Salta al contingut

Salta a l'índex

Testimonis de Jehovà

Selecciona un idioma català

 IMITA LA SEVA FE | REBECA

«Hi aniré»

«Hi aniré»

REBECA observava el paisatge abrupte a mesura que les ombres s’anaven allargant. Després de viatjar diverses setmanes muntant en camell, ja s’estava acostumant al seu balanceig. Havia deixat molt enrere la casa on havia crescut, a Haran, centenars de quilòmetres al nord-est. Potser no tornaria a veure la seva família mai més. Segur que un torrent d’interrogants inundava la seva ment, sobretot ara, que s’apropava la fi del seu viatge.

La caravana havia passat per gran part de Canaan i ara estava travessant un terreny més dur, el Nègueb (Gènesi 24:62). Probablement Rebeca va veure ovelles. Aquesta terra era massa salvatge i àrida per fer agricultura extensiva, però hi havia una bona zona de pastura. El seu ancià guia coneixia molt bé aquelles terres. Estava desitjant dir-li les bones notícies al seu amo: Rebeca seria la dona d’Isaac! Ara bé, Rebeca devia estar capficada preguntant-se quin tipus de vida tindria a partir d’ara. Com seria el seu promès? No s’havien vist mai. Li semblaria bonica a Isaac? I què sentiria Rebeca per ell?

Tot i que els matrimonis concertats són poc comuns a molts països, a d’altres són molt normals. Sigui quin sigui el teu costum, segurament pensaràs que Rebeca s’estava endinsant en un món desconegut. Ella va ser una dona amb una fe i una valentia extraordinàries, qualitats que necessitem quan se’ns presenten canvis a la nostra vida. Hi ha altres qualitats boniques i poc habituals relacionades amb la fe de Rebeca.

«TAMBÉ POUARÉ PER ALS TEUS CAMELLS»

El gran canvi que es va produir a la vida de Rebeca va començar d’una manera que no semblava tenir res d’especial. Va créixer a Haran o a prop, una ciutat de Mesopotàmia. Els seus pares eren diferents de la majoria dels habitants d’Haran. Ells no adoraven Sin, el déu de la lluna, sinó Jehovà (Gènesi 24:50).

Rebeca era una noia molt bonica, però no era una pàmfila. Era una jove enèrgica i es va mantenir moralment pura. La seva família era pròspera i es podia permetre tenir servents, però Rebeca no va dur la vida d’una princesa ni va ser una nena mimada; la van educar per treballar de valent. Igual que moltes dones de la seva època, Rebeca havia de fer tasques feixugues, com ara anar a pouar, és a dir, buscar aigua per a la família. A última hora de la tarda, es posava la gerra a l’espatlla i anava a buscar aigua al pou (Gènesi 24:11, 15, 16).

Un vespre, després d’haver omplert la gerra, un ancià es va apropar a ella corrent i li va dir: «Deixa’m beure, si us plau, una mica d’aigua de la teva gerra». Quina petició tan modesta i educada! Rebeca es va adonar que l’home havia viatjat des de lluny, així és que va baixar la gerra de l’espatlla i el va deixar beure no només un glopet i prou, sinó fins que va calmar la seva set. Es va fixar que a la vora tenia deu camells ajaguts i que encara ningú havia posat aigua a l’abeurador. Ella veia com l’observava atentament amb molta tendresa i volia ser tan generosa com fos possible. Per tant li va dir: «També pouaré per als teus camells fins que acabin de beure» (Gènesi 24:17-19).

Fixa’t que Rebeca no va oferir donar només una mica d’aigua als camells, sinó fins que en tinguessin prou. Si un camell té molta set, pot arribar  a beure fins a cent litres! Si aquest hagués estat el cas, Rebeca hauria hagut de treballar molt durant hores. Però, pel que sembla, els camells no tenien tanta set. * Ara bé, això Rebeca no ho sabia quan va oferir la seva ajuda. Estava disposada a treballar de valent i desitjava ser hospitalària amb aquest estranger d’edat avançada. Ell va acceptar l’oferiment i la va estar mirant atentament mentre ella corria amunt i avall, omplint i buidant la gerra a l’abeurador una vegada i una altra (Gènesi 24:20, 21).

Rebeca era treballadora i hospitalària

Avui dia podem aprendre moltes coses de l’exemple de Rebeca. Vivim en una època en què predomina l’egoisme. Tal com es va predir, les persones són «egoistes» i no estan disposades a fer coses pels altres (2 Timoteu 3:1-5). Si volem vèncer aquesta tendència, segur que ens ajudarà molt visualitzar l’escena d’aquesta jove de temps antics corrent amunt i avall cap al pou.

