Salta al contingut

Salta a l'índex

Testimonis de Jehovà

Selecciona un idioma català

 BIOGRAFIA

Vam trobar la «perla de gran valor»

Vam trobar la «perla de gran valor»

EN Winston i la Pam Payne serveixen a la sucursal d’Australàsia. Junts han tingut una vida molt feliç, però també han hagut d’afrontar alguns reptes, com ara el fet d’adaptar-se a noves cultures o la tragèdia de perdre un fill. Tot i això, mai han deixat d’estimar Jehovà i el Seu poble, ni han perdut el seu entusiasme a la predicació. En aquesta entrevista, els convidem a explicar-nos alguna de les seves experiències.

Winston, ens podries explicar com vas començar a buscar Déu?

Em vaig criar en una granja de Queensland (Austràlia). La meva família no era religiosa. Com que estàvem molt aïllats, jo quasi només tenia contacte amb la meva família directa. Quan tenia uns 12 anys, vaig començar a buscar Déu. Li vaig fer una oració, i li vaig demanar que m’ajudés a descobrir la veritat sobre ell. Més endavant, vaig deixar la granja i vaig trobar feina a Adelaide, a l’Austràlia Meridional. Quan tenia 21 anys vaig anar de vacances a Sydney, i allà vaig conèixer la Pam. Ella em va començar a parlar de l’angloisraelisme, un moviment religiós que afirmava que els anglosaxons descendien de les suposades deu tribus perdudes d’Israel. Deien que aquestes tribus eren les del regne del nord que van anar a l’exili el segle vuitè abans de la nostra era. Així és que, quan vaig tornar a Adelaide, vaig parlar d’aquest tema amb un company de feina que havia començat a estudiar la Bíblia amb els testimonis de Jehovà. Després de conversar amb ell durant unes hores, sobretot de les creences dels Testimonis, em vaig adonar que Déu havia respost a l’oració que li havia fet quan era un nen. Havia trobat la «perla de gran valor», la veritat sobre el meu Creador i el seu Regne (Mt. 13:45, 46).

Pam, tu també vas començar a buscar aquesta perla des de petita. Com la vas trobar?

Vaig créixer en una família religiosa al poble de Coffs Harbour, a Nova Gaŀles del Sud. Els meus pares i els meus avis creien  en l’angloisraelisme. Al meu germà petit, a la meva germana gran, a molts cosins meus i a mi ens van ensenyar que Déu afavoria les persones amb avantpassats d’origen britànic. Però a mi no m’acabava de convèncer, i sentia un buit espiritual. Per això, quan tenia 14 anys, vaig començar a visitar diverses esglésies, entre elles l’anglicana, la baptista i l’adventista del setè dia. Amb tot, cap d’elles em va ajudar a apropar-me a Déu.

Més tard, la meva família es va traslladar a Sydney. Allà vaig conèixer en Winston, que estava de vacances. Com ell ha dit, arran de les nostres converses sobre religió va acabar estudiant la Bíblia. Des de llavors, les seves cartes estaven plenes de textos bíblics. He de confessar que al principi em vaig preocupar, i fins i tot enfadar. Però de mica en mica vaig reconèixer que allò era la veritat.

El 1962, em vaig mudar a Adelaide per estar més a prop d’en Winston. Ell m’havia trobat allotjament a casa d’un matrimoni de Testimonis, en Thomas i la Janice Sloman, que havien estat missioners a Papua Nova Guinea. Van ser tan amables amb mi! Jo només tenia 18 anys, i ells em van ajudar molt en sentit espiritual. També vaig començar a estudiar la Bíblia i aviat vaig saber que havia trobat la veritat. Just després de casar-nos, en Winston i jo ens vam embarcar en una vida plena i feliç servint Jehovà. Una vida que, malgrat les proves, ens ha ajudat a valorar encara més aquesta «perla de gran valor».

Winston, parla’ns dels teus primers anys servint Jehovà.

A. Un mapa dels nostres viatges durant l’obra de circuit

B. Segells d’algunes illes. Kiribati i Tuvalu abans es coneixien com les illes Gilbert i Ellice

C. La preciosa illa coraŀlina de Funafuti, a Tuvalu, és una de les moltes illes que vam visitar abans que hi enviessin missioners

Poc després de casar-nos, Jehovà ens va obrir «una gran porta» d’activitat, i no seria la darrera (1 Cor. 16:9). El germà Jack Porter, que ens va visitar com a superintendent de circuit, i la seva dona, la Roslyn, ens van animar a ser pioners regulars, i ho vam ser durant cinc anys. En Jack i jo ara servim junts al Comitè de la Sucursal d’Australàsia. Quan tenia 29 anys, ens van convidar a servir a l’obra itinerant a les illes del Pacífic sud, que estaven sota la supervisió de la sucursal de Fiji. Les illes que visitàvem eren: Kiribati, Nauru, Niue, Samoa, Samoa Nord-americana, Tokelau, Tonga, Tuvalu i Vanuatu.

