El 1913 el meu pare, en John Mills, es va batejar amb 25 anys a Nova York. El germà Russell va fer el discurs de bateig. Poc després, el pare va anar a viure a Trinitat, on es va casar amb la Constance Farmer, una entusiasta Estudiant de la Bíblia. El meu pare va ajudar el seu amic, en William Brown, a projectar el «Fotodrama de la creació» fins que la família Brown va ser assignada a l’Àfrica occidental el 1923. Els meus pares tenien esperança celestial i van continuar servint fidelment a Trinitat.

Els meus pares van tenir nou fills, i al primer li van posar el nom de Rutherford, que era el president de la Watch Tower. Quan vaig néixer el 30 de desembre de 1922, em van posar el nom de Woodworth en honor a l’editor de The Golden Age (‘L’edat d’or’). Els pares es van assegurar que rebéssim una bona educació, però sempre van donar prioritat a les metes espirituals. La mare era una mestra de la Bíblia molt persuasiva, i al pare li encantava posar vida a les històries bíbliques que ens explicava de petits.

Els seus esforços van valer la pena. Dos germans meus i jo vam anar a l’Escola de Galaad, i tres de les meves germanes van servir com a pioneres durant molts anys a Trinitat i Tobago. Gràcies al bon exemple i a l’educació dels nostres pares, vam arribar a estar «plantats a la casa de Jahveh». A més, ens van animar a ser fidels i a donar fruit servint Déu (Sl. 92:13).

A casa nostra s’organitzava la predicació. Els pioners s’hi reunien i sovint parlaven sobre un missioner canadenc que havia visitat Trinitat, en George Young. Els pares també solien parlar dels seus amics, els Brown, que en aquell moment servien a l’Àfrica occidental.  Tot això em va motivar a començar a predicar quan tenia 10 anys.

En aquell temps, les nostres revistes eren molt directes al treure a la llum la falsedat de la religió, l’egoisme del sistema comercial i la corrupció política. Com a conseqüència, el 1936 l’església va convèncer el governador perquè prohibís les nostres publicacions. Tot i això, les vam fer servir fins que ens en vam quedar sense. Vam fer marxes d’informació amb cartells, i anàvem en bicicleta distribuint impresos. Predicàvem fins a les zones més remotes de Trinitat amb el grup de Tunapuma, que utilitzava un cotxe amb megafonia. Era molt emocionant! Aquest ambient espiritual va ser una empenta perquè em bategés als 16 anys.

Aquestes vivències i l’exemple de la família em van despertar el desig de ser missioner. Amb aquesta meta en ment, el 1944 vaig anar a servir a l’illa d’Aruba, on estava el germà Edmund Cummings. Ens vam posar molt contents quan van venir deu persones al Memorial el 1945 i, l’any següent, s’hi va formar la primera congregació.

Poc després, vaig predicar informalment a una companya de feina, l’Oris Williams, que no m’ho va posar gens fàcil perquè defensava amb fermesa les doctrines que li havien ensenyat. Amb tot, gràcies a l’estudi de la Bíblia, va aprendre el que ensenya la Paraula de Déu i es va batejar el 5 de gener de 1947. Amb el temps, ens vam enamorar i ens vam casar. Ella es va fer pionera el novembre de 1950, i junts vam començar una nova etapa molt emocionant.

El 1955 ens van convidar a assistir a l’Escola de Galaad. L’Oris i jo vam renunciar a la nostra feina, a la nostra casa i a altres possessions, i ens vam acomiadar d’Aruba. El 29 de juliol de 1956 ens vam graduar de la 27a classe de Galaad i vam ser assignats a Nigèria.