Segur que Rebeca va notar com l’observava. No hi havia res impropi en la seva mirada; reflectia sorpresa, admiració i alegria. Quan Rebeca va acabar, ell li va regalar dos braçalets d’or i altres joies i li va preguntar: «De qui ets filla?». A més li va demanar: «Hi ha lloc a casa del teu pare per allotjar-nos?». Quan ella va parlar de la seva família, l’ancià va alegrar-se molt. Llavors Rebeca, moguda per l’entusiasme, va dir: «A casa nostra hi ha prou palla i farratge, i també lloc per allotjar-vos». Aquell va ser un gran oferiment ja que hi havia més persones que viatjaven amb l’ancià. Aleshores, ella va córrer per explicar-li a la seva mare el que havia passat (Gènesi 24:22-28, 32).

Era evident que van educar Rebeca per ser hospitalària. Aquesta és una altra qualitat que en els nostres dies brilla per la seva absència i una altra raó per la qual podem imitar la fe d’aquesta jove tan bondadosa. La fe en Déu ens hauria de motivar a ser hospitalaris. Jehovà ho és, ja que ell és generós amb tothom, i vol que els seus servents l’imitin. Quan som hospitalaris fins i tot amb aquells  qui no ens ho podran tornar, el nostre Pare celestial està molt content (Mateu 5:44-46; 1 Pere 4:9).

«PRENDRÀS UNA DONA PER AL MEU FILL»

Qui era l’home del pou? És probable que es tractés d’Elièzer, * un servent d’Abraham, el germà de l’avi de Rebeca. Per tant, el pare de Rebeca, Betuel, el va rebre amb els braços oberts. Els amfitrions li van oferir menjar, però no el va voler tastar fins que hagués explicat el motiu de la seva visita (Gènesi 24:31-33). Ens el podem imaginar parlant ple d’entusiasme perquè havia vist clarament com tenia la benedicció de Jehovà, el seu Déu, en aquesta missió tan important. Com va ser?

Imagina’t Elièzer explicant la seva història mentre Betuel i Laban, el pare i el germà de Rebeca, l’escoltaven embadalits. Els hi va explicar que Jehovà havia beneït Abraham abundantment a Canaan i que Abraham i Sara tenien un fill, Isaac, que ho heretaria tot. Abraham havia confiat una missió molt important al seu servent: havia de trobar una dona per a Isaac d’entre els seus familiars d’Haran (Gènesi 24:34-38).

Abraham va fer jurar a Elièzer que no escolliria una dona per a Isaac d’entre les dones de Canaan. Per què? Doncs perquè els cananeus no respectaven ni adoraven Jehovà Déu. Abraham sabia que Jehovà castigaria al temps degut aquelles persones per la seva maldat. Per tant no volia que el seu fill Isaac tingués cap lligam amb aquelles persones i les seves pràctiques immorals. A més, també sabia que el seu fill tindria un paper molt important en el compliment de les promeses de Déu (Gènesi 15:16; 17:19; 24:2-4).

Tot seguit Elièzer va explicar als seus amfitrions que va orar a Jehovà Déu quan va arribar al pou que hi havia a prop d’Haran. Li va pregar que escollís la dona que s’havia de casar amb Isaac. Com ho va fer? Elièzer li va suplicar a Déu que la noia que Ell volia que es casés amb Isaac vingués al pou. Quan li demanés una mica d’aigua, ella s’oferiria a donar-li aigua tant a ell com als seus camells (Gènesi 24:12-14). I qui va arribar i va fer exactament això? Rebeca! Imagina’t com es devia sentir si va escoltar per casualitat aquella conversa!

Betuel i Laban es van emocionar quan van escoltar el relat d’Elièzer i van dir: «Això ha sortit de Jahveh». Tal com era el costum, van acordar el compromís matrimonial entre Rebeca i Isaac (Gènesi 24:50-54). Però volia dir això que Rebeca no tenia ni veu ni vot?

Elièzer ja havia plantejat això a Abraham unes setmanes abans: «Potser la dona no voldrà venir darrere meu». Aleshores, Abraham li va respondre: «Llavors esdevindràs lliure del meu jurament» (Gènesi 24:39, 41). A casa de Betuel també es va tenir en compte l’opinió de Rebeca. Elièzer estava tan content per l’èxit que havia tingut el seu encàrrec que l’endemà al matí va preguntar si ja podia tornar a Canaan amb Rebeca. En canvi, la família volia que ella es quedés almenys deu dies més. Finalment, van solucionar l’assumpte d’aquesta manera: «Cridarem la noia, i li demanarem la seva opinió» (Gènesi 24:57).