En aquell temps, la gent d’algunes de les illes més remotes no es fiava dels testimonis de Jehovà. Per això, havíem de ser prudents i discrets (Mt. 10:16). Com que les congregacions eren petites, els germans de vegades no ens podien allotjar. Així que havíem de buscar un lloc on passar la nit amb els veïns de la zona. Sempre van ser molt amables amb nosaltres.

Winston, què va fer que se’t despertés l’interès que tens en el món de la traducció?

En Winston dirigint una escola d’ancians a Samoa

En aquella època, els germans de Tonga només tenien uns quants tractats i llibrets en la seva llengua polinèsia. Feien servir l’edició en anglès del llibre La verdad que lleva a vida eterna per estudiar la Bíblia amb la gent del territori. Per això, durant una escola d’ancians de quatre setmanes, tres ancians locals, que no dominaven massa l’anglès, van començar a traduir aquest llibre en tonga. La Pam va escriure a màquina la traducció, i la vam enviar a la sucursal dels Estats Units per imprimir-la. Tot el projecte va durar unes vuit setmanes. Encara que la qualitat de la traducció deixava molt a desitjar, va ajudar moltes persones de Tonga a aprendre la veritat. La Pam i jo no som traductors, però aquella experiència ens va marcar.

Pam, quina diferència hi havia entre la vida a les illes i a Austràlia?

Un dels llocs on ens vam allotjar durant l’obra itinerant

Era ben diferent! Depèn d’on estàvem, havíem de conviure amb plagues de mosquits, rates, molta calor i humitat, malalties  i, de vegades, falta de menjar. Ara bé, al final del dia era molt relaxant mirar l’oceà des de la nostra fale, com es diuen en samoà les típiques cases polinèsies amb un sostre de palla i sense parets. Algunes nits, la llum de la lluna era tan intensa que podíem veure la silueta de les palmeres i el reflex de la lluna sobre el mar. Aquells moments tan bonics ens motivaven a meditar, a fer oració i a centrar-nos en els pensaments positius.

Ens encantaven els nens! Eren tan divertits i curiosos, especialment amb els estrangers de raça blanca. Mentre visitàvem Niue, un nen va tocar un dels braços peluts d’en Winston, i li va dir: «M’agraden les teves plomes!». Era la primera vegada que veia uns braços tan peluts, i no sabia ni com descriure’ls!

Ens trencava el cor veure en quines condicions vivien moltes persones. Encara que tenien uns paisatges espectaculars, l’atenció mèdica era molt precària i quasi no tenien aigua potable. Però els germans no s’angoixaven. Per a ells era normal. Eren feliços tenint a prop la família, el privilegi de servir Jehovà i un lloc on fer-ho. El seu exemple ens va ajudar a tenir clares les nostres prioritats i viure de manera senzilla.

Pam, de vegades te les havies d’enginyar per aconseguir aigua i poder cuinar. Com te’n sorties?

La Pam rentant la roba a Tonga

Li he de donar les gràcies al meu pare. Ell em va ensenyar a fer fogueres per cuinar i a sobreviure amb molt poques coses. Una vegada, quan vam visitar Kiribati, ens vam allotjar a una caseta que tenia el sostre de palla, el terra fet de corall i les parets, de bambú. Per poder cuinar, vaig fer un forat al terra per fer foc, i vaig utilitzar closques de coco com a combustible. Per aconseguir aigua, vaig seguir les dones del poble fins a un pou. Per poder treure aigua, feien servir un pal d’uns dos metres amb una corda lligada al final, com si fos una canya de pescar, però en lloc d’enganxar-hi un ham, hi enganxaven una llauna. D’una en una, cada dona llançava el seu pal i, amb un moviment ràpid de canell, enfonsava la llauna i aquesta s’omplia d’aigua. Semblava la mar de fàcil, fins que em va tocar a mi. Ho vaig intentar moltes vegades però, quan la llauna tocava l’aigua, flotava i no s’omplia. Quan van acabar de riure, una d’elles em va ajudar. La gent d’allà era molt maca.

