El matrimoni Kassholm va assistir a l’Escola de Galaad l’any 1979, i al llarg dels anys han estat «plantats», o assignats, a llocs tan diversos com l’Iran, Maurici, Myanmar, Tanzània i el Zaire. Va ser a Galaad on en Jack Redford, un dels instructors, els va donar el consell que els ha ajudat a «florir» totes les vegades que han estat «plantats», «arrencats» i «trasplantats». Deixem que ens ho expliquin.

Primer de tot, per què no ens expliqueu com vau conèixer la veritat?

Mats: Viure la Segona Guerra Mundial a Polònia va fer que el meu pare veiés de ben a prop la hipocresia de l’Església catòlica. Tot i això, sovint deia: «La veritat ha de ser a algun lloc!» i, amb el temps, vaig poder comprovar que tenia tota la raó. Jo acostumava a comprar llibres de segona mà, i un dia en vaig trobar un de blau que es titulava La verdad que lleva a vida eterna. Aquell títol em va cridar molt l’atenció, així que me’l vaig llegir d’una tirada aquella mateixa nit. L’endemà al matí estava totalment convençut que havia trobat la veritat.

L’abril de 1972, vaig començar a llegir moltes més publicacions dels testimonis de Jehovà. Allò em va permetre trobar la resposta a les preguntes bíbliques que em feia. Em sentia com el mercader de la paràbola de Jesús que va trobar una perla molt valuosa i va vendre de seguida tot el que tenia per comprar-la. En el meu cas, vaig «vendre» els meus plans d’anar a la universitat i ser metge per tal de comprar aquella «perla» tan valuosa (Mt. 13:45, 46). Així que, el 10 de desembre de 1972, em vaig batejar.

En menys d’un any, els meus pares i el meu germà petit també van acceptar la veritat i es van batejar. El juliol de 1973, vaig començar el servei a temps complet. Entre els pioners entusiastes de la congregació, hi havia l’Ann-Catrin, una germana preciosa i espiritual. Ràpidament ens vam enamorar i el 1975 ens vam casar. Vam gaudir de servir els següents quatre anys a la bonica ciutat de Strömsund, un territori ben productiu.

Ann-Catrin: El meu pare va conèixer la veritat a Estocolm, quan estava a punt d’acabar els seus estudis universitaris. En aquella època, jo tan sols tenia tres mesos, però ell se m’enduia a les reunions i a predicar. A la meva mare no li feia gens de gràcia, així és que estava decidida a demostrar que  els testimonis de Jehovà no tenien raó. Però no va poder fer-ho i, un temps després, també es va batejar. Jo vaig prendre la decisió de batejar-me quan tenia 13 anys, i als 16 vaig començar a ser pionera. Després d’estar servint un temps a Umeå, on hi havia molta necessitat, em van nomenar pionera especial.

Un cop en Mats i jo ens vam casar, vam poder ajudar moltes persones a conèixer la veritat. Una d’aquestes va ser la Maivor, una adolescent que va renunciar a una carrera exitosa al món de l’esport per servir a temps complet. Ella i la meva germana petita van servir juntes com a pioneres. De fet, les dues van assistir a l’Escola de Galaad el 1984, i ara serveixen com a missioneres a l’Equador.

En les diferents assignacions que heu tingut com a missioners, com heu seguit el consell de florir allà on us plantin?

Mats: Al llarg de la nostra vida, ens han «trasplantat» a diferents assignacions, però sempre ens hem esforçat per estar «arrelats» en Jesús imitant les seves precioses qualitats, especialment la seva humilitat (Col. 2:6, 7). Per exemple, cada vegada que arribàvem a una nova assignació, no esperàvem que els germans s’adaptessin a nosaltres, sinó que intentàvem esbrinar per què feien les coses de certa manera. Hem gaudit molt d’aprendre com pensen i com és la seva cultura. De fet, com més imitàvem Jesús, més sentíem que estàvem plantats «vora corrents d’aigua» i això ens permetia florir (Sl. 1:2, 3).

Ann-Catrin: Després de ser trasplantat, un arbre necessita rebre la llum del sol per poder arrelar i créixer fort. Jehovà sempre ha estat «el nostre sol» (Sl. 84:11). Allà on hem anat, ens ha regalat l’escalfor dels germans i germanes. Per exemple, mentre servíem en una congregació petita a Teheran, a l’Iran, els germans ens van mostrar una hospitalitat extraordinària que ens recordava els costums de temps bíblics. Ens hauria encantat poder quedar-nos-hi, però el juliol de 1980 el govern va prohibir l’obra i ens va informar que teníem 48 hores per abandonar el país. Llavors, ens van assignar a l’Àfrica, concretament al Zaire (l’actual República Democràtica del Congo).