Mirant enrere, l’Oris comenta: «L’esperit de Jehovà et pot ajudar a adaptar-te als alts i baixos de la vida del missioner. El meu marit sempre va voler ser missioner, però aquest mai havia estat el meu somni. Preferia tenir una casa i formar una família. Però quan em vaig adonar que era molt urgent predicar, vaig canviar d’opinió. Quan vam sortir de Galaad, estava preparada per a la vida de missionera. Mentre pujàvem al vaixell Queen Mary, en Worth Thornton ens va desitjar un bon viatge. Ell treballava a l’oficina del germà Knorr i ens havia dit que serviríem a Betel. Al principi no em va atreure la idea, però ràpidament em vaig adaptar a la vida de Betel i fins i tot em va agradar. Allà vaig servir a diferents departaments, però el que més m’agradava era treballar a la recepció. M’encanta la gent, i aquesta feina em permetia conèixer germans de tot Nigèria. Molts d’ells arribaven bruts, cansats i tenien set i gana. Era un privilegi poder atendre’ls i donar-los el que necessitaven. Em feia molt feliç saber que tot allò era servei sagrat». Sens dubte, cada assignació ens ha ajudat a créixer en sentit espiritual.

El 1961 vam fer una reunió familiar a Trinitat. El germà Brown va explicar experiències molt emocionants de l’Àfrica i jo vaig parlar del creixement de l’obra a Nigèria. El germà Brown em va abraçar i va dir irònicament al pare: «Johnny, què et sembla tot el que ha aconseguit en Worth a l’Àfrica? T’ha passat pel davant, eh!». El meu pare va respondre: «Ben fet, fill! Continua així!». Aquestes paraules d’ànim de dos puntals espirituals van fer que desitgés encara més treballar de valent en la meva assignació.

El 1962 em van convidar a la 37a classe de Galaad, on vaig rebre més capacitació durant deu mesos. El germà Wilfred Gooch, que era el superintendent de la  sucursal de Nigèria, va anar a la 38a classe i el van assignar a Anglaterra. Llavors em van encarregar supervisar la sucursal de Nigèria. Seguint l’exemple del germà Brown, vaig viatjar molt i em vaig esforçar per conèixer i estimar els germans nigerians. Tot i que eren pobres en sentit material, amb el seu goig demostraven que una vida feliç i plena no depèn dels diners o les coses que tinguem. Era impressionant veure’ls tan nets i arreglats a la reunió. Quan anaven als congressos, molts arribaven en camió i bolekaja (una mena d’autobús local sense finestres). * Sovint aquells autobusos tenien frases escrites interessants. Una d’elles era: «Petites gotes d’aigua fan un gran oceà».

Que n’és, de cert! Els esforços de tots són importants i sentim que també hem aportat el nostre granet de sorra. L’any 1974 Nigèria va ser el primer país, fora dels Estats Units, que va arribar a la xifra de 100.000 publicadors. Quin creixement tan extraordinari!

Enmig de tot això, va esclatar la Guerra de Biafra, que va durar del 1967 al 1970. Durant mesos, els nostres germans de la ribera biafresa del riu Níger van perdre el contacte amb la sucursal. Aleshores, la nostra responsabilitat era fer-los arribar l’aliment espiritual. Gràcies a l’oració i la confiança en Jehovà vam ser capaços de creuar aquell riu en diverses ocasions.

Recordo aquells perillosos viatges creuant el riu Níger. Els soldats que disparaven a la primera de canvi, les malalties i altres perills posaven en risc la nostra vida. Si ja era difícil travessar les línies de l’exèrcit federal, encara ho era més endinsar-se en la zona rebel. En una ocasió vaig travessar de nit el riu Níger amb una canoa des d’Asaba fins a Onitsha per animar els ancians d’Enugu. En una altra ocasió vam confortar els germans responsables d’Aba, on durant la nit no se’ls permetia tenir els llums encesos. I a Port Harcourt vam haver d’acabar la reunió ràpidament amb oració, ja que les forces federals van aconseguir superar les defenses rebels.

Aquelles reunions eren vitals per recordar als nostres germans que Jehovà els estimava i tenia cura d’ells. També era necessari aconsellar-los que es mantinguessin neutrals i units. Però, van ser capaços de sortir-se d’aquell terrible conflicte. Van demostrar que el veritable amor està per sobre de l’odi entre tribus i van mantenir la unitat cristiana. Quin privilegi va ser poder estar al seu costat en aquells moments tan difícils!

