre una gran lliçó. A la sucursal en qüestió havia sorgit un problema força complicat, i els membres del comitè de sucursal havien fet tot el que estava a la seva mà per solucionar-ho. Per això, el germà Jaracz els va tranquiŀlitzar dient-los: «Ara li toca a l’esperit sant actuar». En una altra ocasió, mentre la Mary i jo visitàvem la seu mundial, vam passar una estona amb el germà Franz i alguns altres. Quan li van demanar que ens donés algun consell, ens va dir: «La meva recomanació és que us mantingueu a l’organització visible de Jehovà a les dures i a les madures. És l’única que està complint amb la comissió que Jesús va encarregar als seus deixebles: predicar les bones notícies del Regne de Déu!».

Això és el que precisament ens ha fet feliços a la Mary i a mi. També recordem amb molt de carinyo les visites de zona que hem fet a sucursals de tot el món. En aquestes visites hem pogut felicitar joves i grans per la bona feina que estan fent i els hem animat a continuar servint Jehovà.

Els anys han passat volant i ja hem fet els vuitanta. Ara la Mary té molts problemes de salut (2 Cor. 12:9). Les proves ens han ajudat a refinar la nostra fe, i tenim més clar que mai que volem ser fidels a Jehovà. Quan pensem en tots aquests anys, som conscients que Jehovà ha estat molt bo amb nosaltres, beneint-nos de moltes maneres diferents. *

^ § 29 El germà Douglas Guest va morir fidel a Jehovà el 25 d’octubre de 2015, mentre s’estava preparant aquest article.