Quan vaig saber que ens assignaven a l’Àfrica, em vaig fer un fart de plorar! Estava realment espantada, perquè havia sentit que hi havia moltes malalties i serps. Però un matrimoni d’amics nostres que portava anys servint allà ens va dir: «Encara no heu ni arribat! Doneu-li una oportunitat. Ja veureu com l’Àfrica es fa estimar». I tenien tota la raó. Els germans d’allà són un encant i és molt fàcil estimar-los. De fet, sis anys després, quan vam haver de marxar del Zaire a causa de la proscripció, em va fer gràcia adonar-me que estava demanant en oració: «Si us plau, Jehovà, deixa’ns quedar-nos a l’Àfrica».

Quines benediccions heu rebut al llarg dels anys?

Mats: Gràcies a les assignacions que hem tingut, hem pogut conèixer missioners de diferents països i antecedents que han arribat a ser els nostres amics íntims. Ensenyar de la Bíblia a les persones ens ha fet increïblement feliços. De fet, en algun moment, cadascun dirigíem fins a 20 cursos! I una altra benedicció que m’agradaria esmentar és l’amor i l’hospitalitat que ens han mostrat  els germans de l’Àfrica. Per exemple, quan visitàvem les congregacions a Tanzània, els germans ens donaven «més del que podien» (2 Cor. 8:3). Quan aparcàvem la nostra «habitació» —una furgoneta Volkswagen— al costat de casa seva, s’asseguraven que no ens faltés de res. Un costum que vam agafar i que ens encantava és el que l’Ann-Catrin i jo anomenàvem «l’hora del conte». Cada vespre, sèiem junts i ens explicàvem com ens havia anat el dia. Aleshores, donàvem gràcies a Jehovà.

Ann-Catrin: Per a mi, un gran regal ha estat viure de primera mà el que significa formar part d’una germandat mundial. Hem pogut aprendre nous idiomes, com ara francès, ganda, persa i suahili. Alhora, hem descobert una gran varietat de cultures fascinants. També hem ajudat nous deixebles a progressar, hem trobat autèntics amics i hem pogut treballar «braç a braç» amb ells en el servei a Jehovà (Sof. 3:9, nota).

També ha estat un regalàs per a nosaltres poder admirar la creació de Jehovà, tan diversa i espectacular. Cada cop que anàvem a una nova assignació era com si féssim un viatge i Jehovà fos el nostre guia. Al seu costat, hem tingut experiències que mai hauríem pogut viure pel nostre compte.

Quins reptes heu afrontat, i com els heu superat?

Mats: Al llarg dels anys, hem contret diverses malalties tropicals, com ara la malària, i a l’Ann-Catrin l’han hagut d’operar d’urgència en més d’una ocasió. Una altra preocupació constant ha estat atendre els nostres pares quan s’han fet grans. Estem profundament agraïts a les nostres famílies, ja que els nostres germans i germanes els han cuidat amb amor i paciència mentre nosaltres no hi érem (1 Tim. 5:4). Encara que hem fet tot el que hem pogut, no ha estat fàcil lluitar contra la frustració d’estar lluny i no poder fer més per ells.

Ann-Catrin: El 1983, mentre servíem al Zaire, em vaig posar molt malalta de còlera. El metge va dir a en Mats: «Te l’has d’emportar d’aquest país  avui mateix!». Així que l’endemà vam agafar l’únic vol disponible en un avió de càrrega que anava cap a Suècia.

Mats: Crèiem que allà havia acabat el nostre servei com a missioners, així que vam vessar moltes llàgrimes. Però, per sorpresa dels doctors, l’Ann-Catrin es va recuperar, i en un any vam poder tornar al Zaire per servir en una petita congregació suahili a Lubumbashi.

Ann-Catrin: Mentre servíem a Lubumbashi, vaig patir un avortament. Tot i que formar una família no entrava dins dels nostres plans, perdre el nostre bebè va ser un cop molt dur. Però Jehovà és molt bo, i en aquell moment tan trist de la nostra vida ens va fer un regal inesperat. Vam començar més cursos bíblics que mai abans. En menys d’un any, el nombre de publicadors de la nostra congregació es va duplicar, de 35 a 70, i l’assistència a les reunions va augmentar de 40 a 220. Estàvem molt enfeinats en la predicació, i veure la mà de Jehovà en acció em va consolar molt. És clar, sovint recordem el nostre petitó i parlem sobre com d’emocionant serà el moment en què Jehovà elimini per complet el dolor del nostre cor.

