Salta al contingut

Salta a l'índex

Testimonis de Jehovà

Selecciona un idioma català

Preguntes dels lectors

Preguntes dels lectors

Què significa que s’ajuntessin els dos pals descrits al capítol 37 d’Ezequiel?

A través del profeta Ezequiel, Jehovà va predir que el seu poble tornaria a la Terra Promesa i que de nou seria una nació unida. Aquesta profecia també indicava que aquells que servissin Déu durant els darrers dies formarien un poble unit.

Jehovà va dir a Ezequiel que agafés dos pals. En un d’ells hauria d’escriure: «Per a Judà i per als fills d’Israel, els seus companys», i a l’altre: «Per a Josep, el [pal] d’Efraïm, i tota la casa d’Israel, els seus companys». La profecia deia que els dos pals n’arribarien a ser un de sol a la mà d’Ezequiel (Ez. 37:15-17).

 Què representava el terme Efraïm? Doncs bé, la tribu d’Efraïm va ser la més important del regne de les deu tribus del nord d’Israel. De fet, el primer rei d’aquest regne va ser Jeroboam, un efraïmita (Deut. 33:13, 17; 1 Re. 11:26). Com que Efraïm era fill de Josep, i Josep havia rebut una benedicció especial del seu pare, Jacob, era apropiat que un dels pals, que representava el regne del nord, fos anomenat «el [pal] d’Efraïm» (Nom. 1:32, 33). A l’any 740 abans de la nostra era, molt abans de la profecia d’Ezequiel, el regne del nord va caure en mans dels assiris (2 Re. 17:6). Però, anys més tard, aquests últims també van ser derrotats pels babilonis. Per això, quan Ezequiel va escriure la profecia dels dos pals, molts d’aquells israelites es trobaven dispersats per tot l’Imperi babilònic.

L’any 607 a. de la n. e., els babilonis van conquerir el regne de dues tribus del sud de Judà i es van endur la gent a Babilònia i, entre ells, potser també israelites que havien vingut del regne del nord. Els reis del regne del sud provenien de Judà, el mateix lloc on vivien els sacerdots que servien al temple de Jerusalem (2 Cròn. 11:13, 14; 34:30). Per aquesta raó, el pal «per a Judà» representava el regne del sud.

Quan es van unir simbòlicament els dos pals? Això va passar quan els israelites van tornar a Jerusalem a reedificar el temple l’any 537 a. de la n. e., ja que hi van tornar persones del regne del sud i del nord. Per fi els israelites ja no estaven dividits i tornaven a adorar Jehovà units (Ez. 37:21, 22). Els profetes Isaïes i Jeremies també van predir aquesta unitat (Is. 11:12, 13; Jer. 31:1, 6, 31).

Què va predir aquesta profecia sobre l’adoració verdadera? Doncs que Jehovà faria que tots els seus adoradors arribessin a ser «una sola cosa» (Ez. 37:18, 19). S’ha complert també en els nostres dies aquesta promesa? Sí, es va començar a complir l’any 1919, quan el poble de Déu va ser gradualment reorganitzat i reunificat. Estava clar que els esforços de Satanàs per dividir el poble de Déu havien quedat frustrats.

En aquell moment, la majoria de tots aquells servents de Déu que havien estat reunits tenien l’esperança de ser reis i sacerdots al cel amb Jesús (Ap. 20:6). Simbòlicament parlant, ells eren el pal «per a Judà». Però amb el temps, més persones que tenien l’esperança de viure a la terra es van anar unint als ungits (Zac. 8:23). Aquests eren com el pal «per a Josep», i no tenien l’esperança de governar al costat de Crist.

Avui dia, aquests dos grups serveixen units Jehovà, i tenen un sol Rei, Jesucrist. A la profecia d’Ezequiel, a aquest rei se l’anomena «el meu servent David» (Ez. 37:24, 25). Fent referència als seus seguidors, Jesús va orar: «A fi que tots siguin u; com tu en mi, Pare, i jo en tu» (Jn. 17:20, 21). * També va predir que les «altres ovelles» i el ramat petit de cristians ungits arribarien a ser «un sol ramat», i que tots ells estarien sota la protecció d’«un sol pastor» (Jn. 10:16). Les paraules de Jesús descriuen molt bé la unitat espiritual que avui hi ha entre els qui composen el poble de Déu, sigui quina sigui la seva esperança.

^ § 6 És interessant l’ordre que Jesús va utilitzar quan va posar les diferents il·lustracions que parlaven sobre el senyal dels darrers dies. Primer va fer referència al «servent fidel i assenyat», un petit grup de germans ungits que són els encarregats de portar la davantera entre el poble de Déu (Mt. 24:45-47). Després va posar il·lustracions que principalment feien referència a tots els cristians ungits (Mt. 25:1-30). I finalment, va parlar d’aquells que tenen l’esperança de viure per sempre a la terra i que treballen al costat dels ungits (Mt. 25:31-46). De manera semblant, quan la profecia d’Ezequiel es va començar a complir en els nostres dies, primer va aplicar a aquells que tenen l’esperança de viure al cel. I tot i que el regne del nord no sol representar aquells que tenen l’esperança de viure per sempre a la terra, la unitat que es descriu en aquesta profecia ens recorda la unitat que ja existeix actualment entre aquest grup i els cristians amb esperança celestial.