A tots dos us va encantar servir a les illes. Voleu compartir amb nosaltres alguns records d’aquella època?

Winston: Ens va costar una mica adaptar-nos a alguns costums. Per exemple, quan els germans ens convidaven a dinar, normalment ens servien tot el menjar que tenien. Al principi no sabíem que havíem de deixar alguna cosa per a ells i ens ho menjàvem tot! És clar, quan ens vam adonar del que passava, vam començar a deixar menjar per a ells. Tot i que ficàvem la pota, els germans eren molt comprensius, i ens esperaven amb els braços oberts quan els visitàvem, aproximadament cada sis mesos. Érem els únics Testimonis que coneixien, a banda dels germans de la seva congregació.

Sortint a predicar amb un grup de germans a l’illa de Niue

Les nostres visites també eren un bon testimoni per als veïns. Molts pensaven que els germans locals s’havien inventat una nova religió. Però, quan veien que persones estrangeres visitaven els germans, s’adonaven que era una religió real i això els impressionava.

Pam: Un dels records més bonics que tinc és dels germans de Kiribati, on només hi havia una congregació molt petita. L’únic ancià d’allà, en Itinikai Matera, va fer tot el que va poder per cuidar-nos. Un dia va aparèixer amb un ou dins d’un cistell, i em va dir: «Té, per a vosaltres». En aquell moment, un ou de gallina era un regal molt especial per  a nosaltres. Aquell petit acte de generositat ens va arribar al cor.

Uns anys després, Pam, vas patir un avortament espontani. Què et va ajudar a superar-ho?

Em vaig quedar embarassada el 1973, mentre en Winston i jo servíem al Pacífic del Sud. Vam decidir tornar a Austràlia, però quatre mesos més tard vam perdre el nostre fill. En Winston estava destrossat; també era el seu fill. El dolor que sentíem va anar disminuint amb el temps, però no va desaparèixer del tot fins que vam llegir l’article de La Atalaya del 15 d’abril de 2009, titulat «Si una criatura muere en el vientre materno, ¿volverá a la vida en la resurrección?». Aquesta pregunta dels lectors ens va assegurar que l’assumpte estava en mans de Jehovà, i ell sempre fa el que és just. Déu s’endurà tot el dolor que ha provocat el món malvat de Satanàs, i utilitzarà el seu Fill per «posar fi a tot el que ha fet el Diable» (1 Jn. 3:8). L’article també ens va ajudar a valorar encara més l’enorme privilegi de ser part del poble de Jehovà. Què faríem sense aquesta esperança tan bonica?

Després de perdre el nostre fill, vam tornar a servir a temps complet. Vam estar uns mesos al Betel d’Austràlia, i finalment vam tornar a l’obra de circuit. L’any 1981, després de servir durant quatre anys a la zona rural de Nova Gaŀles del Sud i a Sydney, ens van tornar a convidar a la sucursal d’Austràlia, on servim fins a dia d’avui.

Winston, ara que serveixes al Comitè de la Sucursal d’Australàsia, creus que la teva experiència a les illes t’ha estat útil?

I tant! Per moltes raons. Primer, es va demanar a Austràlia que supervisés Samoa i Samoa Nord-americana. Llavors, la sucursal de Nova Zelanda es va fusionar amb la d’Austràlia. Actualment, la sucursal d’Australàsia supervisa Austràlia, les illes Cook, Niue, Nova Zelanda, Samoa, Samoa Nord-americana, Timor Oriental, Tokelau i Tonga. Moltes d’aquestes illes les he pogut visitar com a representant de la sucursal. Haver servit colze a colze amb tots aquests germans i germanes fidels m’ha ajudat molt, ja que ara els serveixo des de la sucursal.

En Winston i la Pam Payne a la sucursal d’Australàsia

Per acabar, m’agradaria afegir que la Pam i jo som molt conscients que no només els adults busquen Déu, tal com mostra la nostra experiència. Molts joves també volen trobar la «perla de gran valor», encara que la seva família no mostri interès (2 Re. 5:2, 3; 2 Cròn. 34:1-3). Podem estar segurs que Jehovà és un Déu amorós que desitja que tots, grans i petits, obtinguem la vida.

Quan la Pam i jo vam començar a buscar Déu, ara fa més de 50 anys, no ens podíem ni imaginar on ens duria la nostra recerca. Sens dubte, la veritat del Regne és una perla d’inestimable valor. Estem totalment decidits a no deixar perdre mai aquesta perla tan preciosa!