Mats: Va arribar un punt en què l’Ann-Catrin se sentia totalment esgotada i molt dèbil. I jo vaig haver de passar per una intervenció important després que em diagnostiquessin càncer de còlon en estadi IV. Però ara em trobo bé, i l’Ann-Catrin fa tot el que pot en el seu servei a Jehovà.

Tenim molt present que no som els únics que passem per proves. Per exemple, fa uns anys, vam visitar els nostres germans i germanes que vivien en camps de refugiats després d’haver fugit del genocidi de Ruanda el 1994. Veure amb els nostres propis ulls la seva fe, l’aguant i l’hospitalitat que mostraven, tot i tenir una situació molt precària, ens va confirmar que Jehovà té el poder de sostenir els seus servents davant de qualsevol prova (Sl. 55:22).

Ann-Catrin: Vam haver de superar un altre repte després d’assistir a la dedicació de la sucursal d’Uganda el 2007. Mentre un grup d’uns 25 missioners i betelites viatjàvem de tornada a Nairobi, Kenya, vam tenir un accident de trànsit abans de travessar la frontera. Un camió que venia per l’altre carril va envair el nostre i va xocar frontalment amb nosaltres. El conductor, dos matrimonis i un germà van morir a l’acte, i una altra germana va morir més tard a l’hospital. Tenim tantes ganes de veure els nostres amics en el nou món! (Job 14:13-15.)

 Amb el temps, em vaig recuperar de les meves ferides físiques, però l’accident va provocar tant en nosaltres com en altres passatgers un trastorn per estrès posttraumàtic. En el meu cas, patia atacs d’ansietat a la nit; em despertava de cop amb símptomes semblants als d’un infart. Aquells moments eren terrorífics. Aconseguíem calmar-nos fent oracions intenses a Jehovà i llegint els nostres textos bíblics preferits. També vam buscar ajuda professional, que ens va ser molt útil. A dia d’avui, hem après a gestionar millor els símptomes que encara arrosseguem i demanem a Jehovà que ens ajudi a consolar aquells que lluiten contra aquesta mena de trastorns.

Quan hem parlat de com Jehovà us va ajudar a afrontar aquests reptes, heu dit que Jehovà us va portar «com si fóssiu ous frescos». A què us referíeu?

Mats: Aquesta expressió ve de la dita suahili «tumebebwa kama mayai mabichi», que vol dir ‘ens van portar com si fóssim ous frescos’. Igual que portaríem un ou fresc amb molt de compte perquè no es trenqui, Jehovà ens ha cuidat amb tendresa en cadascuna de les nostres assignacions. Sempre hem tingut el que necessitàvem, podríem dir que fins i tot més del que necessitàvem. Una de les maneres com hem notat l’amor i el suport de Jehovà ha estat a través de les mostres d’empatia del Consell Rector.

Ann-Catrin: M’agradaria explicar una de les moltes ocasions en què Jehovà ens ha cuidat. Mentre en Mats s’acabava de recuperar de la malària, vaig rebre una trucada dient que el meu pare estava ingressat a la UCI, a Suècia. En aquells moments, ens era impossible comprar els bitllets per anar-hi, així que vam decidir vendre el cotxe. Però, a continuació, vam rebre dues trucades més. La primera era d’un matrimoni que sabia el que havia passat i ens volia regalar un dels bitllets. L’altra era d’una germana gran que portava temps estalviant en una guardiola amb una nota enganxada que deia: «Per a algú que ho necessiti». Així que en pocs minuts Jehovà va venir al nostre rescat (Heb. 13:6).

Mirant enrere, què heu après en els 50 anys que porteu servint a temps complet?

Ann-Catrin: Al llarg dels anys, he comprovat com de certes són les paraules d’Isaïes 30:15: «Sereu forts si manteniu la calma i confieu en mi». I és que quan confiem en Jehovà, ell es pren la nostra batalla com si fos la seva (2 Cròn. 20:15, 17). Li hem donat el millor en cada assignació i, en conseqüència, ell ens ha donat moltes més benediccions de les que hauríem rebut fent qualsevol altra cosa a la vida.

Mats: La principal lliçó que m’enduc és que, si confio en Jehovà en qualsevol situació, ell actua a favor meu (Sl. 37:5). I sempre ens ha ajudat tal com ha promès. Encara avui, en la nostra assignació a la sucursal de Myanmar, continuem veient com compleix la seva paraula.

Desitgem de tot cor que els joves que volen fer més per a Jehovà puguin sentir tan a prop com nosaltres el Seu amor lleial. De fet, estem convençuts que ho faran si permeten que Jehovà els faci florir en tota la seva esplendor allà on els planti.