El 1969, el germà Milton Henschel va ser el president del congrés internacional «Paz en la Tierra», a l’estadi dels Yankees de Nova York. Vaig aprendre molt sent el seu ajudant, i això em va ser útil quan l’any següent vam celebrar el congrés internacional «Homes de bona voluntat» a Lagos (Nigèria). Feia poc que havia acabat la guerra; així és que la celebració d’aquest congrés només va ser possible gràcies a la benedicció de Jehovà. Va ser tot un rècord! Es va fer en 17 idiomes i l’assistència va ser de 121.128 persones. Els germans Knorr, Henschel i altres, que havien viatjat en vols xàrter des dels Estats Units i Anglaterra, van presenciar un dels batejos més multitudinaris des de la Pentecosta: 3.775 nous germans! He de dir que va ser una de les èpoques amb més feina de la meva vida. La quantitat de publicadors va créixer com l’escuma!

Durant els més de 30 anys que vam passar a Nigèria, també vaig gaudir de servir com a superintendent itinerant i de zona a l’Àfrica occidental. Els missioners estaven molt agraïts per l’ànim i l’atenció personal que rebien, i per a mi va ser tot un privilegi recordar-los que Jehovà no s’oblidava d’ells. Vaig aprendre que mostrar interès personal és essencial per ajudar els  germans a progressar, i promoure la unitat i la fortalesa del poble de Jehovà.

Vam tenir molts problemes per culpa de la guerra i les malalties, però gràcies a Jehovà els vam poder superar. Era evident que Déu ens beneïa. L’Oris va comentar:

«En diverses ocasions vam contraure la malària. Una vegada en Worth es va quedar inconscient i el vam haver de portar a un hospital a Lagos. Em van dir que no hi havia res a fer, però al final es va recuperar! Quan es va despertar, va començar a parlar del Regne amb l’infermer que el cuidava, el senyor Nwambiwe. Temps després, el vam visitar per cultivar el seu interès. Més tard, va acceptar la veritat i va servir com a ancià a Aba. Jo també vaig tenir el privilegi d’ajudar moltes persones a conèixer Jehovà, fins i tot alguns musulmans molt devots. Ens va fer molt feliços arribar a estimar el poble nigerià, la seva cultura, els seus costums i la seva llengua».

Mai vam oblidar que per tenir èxit servint a l’estranger hem d’aprendre a estimar els nostres germans sense importar les diferències culturals.

L’any 1987, vam rebre una nova assignació com a missioners a la preciosa illa de Saint Lucia, al Carib. Era una assignació molt bonica, però tenia els seus reptes. A l’Àfrica els homes es casaven amb moltes dones, i aquí el problema era que les parelles vivien juntes sense casar-se. Amb tot, el poder de la Bíblia va fer que molts estudiants fessin els canvis necessaris.

Com que ja no teníem tantes forces, l’any 2005 el Consell Rector ens va convidar a la seu mundial a Brooklyn. El 2015 l’Oris va morir. No tinc paraules per descriure el sentiment de tristor que sento, però cada dia li dono gràcies a Jehovà per regalar-me 68 anys al costat de la meva estimada Oris. Era una companya exceŀlent, i una esposa amorosa i molt fàcil d’estimar. Vam descobrir que el secret de la felicitat, tant al matrimoni com a la congregació, és respectar l’autoritat, ser perdonadors i humils, i cultivar el fruit de l’esperit.

Quan ens sentíem desanimats o decebuts, sempre ens recolzàvem en Jehovà per continuar servint-lo fidelment. A mesura que fèiem els canvis necessaris, les coses ens anaven més bé. De fet, el millor està per venir! (Is. 60:17; 2 Cor. 13:11.)

A dia d’avui, a Trinitat i Tobago hi ha 9.892 germans. Queda clar que Jehovà ha beneït la tasca que tant els meus pares com altres germans han fet. A Aruba es va treballar molt per enfortir la primera congregació que s’havia format i on jo vaig servir, i actualment hi ha 14 congregacions que continuen creixent. Pel que fa a Nigèria, el nombre de publicadors ha augmentat fins als 381.398. I a Saint Lucia n’hi ha 783.

Salm 92:14 diu dels servents de Jehovà: «En la vellesa encara donaran fruit, seran vigorosos i frondosos». Ara que tinc més de 90 anys estic molt agraït per la vida que he gaudit en el servei a Déu. La meva herència espiritual m’ha ajudat a servir Jehovà de tot cor. Ell bondadosament m’ha permès créixer en sentit espiritual i sempre m’ha fet costat (Sl. 92:13).