Rebeca es trobava en un moment molt decisiu que determinaria el rumb de la seva vida. Què diria? S’aprofitaria de la compassió del seu pare i del seu germà i els hi demanaria de no marxar a un lloc desconegut? O veuria com un privilegi formar part d’aquests esdeveniments que Jehovà estava guiant? Amb la seva resposta va revelar com se sentia per aquest canvi tan sobtat i potser desconcertant a la seva vida. Senzillament va dir: «Hi aniré» (Gènesi 24:58).

Quina actitud tan lloable! Avui dia, els nostres costums referents al matrimoni potser són bastant diferents, però tot i això podem aprendre molt de Rebeca. El més important per a ella era la voluntat de Jehovà, no les seves preferències. La Paraula de Déu ens ofereix la millor guia possible, ja que ens ajuda a escollir bé la nostra parella i ser bons marits o mullers (2 Corintis 6:14, 15; Efesis 5: 28-33). Fem bé de seguir l’exemple de Rebeca i esforçar-nos per fer les coses a la manera de Déu.

«QUI ÉS AQUEST HOME?»

La família de Betuel va beneir Rebeca i tot seguit ella va sortir de viatge amb Deborà, la que havia estat la seva dida, i algunes criades, juntament amb Elièzer i els seus homes (Gènesi 24:59-61; 35:8). En poc temps van deixar Haran enrere. El viatge era molt llarg, d’uns vuit-cents quilòmetres, i durava al voltant de tres setmanes. Probablement no va ser un viatge còmode. Tot i que Rebeca havia vist molts camells al llarg de la seva vida, no podem assegurar que estigués acostumada a muntar-los. La Bíblia diu que venia d’una família de pastors, no comerciants que viatjaven amb caravanes de camells (Gènesi 29:10). Els qui munten en camell per primera vegada sovint es queixen per la incomoditat, fins i tot després d’haver fet un viatge molt curt.

Fos com fos, Rebeca va mirar més enllà i va intentar aprendre tot el que va poder sobre Isaac i la seva família escoltant Elièzer. Imagina’t aquest ancià parlant al vespre amb ella a la vora del foc, explicant-li la promesa que havia fet Jehovà al Seu amic Abraham. Per mitjà d’Abraham, Déu proporcionaria una descendència que portaria moltes benediccions a la humanitat. Pensa en com es devia sentir Rebeca quan es va adonar que la promesa de Jehovà es compliria mitjançant el seu futur marit, Isaac, i per tant també per mitjà d’ella! (Gènesi 22:15-18.)

Rebeca va demostrar humilitat, una qualitat bonica però poc habitual

Finalment va arribar el dia que descrivíem al principi. La caravana estava travessant el Nègueb i el sol s’estava ponent quan Rebeca va veure un home caminant pels camps. Se’l veia que estava pensant i meditant. El relat explica que Rebeca «baixà del camell» —potser sense esperar que s’agenollés—, «i digué al servent: Qui és aquest home que ve pel camp a rebre’ns?». Quan es va assabentar que era Isaac, es va cobrir el cap amb el vel (Gènesi 24:62-65). Per què? Es tractava d’un senyal de respecte pel seu futur marit. Alguns potser pensen que aquesta classe de submissió està passada de moda. Però tant els homes com les dones hem d’aprendre de la humilitat de Rebeca perquè tots necessitem continuar cultivant aquesta qualitat.

Isaac, que tenia uns quaranta anys, encara estava de dol per la seva mare, Sara, que havia mort feia tres anys. Podem deduir que Isaac era un home afectuós i tendre. Quina gran benedicció va ser casar-se amb una dona tan treballadora, hospitalària i humil! Com els hi va anar? Pel que es desprèn del relat bíblic, ell se’n va enamorar i «la va estimar» (Gènesi 24:67; 26:8).

Fins i tot a nosaltres, que vivim trenta-nou segles més tard, se’ns fa fàcil estimar Rebeca. Segur que aquesta dona tan valenta, treballadora, hospitalària i humil ens ha robat el cor. És bo que tots nosaltres —joves i grans, homes i dones, casats i solters— imitem la seva fe!

^ § 10 Això va passar al vespre. El relat no diu que Rebeca estigués al pou durant hores, ni insinua que la família estigués adormida quan va tornar a casa o que algú anés a buscar-la perquè estava tardant massa.

^ § 15 En aquest relat no es menciona el nom d’Elièzer, però probablement ell va ser el servent de qui es parla. Una vegada, Abraham va dir que Elièzer heretaria totes les seves propietats en cas de no tenir cap fill. Per tant, segurament ell era el servent d’Abraham més antic i de més confiança. Així és com es descriu el servent d’aquest relat (Gènesi 15:2; 24:2-4).